El Mont (100 Cims). Besalú - Beuda - Castellot de les Bruixes - El Mont (1125 m) - Monestir de Sous - Besalú (Alt Empordà)

Inici ruta. Pont Nou de Besalú (146 m)

Beuda i Sant Feliu de Beuda (337 m)

> Documentació: "Sant Feliu de Beuda. Sant Feliu de Beuda és un monument del municipi de Beuda (Garrotxa) protegit com a bé cultural d'interès local. Descripció: Construcció romànica del segle XII, de planta irregular, més estreta en la part davantera que en la del darrere. Al costat sud s'hi va annexionar posteriorment la sagristia. La part més destacable del temple és a ponent, on hi ha la porta d'entrada i tres finestres simètricament situades, una damunt la porta i les altres, menys enlairades, a cada un dels extrems i a l'alçada de les naus laterals. El campanar era originàriament una espadanya de doble obertura, convertit en torre sobrealçada i amb teulat a dues vessants. Guarda una campana datada de l'any 1754, fosa a Torredonjimeno (Jaén). L'accés al campanar es fa mitjançant una escala de pedra adossada al mur del costat nord.[1] La pica baptismal d'immersió data del segle XII, és la peça artística més valuosa que conté l'església. Està ornada amb elements florals, arcuacions cegues i quatre figures en relleu, relacionades aquestes amb el paisatge bíblic del pecat original.[1] El forrellat de la porta d'ingrés, té un acabat en forma de cap de dragó i està ornamentat amb diferents motius geomètrics. La porta d'entrada a l'església està formada per arcs en degradació, sostinguts per columnes i coronades per dobles capitells esculpits. Conserva restes de ferramenta romànica.[1] Història: La primera notícia que es té, la "…parrochia S. Felicis cijus domus est fundata in villa Beutte…", correspon a un document de l'any 1004, en el qual s'hi transcriu un judici celebrat a Besalú entre els comtes Bernat Tallaferro i el bisbe de Girona Odó, reclamant aquest darrer la possessió de la parròquia. No fou aquesta la darrera vegada que hi hagué conflictes entre el bisbat gironí i el poder civil en relació amb la propietat de l'església de Beuda. Cinquanta anys més tard, vers el 1058, el prelat Berenguer Wifred demanà altra vegada la restitució de la parròquia, petició que fou atesa per la comtessa Ermessenda. Se cita "l'Ecclesia de Beuda" l'any 1279 i "l'ecclesia de Bauda" l'any 1280 a les Rationes Decimarum Hispaniae i la "ecclesia parrochiale sancti Felicis de Beuda" en els nomenclàtors del segle XV.[1] Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Feliu_de_Beuda

Zona Esportiva de Beuda (339 m)

Camí d'accés al Castell de Beuda o Castellot de les Bruixes (366 m)

