Algunes Mines i Forns de Calç de Sant Julià del Llor (tarda d'exploració i recerca) - La Selva

10 de març de 2023 Nota: Aquesta és una ruta d'exploració d'antigues mines. Per entrar-hi cal anar equipat amb casc, frontal i sobretot amb molta precaució! i sobretot no anar-hi mai sol! Hem explorat algunes mines que no surten en aquest track i que no hem publicat precisament per la seva perillositat. Essent conscient del perill i risc de caiguda en alguns pous que estan a cel obert, he sol·licitat formalment que aquests siguin protegits per tal d'evitar possibles accidents.

Història: La muntanya de Sant Julià del Llor, durant molt anys, va ser molt important la indústria de la mineria, d’on s’extreien principalment barita, plom i ferro.

Tal com menciona Benet Valentí en l’article sobre les mines de Sant Julià a la revista "L' Amic" núm. 13:

“En el decurs del temps han estat moltes les companyies que intermitentment han intentat treure profit de la suposada riquera del seu mineral. Des dels seus inicis, les mines han tingut dos sectors. El primer estava situat entre el carrer Nou i el carrer Petit i el formaven tres mines: la Carlota, la Rosa i San José, en les quals predominava el plom. Darrera la muntanya, l’altre sector era el que prenia més extensió; mai no va ser tan pròsper com el primer, ja que se n’extreia barita amb una quantitat molt minsa de plom”.

Hi va haver una gran quantitat de mines, moltes d’elles a cel obert, però cada una d’elles ocupava pocs treballadors.

L’època més esplendorosa d’aquestes mines va ser del 1914 al 1918, durant la Primera Guerra Mundial, per la necessitat que hi havia de mineral.

Continuant amb el que comenta Benet Valentí:

L’abundant extracció de barita i plom d’aquestes mines va obligar la companyia explotadora a aixecar un molí amb 12 moles en el lloc que avui és conegut per la plaça del Motor. La mina la Vigilada estava situada entre les masies de la Rovira i can Rigau i tenia el pou principal, que superava els cent metres de profunditat. El material extret era traslladat amb matxos fins a la Rovira, després mitjançant un tir de vagonetes era baixat fins a can Verònic, passava a tocar del cementiri, travessava el pla de Bonmatí fins arribar al lloc que coneixem per can “Sidro”, on es descarregava i es feien les operacions de selecció i rentat. Després, aprofitant un desnivell, per mitjà d’una “tremuja” o rampa el mineral anava a parar al molí.

Entre els anys 1910-20 la falta de mitjans de tota mena, entre ells el de transport, es feia notar molt i això obligava les ments a ser més enginyoses. La mina la Vigilada tenia un bon desnivell i el recorregut es feia sense cap animal; això sí, davant i darrera del tir de vagonetes hi anava un treballador amb una galga per evitar que s’embalés. El retorn del reguitzell de vagonetes buides es feia amb un matxo.

El plom extret de la barita, les moles el convertien en granet i era enviat amb saquets, mentre que la barita era traslladada a l’estació segons que era feta la comanda: trituració o entera. Els propietaris, quan venien el terreny per perforar, sempre feien constar a l’escriptura que, si la companyia abandonava l’explotació, els terrenys tornarien a passar novament al venedor com també tots els béns que s’haguessin construït durant les excavacions. Així, en Garganta (el Ros) va recuperar tots els terrenys de la Vigilada i en Bonmatí, l’edifici del molí de barita aixecat el 1915, local on més tard va instal·lar un motor Diesel com auxiliar de les seves indústries elèctriques. D’aquí ve que aquest espai avui encara és conegut com la plaça del Motor.

El sector miner a prop del carrer Petit de Sant Julià estava format per les mines Carlota, San José i Rosa. Aquestes mines fins l’any 1917 varen estar sota el control de l’empresa La Andaluza, que estava formada pels Bonmatí (primer Manuel i després Josep Maria), en Riubrugent de Sant Julià (de ca l'Anglesell), Josep Bosch de Vilanna i un tal Auguet d’Anglès. L’any 1917 la societat es dissol i passa a adquirir tots els drets Josep Bosch. Per aquesta adquisició, Bosch rep un préstec de 300.000 pessetes de Josep Maria Bonmatí.

Les aspiracions d’en Bosch eren molt optimistes i com que pensava que el filó o les bosses de plom continuaven en direcció cap al riu, creia que trobaria la veta a l’altre costat del Ter.

