Pedalada dels carrers amb nom de Dona

JARDINS D'ENRICA ROCA

Enrica Roca Florensa va néixer a Granollers l’any 1921 i va viure la seva adolescència entre les bombes, la gana i la misèria de la Guerra Civil Espanyola. Aquesta granollerina va lluitar per les seves idees polítiques i socials i, juntament amb altres dones, va dedicar-se de ple a l’Associació de Dones Lliures de Granollers. Van allotjar refugiats, mares solteres i criatures del nord de l’Estat que fugien, feien jerseis per als soldats del front i assistien a cursos de la Creu Roja per poder auxiliar els ferits. Un cop acabada la guerra, moltes de les seves companyes van marxar a l’exili però ella es va quedar a Granollers amb el seu pare, qui, poc després, per ser membre del sindicat, va ser detingut i reclòs a la presó Model. El 1947 l’Enrica i el seu marit, Joan Zabalo, que havia estat voluntari de la columna del Vallès Oriental i membre de les Joventuts Llibertàries, es van exiliar amb el seu fill de quatre mesos. Després de passar tres anys a França, van marxar a l’Argentina als anys 50, quan començava el despertar de la indústria tèxtil, i fins al 1980 no van tornar a Granollers. De nou aquí, l’Enrica es va vincular a diverses activitats ciutadanes com l’Ateneu, les associacions de veïns de Granollers Centre i Sota el Camí Ral, el Col·lectiu de Gent Gran, etc., i va fundar, juntament amb altres persones, el grup de teatre Flors i Violes, del qual era guionista i directora. I aquí, també, va morir el seu marit. L’any 1994, aquesta granollerina torna a l’Argentina amb la seva filla i els seus néts, on va dedicar els últims anys de la seva vida a escriure un llibre de memòries, que ara s'ha editat amb el títol Crónica de tiempos idos i que es presenta dijous dia 1 de setembre, a les 7 de la tarda, al restaurant Anònims. Va morir a Buenos Aires el 29 de desembre de 2000 als 79 anys d’edat. L'octubre de 2001 va rebre un homenatge pòstum per part d'una comissió creada especialment i l'Ajuntament de Granollers, en què, entre d'altres, es va inaugurar un monòlit que la recorda, situat davant l'Escola Salvador Espriu. (Font: www.granollers.cat)

CARRER D'ISABEL DE VILLENA

Isabel de Villena (València, 1430 - 2 de juliol de 1490) va ser una religiosa i escriptora valenciana protofeminista del segle xv. Va néixer el 1430, probablement a la ciutat de València, filla il·legítima d'Enric de Villena, noble descendent del casal reial de Barcelona; era també besnéta del primer duc de Gandia, Alfons el Vell. Va ser batejada amb el nom d'Elionor, molt comú a la seua família, i va viure des de petita a la cort de Maria de Castella,[2] com la resta de dones descendents dels aspirants al tron d'Aragó en l'interregne que va acabar amb el Compromís de Casp, dones que els Trastàmares van casar (de grat o forçades) amb aliats seus. El 1445 va professar en el nou monestir de la Trinitat de les clarisses de València (regla de Tordesillas), on va prendre el nom d'Isabel, potser en record de la reina santa de la família d'Aragó, i on seria elegida abadessa el 1462. Isabel de Villena va impulsar les obres del convent de la Trinitat, i el va convertir, gràcies a les substancioses donacions que captava, en una joia del gòtic valencià tardà. Durant la seva vida com a religiosa, Isabel es va guanyar fama de persona virtuosa i intel·ligent, i es tenia molt present la seua ascendència reial. Uns quants escriptors valencians coetanis de l'abadessa li van dedicar textos en els quals la lloaven tant per la seua honestedat com per la seua erudició. Isabel de Villena és la primera escriptora amb nom conegut de la literatura valenciana. Va morir al mateix convent on va residir quaranta-cinc anys, víctima d'una epidèmia que assolà València l'any 1490. L'única obra que s'ha conservat d'ella és el Vita Christi, publicat a València el 1497 per l'abadessa que la va succeir, Aldonça de Montsoriu. (Font: viquipèdia)

