Bicicletada Nou Barris

Plaça Virrei Amat

El projecte de la plaça del Virrei Amat es va començar a consolidar l’any 1917, un cop es va posar en marxa a finals del segle XIX la construcció de la rambla de Santa Eulàlia, avui dia coneguda com a passeig de Fabra i Puig. Els plànols mostraven una plaça on es podia enllaçar amb el camí de Sant Iscle (entre els Quinze i Horta), o amb el carrer del Doctor Pi i Molist actual, en direcció al Mental, que tot just acabava de posar-se en servei. Finalment es va crear una plaça sense urbanitzar que es va anomenar, dos anys després de l’estrena, com a Joan Salvat-Papasseit, en honor del poeta mort pocs anys abans. Aquest nom va ser substituït durant el franquisme pel del Virrei Amat, el virrei del Perú del segle XVIII, que tenia certa relació amb la zona. La plaça es trobava a tocar de la masia de Can Sitjar, que havia estat propietat del pare i el germà del virrei Amat. El nom no és l’únic que va canviar, també la plaça ha experimentat canvis radicals. Va passar de ser un terreny no pavimentat a una rotonda que afavoria el pas dels tramvies i els busos. Posteriorment va acollir les boques del metro i finalment es va convertir en una gran plaça per a vianants que s’estenia fins al carrer de Felip II. Aquestes darreres obres, dels anys 1999, visitada per amants internacionals de l’arquitectura contemporània, li van donar l’aspecte actual,eliminant la tradicional rotonda plena de vehicles en una gran zona de vianants i on destaca la gran pergola, l'estany amb set sortidors i una cascada i els diapasons característics del districte de Nou Barris i anomenades pels veïns”peinetas”.

Passatge de l’Esperança

El passatge de l’Esperança és un dels racons més tranquils de Nou Barris, amb casetes de façana noucentista i pinzellades d’Art Déco: finestres i portes estan decorades amb sanefes i motius florals, mentre que als frontons dels terrats, arrodonits, s’hi veuen grans poms de flors esgrafiats. De les trenta casetes originals només en queden setze, i tot l’espai està catalogat com a patrimoni històric. Els habitatges van ser construïts per la Sociedad Cooperativa de Cargadores y Descargadores de Algodón, una cooperativa creada pels estibadors de cotó del port de Barcelona l’any 1925. Precisament, el passatge duu el nom de la patrona dels cotoners. El 30 de març de 1926, la cooperativa va comprar els terrenys a la barriada de Santa Eulàlia de Vilapicina. Les cases es van acabar de construir el 1928, i llavors es va fundar la Cooperativa Obrera de Consumo de la Esperanza.Més endavant, els socis van adquirir un terreny per construir-hi la seu de la cooperativa, a la cantonada del carrer d’Arnau d’Oms amb el de la Jota. Al principi, el local va funcionar com a botiga de queviures, bar i sala de reunions. Posteriorment, van comprar una casa annexa al carrer de la Jota i van aixecar-hi un centre cultural. L’edifici va desaparèixer als anys setanta. A la cantonada del passatge de l’Esperança amb el carrer d’Arnau d’Oms hi ha una placa dedicada a Lluís Jover Castells, cotoner i promotor destacat de la cooperativa i del projecte d’habitatges.

Col·legi del Timbaler del Bruc

Col·legi del Timbaler del Bruc El 27 de setembre del 1960, l'alcalde de Barcelona Josep Maria de Porcioles va inaugurar el nou Grupo Escolar Timbaler del Bruch. Situat al barri de Santa Eulàlia de Vilapicina, entre els carrers d'Arnau d'Oms, de la Riera d'Horta, d'Escòcia i d'Emili Roca, és obra de l'arquitecte Oriol Bohigas. Originalment, a l'entrada hi havia una estàtua dedicada al Timbaler del Bruc, obra de l'escultor Frederic Marés. Actualment la peça es troba ubicada a Montserrat. La nova escola, amb sis seccions, tenia capacitat per a 700 nens i nenes. Arquitectònicament es tractava d'un conjunt de tres plantes, dos patis i un edifici circular de planta baixa dedicat a parvulari. Cada aula disposava d'un pati propi per poder fer classes a l'aire lliure. Inicialment impartia classes d'educació primària, després transformada en educació general bàsica (EGB), admetent alumnes d'entre 6 i 14 anys d'edat. A finals dels anys setanta es va acabar amb la segregació per sexes. Durant els anys vuitanta les seccions de nens i nenes es van unificar amb l'enderroc del mur de separació i l'anivellació del terra, i també s'enderrocà l'edifici circular abans esmentat.Exemple d’arquitectura racionalista de vanguarda de la ciutat de Barcelona.L'estret terreny va determinar en gran part aquest projecte de Bohigas i Martorell, de 1957 influenciada per l’arquitectura de Le Corbusier. Constava, en un principi, de sis aules femenines i sis de masculines en diverses plantes i un parvulari en un edifici circular transparent per cinquanta alumnes situat al pati i ja eliminat, un gimnàs-sala d'actes i espais auxiliars i de direcció arran de terra. La manca d'espai disponible porta a bandejar passadissos i racons poc aprofitables, maximitzant l'entrada de llum i ventilació. El resultant són dues aules per pis amb àmplies terrasses cadascuna, la qual cosa possibilita fer classes tant a l'interior com a l'aire lliure. Els materials són, bàsicament, formigó armat, maó, vidre, metall i ceràmica pels paviments i els colors, clars. Amb un joc de volums que recorda potser el constructivisme.