> Documentació: "Castell de Beuda. El Castell de Beuda, o Castellot de les Bruixes, és un monument del municipi de Beuda (Garrotxa) declarat bé cultural d'interès nacional. Història: El castell de Beuda és documentat per primer cop el 1002, data en què el Papa Silvestre II va confirmar les possessions de l'església de Girona, entre les quals apareix: «la sellam sancti Laurentii, quod est supra castrum Bobeta». Aquest document deixa molt clar que es tracta del castell de Beuda, no del castell del Pla o de Can Queixàs. L'any 1021 torna a aparèixer esmentat «Sancti Laurentii» (es refereix a Sant Llorenç de Sous) qui est «situs supra castro Beuda» en el testament del comte de Besalú, Bernat Tallaferro. Es creu que el primer comte de Besalú, Udalard Bernat, senyor del castell de Mont-ros, es va casar amb Ermessenda, senyora de Beuda i Montagut. Amb aquest enllaç quedaven units en una sola família els feus de Castelló de Bas, Beuda, Montagut, Mont-ros i Milany, patrimoni secular de la casa de Bas. Ermessenda (1119) va deixar el castellot a mans del seu nét Udalard II, vescomte de Besalú mort el 1123. Aquest any, el senescal Guillem Ramon I de Montcada assumeix la tutoria de l'hereu Pere Udalard, encara un infant. El comte Ramon Berenguer III de Barcelona confia al tutor les possessions del vescomte de Bas, l'any 1126. Pere Udalard, que fou el primer a canviar el nom de Besalú pel de Bas, morí l'any 1127 i la possessió passà a la seva tia-àvia Beatriu, filla d'Udalard Bernat. L'any 1281, l'hereva, Sibil·la de Palau, muller d'Hug V d'Empúries vengué el castell al rei Pere el Gran qui, més tard el donà a Ponç Hug IV d'Empúries pels serveis prestats en la invasió franca de Felip III de França. Després de molts anys de pertànyer a la casa de Bas, el Castellot va passar a mans de la família Queixàs. Així consta que l'any 1308 el Cavaller Jaume Berenguer de Queixàs tenia propietats a Beuda. Berenguer Andreu de Queixàs, senyor del castell de Beuda, es casà amb Elisabet senyora del castell de l'Hostal. L'any 1360 apareix com a propietari del Castellot el senyor de Queixàs, per llegat familiar.[1]] Al segle XV la família Queixàs es construí un castell gòtic al pla, prop de l'església. En la façana d'aquesta fortalesa tardana hi ha l'escut de la família i és anomenada, precisament, mas Queixàs. És possible que a l'època medieval tardana, el castell roquer fos abandonat.[1] Descripció: El castell de Beuda, anomenat per la gent del país com "castell dels moros" o "castell de les Bruixes", està ubicat al nord del nucli urbà, en un dels darrers contraforts de la Mare de Déu del Mont.[1] A l'angle sud-est del castell hi ha una torre de planta circular de 5,5 metres d'alçada, diàmetre interior de 2,45 m i gruix dels murs d'1,10 m. Adossada a la torre hi ha una construcció, construïda posteriorment, de planta rectangular, d'una longitud de 9,40 m per 10,60 m. A la paret occidental s'obre una porta d'una amplada d'1,10 i una alçada de 2,05 però només es conserva fins al nivell de les dovelles. L'arc ha estat totalment arrencat. A la resta de murs s'obren algunes espitlleres i finestres. Aquesta construcció tindria dos nivells i el parament és més irregular que el de la torre. Fora del recinte sobirà, al seu angle sud-oest, hi ha les restes d'una cisterna i d'un possible pou.[1] Els costats meridional i oriental del puig on hi ha la fortificació estan protegits pels mateixos cingles naturals, al costat nord-oest, que queda més desprotegit, hi ha les restes d'una muralla que té 3 metres d'alçada i un gruix de 80 centímetres.[1] La primera de les construccions que es degué realitzar és la torre circular, segurament bastida a la primeria del segle XI. La sala de pedra adossada seria substituïda per la construcció actual, del segle XIII. El castell de Beuda és una mostra important de castell de l'alta edat mitjana. La torre rodona és una de les més antigues de la Garrotxa que ha arribat als nostres dies. I cal remarcar que la majoria de les torres mestres restants de la comarca són de planta rectangular." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Beuda

Continuem per l'esquerra (317 m)

Continuem per l'esquerra (333 m)

Intersecció, continuem per l'esquerra (636 m)

Mirador, al fons el Mont (822 m)

Uns pocs metres més endavant d'aquest punt trobareu la Font Rocapastora

Mare de Déu del Mont (1125 m)

