La Purito 2017 - Marxa Llarga

És la primera vegada que amb quatre amics hem decidit participar a la marxa que organitza el Purito Rodríguez, que celebra la seva tercera edició.
El nostre punt de masoquisme que portem a dins, ens va fer apuntar-nos a la marxa, ja que ens arribava ple d'informació dient que era una marxa duríssima.
Hem quedat meravellats pels paisatges de les valls d’Andorra que anàvem veient en els ascensos i descensos de cada port, passant per llocs idíl·lics pel ciclisme de carretera, lluny de la imatge típica de l’Andorra comercial.
L'organització de la marxa es mereix un 10 sobre 10. Molt ben senyalitzada, molts avituallaments amb molta beguda i menjar. Molta varietat, refresc, aigua, isotònic, síndria, plàtans, taronges, sandwitx de nocilla, de pernil, coca , croasants, fruits secs, gominoles, de tot i força. La bossa amb els obsequis també molt complerta, amb Maillot, buff, parafang per la bici, tovallola, gels, barretes, i un sobre petit de mostra de xampú, que curiosament el dia de la marxa vaig veure al terra de la carretera, que m’agradaria saber si algun participant ho va confondre amb un gel (uix quina angunia confondre xampú pel cabell per un gel energètic!!!).
El dissabte al vespre, al breefing ens van fer un espectacle de màgia que va ser força entretingut, es nota que estant pendents de tots els detalls per complaure als participants.
Es passa moltes vegades per la carretera principal del país i primer em vaig pensar que seria una mica embolicat trobar el recorregut, però tota la cursa estava molt i molt ben indicada amb policies a cada zona conflictiva, prioritzant si podien, el pas dels ciclistes.
Si cal buscar-hi alguna cosa, i per ratllar l’excel·lència, només canviaria el color del maillot, fent-lo d’un color més visible a la carretera, i posar el refresc de la marca Coca-Cola en comptes de Pepsi.
La sortida, ens la hem pres amb relativa calma i sense cremar cap cartutx que després haguéssim de necessitar. No hem forçat el nostre ritme ja que sabíem que el recorregut era molt exigent fent una aproximació des de Sant Julià fins a Encamp per encarar el primer port:

1r port. Collada de Beixalís:
Hem sortit de Sant Julià de Lòria i per la carretera principal hem anat fins a Encamp, allà comença el port, on la primera impressió al agafar el port ha estat de sorpresa al veure la carretera que serpentejava per muntanya amunt i un tros endavant ja s’hi veien els primers ciclistes de la marxa. Just després de sortir d’Encamp hem entrat en una carretera estreta, amb uns primers tres quilòmetres amb rampes del 15%. Els tres últims quilòmetres canvia la carretera, amb molt bon estat i amb menys pendent. Coronem el port i baixem fins el poble d’Ordino.
2n port. Coll d’Ordino:
Després de baixar en compte ja que la carretera estava una mica mullada per la pluja i pedra que havia caigut tota la nit, iniciem la pujada al Coll d’Ordino, iniciem el coll d’Ordino. És un port força sostingut en els seus 10 quilòmetres que te. No te descansos però tampoc te cap tram amb rampes exagerades, en algun punt hi ha rampes del 11-12% però són curtes. Al tercer quilòmetre del port ens passa una anècdota divertidíssima, doncs anem tots 4 junts, i un pèl més avançat veiem un grup ampli d’uns 15 ciclistes, i quan els agafem veiem que són els professionals i ex-professionals que fan la marxa. Hi veiem el Purito, en Joseba Beloki, l’Ibon Zugasti,... i nosaltres ens posem uns 3-4 quilòmetres al seu costat, fins i tot en Martí s’hi fa un selfie amb en Purito, i després els avancem i els esperem a l’avituallament de dalt del port. Ja sabem que ells anaven en ritme de passeig i estaven en un ambient festiu, però avançar a aquestes llegendes és com fer un partit amistós contra el Barça al Camp Nou i driblar-se tot l’equip i marcar un gol a en Ter Stegen per tota l'escaire.

3r port. Alt de la Rabassa:
Baixant del coll d’Ordino anem altra vegada cap a Encamp i baixem per la carretera principal del país fins al lloc on hem sortit al matí, a Sant Julià de Lòria. Aquest tram és el pitjor de la cursa ja que passem per carreteres molt transitades i per dins de nuclis urbans. Just arribar a Sant Julià engaltem el port amb rampes al primer quilòmetres del 17%. El port és llarguet, però sobretot es fa pastós els primers 8 quilòmetres fins a Naturlandia, on després els últims 4 quilòmetres ja tenen mitjanes més suportables del 5 i 6% . A la pujada dels ports, la gent es concentra al màxim i en aquest, el tercer del dia, el silenci ja comença a imperar. El silenci que només el trenco jo per molestar a en Dani, que no em vol donar conversa per no malgastar gens d’energia, vaig que es molesta amb mi tot i que fem la pujada junts; en Martí Presi ja n'ha tingut prou de passeig i comença a volar pel seu compte. També trenco el silenci per una de les converses més absurdes que he tingut el darrer temps; faig un petit parèntesi per explicar-ho: Veig un noi que va amb una bici i a la forquilla i duu unes banderes espanyoles i la inscripció de “Chicho”. Per ser amable amb ell, m’hi dirigeixo amb la seva llengua i li dic:
- Hola Chicho, que tal lo llevas?
- Ahora no te conozco - Em respon tot estranyat.
- Yo tampoco, pero se tu nombre porqué lo llevas impreso en la horquilla junto a la rojigualda. – potser es pensava que era famós i li vaig esguerrar el seu moment de glòria
- Ah vale, vale.- va respondre amb to de conformisme i desil·lusió.
Doncs resulta que jo encara no entenc perquè els meus 4 companys que pujàvem junts em van dir que m’havia passat amb ell. Un que intenta ser cortès i amable ! ... i acaba essent un incomprès !!!