CARRER DE MERCÈ RODOREDA

Mercè Rodoreda i Gurguí es considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tal com ho testifiquen les referències d'altres autors a la seva obra i la repercussió internacional, amb traduccions a més de trenta llengües. La seva producció comprèn tots els gèneres literaris; Rodoreda conreà tant la poesia com el teatre o el conte, tot i que destaca especialment en la novel·la, amb títols reconeguts com La plaça del Diamant, Mirall Trencat, Aloma, etre d'altres. Pòstumament se'n descobrí el vessant més pictòric, que sovint havia quedat en segon terme per la importància que Rodoreda donava a la pròpia escriptura: "Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por." Mercè Rodoreda, pròleg de Mirall Trencat. (Font: viquipèdia) La biografia i l'obra de Rodoreda estan profundament lligades als esdeveniments culturals i polítics. Només va assistir a escola durant tres anys, entre el 1915 i el 1918, i en dos centres diferents. Filla única d'un dependent d'una armeria del carrer de Ferran i d'una mestressa de casa, el seu destí semblava el matrimoni. Mercè, una nena solitària que escrivia escoltant i transcrivint els diàlegs dels paletes que treballaven al jardí, segons ha deixat escrit en un breu esbós de memòries, va acomplir el destí familiar a vint anys. Es va casar amb el germà de la seva mare, un emigrant a Buenos Aires que sovint ajudava l'economia familiar de la seva germana. Joan Gurguí era disset anys més gran. De la unió va néixer un fill l'any següent (1929). La vida de casada despertà en la jove mare un desig cada vegada més fort d'independència, d'escriure, de tenir un ofici. Cada dia torna una estona a la casa materna de Manuel Angelon, on es tanca a escriure al colomar (un colomar de color blau, com el de La plaça del diamant). Fa versos, una comèdia teatral de què no ha quedat rastre, una novel·la. Mentrestant, és proclamada la II República. I, com si el mateix ímpetu de llibertat se l'emportés (com Aloma, que baixa de Sant Gervasi a la Rambla, on veurà què hi ha de nou a la ciutat i on pot comprar la novel·la que ha de llegir d'amagat, Una mena d'amor, de C.A. Jordana), Rodoreda es decideix també a sortir del barri. Se'n va a l'editorial Catalònia i es paga (el marit li paga) l'edició de la primera novel·la, Sóc una dona honrada? La noia de Sant Gervasi ha fet el pas decisiu. La publicació de la novel·la va acompanyada d'una imponent transformació física, i aquests dos fets fan de la jove Rodoreda un dels tipus més interessants de la catalana dels anys trenta: eixerida, atrevida, desimbolta, ella mateixa es fa la roba al dictat de les revistes i del cinema. I comença a entrar a les redaccions periodístiques. Més informació: www.mercerodoreda.cat

AVINGUDA MARIE CURIE

Nom amb què és coneguda la física francesa d'origen polonès, Maria Skłodowska (coneguda familiarment per Manya ) pel nom del seu marit P. Curie. El 1891 es traslladà a París, on seguí estudis de física i matemàtiques. El 1895 contragué matrimoni amb Pierre Curie , i a partir d’aleshores compartiren les investigacions, que donaren com a resultat descobriments fonamentals en el camp de la radioactivitat. Henri Becquerel havia descobert un nou fenomen: l’emissió espontània de radiacions similars als raigs X per part de l’urani, i aquests treballs serviren de base a la tesi doctoral de Marie Curie, la qual cercà si cap més matèria presentava aquest comportament; el resultat fou el descobriment de la radioactivitat del tori (1897), gairebé al mateix temps que ho feia el físic alemany Gerhard Carl Schmidt. Poc temps més tard, els Curie, amb la col·laboració del químic André Debierne, deixeble de P. Curie, aconseguiren d’aïllar dos nous elements, el radi pur en estat metàl·lic i el poloni. En morir Pierre Curie (1906), Marie ocupà la seva càtedra de la Sorbona —fou la primera dona que accedí a una càtedra francesa— i continuà les investigacions que fins en aquell moment havien dut a terme conjuntament. El 1914 fundà l’Institut du Radium de París, centre d’investigació que dirigí fins a la seva mort. La contribució de M. Curie a la física moderna ha estat enorme, no solament pels seus treballs, sinó també per la influència damunt successives generacions de químics i físics nuclears, en deixar oberts camins que portaren a descobriments tals com el de la radioactivitat artificial i el del neutró. El 1903 compartí el premi Nobel de física amb P. Curie i H. Becquerel pel descobriment de la radioactivitat, i el 1911 obtingué el premi Nobel de química per l’aïllament del radi pur. (Font: enciclopèdia.cat)