Photo ofCotxeres d’Horta-Borbó. Jardins de Can Xiringoi

Cotxeres d’Horta-Borbó. Jardins de Can Xiringoi

Quan la companyia de Tranvía de Barcelona a San Andrés y Extensiones va obrir la línia d’Horta, va comprar els terrenys de la masia de Can Xiringall per construir-hi les noves cotxeres. L’espai era un tancat amb murs a l’antic camí de Sant Iscle i a la riera d’Horta i una central elèctrica que donava servei al nou tramvia inaugurat l’any 1901 amb la línia de tramvia 46 que enllaçava la plaça d'Urquinaona amb la plaça d'Eivissa, aprofitant la part final del tramvia de vapor que unia Sant Andreu amb Horta. Aquesta instal·lació de 17.599 metres quadrats disposava de diferents edificis destinats a allotjar els cotxes i un taller de pintura i de reparació. Després de la guerra del 1936-1939, va servir per emmagatzemar totes les unitats malmeses de via estreta en espera de ser recuperades o desballestades. Es van construir just al costat de la zona denominada els Quinze, prop de l'antic poble d'Horta. Entre el 1947 i el 1951, l’antiga cotxera va ser enderrocada i se’n va aixecar una de més moderna per a vehicles de via ampla, que va ser anomenada de Borbó pel fet d’estar en aquesta avinguda. En tancar-se els tallers centrals de Sarrià, es van habilitar en aquesta instal·lació uns nous tallers centrals. Durant uns quants anys, en aquesta cotxera van conviure els tramvies i els autobusos, fins a la nit del 19 de març de 1971, quan va entrar el darrer tramvia que va circular a Barcelona. Des d’aleshores van guardar-s’hi només autobusos. Després de més de cent anys de serveis, aquesta cotxera, que estava al límit dels districtes d’Horta-Guinardó, Nou Barris i Sant Andreu, va tancar el desembre del 2003. Un altre dels espais que s’ha aconseguit habilitar per al veïnat és el de Cotxeres, que deu el nom a les antigues cotxeres d’autobusos inaugurades el 1901 per als tramvies. L’espai va caure en desús a partir del 1971. Maria Dolores Millán és la presidenta de la plataforma Cotxeres, creada el 2002 per alliberar la zona. Des de llavors i al llarg del segle XXI s’hi han inaugurat diferents equipaments com el Centre Integral de Salut, la Biblioteca Vilapicina i la Torre Llobeta, el Casal de Gent Gran de la Torre Llobeta, el poliesportiu CEM Cotxeres Borbó.En una de les cantonades dels jardins hi ha un monòlit que recorda la masia de Can Xiringoi, el mas que dóna nom als jardins que fou enderrocada l'any 1971. En ell s'hi pot llegir: En aquests terrenys estava ubicada la masia Can Xiringoi, on tretze generacions de la família Armengol hi van viure entre els anys 1679 i 1971

