Travessa de l'Orri a la Bonaigua

La cota de neu esquiable és molt variable al llarg de la ruta, i la pel·lícula que jo tenia al cap és diferent de la realitat que ens anirem trobant pel camí. Ahir va fer calor i avui està molt ennuvolat, de manera que trobem la neu dura, però no tant com el seu aspecte reflectant suggereix.

La ruta comença pujant pel bosc de la vall d'Arriu Malo, amb neu abundant al fons de la vall des del començament a uns 1850 metres d'altitud. Més amunt, cims i colls es veuen a penes enfarinats. Ja es veu que per passar la Forqueta d'Àrreu ens haurem de treure els esquís i posar grampons, i en arribar a dalt veiem que no és possible baixar esquiant cap a l'estany de Garrabea, ni hi ha prou neu. Baixem a peu fins a la cota 2300 i comencem a remuntar cap a la collada de Garrabea novament amb esquís, buscant el pas entre un laberint de roques.

A la collada de Garrabea ens trobem un grup de gent jove, al voltant de la trentena, fent travessa clàssica d'esquí de muntanya, carregats amb tot el material necessari per passar la nit al remot refugi d'Airoto. Em sorprèn i me n'alegro de veure gent d'aquesta generació fent aquest tipus d'excursió. Però penso que han quedat consternats en veure el panorama que els queda pel davant, un mar de roques amb neu insuficient per esquiar. La ruta a Airoto des d'aquí és llarga si les condicions de neu són bones, però en aquestes circumstàncies simplement és un disbarat intentar-ho. Ells venen de la vall a la qual ara entrem nosaltres, amb prou neu per esquiar, d'aquí la sorpresa.

Busquem la baixada cap a l'estany de Muntanyó, sense arribar-hi, i tornem a posar pells per fer l'última remuntada fins a la collada del Muntanyó. A la collada ens ajuntem novament amb el grup que anava a Airoto, i que han renunciat. Ells es quedaran una estona allà menjant part de les abundants provisions que porten, i baixaran més tard amb la llum dels frontals. Nosaltres baixem ja, aprofitant la il·luminació natural, recent amagat el sol a l'horitzó.