Portugal - Espanha - Catalunya

Portugal - Espanha - Catalunya


Portugal
República Portuguesa (pt)


Estat de l’Europa sud-occidental que s’estén a manera d’un rectangle d’uns 560 km de llarg per uns 170 km d’ample (entre 220 km i 130 km d’amplada màxima i mínima) sobre la façana atlàntica de la península Ibèrica, on limita al N i a l’E amb Espanya; la capital és Lisboa.

La geografia física
El relleu
Morfològicament el país és una continuació de la Meseta espanyola, de la qual és l’extrem occidental, i participa, doncs, de la mateixa estructura geològica de la Península; un sòcol paleozoic format per sediments primaris intensament plegats, metamorfosats i injectats de formacions granítiques, sobre el qual s’han acumulat formacions sedimentàries i que els moviments tectònics terciaris han fracturat determinant-hi els trets del relleu actual. En conjunt, el relleu portuguès es presenta com un mosaic d’altiplans dessecats i d’altitud variable, bé que el sector septentrional ofereix un relleu més mogut. La superfície de la Meseta castellana ha estat afectada per nombroses fractures transversals que han dividit el sòcol en una sèrie de blocs allargats i desnivellats, mentre que el sector meridional només presenta un basculament vers l’Atlàntic. A part les dues grans regions oposades en tots els aspectes geogràfics que es troben a Portugal, el N i el S, hom pot distingir quatre sectors ben diferenciats: entre les valls del Minho i del Douro, diversos blocs que assenyalen el pas vers el massís galaic, el peneplà de la Beira, la fossa terciària del Tejo i del Sado i el peneplà de l’Alentejo. El sector nord (Entre Douro e Minho i Trás-os-Montes) és format per un conjunt de relleus de formes arrodonides i pesades, que constitueixen superfícies d’erosió tallades per les valls i depressions tectòniques, i que assoleixen altituds superiors als 1.300 m; són les serres do Gerês (1.400 m), Marão (1.329 m) i Montemuro (1.382 m), entre d’altres. Vers l’E aquestes serres perden altitud i llurs aplanats cims es confonen amb la Meseta castellana, de la qual estan separades pel Douro; vers l’W formen una àmplia banda de relleus aturonats d’alçades més modestes que arriben fins a la costa. La Beira i la fossa del Tejo constitueixen el sector central. La Beira és un peneplà de 900 a 600 m que davalla suaument des del N i que és dividit en Beira Baixa i Beira Alta per la prolongació de la Cordillera Central espanyola, on es troba el cim més alt del país (1.991 m) a la Serra da Estrêla, mola granítica formada per diversos altiplans esglaonats. Al S de la Beira Baixa s’obre l’àmplia depressió del Tejo i del Sado, d’uns 100 km d’amplada, que talla el territori de NE a SW i assenyala la divisòria entre les terres baixes del sud i les altes del nord. Recorreguda pel baix Tejo, és la major plana del país i constitueix una conca sedimentària de sorra i argila que presenta al vorell septentrional un front escarpat limitat per falles, mentre que el meridional és format per la flexió suau del peneplà de Alentejo. Aquest peneplà, que correspon al sòcol arrasat paleozoic de la Meseta espanyola, i el massís de l’Algarve formen el sector meridional de Portugal; és una regió de terres baixes, entre els 100 i 200 m, on s’aixequen diversos relleus residuals (Estremoz) i que és limitada al vorell meridional per la serra de l’Algarve, extrem meridional del país. La costa, que s’estén en una longitud de 850 km, des de la desembocadura del Minho a la del Guadiana, és en general rectilínia i baixa, sense altres accidents importants que els estuaris dels rius i els caps Mondego, Roca, Espuchel i São Vicente. Hi són abundoses les dunes i les barres de sorra que tanquen les desembocadures d’alguns rius i en alguns indrets donen lloc a la formació de marjals i albuferes.

El clima i la hidrografia
El territori portuguès s’inscriu dins el clima mediterrani per la latitud, però la proximitat a l’Atlàntic determina un augment de pluges a l’hivern i una atenuació de les temperatures estivals, bé que la influència oceànica és modificada per la presència de les muntanyes. Les terres més altes reben pluges que superen els 2.000 mm anuals, i a les regions que voregen la costa són d’uns 1.000 mm, mentre que al S i als llocs més abrigats només arriben als 500 mm anuals; una d’aquestes regions és la vall oriental del Douro, anomenada terra quente, illot climàtic que es caracteritza per la temperatura suau dels hiverns, en oposició a les terres fredes que l’envolten, i pels estius suaus i secs. Els estius calorosos i els hiverns freds amb una certa tendència a la continentalitat, propis de les terres de l’interior, s’oposen als estius relativament frescos i als hiverns suaus de les regions litorals. Al S es troba un clima típicament mediterrani. La major part del territori portuguès pertany hidrogràficament a les conques dels grans rius espanyols Tajo (Tejo), Duero (Douro) i Guadiana, que provenen de la Meseta castellana. El Tejo és navegable pràcticament en tot el seu tram portuguès per embarcacions de poc calat, i els principals afluents que rep són el Zêzere per la dreta i el Sorraia per l’esquerra. El Douro rep el Sabor, el Tua i el Tâmega per la dreta i el Coa per l’esquerra. El Guadiana i el Minho són rius fronterers i assenyalen part dels límits entre l’Estat espanyol i el portuguès, bé que el Guadiana penetra a l’interior del país i rega part de l’Alentejo. Els rius pròpiament portuguesos són pocs i curts; el Mondego és el més important, seguit del Vouga i el Sado.

La vegetació
La vegetació de la part septentrional del país, fins a la línia Coïmbra-Abrantes-Castelo Branco, és de caràcter atlàntic. El bosc natural hi és dominat pel roure pènol i, a les parts més poc humides, pel roure reboll. Al S d’aquesta línia i també a la part més continental de la conca del Douro el paisatge és, en general, boreomediterrani. Al bosc natural predominarien la surera, la carrasca i, de vegades, el garric arborescent. La relativa humitat del clima fa que als racons frescals hi hagi rouredes i que les riberes siguin sovint poblades de verneda. Només a l’extrem meridional de l’Algarve el paisatge pren caràcter austromediterrani i la clímax sembla que és una màquia de garric i llentiscle. La vegetació de les parts altes de la Serra da Estrêla és continuació de la del Sistema Central castellà i manifesta una certa influència boreoalpina. A tot Portugal la vegetació forestal ha estat molt alterada; actualment l’arbre més important és el pinastre, que al N recobreix landes atlàntiques i, a les terres mediterrànies, brolles d’estepes (Cistus ladanifer, etc.); també ocupen molta extensió les plantacions d’eucaliptus.

Font:
https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/portugal-0