Circular per els cementiris de Tarragona des de Bonavista.

1. Cementiri de Tarragona.

El Cementiri de Tarragona és una obra arquitectònica de Tarragona protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Durant el segle xviii les disposicions reials del moment van prohibir enterrar dintre de les esglésies per motius d'higiene. Amb la Guerra del Francès a Tarragona hi va haver moltes baixes i es va necessitar la construcció d'un nou cementiri, pels voltants del 1809, als peus de la muntanya de l'Oliva. En un primer moment només es podien enterrar tarragonins, fet que provocar un conflicte amb les estaments militars. La primera construcció d'aquest cementiri era molt precari, amb parets molt senzilles i en molt mal estat. Al 1825 se cedeix els drets a l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, passant a possessió municipal els següents anys. Tot i així al 1839 torna a passar a mans de l'Hospital, actual Fundació Hospital de Sant Pau i Santa Tecla.
La construcció recau en les caracterísitques típiques dels cementiris del seu moment.
S'haurien de destacar les diferents capelles realitzades per Josep Maria Jujol.

2. Antic cementiri als peus de la Catedral.

El 27 de febrer de l’any 1809 tenia lloc la primera inhumació al cementiri nou de Tarragona. Uns dies més tard hi rebia sepultura Joan Smith Sinnot, corregidor de la ciutat i impulsor de la construcció de l’esmentada necròpolis.
A principis de l’any 1809 la ciutat vivia una època difícil. Des de finals de desembre de l’any anterior l’entrada de l’exèrcit francès a Barcelona va comportar la fugida massiva d’una gran quantitat de refugiats, entre militars i exiliats, cap a Tarragona. La ciutat, petita i confinada dins els murs de la muralla, va veure com la seva població creixia de manera desmesurada i com també augmentaven les situacions d’amuntegament i insalubritat. Així, en pocs mesos, la ciutat passaria de poc més de 8.000 habitants a més de 15.000. Aquesta situació, agreujada per l’epidèmia de febre tifoide que amenaçava la població i provocava milers de morts, va col·lapsar l’antic cementiri, propietat de l’Església, ubicat al costat dels murs de la catedral, als peus de la capella de Santa Tecla, i també de l’antic Hospital de Santa Tecla, on encara s’observa una creu en un dels seus carreus, a la zona del carrer de les Coques.
Les circumstàncies del moment van forçar les autoritats a donar compliment a la Reial Cèdula de Carles III de 3 d’abril de 1787 que ordenava situar els cementiris a l’exterior de les poblacions. Per a la seva construcció es requeria l’acord entre les autoritats civils i eclesiàstiques i s’establia la ineludible condició de traslladar-los a les rodalies de les poblacions, en espais ventilats i distants de les cases del veïnat. L’execució havia de comportar el menor cost possible i aquest va ser el cas del cementiri Tarragona. La iniciativa es va impulsar des de la Junta de Corregiment de la ciutat, encapçalada pel seu corregidor Joan Smith, i estava avalada per l’arquebisbe i el capítol de la catedral, als quals corresponia pagar la meitat del cost de la compra. L’altra meitat corresponia a l’ajuntament, però la Junta va avançar-ne els diners. Finalment es va adquirir una partida de terra propietat de l’advocat Francesc Seguí, propera al camí de l’ermita del Llorito, a la partida de Terres Cavades, als peus de la muntanya de l’Oliva. Per tal de contribuir a les obres i al manteniment del nou cementiri es va destinar part de l’impost del vi encomanant les primeres obres de construcció al mestre Campanà.