Els Quinze

Una de les expressions més populars de Barcelona des de fa molt temps per definir un lloc és “Els Quinze”, i l’indret, la cruïlla del passeig de Maragall amb les avingudes de Borbó i Mare de Déu de Montserrat, que avui dia és punt de trobada dels districtes de Sant Andreu, Horta-Guinardó i Nou Barris, encara que antigament només era la confluència dels d’Horta i de Sant Andreu. Aquest topònim popular va sorgir a partir del 1911 i en una data incerta, i ho va fer a partir de l’entrada en servei de la línia de tramvia número 46, que anava de la plaça d’Urquinaona a Horta; el motiu va ser el preu del bitllet, que costava 15 cèntims, per anar des de la plaça d’Urquinaona fins a aquest indret. Hi ha versions que citen la Torre Llobeta, altres, la Sagrera, referint-se al punt de la divisió dels districtes. El cert és que en aquella època, a diferència d’avui, que hi ha un bitllet integrat a preu únic, l’import del viatge en tramvia tenia diferents tarifes: l’esmentada anteriorment; la d’Urquinaona fins al Camp de l’Arpa, de 10 cèntims; la d’Urquinaona a Horta, de 20 cèntims, i la del Camp de l’Arpa a Horta, de 10 cèntims. Uns viatges, els de llavors, en què era normal que el cobrador anunciés amb antelació els límits d’on acabaven els bitllets. El crit d’“Els Quinze”, en aquest cas, es va fer familiar entre els passatgers d’aquells tramvies, que, a poc a poc, el van anar incorporant al seu vocabulari per referir-se a aquest indret. Cal tenir present, també, que en aquella època el passeig de Maragall es començava a urbanitzar, i que baixar a “Els Quinze” permetia a molta gent arribar a diferents nuclis poblacionals distribuïts al seu entorn.

Torre Llobeta

TORRE LLOBETA L'altre element destacable és la magnífica casa senyorial d'estil gòtic català de Torre Llobeta, construïda al segle XV i convertida posteriorment en masia, amb una gran extensió de terrenys agrícoles. Al final del segle XVIII era un lloc de descans per als caminants i viatgers que anaven d'Horta a Barcelona, aquí s'aturaven a esmorzar i els cavalls descansaven i s’abeuraven. L'entorn de la torre, llavors propietat de l'exèrcit, va ser destinat, després de la Guerra Civil, a la construcció d'habitatge social, amb un polígon d'onze blocs que van ser ocupats entre els anys 1952 i 1955 per acollir desnonats de les obres de l'obertura de l'avinguda de les Drassanes. L’últim propietari va cedir la finca a l'Ajuntament per a ús social, i a la fi va ser restaurada i recuperada per a utilitat pública gràcies a les lluites veïnals. Aquest conjunt compon un veïnat amb personalitat pròpia. Cal destacar, també, el passatge de l'Esperança, format per catorze cases senzilles construïdes al final dels anys vint sota la influència de l'estil noucentista i l'Art Déco. Són comuns a totes elles les finestres allargades i enreixades i els frontons dels terrats, arrodonits, petits i decorats amb uns grans poms de flors esgrafiats.

Photo ofCarrer Amilcar/Pl.Santa Eulàlia/Centre Eulalienc

Carrer Amilcar/Pl.Santa Eulàlia/Centre Eulalienc

Carrer Amilcar. Anterior a 1865.Entre les heretats de Can Basté i Torrent dels Pardals(Horta) Abans anomenat Nacional. El 1876 es construeix el Centre Eulalienc o Casinet d’Horta.Punt neuràlgic, de lleure i associasionisme de la barriada de Santa Eulàlia de Vilapicina enderrocat el 2002 però no desaparegut.Va perdre la clàssica façana. Hi ha un establiment emblemàtic tocant al passeig Maragall. Pl.Santa Eulàlia.Típica plaça del segle XIX com plaça Nadal, les Palmeres,o Bacardí.