CARRER DE MARIA AURÈLIA CAPMANY

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991). Novel·lista, autora de teatre i assagista. És una de les escriptores catalanes més polifacètiques. El 1947 queda finalista del Premi de novel·la Joanot Martorell amb Necessitem morir i el guanya l'any següent amb El cel no és transparent. El seu prestigi com a narradora li arribarà, però, el 1956 amb l'obra Betúlia. El 1959 funda amb Ricard Salvat l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on exerceix de professora, fa d'actriu, de directora i de traductora. També hi estrena tres obres pròpies. En aquesta mateixa etapa és quan apareixen dues novel·les bàsiques en la seva producció, escrites anteriorment, El gust de la pols i Un lloc entre els morts, premi Sant Jordi 1968. Com a assagista, dedica nombrosos articles i estudis als temes al voltant de la dona i també sobre diversos aspectes de la cultura i de la societat catalanes. Es dedica també al guionatge de ràdio i televisió. En el seu vessant de política és regidora i responsable de les àrees de Cultura i d'Edicions de l'Ajuntament de Barcelona i membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983 fins a la seva mort. Fou sòcia de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. (Font: escriptors.cat)

En aquest punt no tenim prioritat. Millor creuar l'Avinguda Marie Curie pel pas de vianants.

CARRER DE CATERINA ALBERT

Caterina Albert (l'Escala, Alt Empordà, 1869-1966). Novel·lista, narradora, autora teatral i poeta, amb la seva obra enceta la tradició literària catalana escrita per dona, encara que, com altres escriptores europees de l'època, es veu forçada a amagar la seva identitat sota el pseudònim masculí de Víctor Català. Tot i que pretén dedicar-se al teatre, arran de l'escàndol produït pel monòleg La infanticida, guardonat als Jocs Florals d'Olot el 1898, es decanta a escriure narrativa breu i, en menor mesura, novel·la, gèneres en els quals obté un reconeixement immediat i que han marcat decisivament l'evolució de la narrativa catalana del segle XX. Cal destacar especialment la influència sobre les escriptores que, de Rodoreda fins a l'estricta contemporaneïtat, la consideren una mestra indiscutible. Coincidint amb el Modernisme, es dóna a conèixer amb Drames rurals (1902), títol que donà nom al gènere, al qual seguiren Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra mestra. En els tres reculls analitza la situació de la dona en la societat de l'època, les relacions de parella i el treball, sobretot en l'escenari del camp, i n'ofereix una imatge molt negativa, plena de violència i crueltat, que contravé els models idíl·lics heretats del segle XIX. La Mila, la protagonista de Solitud, s'hi revolta i amb un gest plenament simbòlic, abandona casa i marit per començar una nova vida. Després d'un període de silenci, coincidint amb el Noucentisme, Caterina Albert continua la seva obra, assaja noves formes en la novel·la Un film (3.000 metres) (1926), amb tècniques procedents del cinema, i publica altres volums de contes: La mare Balena (1920) i, posteriorment, Contrallums (1930), que contenen alguns dels millors relats. Ja en la immediata postguerra, deixa sentir la seva veu aguda adaptant els relats a la nova societat sorgida dels anys trenta, i dóna a conèixer els reculls Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). També publica Mosaic (III) (1946), volum d'articles escrits des de 1903 que descriuen aspectes autobiogràfics. Constitueix un testimoni important per acostar-nos als problemes que hagué d'afrontar com a escriptora.