Això en certa manera va propiciar el desgraciat accident del 20 de desembre de 1920, en què van morir set treballadors. Posteriorment a aquest tràgic succés, la mina es va abandonar i Josep Bosch va quedar arruïnat.

A Josep Maria Bonmatí, com a pagament del préstec i dels deutes per l’energia elèctrica que subministrava, se li van atorgar totes les propietats de Josep Bosch.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ressenya d'un accident ocorregut l'any 1920 i en què van perdre-hi la vida 7 miners: Un any després de la inundació provocada per l'aiguat del 1919, una altra desgràcia va sacsejar la població. Aquesta vegada va ser l’accident ocorregut a les mines de Sant Julià, on varen perdre la vida set miners.

A la mina "Carlota y San José", a prop del carrer Petit de Sant Julià, es pensaven que el filó o les bosses de plom continuaven en direcció cap al riu i creien que trobarien la veta a l’altre costat del Ter. Això en certa manera va propiciar que el 20 de desembre del 1920 es produís el desgraciat accident.

Benet Valentí relata l’accident: "En el subsòl s'havia aixecat una paret de totxos per separar un espai i fer dos compartiments. La dita paret va aguantar molt bé la pressió de l’aigua, però en el departament que quedava buit s’hi va aprofundir un pou, i l’error va consistir en què quan van ser a certa profunditat varen obrir una galeria per sota del departament que retenia l’aigua. Ja feia una colla de dies que als minaires els aclaparava un cert pessimisme, perquè del sostre de la galeria es desprenia algun manyoc de fang. Quan anava a començar el torn de nit, com que els set treballadors no es decidien a baixar a la galeria per por, temeràriament, per incitar-los, l’encarregat, que alhora es cuidava del funcionament de les bombes, va baixar desafiant el perill seguit al seu darrere per tot el personal. El temut mal presagi es va fer realitat en plena nit. L’enfonsament del departament que aguantava l’aigua va ser la causa que hi morissin ofegats set homes; sols es va salvar l’encarregat, que va arribar just a dalt mitjançant l’escala que hi havia empotrada a la paret, però amb l’aigua que li cobria mig cos. Els dissortats negats van ser extrets a còpia de dies, ja que l’últim va ser recuperat l’onze de febrer, és a dir, al cap de 22 dies."

El Diario de Gerona de Avisos y Noticias va publicar la notícia en l'edició del 22 de desembre del 1920: "En San Julián del Llor (Amer), ocurrió anteanoche, a las diez, una horrible desgracia, que costó la vida a siete obreros. A dicha hora, una fuerte avenida de aguas inundó repentinamente la mina de plomo denominada «Carlota», propiedad de don José Bosch, de esta, quedando sepultados siete obreros que en la misma se hallaban trabajando. Resultaron inútiles los intentos realizados para extraer las víctimas, por haberse inutilizado los aparatos de desagüe. El gobernador civil señor Rico se trasladó ayer mañana en automóvil al lugar del suceso, con el objeto de practicar, con personal de Obras públicas, los Trabajos de salvamento correspondientes."

Les set persones que varen perdre la vida i els dies que varen ser trobades són:

3 de gener del 1921: Manuel González González, 31 anys, natural de La Unión (Múrcia) i veí d’Anglès.
16 de gener del 1921: Joan Puigdemont Antoné, 48 anys, natural i veí de Sant Julià.
16 de gener del 1921: Joan Sidera Viñolas, 19 anys i veí de Sant Climent d’Amer.
16 de gener del 1921: José Ridao Flores, 37 anys, natural de Múrcia i veí d’Anglès.
17 de gener del 1921: Esteve Vilanova Blanquera, 23 anys, natural i veí de Sant Julià.
17 de gener del 1921: Fernando Gallego García, 37 anys, natural de Mazarrón (Múrcia) i veí de Bonmatí.
11 de febrer del 1922: Manuel Oller Ridao, 21 anys, natural de Mazarrón (Múrcia) i veí d’Anglès.

Tots set van ser enterrats al cementiri de Sant Julià.

Amb la mort d’aquests set homes, es va abandonar l'explotació de la mina i el propietari, Josep Bosch, va quedar arruïnat.

Als familiars se’ls va assignar una indemnització de 400 duros, però no la van arribar a cobrar mai.