Photo ofNucli antic Sta.Eulàlia de Vilapicina

Nucli antic Sta.Eulàlia de Vilapicina

El santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina forma part del nucli urbà més antic de Nou Barris, junt amb la masia de Can Basté, l’hostal de Ca n’Artés i dues cases adossades.Esdevé un fragment de passat històric que permet fer un viatge al lloc que va donar origen al districte. Un xiprer de l’alçada del campanar atorga al santuari una imatge imponent. D’estil neoclàssic, l’església és l’element central i encara conserva restes de l’anterior temple romànic. Santuari del segle XVIII que depèn de la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina, de l’arquebisbat de Barcelona. Amb la masia de Can Basté (seu d’un centre cívic), l’antic hostal de Ca n’Artés i dues cases adossades forma part d’un conjunt històric catalogat com a bé cultural d’interès local i que és el nucli urbà més antic de Nou Barris. Es tracta d’un edifici d’estil neoclàssic, sobri i senzill. Consta d’una única nau, amb coberta d’arc faixó que conserva restes de l’anterior temple romànic, aixecat, al seu torn, amb elements constructius d’època romana. Corona la façana un campanar, format per un petit cos amb arcs, i rematat per florons de ceràmica vidrada verda. Fa més de 1.000 anys que hi ha una església en aquest indret, com demostren els documents que es conserven dels anys 991 i 999 que hi fan referència. El temple actual té aproximadament 300 anys d’història. Va ser reedificat el 1782, que és quan la façana va adquirir l’aspecte neoclàssic actual. L’any 1997, l’enfonsament de la coberta de la capella del Santíssim va permetre estudiar els elements arquitectònics de l’antiga construcció preromànica. La restauració de l’any 2004 va deixar les parts primitives al descobert i va tapar les parts de l’estructura pertanyents al segle XVIII. Era una zona rica en cultius i un lloc de pas important de l’època, ja que aquí es creuaven els camins de Sant Iscle i d’Horta. De fet, Ca n’Artés va allotjar viatgers fins al segle XV. Patrimoni arquitectònic. La casa encara conserva elements originaris medievals, com la porta d’arc de mig punt al centre de la façana i una de les finestres amb un arc apuntat. Actualment, l’edifici està dividit en tres parts: la primera és el local del forn, amb un habitatge al primer pis; la segona és un altre local que coincideix amb la porta principal i comprèn l’única finestra de la part baixa, i la tercera és un primer pis amb entrada per una escala lateral. La construcció forma part del Catàleg del patrimoni arquitectònic de la ciutat de Barcelona.

Casa del Rellotge de Sol

Edifici que fa cantonada entre el carrer del Doctor Pi i Molist i el passatge del mateix nom. Tot i l'alteració de la planta baixa, conserva a la planta pis els esgrafiats originals, a base de volutes i sanefes, d'inspiració barroca. Tanmateix, l'element més destacat és el rellotge de sol. Té forma oval, amb marques horàries des de les 4 de la matinada fins a les 12 del migdia, amb el lema El Cel és ma Regla. Al voltant de l'oval hi ha dos gerros amb flors sobre un entaulament molt ornamentat i, al capdamunt, el rostre d'un sol amb ocells al costat. 1925.Noucentisme. Malgrat aquesta singularitat, l’edifici no només no està catalogat i protegit, sinó que forma part d’una illa de cases afectades per un pla urbanístic del 1979.Amb l’aparició d’edificis i arbres al seu voltant, el rellotge ja no rep tantes hores de sol com en els orígens. Tanmateix, continua passant les revisions dels professional de la Gnomònica, coneguts com a quadranters, per comprovar la seva exactitud.A la part posterior de l’illa, al carrer de Sant Iscle, es distingeix una doble alineació del carrer. Aquella que segueixen les cases d’aquesta illa en concret, segueix el traçat de l’antic camí de Sant Iscle. “És un camí històric. Segons el pla del 1979, aquí farien zona verda i desapareixeria el darrer testimoni d’aquest camí”.

Porta

Fins al segle XIX, el barri de Porta era bàsicament rural i força despoblat. Formava part de l’antic assentament de Santa Eulàlia de Vilapicina, que tanmateix pertanyia al municipi de Sant Andreu de Palomar, annexionat a la ciutat de Barcelona el 1897. La principal via de comunicació d'aquests terrenys era el vell camí de Sant Andreu a Horta, que ja existia al segle XIII i al voltant del qual anaven sorgint masies com Can Piquer, Can Verdaguer, Can Valent, totes anteriors al segle XVII, Can Borràs, Can Dumanjó, Ca l'Estudiant i Can Porta, que va cedir els terrenys per a la construcció de les primeres casetes del barri i li va donar nom. El paisatge dels terrenys, tret de la part nord, forestal, era de camps de cultiu d'hortalisses, cereals i vinyes tant pel fet d'estar travessat per rierols, torrents i rieres que baixaven de Collserola (torrent de Piquer, font de Canyelles, riera de Sant Andreu), com per abastar els habitants i el bestiar de granja que s'hi criava intensivament. A mesura que Sant Andreu de Palomar anava creixent al llarg del segle XIX, s'hi van instal·lar, al petit nucli de Can Porta, casetes de planta baixa amb horts, alguns tallers i petites indústries, però la transformació més rellevant va ser la construcció, per part de l'Ajuntament, d'un nou cementiri, construït als terrenys de Can Sales. Altres actuacions que van canviar la fisonomia del futur barri van ser, el 1862, l'obertura de la línia de ferrocarril, separació natural de Porta amb Sant Andreu de Palomar; l'obertura de la rambla de Santa Eulàlia el 1877 (rebatejada com a passeig de Fabra i Puig el 1918); la construcció, el 1885, de la nova parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina en uns terrenys de Can Solà; la inauguració, el 1889, de l'actual passeig de Valldaura; l'obertura de la carretera del Manicomi (carrer del Doctor Pi i Molist) el 1914, i el 1919 la inauguració del passeig de Verdum, frontera amb el barri de la Guineueta.