> Documentació: "Mare de Déu del Mont. La Mare de Déu del Mont és un santuari marià del bisbat de Girona, sobre el pic culminant de la serra del Mont (també coneguda com el Mont o, popularment, la Mare de Déu del Mont), a l'extrem meridional de l'antic municipi de Bassegoda, actualment agregat al d'Albanyà (Alt Empordà). La seva Mare de Déu és considerada la patrona de l'Empordà i del Bisbat de Girona. Accés: Tradicionalment, els pelegrins han accedit a peu al santuari de la Mare de Déu del Mont per diferents camins de la muntanya i aquest era, fins fa relativament poc, l'únic mitjà possible. Actualment, s'hi pot accedir també per carretera asfaltada, des dels dos vessants. Per l'est, la carretera (19 km) parteix de la A-26 de Figueres a Olot, al trencant del Restaurant Can Vilà, poc abans de la cruïlla de la carretera de Banyoles, i cal desviar-se a l'esquerra abans d'arribar al poble de Cabanelles en direcció a Sant Martí Sesserres. Pel sud, també s'hi pot accedir des del poblet de Segueró, on cal arribar des de Beuda o des de Maià de Montcal. El 1940 es convertí l'antic camí de muntanya que s'hi enfilava per l'est en una pista forestal (però només fins a Sous), la qual fou asfaltada el 1971 quan s'instal·là al cim de la muntanya una estació repetidora de senyals de televisió i ràdio, que és visible des de molts punts. La pista que hi pujava pel sud fou asfaltada el 1996. Una i altra són, lògicament, carreteres de muntanya costerudes i amb molts giravolts. Història: La imatge de la Mare de Déu que ha donat nom al santuari i, per extensió, a la muntanya és, en origen, una marededéu trobada, que ja era venerada, almenys des de 1222. L'evidència documental d'aquesta veneració i de l'existència de clergues per servir-la ha fet suposar erròniament l'existència primitiva, sobre el cim de la muntanya, d'un santuari previ a l'actual, quan el document es refereix al culte efectuat dintre del monestir de Sant Llorenç del Mont. Fou a principis del segle XIV, entre 1311 i 1318, que l'abat Bernat va fer construir un santuari per a la imatge fora del monestir, al punt més elevat de la muntanya. L'èxit de la iniciativa, amb gran atracció de pelegrins, provocà una disputa amb el bisbe de Girona, Guillem de Vilamarí, que senyorejava el monestir, per controlar-lo. El bisbe interposà un plet, que acabà el 1319 amb un conveni entre les parts, segons el qual l'abat en mantindria l'admninistració i el bisbe el dret de visitació i la jurisdicció, i a més rebria un cens anual 10 lliures de cera. El 1461, en la vigília de la Guerra Civil Catalana, el bisbe hi va intentar prohibir el culte per considerar-lo un lloc on es reunien elements remences i antifeudals. El 1577 l'abat nomenà dos seglars com a administradors, amb facultats molt àmplies, que s'organitzaren en la confraria de sant Joan Baptista. Aquesta confraria és el precedent de la comissió per a la reconstrucció del santuari, creada el 1962 i transformada en Patronat del Santuari de la Mare de Déu del Mont el 1969, i de l'encara més recent Associació Amics del Mont. Des de 1592 els abats de Sant Llorenç del Mont, molt minvat, van ser substituïts per priors, al ser agregat el monestir al de Sant Pere de Besalú. Des del 1833 el capellà custodi fou nomenat pel bisbe i, un cop suprimits tots dos monestirs el 1835, es féu càrrec també de la parròquia rural de Sant Llorenç de Sous instal·lada entre les ruïnes del monestir del Mont. El 1936, poc després de l'alçament feixista que desembocà en guerra civil, fou saquejat pels anarquistes. Entre 1949 i 1957 s'hi establí una comunitat de caputxins, que no prosperà per les difícils comunicacions que encara hi havia, abans de la construcció de la carretera. Entre 1962 i 1964 el patronat del santuari emprengué obres de consolidació i restauració, especialment a l'església. A partir de 1997, el bisbat de Girona, l'Ajuntament d'Albanyà i la Generalitat de Catalunya han renovat totalment l'hostatgeria i el restaurant. Des d'antic el santuari ha atret pelegrins i romeus, sobretot de les contrades del voltant. Molts pobles de l'Empordà, la Garrotxa i el Pla de l'Estany hi organitzen anualment romiatges. La Mare de Déu del Mont és patrona de l'Empordà. Estades de Verdaguer: L'estiu del 1884 Jacint Verdaguer va fer una estada d'un mes i mig al santuari, on va trobar el mirador que cercava per contemplar el Canigó i tranquil·litat per a escriure. Durant la seva estada va escriure alguns fragments del poema Canigó, que ja tenia molt avançat, alguns poemes menors i un relat de gran interès sobre el santuari, la muntanya i la seva gent (L'ermita del Mont). L'any següent s'hi va tornar a estar pocs dies, i gestionà la compra, a Barcelona, d'un harmònium per a l'església, que encara s'hi conserva. En la primera estada va escriure la Cobla a la Mare de Déu del Mont,[1] que ha substituït els antics goigs[2] (documentats al santuari des del segle XV): «A LA VERGE DEL MONT Oh Mare de Déu del Mont, ¿Com tan alta en sou pujada, en un trono de penyals dalt al cim d'una muntanya? ¿És per sentir els Angelets, o per rebre el bes de l'alba o per abastar un estel el més bell de l'estelada? No és per sentir els Angelets, puix us volten en garlanda; ni per veure eixir el sol; per Vós no s’és post encara; ni per abastar un estel: prou n'esteu ben coronada; sinó sols per beneir d'Empordà l'hermosa plana que teniu a vostres peus pregant-vos agenollada.» Des de 1998 el santuari acull una diada verdagueriana cada mes de juny." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Mare_de_Déu_del_Mont