CARRER DE MARGARIDA XIRGU

Començà a treballar dins el teatre d’afeccionats, i ingressà com a professional a la companyia de Josep Santpere, amb qui interpretà diversos vodevils, com Les píndoles d’Hèrcules, que obtingué un gran èxit. Atreta per un teatre més ambiciós, estrenà Andrònica (1910) i La reina jove (1911), d’Àngel Guimerà, que representaren la seva consagració definitiva. Dedicada també al cinema, entre 1909 i 1915 intervingué en una sèrie de films a Barcelona. El 1914 passà a Madrid, on es convertí en la primera figura del teatre castellà, en el qual imposà autors que venien a combatre el teatre postbenaventí, com Alejandro Casona i, sobretot, Federico García Lorca. De manera innovadora representà diversos clàssics castellans del Segle d’Or i també altres escriptors moderns com Valle-Inclán, Pérez Galdós o Unamuno. A partir de 1927 donà suport, mitjançant el seu prestigi, a les obres de García Lorca, que estrenà a Barcelona i Madrid i després a diversos països d’Amèrica. El seu primer contacte amb Amèrica fou el 1914 en què actuà a Buenos Aires (Maria Rosa de Guimerà) i a altres poblacions argentines, a l’Uruguai, a Montevideo, i a Xile. El 1921 féu una gira per Uruguai, Xile, Perú, Veneçuela, Puerto Rico i Cuba. Artista ja ben coneguda, el 1926 rebé un homenatge a Caracas. El 1936 l’esclat de la guerra la sorprengué a Amèrica, on adoptà una postura activa a favor del govern republicà. Ajudà, després de la derrota, els catalans exiliats, i estrenà en català Maria Rosa, de Guimerà, a Buenos Aires. El 1939 féu actuacions a l’Havana, Mèxic, Colòmbia i Perú. El 1941, fundà a Xile l’Escuela de Arte Dramático, que assumí després la Universitat a través del ministeri d’educació, i actuà des de la Radio Nacional de Santiago. El 1944 tornà a Buenos Aires amb la seva Compañía Escuela, amb la qual féu gires teatrals per l’Argentina, Uruguai i Xile. Es traslladà a Montevideo, on residí de 1948 a 1957, i dirigí la Comedia Nacional Uruguaya i l’Escuela Municipal de Arte Dramático. El 1957 feu actuacions a Mèxic i als Estats Units, a Northampton (Massachusetts), on adaptà i dirigí versions en castellà i anglès de Yerma. El 1958 actuà en teatre i TV (La dama del alba) a Buenos Aires, on també fou promotora de la fundació de la Casa del Actor i del Teatro de Verano. El Casal de Catalunya de Buenos Aires li féu un homenatge i donà el seu nom al teatre de la entitat. El 1943 presidí els Jocs Florals de la Llengua Catalana a Santiago de Xile i el 1963 els de Montevideo. La seva tasca pedagògica, encaminada a la formació d’actors, fou el focus de renovació del teatre sud-americà. El seu germà, Miquel Xirgu i Subirà (Girona 1892 — Barcelona 1954), pintor i escenògraf, fou deixeble de Frederic Brunet i Fita. Féu escenografies per a diversos teatres de l’Estat espanyol. Fou professor de l’Institut del Teatre, de Barcelona. (Font: enciclopèdia.cat)

CARRER DE MONTSERRAT ROIG

Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991). Llicenciada en Filosofia i Lletres. Escriu novel·les i contes, que va alternant amb reportatges i articles periodístics, i presenta i dirigeix diversos programes de televisió, mitjà en el qual excel·leix com a entrevistadora, sobretot d'escriptors de generacions precedents. El 1970 guanya el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen. La seva segona novel·la, El temps de les cireres, que reprèn el fil d'alguns dels personatges de la primera, Ramona, adéu, guanya el premi Sant Jordi de 1976. El 1977 obté un important ressò amb un rigorós llibre documental sobre Els catalans als camps nazis, que aporta dades inèdites sobre l'Holocaust i que és guardonat amb el premi de la Crítica Serra d'Or (1978). Publica L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986), després d'una estada de dos mesos, convidada per Edicions Progrés de Moscou per elaborar un ampli reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. Fa també de columnista de la premsa diària en diferents mitjans i es vincula públicament a la lluita per la condició de la dona. Sòcia de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, del 1989 al 1990 va ser-ne la vicepresidenta del Principat. (Font: escriptors.cat)

Creuar la ronda pel semàfor. Circularem per la vorera fins trobar el carril bici.

Inici del carril bici.