Pl.Sóller/Ateneu La Bòbila

Plaça Sóller En aquesta zona de Nou Barris molts dels seus habitants començaren a reunir-se entre rates, pols i fang a l’enorme espai abans ocupat per una bòbila. Els seus vint-i-dos mil metres quadrats ja s’havien contemplat com a plaça l’any 1949, però l’idea, ben caritativa aleshores, s’esfumà durant la redacció del Pla Parcial, el mateix causant de tan obscena verticalitat. De mica en mica les reivindicacions donaren el seu fruit en un context impregnat de surrealisme. Mentre els veïns plantaven arbres algunes autoescoles empraven el rectangle envoltat de blocs per a les pràctiques dels seus alumnes. L’any 1974, amb l’auge de les associacions, debutà l’afany de tenir un espai per a la comunitat, i pels volts de 1980 el Consistori capitanejat per Narcís Serra, de qui hauria de valorar-se més la seva breu etapa com a batlle, inicià les obres d’urbanització, i això fou com el 1983 nasqué la plaça de Sóller, la més gran de Barcelona i especial per la seva configuració, una espècie de trifàsic entre el recinte canònic d’aquest tipus de llocs, un llac amb una escultura contemporània, la cosa de dur l’art lluny del centre era una veritable novetat, dedicada al Mediterrani i un bosc. L’altra dia pensava al dany fet pel totpoderós Oriol Bohigas amb les seves places dures, a entovar en algun moment per a reparar aquest concepte uniformitzant de gairebé tots els barris de la capital catalana. Reflexionava sobre el tema i meditava també al voltant dels pòrtics a les places, com aquesta, ara mateix en obres i d’aspecte més aviat desolador, doncs la seva magnitud abandonada entre gratacels de quatre duros no inspira la voluntat pròpia de comunicar-se, pròpia d’indrets accessibles des de els quatre punts cardinals. La seva posició enclaustrada és una traïció a una sèrie de principis universals, oblidats en excés, com quan, sens anar més lluny, els mandats de Clos i Trias s’inventaren allò de la plaça privada, una contradicció lèxica insuportable. El maig de 2018 s’aprovà un projecte per a revolucionar-la. L’Ateneu tindrà una nova seu, els pòrtics diran adéu per sempre més i s’habilitarà un espai d’us polivalent junt a d’altres destinats a l’exercici per a la gent gran, jocs per nens, gossos i un altre en forma d’àgora, semblen haver esbrinat la fórmula de les patates del Delicias amb aquesta troballa, per a muntar esdeveniments al parc, metamorfosi interessant i mostra evident de l’aposta transformadora. L’Ateneu La Bòbila és el principal punt de trobada de les entitats del barri. Al costat de la plaça de Sóller i coordinat per la federació d’entitats Transforma Porta, el 2019 han començat les obres de remodelació tant de la plaça com de l’equipament, que dona cobertura a una quinzena d’associacions. Des de Transforma Porta ens assenyalen, també, el projecte “Porta’m a l’hort” com “un punt d’inflexió en la vida associativa del barri”és l'espai on diverses entitats es reuneixen per poder desenvolupar el seu propi projecte així com treballar per continuar impulsant el projecte de l'Ateneu la Bòbila de Porta. Malgrat que l'Ateneu com a entitat neix el 2015, la història darrere d'ell es remunta a 1983, quan es va inaugurar la plaça de Sóller. . El veïnat també demanava que els baixos de la plaça (on ara hi ha l'Ateneu) es convertissin en espai comunitari. Ho van aconseguir el 1994. Des d'aquest any i fins al 2010, l'associació de veïns de Porta va gestionar aquest espai. El 2010 va passar a fer-ho una empresa privada. L' ara Ateneu la Bòbila va ser de l'any 2010 i fins al 2015 al Centre Cívic Porta-Sóller.