4 port. Coll de la Gallina.
Baixem de la Rabassa a Sant Julià amb en Joan Carles obrint pista ... i creuem una altra vegada la carretera principal del país per iniciar sense repòs la pujada al coll de la Gallina. El més temible i dur dels 6 ports que toca fer. Al primer quilòmetre noto que se’m puja el bessó dret i tinc un principi de rampa. Em quedo acollonit, doncs encara falta la meitat de la cursa i vull acabar-la, per tant, decideixo no forçar la màquina i demanar-li a en Joan Carles que em dóni magnesi. Suposo que gràcies al magnesi i dos gels em desapareixen les rampes en el que queda de cursa (mai en prenc d’aquestes coses artificials, jo sóc de fruita i sandwitch), i potser al no prendre-ho mai em van fer efecte i van desapàreixer les rampes. Anant al port, dir que els 3 primers quilòmetres ja són "catxondos"amb rampes del 15 i 16%. Després bé mig quilòmetre de cara avall per encarar els darrers 9 quilòmetres. Fins al poble de Fontaneda es van fent relativament bé, però els últims 5 quilòmetres del port, són la bomba, passem per una carretera boscosa amb rampes de més del 18% que es fa interminables. Sembla que els quilòmetres no avancin i que en comptes de ser de 1000 metres posin les senyals cada 1500 metres. Però sabem que si pugem aquest port, ho tindrem tot fet, i en teoria, el port més difícil de la cursa ja l'haurem superat... i dic en teoria perquè si continueu llegint veureu que aquest és el port més dur, objectivament, però no pas el que es fa més dur.

5 port. Alt de la Comella
Aquest port és un port “trampa” i ara us ho explico millor. En primer lloc perquè un cop sortim de la carretera d’Aixovall per tornar a agafar la carretera principal del país just per sobre Sant Julià, hem de pujar 4-5 quilòmtres cara amunt fins peu de port. Allà quedem un grup de 5 ciclistes, i em sento en forces per tirar del grup fins a portar-los a tots a peu de port. Només en Joan Carles em va donar les gràcies, els altres 3 que van xupar roda, ni el bon dia, tant m’és, ho feia perquè volia i em sentia bé. Doncs això, pels 5 quilòmetres que piquen amunt fins a peu de port i perquè és un port curt (4 km) i de 2a categoria li dic port “trampa” ja que el port és curt però sense cap descans, amb rampes a cada quilòmetre del 12%.

6è port. Els Cortals d’Encamp.
Fem un baixada no massa llarga de la Comella fins a la rotonda d’Escaldes, on ja encarem cap a Encamp per fer l’últim port. La carretera va picant amunt i abans d’arribar a Encamp ja es comencen a olorar cadàvers... i efectivament a la que arribem a Encamp ens fan girar a la dreta per fer el darrer port del dia, i que des d’Encamp té només 9 quilòmetres. Jo penso de seguida, per nou quilòmetres treure forces d’on sigui i si m’hi poso no serà tant llarg. Doncs no anava equivocat, anava molt però que molt equivocat. Només encarar el port a la sortida del poble, vénen tres quilòmetres amb rampes del 15% que se’m fan eterns. A més m’havien dit que després del desviament d’Engolasters, quan queden 5 km de port la carretera planeja; doncs jo no vaig veure que planeges per enlloc, els quilòmetres no passaven, gent parada amb rampes, d’altres aturats bevent, però calia ser fort i no parar, perquè tornar a arrancar ha de ser encara pitjor. Quan falten 3 km es veu l’arc d’arribada però els càlculs tornen a fallar. ! Com pot ser que faltin 3 quilòmetres si l’arc d’arribada el veig a mig camí de la Lluna ! No em puc creure que això sigui un port de primera, per mi és un port fora de categoria descaradament. Llegeixo per internet que segons de quin punt es consideri inici de port, hi ha qui per coficient el considera fora de categoria. Finalment, i tirant, més de cap més que de cames, agafo concentració, em poso el 32 i arribo a dalt xino xano amb la satisfacció que suposa superar un repte com aquesta cursa per un aficionat del meu nivell.