Utilitzarem el semàfor per vianants per creuar la Ronda.

Utilitzarem el pas de vianants per buscar el carril bici que permet fer la rotonda de forma segura.

CARRER DE MARIA LLUÏSA ALGARRA COMA

Maria Lluïsa Algarra i Coma (Barcelona, 23 de gener de 1916 – Mèxic, 29 de setembre de 1957) va ser advocada –primera jutgessa espanyola–, periodista i autora de teatre catalana en català i castellà. Va estudiar dret a la Universitat de Barcelona republicana, i quan tenia tot just vint anys va escriure una obra de teatre en català, Judit (1935), premiada al Concurs Teatral Universitari de l'Autònoma, i estrenada el 16 octubre de 1936 per la Companyia d'Enric Borràs i Oriol al Teatre Poliorama de Barcelona. Va ser nomenada jutgessa de primera instància i d'instrucció a Granollers el 2 de desembre de 1936, la primera jutgessa de Catalunya i de tot l'Estat espanyol, pel llavors Conseller de Justícia de la Generalitat, Andreu Nin (Partit Obrer d'Unificació Marxista). Tanmateix, dos mesos més tard va caure en desgràcia davant del PSUC i fou degradada a auxiliar de jutjat. Aleshores actuà com a defensora d'ofici d'acusats feixistes. Va participar activament en el Primer Congrés Nacional de la Dona, celebrat a Barcelona el 1937, en el qual va presentar l'informe Les reivindicacions conquerides per la dona en la lluita antifeixista. També va publicar articles sobre temes jurídics i de temàtica femenina a La Rambla, Última Hora, Companya i Catalans, on publica una entrevista a l'aleshores diputada Margarita Nelken. A la fi de la guerra civil espanyola es va exiliar a França. Durant la segona guerra mundial col·laborà amb la resistència francesa. Fou empresonada un temps al camp de concentració de Vernet[9] fins que aconseguí marxar a Mèxic el 1939, on es va naturalitzar i es va casar amb el pintor José Reyes Meza. A Mèxic va treballar com a traductora fins que va assolir èxit com a autora de teatre, les seves obres foren estrenades per José de Jesús Aceves i fins i tot va escriure alguns guions per a cinema. El 1954 va obtenir el Premio Juan Ruiz de Alarcón per Los años de prueba. (Font: viquipèdia)

JARDINS DE GABRIELA MISTRAL

Pseudònim de Lucilia Godoy, poetessa, pedagoga xilena i primera dona llatinoamericana en rebre el Premi Nobel de Literatura. Filla d’un mestre d’ensenyança primària, començà a treballar a setze anys. Quan ella en tenia vint, l’home que estimava se suïcidà; llavors adoptà el nou nom, tret de Gabriele D’Annunzio i de Frederic Mistral. Ocupà diversos càrrecs docents i consulars. El 1945 rebé el premi Nobel de literatura. Desolación (primera edició, 1922; edició definitiva molt augmentada, 1954), Ternura (1924), Tala (1938) i Lagar (1954) són els seus llibres de poesia. Fou una poetessa que treballà amb un llenguatge simple, viu i líric. (Font: enciclopèdia.cat)

CARRER D'AGUSTINA D'ARAGÓ

És considerada un dels símbols més representatius de la resistència espanyola contra els invasors napoleònics. Aquesta guerrillera va rebre el títol de defensora de Saragossa i la condecoració de Recompensa al Valor i al Patriotisme, seguint les ordres del general Palafox, i va arribar a aconseguir el rang de capitana de l'exèrcit. A la ciutat de Saragossa, que patia el primer setge pels francesos dins del context de la Guerra del Francès (1808-1814), Agustina era voluntària junt amb altres dones fent la feina de la rereguarda. Enmig de la resistència una granada va fer explotar la munició i matà els artillers, fet que va possibilitar que els francesos es poguessin aproximar. Agustina va decidir disparar el canó i aquests es van retirar. Per aquest fet va rebre una insígnia, una pensió de trenta rals diaris, el rang d'alferes d'artilleria i dos escuts d'honor pels seus interessants serveis; començà així la llegenda i el mite de l'Artillera del Portillo.[ Algunes versions descriuen que va ser l'1 de juliol de 1808, quan mentre portava vitualles al seu marit, Agustina va posar topall a un canó a punt de ser detonat però amb l'assistent ferit amb la metxa encara a la mà. Va agafar la metxa i va encendre el canó, que apuntava a la porta del Portillo. No se'n sap res de les conseqüències reals d'aquesta acció en la batalla, però el general Palafox va descriure la seva acció com èpica. (Font: vikipèdia)

Travessem un tros de vorera per agafar el passatge.

