Circular Sant Quintí de Mediona, Font-Rubí

Fàbrica de Ca l'Oliver

•1871 Es construeix la nova fàbrica, dedicada inicialment al tèxtil, bastida sobre uns antics molins fariners.

Cal Fesol

Foto

Les Pareres

Grup de masies de les Pereres, d'origen medieval. Molt a prop hi ha una petita capella, documentada des de 1596, reconstruïda després de la Guerra Civil.

Foto

Cova de l'Ametlla

Cova de l'Ametlla

"Es desconeix l’origen del seu nom del cert , però un cop al seu interior potser un surt de dubtes, sembla ben bé com si estessim a l’interior d’una ametlla gegant". Les dues coves són conegudes de temps immemorials, i la gran era utilitzada pels pastors per arrecerar el ramat; a l'interior es pot observar un muret de pedres de poc més de 3 m de llarg, utilitzat per a aplanar una part de la cova.

Foto

Cal Barraló

Antic mas, avui totalment enrunat, del que només són visibles alguns murs. La planta que s'observa en la vista aèria és complexa, amb un cos força quadrat a tocar del camí i dos cossos rectangulars a la part posterior. Els paraments actualment visibles estan construïts amb pedres irregulars lligades amb fang i, normalment, amb un arrebossat per les cares exteriors que ajudava a aglutinar-los. A les cantonades s'observen pedres de majors dimensions. Les restes que avui dia són visibles no aporten molta informació sobre la possible cronologia de l'edifici, si bé pensem, en aquest sentit, que s'ha de remuntar, com a mínim, al segle XIX.

Cal Cego

Antic mas, avui totalment enrunat, del que només són visibles alguns murs. La planta que s'observa en la vista aèria és rectangular. Els paraments estan construïts amb pedres no treballades lligades amb morter de calç. Les restes que avui dia són visibles no aporten molta informació sobre la possible cronologia de l'edifici, si bé pensem, en aquest sentit, que s'ha de remuntar, com a mínim, al segle XIX.

Foto

Cova de l'Arena

Malgrat el seu nom, es tracta d'una mina artificial. Desconeixem els orígens de l'explotació, possiblement al s. XIX. També és possible que originalment fos una cavitat natural eixamplada per a treure arena i grava.

Cova de l'Arena

Mas Vallet

Edifici de planta complexa, amb diversos cossos i annexos que esdevenen un complex edilici força important. El cos principal visible actualment des de l'exterior és un cos de planta pràcticament quadrada, amb coberta de dos aiguavessos i carener perpendicular a la façana principal, que s'orienta cap a migdia (S/SO). Els dos aiguavessos esmentats parteixen d'alçades lleugerament diferents. L'edifici compta amb planta baixa, planta pis i golfes i la distribució de les obertures a la façana principal és ordenada però no simètrica. La planta baixa compta amb la portalada d'accés, amb arc escarser, i dues petites finestres quadrangulars. A la planta pis hi trobem tres balcons ampitadors amb barana de ferro de barres simples. Finalment, a la planta corresponent a les golfes hi trobem dues obertures, una d'elles amb arc escarser. Malgrat que la part de l'edifici descrita no sembla remuntar-se més enllà de mitjans del segle XIX, segons els propietaris, aquest cos amaga el cos original del mas, que es remunta a uns cinc-cents anys enrera.

Mas Vallet

Sant Pere i Sant Feliu. Font-Rubí.

Església originària del segle XI, quan degué substituir en les seves funcions a la capella del castell proper, de més difícil accés. Va estar sempre sota la dependència de la canònica de Solsona. L'edifici romànic va ser substituït per l'edifici actual al segle XVIII, sense deixar cap rastre de la capella antiga. És un temple de nau única, amb absis quadrat i coberta a dues vessants, que descansa sobre volta interior d'arc rebaixat i arcs torals. Té un campanar de planta quadrada.