Cim del Mont i el Santuari de fons (1123 m)

Vistes al sud, Banyoles i el Rocacorba (1123 m)

Vistes a l'oest, Olot i el Puigsacalm (1123 m)

Vistes al nord-oest, el Puig del Bassegoda (1123 m)

Vistes al nord-est, Alt Empordà i la Serra de l'Albera (1123 m)

Vistes al nord-oest, Bassegoda i Comanegre (1123 m)

En aquesta dirección es troben les poblacions de Talaixà, Sadernes, Oix, Beget i al fons, el Coll d'Ares, frontera amb França

Monestir Sant Llorenç de Sous i Església Parroquial de Sant Llorenç de Sous (857 m)

> Documentació: "Sant Llorenç de Sous. L'església de Sant Llorenç de Sous fou el temple parroquial de l'antic poble de masies disperses de Sous (Albanyà, Alt Empordà), actualment deshabitat. Antigament pertanyia a l'extingit municipi de Bassegoda, pertanyent a la Garrotxa. Història: En un document de l'any 872, es parla de la basílica de Sant Llorenç, però el 898 consta que l'església no era més que una cel·la o ermita; aquesta havia estat fundada pels monjos benedictins de Sant Aniol d'Aguja. Una vegada assolida la condició d'abadia i havent passat a dependre d'ella la seva casa originària de Sant Aniol, el monestir de Sant Llorenç de Sous perllongarà la seva existència independent fins a ser incorporat, arran d'una butlla del papa Climent VIII, signada l'any 1592, al de Sant Pere de Besalú.[1] La ruïna de l'església del monestir de Sant Llorenç del Mont, molt danyada ja en els terratrèmols del segle XV, obligà a abandonar-la definitivament en el segle XVIII. La nova església de Sant Llorenç de Sous fou consagrada el 1829 per l'abat Melcior de Rocabruna i Taverner de Sant Pere de Besalú. Després de l'exclaustració (1835), aquesta església fou servida pels capellans del santuari de la Mare de Déu del Mont, situat al cim de la muntanya. Durant la seva estada al santuari, l'any 1884, Verdaguer assistí a la festa major del poble de Sous, celebrada en aquesta església, i en deixà testimoni literari. En el segle XX el lloc ha quedat despoblat. És un temple d'una sola nau que aprofita els murs de la construcció medieval. La façana és coronada per un esvelt campanar de cadireta de doble obertura. La supressió de la comunitat monàstica i l'existència posterior d'aquesta església ha fet que modernament s'apliqui el nom de Sant Llorenç de Sous a l'antic monestir de Sant Llorenç del Mont. Protecció: L'església de Sant Llorenç de Sous està inclosa en les disposicions legals de protecció del patrimoni històric que afecten el conjunt del monestir de Sant Llorenç del Mont." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Llorenç_de_Sous