Inici del carril bici i hi circulem fins que s'acabi.

Final del carril bici i ens incorporem a la calçada.

JARDINS DE MARIA CORBERA

Néta del mecenes de l’hospital de Granollers Jaume Corbera, la qual va formar part del Patronat de l’Hospital de Granollers.

CARRER DE M. ÀNGELS ANGLADA

Maria Àngels Anglada (Vic, 1930 - Figueres, 1999). Llicenciada en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona i coneixedora del món clàssic, va traduir textos del llatí i del grec al català. Va conrear diversos gèneres com la poesia, la narrativa, la crítica literària i l'assaig literari. Va col·laborar en diverses publicacions periòdiques. De les seves obres, destaquen: Les Closes, novel·la guanyadora del premi Josep Pla 1978, Sandàlies d'escuma, premi Lletra d'Or 1985, Columnes d'hores, recull de tota la seva poesia fins l'any 1990, i, sobretot, El violí d'Auschwitz, novel·la elogiada tant per la crítica com pel públic, i Quadern d'Aram, a més d'un parell de llibres de relats sobre la mitologia grega adreçats als lectors joves. (Font: escriptors.org)

CARRER DE MARIA ANNA MOGAS

Religiosa i fundadora de la congregació de les Franciscanes Misioneres de la Mare del Diví Pastor. Durant els primers quinze anys de la seva vida religiosa, dedicats va donar forma a la seva vocació educadora en les primeres escoles en les quals inicia la seva missió de la Congregació, en el marc geogràfic de Catalunya. Va suposar per a ella un gran esforç d'organització i capacitat creativa. Amb l'objectiu d'ampliar el seu “espai educatiu” viatja a Madrid amb altres germanes per tal d'establir en aquesta diòcesi comunitats i escoles. L'experiència fonamental d'aquesta etapa la constitueixen dos centres de Madrid, dirigits tots dos per persones seglars que no estan en consonància amb el seu projecte d'educació. Si bé l'educació era la seva vocació personal, no es va limitar a la fundació d'escoles. Va voler atendre les dones marginades i necessitades, des d'iniciatives com "Asil de joves serventes" de Còrdova, en el qual mirava d'alfabetitzar i educar cristianament aquestes joves treballadores. O als malalts, des de l'atenció domiciliària, atesa la realitat social de la sanitat espanyola al segle XIX, i el caràcter de servei ampli als necessitats que caracteritza la família franciscana.

ANTIC CARRER MARIANA PINEDA (actual Camí Romà)