Horts de Maladeta

Carrer Maladeta, avui en dia. Han desaparegut totes les torres del segle XIX de Porta. En l’espai que ha quedat lliure després de l’enderroc de les cases antigues hi ha uns horts en un espai reinvindicat i gestionat pels veïns del barri de Porta.

Photo ofPlaça de las Madres de la Plaza de Mayo / Homentatge a Facerias

Plaça de las Madres de la Plaza de Mayo / Homentatge a Facerias

Josep Lluís Facerias, (Barcelona,1920 -1957) fou un militant i guerriller anarquista. Va ésser un dels màxims exponents del maquis urbà dels anys quaranta i cinquanta del segle XX. Mor el 30 d'agost de 1957 en una "emboscada" de la policia franquista a l'encreuament dels actuals passejos Verdum i Urrutia amb el carrer Pi i Molist de Barcelona, a la , on se'l recorda mitjançant una placa circular recordatòria a terra. L'any 1936, quan tenia 16 anys, s'afilia a la Confederació Nacional del Treball i a les Joventuts Llibertàries de Catalunya del barri del Poble Sec (Barcelona). A l'inici de la Guerra Civil espanyola, s'allista en la Columna Ascaso, lluitant tota la guerra al front d'Aragó fins que és fet presoner el 1939 quan l'exèrcit republicà ja es batia en retirada. Aquest mateix any perd la seva companya i la seva filla de mesos, assassinades quan fugien cap a França al costat de milers de refugiats. Va estar empresonat pel règim franquista fins a l'any 1945. Alliberat, s'incorpora al Sindicat d'Indústries Gràfiques de la CNT, mentre treballava com cambrer i caixer en un restaurant. El temps lliure de què disposa el dedica a l'activitat clandestina antifranquista, sent un dels membres més actius en accions i organització de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, les quals tornen a publicar Ruta, el seu diari portaveu. El 1947, després d'estar pres de nou, a la presó model de Barcelona; convençut que la lluita armada era la manera més ràpida d'obtenir diners com a suport al sindicat anarquista, als militants presos i els seus familiars més necessitats, forma el grup guerriller la Partida de maquis de Faceries, realitzant la seva primera acció: un atracament a la fàbrica Hispano-Olivetti. https://directa.cat/facerias-cent-anys-del-naixement-del-guerriller-urba-anarquista/

Photo ofPl.de la República / Faristol Lluitadors de la República de Nou Barris

Pl.de la República / Faristol Lluitadors de la República de Nou Barris

La plaça de la República, anteriorment anomenada plaça de Llucmajor és una plaça de Barcelona, considerada popularment com el centre del districte de Nou Barris. És la intersecció de tres avingudes importants: el passeig de Valldaura, el passeig de Verdum i la Via Júlia. També és el lloc on conflueixen quatre dels barris del districte: la Guineueta, la Prosperitat, Porta i Verdum, i l'extrem meridional del parc de la Guineueta. L'element central de la plaça és el monument escultòric La República dedicat a Francesc Pi i Margall, obra de Josep Viladomat i Massanas el 1934. Aquest monument estava situat originalment a la plaça del Cinc d'Oros, però després de la Guerra Civil Espanyola va ser substituïda per l'escultura d'exaltació franquista Victoria de Frederic Marès i Deulovol. El president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, el va inaugurar oficialment el 12 d’abril del 1936, però després de la Guerra Civil, el règim franquista va ordenar la retirada i la destrucció de l’estàtua i del medalló. Va ser gràcies als arquitectes Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca, que els van amagar en un garatge municipal, que encara es conserven. Allà van romandre fins a l’arribada de la democràcia, quan van emprendre un nou rumb. Ubicats primer a la plaça de Sóller, va ser a la plaça de Llucmajor on van trobar l'emplaçament definitiu, fet a mida d’un barri i d’uns veïns que els han fet seus i els han convertit en un símbol. El 29 de novembre de 2015, l'Ajuntament de Barcelona va anunciar que la plaça de Llucmajor passaria a portar el nom de plaça de la República. El canvi oficial es va fer el 14 d'abril de 2016 en commemoració del dia de la proclamació de la República Catalana. Paral·lelament, els jardins de la plaça, que duien el nom de jardins de la Segona República, es van passar a dir jardins de Llucmajor per a conservar la referència a aquesta població mallorquina al nomenclàtor barceloní. També per això, l'estació de metro de Llucmajor situada en aquesta plaça, no va haver de canviar de nom.En aquests jardins de Llucmajor també hi ha una placa commemorativa amb la inscripció En homenatge a tots els lluitadors i lluitadores de la República a Nou Barris. Barcelona va tenir anteriorment una altra plaça denominada plaça de la República: la plaça de Sant Jaume va tenir aquest nom entre 1931 i 1939, període corresponent a la Segona República Espanyola. Faristol Lluitadors de la República de Nou Barris(2013) "En ocasió del 82 aniversari de la proclamació de la Segona República, el districte de Nou Barris va promoure la col·locació del monument. Es tracta d’un faristol de ferro de realitzat per la Sociedad Anónima de Proyectos de Ingeniería y Construcciones (SAPIC). Pel que fa al faristol d'homenatge als lluitadors republicans de Nou Barris, incorpora la identificació d'aquells jardinets amb un nom que ja no tenen. El text està escrit en tres grafies diferents: amb la grafia habitual, amb alfabet braille i amb lletres en relleu, per aquelles persones que van aprendre a llegir però han perdut la vista. A més, la peça està dissenyada per tal que sigui accessible per a persones amb mobilitat reduïda. Només presentant una certa atenció al detall, l’obra sembla incrementar el seu interès. Ens referim a la retolació en negatiu que permet destacar la fullareda dels arbres i que dóna lloc a un arranjament concret, i a la vegada, delicat."