Creu de la Santa Missió

A moltes poblacions encara es poden veure alguns monuments que recorden alguna “Santa Misión” de les que s’hi van celebrar. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, la santa missió és una “sèrie continuada de prèdiques, lliçons doctrinals i exercicis pietosos que són fets durant alguns dies en una parròquia o localitat per un o uns quants sacerdots, anomenats missioners”. Les “santes missions” o “missions populars” vénen de molt antic. Ja es coneixien amb aquest nom les que feia el dominic valencià Vicent Ferrer (1350-1419). Els caputxins s’hi dedicaren a Catalunya des de 1667. Els franciscans de la branca dels observants van obrir un seminari missional a Escornalbou (Baix Camp). Sant Vicenç de Paül va fundar la Congregació de la Missió. Les “santes missions”, però, no foren institucionalitzades fins a la primera meitat del segle XIX . Els actes es convocaven generalment des de la tardor fins el mes de maig. Comptaven generalment amb dos missioners. Si la població tenia un nombre d’habitants ja gran, la xifra pujava a quatre o cinc. Els encarregats d’anunciar-la eren els bisbes de cada diòcesi a través d’una carta/cartell, on, a més, aprofitaven per anunciar les indulgències plenàries (perdó pels pecats) que arribarien als fidels participants. Els actes de la “Santa Missió” (el rosari de l’aurora, la catequesi, les confessions i comunions, les novenes, les concentracions multitudinàries, les benediccions públiques de malalts, les processons….) estaven plens de sermons abrandats gairebé monotemàtics: la por a la fi del món i l’amenaça de l’infern. Després de la Guerra Civil (1936-39) va ser quan aquets actes van agafar mes importància, semblava que l’única solució que se li oferia al poble derrotat i deprimit era agafar-se a la vida a través de la fe, convidant-lo a acudir en massa a les esglésies. Els sacerdots i també, com no, l’autoritat civil franquista col·laborava amb anuncis de catàstrofes o, fins i tot, amb amenaces de retornar al turment de la guerra. Amb la tortura psicològica i la por, l’èxit presencial estava assegurat. Durant aquells anys la “Santa Misión” esdevenia una exaltació dels “bons costums”, amb les seves estrictes normes, i de la dictadura del nacionalcatolicisme promocionada pel règim. Els dies de la “misión”, per fer-s’hi present, s’havia de cuidar la indumentària: les dones no hi podien pas assistir sense mantellina al cap -aquella mena de vel negre de tul i blonda- i malgrat fes calor havien de vestir obligatòriament amb mitges i màniga llarga, ja que, si no, es podien trobar amb la desagradable sorpresa que no les deixaven entrar, o, encara pitjor, que les traguessin de la sala de sermons. Els homes, contràriament, si portaven boina o gorra, se l’havien de treure en senyal de respecte. Durant aquells dies es tancaven comerços i bars «Es muy de alabar el cierre completo y voluntario de cafés, tabernas y barberías durante los actos misionales, así como la suspensión de espectáculos en días festivos.» (1947) Aquells anys la majoria dels penedesencs es van turmentar amb els predicots apocalíptics; l’any 1952, Vilafranca, Sant Pere Molanta i Santa Margarida i els Monjos, …L’any 1957 Guardiola de Font-rubí…. Aquets actes van començar la seva davallada un cop acabat el Concili Vaticà II, abans de 1970.

Miravinya Balcó del Penedés

El mirador miravinya Balcó del Penedès és un dels cinc miradors que composen la Ruta Miravinya, un meravellós recorregut que et dona l’oportunitat de descobrir les vinyes del Penedès.

Capella de Sant Miquel

A llevant del recinte del castell,una mica més avall, hi ha les restes del que segurament fou l'església del castell, de la qual no hi ha, tanmateix, documentació escrita. En resta un pany de paret amb una finestra esqueixada i les restes d'un altre mur. Degué ser construïda al segle XI i abandonada poc després.

Capella de Sant Miquel

Capella de Sant Miquel

Castell de Font-Rubí

El lloc està documentat des de l'any 956. Cap a la fi del segle X va passar del domini comtal al de la família Gurb-Queralt i, posteriorment, a Guillem de Bell-lloc (1172), a Albert de Pierola (1202) i a Albert de Mediona (1303), ja dins de la jurisdicció reial. Més enllà del segle XIV ja no hi ha notícies del castell, que segurament ja es trobava en desús. Més tard esdevingué centre de la baronia de Font-rubí o de Font-rúbia (coneguda també com la baronia de Graubac). Després de la Guerra de Successió ja va ser enrunat del tot. Es conserva una torre, dalt del turó, de planta rectangular però amb les angles molt arrodonits. Està bastida amb carreus grossos, a l'exterior, i més petits a l'interior. Caldria fer-hi obres de consolidació, altrament corre perill d'enrunar-se.