Dependències del Monestir de Sant Llorenç de Sous

> Documentació: "Sant Llorenç del Mont. Sant Llorenç del Mont o monestir de Sant Llorenç de Sous[1] fou una abadia benedictina de l'antic comtat de Besalú, dins els límits del bisbat de Girona, situada a l'extrem més meridional de l'actual terme municipal d'Albanyà (Alt Empordà). Les seves ruïnes es troben en el pla de Sous (855 m), a la falda de la muntanya del Mont. Fou centre del poble de Sous, actualment deshabitat, pertanyent a l'antic municipi garrotxí de Bassegoda, que fou incorporat el 1988 al d'Albanyà i, per tant, a la comarca de l'Alt Empordà. A les seves ruïnes es construí, a principi del segle XIX, l'església parroquial de Sant Llorenç de Sous. Història: Les primeres notícies que es tenen d'aquest monestir es remunten a l'11 d'abril del 871, quan fou citat en un precepte expedit a favor del monestir de Sant Aniol d'Aguja pel rei franc Carles el Calb. Entre les possessions d'aquest monestir hi havia la muntanya de Sant Llorenç, amb l'església que hi havia estat fundada (montem sancti Laurenti cum basilica in honore Sancti Laurenti eusdem fundate). Era una època d'expansió del monaquisme. Sovint els monjos seguien de prop els colons que, baixant de la muntanya al pla, s'apropiaven de noves terres per ocupació (aprissio) i n'emprenien l'artigatge, i moltes vegades els disputaven els drets adquirits. Els monjos benedictins de Sant Aniol d'Aguja que es van instal·lar al pla de Sous van tenir en compte les condicions defensives de lloc escollit i també els recursos naturals que oferia per al manteniment de la comunitat. La muntanya del Mont, per les seves característiques, els proporcionava totes dues coses. No tan sols és un lloc elevat, que ofereix protecció i fàcil de defensar, sinó que disposa de fonts d'aigua potable, al costat d'una de les quals, la font de l'Esparreguera, fou construïda la nova fundació, que n'obtingué l'aigua necessària per als usos domèstics i agropecuaris. Fins a la primeria del segle XI la comunitat de Sant Llorenç del Mont era només una cel·la (cella Sancti Laurentii) filial de Sant Aniol d'Aguja i, com aquest, sotmès al domini dels canonges de la catedral de Girona. Així ho testimonien dos documents atorgats pel rei Carles el Simple en els anys 898 i 922 i una butlla del papa Silvestre II expedida el 1002 a favor de la mitra de Girona. La cel·la de Sant Llorenç, però, anava adquirint importància, afavorida per privilegis i donacions efectuades pels comtes de Besalú i de Barcelona i altres senyors. Aviat esdevingué un centre receptor d'almoines i de drets de senyoria feudal sobre els habitants dels voltants. En aquest moment, la història del lloc féu un tomb, quan s'hi traslladà la comunitat de Sant Aniol d'Aguja i esdevingué, així, la seu de l'abadia. Sant Aniol passà a ser una simple parròquia sota el domini de Sant Llorenç del Mont, que també passà a controlar les de Sant Feliu de Riu i Sant Martí de Talaixà. El 1003 la comunitat de Sous ja consta regida per l'abat Abbó. Els nous dirigents tingueren en aquells anys una intensa participació en els afers del comtat de Besalú, on ostentaven un alt reconeixement. Els seus abats formaren part del consell dels comtes de Besalú i assistiren als concilis que es van celebrar a Girona els anys 1068 i 1073. Entre els segles XI i XII es construí una nova església. Almenys des de 1222 al monestir de Sous tenia culte particular la imatge de la Mare de Déu del Mont. La difusió de la devoció impulsà l'abat Bernat, en els anys 1311-1318, a construir l'actual santuari al cim de la muntanya, al qual fou traslladada. Aquest santuari enfrontà de seguida l'abat amb el bisbe de Girona, llavors Guillem de Vilamarí, pel seu control. El 1319 s'arribà a un conveni que deixà en mans de l'abat l'administració del santuari, mentre el bisbe hi retenia el dret de visitació, la jurisdicció i un cens anual. Al segle XIV era una comunitat pròspera però petita, formada, l'any 1332, per vuit monjos. Al segle XV la decadència s'accentuà, amb una comunitat