Mariana de Pineda Muñoz, més coneguda com a Mariana Pineda, (Granada, 1 de setembre de 1804 - Granada, 26 de maig de 1831) fou una heroïna espanyola de la causa liberal al segle XIX. Compromesa també amb la causa liberal, s'involucra cada vegada més en contra dels partidaris de l'absolutisme i del rei Ferran VII. La lluita entre liberals i absolutistes s'intensificà. El 1828 una gran conspiració va comportar una onada d'arrestos i ajusticiaments en el bàndol dels liberals. Pineda afrontà la situació amb actitud militant, va ser còmplice de la fugida de presó del seu cosí, el capità Fernando Álvarez de Sotomayor, destacat liberal condemnat a mort a causa de l'aixecament dels exèrcits d'Andalusia contra el rei en 1820 promogut pel general Rafael de Riego. Aconsegueix introduir un hàbit complet de frare i unes barbes postisses, amb la qual es fuga per l'única porta de la seva cel·la, i encara que tots donen per fet que és la principal còmplice, els absolutistes no poden ajuntar proves en contra seua. També col·labora ajudant presos, servint d'enllaç amb exiliats des de Gibraltar o servint com a casa de refugi a gent compromesa, tot i estar sotmesa a estreta vigilància de la policia. Sentenciada a mort després d'un judici ple d'irregularitats, Ferran VII d'Espanya signa la seva sentència de mort basant-se en l'article número 7 del decret d'1 d'octubre del 1830: Tota maquinació a l'interior del regne per a actes de rebel contra la meva autoritat sobirana o suscitar commocions populars que arribin a manifestar-se per actes preparatoris de la seva execució, serà castigada en els autors i còmplices amb la pena de mort. La seva execució va pretendre castigar la causa dels liberals, el que la va convertir en una màrtir per aquests, però també en un símbol popular de la lluita contra la falta de llibertats. La biògrafa Antonina Rodrigo ha trobat romanços sobre Mariana en països com Argentina o Itàlia. El 1925, el poeta de Granada Federico García Lorca acaba l'obra dramàtica homònima basada en la seva història (Mariana Pineda, romanç popular en tres estampes), que estrenarà dos anys més tard al Teatre Goya de Barcelona la companyia de Margarida Xirgu, i donant posteriorment a conèixer encara més a aquesta figura històrica que ja s'havia recollit popularment al carrer. El 1970, José Martín Recuerda escriu Las arrecogías del beaterio de Santa María Egipciaca, una obra teatral centrada en els mesos que Mariana Pineda va romandre presa. L'Ajuntament de Granada commemora la seva figura a la plaça de Mariana Pineda tots els 26 de maig de cada any, dia de la seva execució. En primer lloc es realitza una ofrena floral davant la seva estàtua i, a continuació, la Banda Municipal ofereix un concert.

ANTIC CARRER D'ISABEL II (actual Joan Prim)

Aquest carrer va tenir el nom de Carrer d’Isabel II del 1840 al 1869. Després, va passar a ser Joan Prim fins l’any 1939, quan va anomenar-se carrer del Generalísimo Francisco Franco. No va ser fins l’any 1979 quan va recuperar el nom previ a la dictadura. Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó-Dues Sicílies (Madrid, 10 d'octubre de 1830 – París, 9 d'abril de 1904) va regnar Espanya com Isabel II entre 1833 i 1868. Filla de Ferran VII i coneguda com «la dels tristos destins», fou princesa d'Astúries entre 1830 i 1833. La successió a favor seu en virtut a la Pragmàtica Sanció de 1830 va conduir a la insurgència legitimista del seu oncle Carles Maria Isidre, recolzat pels anomenats carlins. Durant la minoria d'edat d'Isabel, la seva mare Maria Cristina i el general Baldomero Espartero van exercir de regents. Va ser destronada en la Revolució de 1868 i s’exilià a París. Casada a setze anys amb el seu cosí Francesc d’Assís de Borbó, el matrimoni fou un fracàs. Jove frívola i d’una gran vitalitat, hom li atribuí diversos amants (el general Serrano, el comandant Puig Moltó, els cantants Mirall i Frontera de Valldemosa, el compositor Arrieta, Ruiz de Arana, Carles Marfori, etc). Tingué vuit fills, entre els quals Alfons (Alfons XII), Maria de la Pau (1862-1946) i Eulàlia (1864-1958). Més que a la influència dels favorits, estigué sotmesa a la de la camarilla de què formaven part sor Patrocinio, la monja miraclera de les nafres, i el pare Fulgencio, la qual cosa la féu molt impopular, malgrat que era una dona deseixida i no gens engavanyada. El pare Antoni Maria Claret, que fou confessor seu els darrers anys del regnat, combaté la camarilla.

CARRER DE MARIA PALAU

Catequista i fundadora de l’església de Fàtima de Granollers. La parròquia de Fàtima va néixer arran de l'impuls d'un grup de feligresos després de la Santa Missió que va visitar Granollers l'any 1952. Maria Palau va ser la principal impulsora de la fundació de la parròquia, i mossèn Joan Samper en va ser el primer rector, a partir de l'any 1962, ja que durant els primers anys d'existència no va haver-hi rector titular.

Vigilar la incorporació dels vehicles d'aquest carrer, perquè té certa dificultat.

Carril d'incorporació.

No tenim prioritat. Millor creuar pel pas de vianants.

Finalitza el carril. Incorporació a calçada 30.