Castell de Font-Rubí

Casa Vella de Bolet

Font de Conilles

La font tal i com la coneixem, respon a la configuració de la típica font de mas benestant. Un lloc on poder seure i estar a l’ombra els dies d’estiu. Molts grans masos del Penedès disposaven d’un petit paradís sota els plataners un xic allunyat de la casa, amb taules i bancs per seure i és clar, una font on refrescar-se. Els materials utilitzats són la pedra i el totxo els quals formen bancs taules i petites tanques que encerclen els arbres. Una taula rodona presideix el conjunt, voltada per un banc circular d’obra. En una banda, una bassa també rodona recull l’aigua que brolla de la font. La mina, tancada per una porta de ferro, alimenta la font. De base rectangular, el cos de la font està coronat per la típica teuladeta de canó. És molt maco el brollador de ceràmica verda que representa un peix. També de gran bellesa, un mosaic de 12 rajoles presideix la font, en ell hi és representat un sant pintat a mà amb un anyell als peus, el que podria representar un Sant Joan o Jesús encara jove.

Parque

Cova del Bolet

Les encantades de la cova de Bolet “Conta la llegenda que al poblet de Font-Rubí, la família més rica de la contrada tenia tres filles. Totes tres germanes eren precioses i boniques, i portaven tots els nois del poble de corcoll. Estrany era aquell que no les havia intentat conquistar, que no s’havia enamorat d’alguna de les tres germanes. Però elles, cruels i impertinents com les que més, es deixaven estimar, feien veure que es deixaven festejar pels xicots, i quan aquests ja n’estaven enamorats fins al capdamunt i s’havien fet il•lusions, els deixaven palplantats sense haver-los fet ni tan sols un petó. Així cada noi, un darrere l’altre en sortia ridiculitzat i escarmentat de les dolces i boniques germanetes de Font-Rubí. Eren conegudes no només al poble, sinó gairebé a la comarca sencera, i eren cada vegada més els xicots ressentits per l’actitud de les joves. Tant era així que al final, en comptes de competir els uns amb els altres per intentar conquistar a les noies, en adonar-se que era una missió pràcticament impossible, van decidir enterrar velles rancúnies i unir-se per tal de planificar la pitjor de les venjances. Van anar a veure les bruixes i els van demanar que les encantessin. Aquestes van decidir fer-ho i enviar-les de pet a la Cova del Bolet (a una hora i mitja a peu del poble), allà romandrien tancades i encantades fins que parés el soroll de l’aigua que se sent en l’interior de la cova.” Aquesta llegenda que us he explicat rep el nom de Les tres germanes encantades de la Cova del Bolet o Les encantades de la Cova del Bolet o Les Tres noies de Font-Rubí. Aquesta llegenda és una llegenda de tradició oral, transmesa de pares a fills i que encara és prou viva a la zona de Mediona. Tot i que qui ha fet que quedi a la memòria de la gent ha estat Joan Amades que la va escoltar de la quintinenca Dolors Gual (la Lola de cal Gili), l’estiu de l’any 1922. I és que la Cova del Bolet de és protagonista d’innombrables llegendes i històries, un d’aquells indrets màgics que han servit d’inspiració per a boniques e increïbles històries.

Cova de Bolet

Cova de Bolet

Foto

Río

Río

Río

Foto

Molí de Ca l'Oliver

Molí de Ca l'Oliver

Molí de Ca l'Oliver

Conjunt de tres molins més algunes cases, que formen com un carrer, i la bassa, tot just al costat de la riera de Mediona i del camí vell de Vilafranca. El primer molí paperer degué ser construït l'any 1703, segons la data gravada en una arcada, però hi ha notícies de l'existència d'un molí fariner més antic situat ben a prop. Segons J.M. Madurell, eren dos molins de paper blanc i dos de paper d'estrassa que van deixar de funcionar a finals del segle XIX. Els edificis, amb fàbrica de paredat i alguns trams amb carreus de bona mida, mostren les cantoneres de pedra i alguns portals adovellats, i, ara abandonats, constitueixen un conjunt de gran interès, en un entorn natural magnífic. Llastimosament, alguns murs es troben en perill d'enderrocament.