Corregiment, el cementiri es trobava en un estat de deixadesa absoluta. No s’hi havia construït cap tanca i l’any 1815 el governador militar i polític va manar fer-ne una, que es va enderrocar l’any 1823. Els documents de l’època diuen que hi havia nínxols oberts i que els gossos hi campaven lliurement. Davant d’aquesta situació, l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla va passar a fer-se’n càrrec, segons l’escriptura de cessió el 22 de desembre de l’any 1825.
La primera tasca que va fer l’hospital va ser la de subhastar les obres de reconstrucció de la tanca i encarregar l’elevació del primer plànol del qual tenim notícia. L’obra va ser adjudicada a Joan Rodríguez i uns mesos més endavant s’encarregà la portalada al mestre de cases Magí Tomàs. Van seguir l’arranjament de la capella, la construcció de 159 nous nínxols, l’obra de l’escalinata i la plantació de xiprers i oliveres.
L’any 1844 veia la llum el primer reglament del cementiri i amb ell les primeres làmines de títols de propietat de nínxols, que foren impreses a Barcelona pel litògraf Bodiu.
A partir de la segona meitat del segle XIX el cementiri viurà un esclat constructiu amb la fabricació de noves sepultures, des de les tombes més humils fins als mausoleus i panteons més ostentosos, passant per la construcció, també, de sarcòfags, capelles i hipogeus. Algunes foren dissenyades per arquitectes de renom com Francesc Barba i Masip, Josep M. Pujol de Barberà, Ramon Salas i Ricomà o Josep Maria Jujol.
La construcció de noves sepultures presentarà repetidament la necessitat de fer reformes generals al cementiri i l’aixecament de nous plànols. Així, l’any 1866 s’hi va dur a terme una ampliació i sabem, també, que l’any 1888 es va encarregar l’aixecament d’un plànol al senyor Joaquim Bordons i Wehrle. També ho faran, en èpoques diferents, els arquitectes Francesc Barba, Pau Monguió i Ramon Salas.
L’any 1887 va tenir lloc una altra ampliació del cementiri, aquesta vegada per tal de poder destinar una part de la parcel·la a cementiri neutre.
El 22 de març de l’any 1933 es va executar l’acta de requisició del cementiri, tal com regia la llei de secularització de cementiris de 30 de gener de 1932. Segons aquesta disposició, el cementiri havia de passar a ser regit i administrat per la municipalitat i l’hospital en va perdre tots els drets. Finalment, el maig de l’any 1939 es va retornar el cementiri a l’hospital.
L’any 1947 es va dur a terme una important ampliació amb la construcció de noves illes de nínxols. Aquesta actuació la va encapçalar l’arquitecte Juan Zaragoza i la van seguir moltes altres per tal d’adequar l’estat d’algunes illes i construir-ne altres de noves.
L’any 1966 l’ajuntament es va plantejar la desafecció del cementiri i la construcció d’un de nou de titularitat municipal però el projecte no va tenir èxit. Aquest projecte es va reprendre durant la dècada dels anys 1980 i, malgrat que s’havien iniciat les obres, finalment tampoc va culminar. A la fi, el 20 de desembre de l’any 1991 es va donar llum verda a la tan desitjada ampliació del cementiri. Aquesta ampliació la va dur a terme l’arquitecte Josep Maria Milà i Rovira.
L’any 2010, juntament amb la conselleria de Patrimoni de l'Ajuntament de Tarragona i l’Associació de víctimes de la repressió franquista a Tarragona, es va dignificar una de les fosses comunes del cementiri amb la col·locació d’una placa escultural amb els noms de les víctimes de la repressió franquista esdevinguda entre els anys 1939-1948 enterrades al cementiri de Tarragona. L’any 2019, amb la col·laboració del Fòrum de Tarragona per la memòria, es van senyalitzar de manera temporal les dues fosses comunes que restaven.