que arribà a tenir només dos monjos (1438) i amb greus dificultats econòmiques per la disminució progressiva de les rendes. La situació fou agreujada pels forts terratrèmols que es deixaren sentir sobretot en aquella zona entre els anys 1427 i 1434, que afectaren els edificis i arruïnaren l'església i algunes de les altres construccions, fins al punt que motivaren el trasllat de l'altar major al claustre. Durant el segle XVI, es reconstruïren parcialment els edificis i l'abat Francesc Albanell († 1530) intentà restaurar el monestir amb l'establiment de quatre capellanies o beneficis, però el deteriorament ja fou imparable. El 1592, d'acord amb el desig del monarca de potenciar els monestirs més poblats, el papa Climent VIII en decretà la supressió i l'annexionà al monestir de Sant Pere de Besalú. La supressió, però, no es féu efectiva fins a la mort del darrer abat, Jaume Coll, el 1605. A partir d'aleshores, esdevingué una simple parròquia rural del poble de masies disperses de Sous. La ruïna de l'església, definitivament abandonada al segle XVIII, obligà a condicionar el nou temple parroquial de Sant Llorenç de Sous en el que havia estat la sala capitular del monestir, que fou consagrat el 1829. Des de mitjan segle XIX, les restes del monestir serviren d'estable d'animals i magatzem d'eines agrícoles. Durant el segle XX el poble ha quedat deshabitat i el lloc totalment abandonat, fins a les recents campanyes de recuperació. Jacint Verdaguer visità les ruïnes del monestir durant la seva estada al Mont l'estiu de 1884, amb motiu de la festa major del poble de Sous, i en publicà les impressions aquell mateix any. Arquitectura: Nau central de l'església El monestir tenia planta rectangular, orientada al migdia. El conjunt constava de dues àrees aproximadament d'igual extensió: al nord, l'església; i al sud, el claustre i les dependències monacals. L'església, de grans dimensions, era de planta basilical, amb tres naus i tres absis semicirculars. Pertany, estilísticament, al romànic llombard, del segle XI. La nau central comunicava amb les laterals a través de tres arcs formers de mig punt que descansaven sobre grans pilastres sense decoració, les quals suportaven les voltes, de quart de cercle les laterals i segurament de canó la central. Els absis estan decorats per la part exterior amb arcs cecs i faixes llombardes i per l'interior amb fornícules entre semicolumnes i capitells; el central té tres finestres de mig punt i els laterals només una. Sota el presbiteri hi ha una petita cripta. D'aquesta església es conserva completa la capçalera, la porta principal (sense decoració) i un dels laterals fins a l'arrencada de la volta de la nau central. Davant de la porta, situada a ponent, hi havia un atri, del qual només es conserva part d'un mur. La porta que comunicava l'església amb el claustre és al mur meridional d'aquella. Del claustre, que tenia planta irregular, segurament per adaptar-se a la topografia del terreny, només en resta la galeria adossada a l'església. Aquesta galeria està coberta amb volta de quart de cercle i té finestrals de mig punt. Les fotografies antigues que se n'han conservat indiquen que les altres galeries tenien coberta d'embigat de fusta inclinada i arcs de mig punt que descansaven sobre columnes distribuïdes en un sol rengle, tot datable en el segle XII. Els capitells estaven decorats amb motius vegetals i els que no foren robats es conserven en el Museu d'Art de Girona i en el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. Verdaguer encara va poder veure una part del claustre dempeus el 1884. A l'entorn del claustre hi havia les dependències monacals, en part fortificades, i datable entre els segles XI i XIII." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Llorenç_del_Mont

Dependències del Monestir de Sant Llorenç de Sous

Dependències del Monestir de Sant Llorenç de Sous

Dependències del Monestir de Sant Llorenç de Sous

Dependències del Monestir de Sant Llorenç de Sous

Final ruta. Besalú i el Mont de fons (147 m)