Photo ofSeu del Districte/ Institut Mental de la Santa Creu

Seu del Districte/ Institut Mental de la Santa Creu

Seu del Districte La Seu de Districte i la Biblioteca Municipal de Nou Barris ocupen tres dels dotze pavellons de què un dia va ser l'Institut Mental de la Santa Creu. Els últims malalts que quedaven van abandonar l'edifici en 1987, un segle després de la seva obertura. Els arcs, l'espai obert i les palmeres són els elements principals d'aquest bell espai, epicentre de la vida administrativa i cultural de barri -aquí tenen lloc concerts de la Mercè i de les festes de barri, mercats i altres activitats. S'organitzen visites guiades. Institut Mental de la Santa Creu S'inaugurava l'any 1889 per ordre de l'Hospital de Sant Pau amb capacitat per més de 700 malalts i va ser dirigit pel Dr. Emili Pi i Molist, un dels pioners en el tractament de les malalties mentals a Espanya. L'antic Institut Mental de la Santa Creu va ser construït entre 1885 i 1915 per l'Hospital de la Santa Creu en una finca de 50 hectàrees. L'edifici es construí en terrenys cedits per un benefactor anònim a prop de la masia de Ca n'Ensenya, que encara avui dia està dempeus i serveix de local d'associacions del barri de la Guineueta. L'edifici, originalment, estava formar per dotze pavellons aïllats disposats perpendicularment amb dues crugies paral·leles i que tenien a ambdós extrems uns hemicicles pel tractament dels malalts amb més dificultats. En total, tenia una capacitat per a vuit-cents usuaris. L'hospital disposava de infermeries, sales de reunions, amplis menjadors, sales de treball, biblioteca i banys. També hi havia espais dedicats per l'esbarjo dels interns com una sala de billars, de música, teatre i uns amplis patis i jardins.El 30 de setembre de 1987, després d'un segle d'existència, el Mental va tancar les seves portes. Antiga església de l'Institut Mental de la Santa Creu L’església de Sant Rafael pertanyia al recinte de l’Institut Mental de la Santa Creu, una institució creada pel doctor Emili Pi i Molist basada en centres psiquiàtrics pioners del segle XIX. I la seva vídua, Antonia Bacigalupi, va donar els diners per construir el temple, dedicat a Sant Rafael. Es tracta d’un temple simètric d’estil neoclàssic que estava situat al cos central del manicomi. Tot el conjunt es va inaugurar oficialment l’any 1915. En el cas de l’església, a banda de donar servei als malalts i als treballadors, també acollien funerals, batejos i comunions de les famílies de l’entorn. http://barcelonamemory.com/el-manicomio-de-nou-barris