3. Cementiri del Jans.

El Cementiri dels Jans és cementiri de Tarragona protegit com a Bé Cultural d'Interès Local.
El fossar sorgí arran de l'estada de les tropes angleses a la ciutat de Tarragona, a partir de 1709. Encara és propietat de la Corona Britànica, ja que els terrenys es van donar a principis del segle XVIII, amb motiu de la Guerra de Successió. El 1841 va tenir lloc el primer enterrament, i el 1992 l'últim. Abans de la ubicació actual estava a una cantera del port, segons consta en un document de 1817.
És el cementiri protestant més antic d'Espanya.

4. Necrópolis paleocristiana de Tarragona.

La necròpolis paleocristiana de Tarragona és un conjunt funerari d'època tardoromana de mitjan segle iii dC ubicat fora del nucli urbà, prop del riu Francolí, que perdura fins al segle v. Fou descoberta l'any 1923 durant els treballs de fonamentació per bastir una fàbrica. Forma part del Conjunt arqueològic de Tàrraco, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L'àrea de cementiri compta amb unes 2.051 tombes que abracen des del segle iii fins al període visigòtic i configura l'àrea funerària tardoromana a cel obert més important de l'Occident romà. El recinte de la Necròpolis està format per una zona excavada a l'aire lliure (protegida per una estructura metàl·lica), l'edifici del museu, unes criptes funeràries i una zona de jardins amb sarcòfags exposats al públic. Actualment la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona està situada en l'espai que delimiten l'avinguda de Ramón y Cajal, l'avinguda de la Independència, la Fàbrica de Tabacs i l'avinguda del Cardenal Vidal i Barraquer.
El conjunt està format per un centre d'interpretació dedicat a presentar el món de la mort en època romana i la problemàtica funerària de Tàrraco, un museu monogràfic on es conserven algunes de les restes de les excavacions, un recinte funerari amb tegulae, àmfores, elements ceràmics i sarcòfags de plom, les criptes dels Arcs i de les Roses, cases i banys de l'època altimperial, part d'un mausoleu de planta central, una via romana i un espai enjardinat de caràcter neoclàssic.
conjunt, que consistí en la construcció d'un nou mòdul d'accés amb la instal·lació de l'exposició «El Món de la Mort. Síntesi prefigurativa del Museu i Necròpolis Paleocristians de Tarragona», en la renovació de la coberta de la zona arqueològica amb planxes de policarbonat i en l'eliminació de les barreres arquitectòniques.
Inicialment aquesta àrea fou ocupada per un cementiri pagà i un establiment rural als afores de Tàrraco. Un cop abandonades aquestes funcions, l'àrea fou utilitzada com a necròpolis de la ciutat, des de mitjan segle iii. Els estudis indiquen que la consolidació d'aquest espai com a cementiri es produí probablement quan hi foren enterrats els màrtirs de Tarragona, Fructuós, Auguri i Eulogi, i s'edificà una basílica en el seu honor al mateix indret. La basílica documentada constava de tres naus i capçalera amb absis exterior. Posteriorment s'hi afegiren algunes cambres funeràries i un baptisteri. La necròpolis té un clar caràcter cristià, des dels primers moments. L'àrea del cementiri està datada aproximadament entre els segles iii i v, tot i que la basílica s'estima que va durar un temps més.
L'any 1923, amb l'inici dels treballs de construcció de la Fàbrica de Tabacs es va posar de manifest l'existència de restes arqueològiques de notable interès. Fins a principis de l'any 1924, les excavacions arqueològiques van ser dutes a terme pel Servei d'Excavacions de l'Institut d'Estudis Catalans, sota la direcció de Josep Colomines i Josep Puig i Cadafalch. Posteriorment, les excavacions van continuar sota la direcció dels enginyers de la fàbrica i, a partir de 1926 i fins a 1933, de mossèn Serra i Vilaró, qui va publicar aquests treballs en diverses memòries. Les excavacions de Joan Serra i Vilaró van posar al descobert una extensa necròpolis (l'anomenada Necròpolis Paleocristiana) dels segles iii-v dC, a més d'una sèrie d'estructures i edificis corresponents a fases i usos diversos.
A més del rigor científic i documental dels treballs d'excavació, J. Serra i Vilaró va tenir un paper fonamental en la conservació d'una àrea arqueològica, on es mostrava in situ una part de la Necròpolis Paleocristiana, i la construcció d'un museu monogràfic, inaugurat l'any 1930. El museu va ser propietat de la Compañía Arrendataria de Tabacos fins a 1941, quan va ser adscrit al Museu Arqueològic. L'any 1969, J. Serra i Vilaró va ser enterrat dins de l'àrea arqueològica en una cripta coronada per un monument funerari localitzat en les excavacions dels anys 20 del segle passat, que va ser desmuntat i traslladat al lloc que ocupa actualment.
Posteriorment s'han realitzat diverses actuacions com la instal·lació l'any 1971 a l'àrea arqueològica d'una coberta que evitava parcialment els efectes de l'exposició a la intempèrie; la realització d'una nova senyalització i la remodelació parcial del semisoterrani del museu, entre 1986 i 1987; o les actuacions efectuades entre 1993 i 1996, primera fase del projecte de remodelació del conjunt, que consistí en la construcció d'un nou mòdul d'accés amb la instal·lació de l'exposició «El Món de la Mort. Síntesi prefigurativa del Museu i Necròpolis Paleocristians de Tarragona», en la renovació de la coberta de la zona arqueològica amb planxes de policarbonat i en l'eliminació de les barreres arquitectòniques.
El 18 de maig de 2013, coincidint amb el Dia Internacional dels Museus, s'ha reobert l'àrea d'exposició in situ, fruit d'un projecte d'intervenció, orientat a millorar la conservació i la comprensibilitat de les restes, que es complementa amb l'edifici d'accés, convertit en Centre d'Interpretació de la Necròpolis. Una primera fase del projecte d'intervenció global sobre aquest conjunt monumental.