Parc Central de Nou Barris

Parc Central de Nou Barris (2003) La Seu de Districte està integrada al Parc Central de Nou Barris, una altra joia del barri de la Guineueta. És el segon espai verd de la ciutat en superfície, amb gairebé 17 hectàrees, amb més de 1.000 arbres de 49 espècies diferents i un palmerar únic a la ciutat. El que també us cridarà molt l'atenció és l'aigua, que la trobareu tota l'estona en fonts i grans llacs i amb l'aqüeducte. En 2007 va rebre l'International Urban Landscape Award, reconeixement internacional d'arquitectura que premia el redisseny d'espais urbans tenint en compte la sostenibilitat i la innovació. Aqüeducte Can Carreras(1870) Portava les aigües de des DosRius al Maresme fins el Guinardó prop del Hospital de Sant Pau.Altres restes del mateix aqüeducte van desaparèixer durant l’urbanització de la Guineueta. Can Carreras(s,XVII) Darreres masies que sobreviuen a Nou Barris. Can Sala amb tradició agrícola, abundants terres fèrtils,per una mina d’aigua de Collserola.Conreaven vinya, verdures i hortalisses, cereals, blat de moro i garrofes.Moltes terres de Can Carrera es van vendre el 188O per a la construcció del Mental.Propietat de la família de fabricants de paper Guarro.Habitada fins el 2002 per uns masovers.

Can Peguera

CAN PEGUERA A prop d'Horta hi havia la masia de Can Peguera, coneguda així perquè es dedicava a la fabricació de cola feta amb les resines de les pinedes del seu terreny. A principis de segle XX aquesta zona es va urbanitzar amb cases modernistes i sobretot amb habitatges humils per als obrers que arribaven de tot arreu per treballar a l'Exposició Universal 1929 i al metro. Aquest conjunt de petites cases, amb aire de poble, es coneix popularment com Casas barates i resisteixen el pas el temps i les ànsies especuladores. Al peu del vessant nord del turó de la Peira s’estén el barri de Can Peguera, en terrenys de l’antic mas que presidia la zona. El nom li ve de la fabricació de pega que es feia en aquest entorn ple de pinedes.El conjunt residencial que s’hi va edificar, conegut durant molts anys amb el nom de Ramon Albó, va ser un dels quatre grups de cases barates( 650—habitatges unifamiliars d’una sola planta, la major part amb teulades rústiques i petits jardins davanters) que el Patronat Municipal de l’Habitatge va construir a Barcelona coincidint amb l’Exposició Universal de l’any 1929, per reubicar els treballadors que vivien en barraques a Montjuïc. La substitució dels antics habitatges per nous blocs, que ja s’ha dut a terme al grup Eduardo Aunós (Sants-Montjuïc) i al de Baró de Viver (Sant Andreu), així com la que s’està fent al Bon Pastor (també al districte de Sant Andreu) deixaran el conjunt de Can Peguera com el darrer testimoni viu d’aquest tipus d’edificacions a Barcelona. Entre el parc Central de Nou Barris i el del Turó de la Peira s’hi troba el barri de Can Peguera. Enmig dels blocs d’edificis dels barris contigus i de vies principals com el passeig de Fabra i Puig o el passeig de Valldaura, Can Peguera representa un oasi de calma. El seu nom prové d’una antiga masia on fabricaven cola Procés-R dels pins que es feia servir per la construcció de vaixells i per marcar el ramat. D’arrels humils i amb una història reivindicativa, Can Peguera gaudeix d’una salut associativa molt forta. 1.Escola Ramiro de Maeztu (ara centre de dia Dr.Pi i Molist).1932 es deia Francisco GIner de los Ríos, fundador de la Institución Libre de Enseñanza.Escola per 800 alumnes. Té dues ales la dels nens i la de les nenes. 2.Refugi 647. (Cornudella/Darnius).Un dels 1.500 refugis antiaeris de Barcelona.El 1936 Can Peguera era un jove barri obrer on hi vivien mols militants anarquistes i comunistes.Acabada la guerra va servir d’habitatge improvisat . 3. La Caserna de la Guardia Civil.(Camós, 3)(1950).Època franquista.Control de l’antic feu de milicians de la Columna Durruti i la Brigada Terra i Llibertat.Actual casal de Gent Gran. 4.Església Sant Francesc Xavier.Al costat del l’edifici d’habitatges construït al solar on fins 1949 hi havia la masia de Can Peguera.Aspecte colonial insòlit a Barcelona.Casa del poble a la guerra civil.La masia te una llegenda d’un túnel que unia Can Peguera amb Ca la Peira a l’altre banda del Turó i que era propietat dels mateixos amos,els marquesos de Castellbell.