Serralada Cantàbrica | Etapa 10

Em llevo ben d’hora amb la intenció de començar a pedalar amb els primers rajos del sol, però també perquè he passat una mala nit. L’hotel on passo la nit no era massa luxós, per dir-ho d’alguna manera, però amb el canvi de la data de reserva que vaig fer amb només un dia d’antelació, em van haver de donar una habitació que, segons el recepcionista, era una mica més senzilla que la que tenia reservada en primera instància però també més barata. La realitat és que l’habitació era minúscula (amb prou feines m’hi va cabre la bici), bruta i amb una pudor de tabac vomitiva. I la nit calorosa tampoc va ajudar a conciliar el son.
La part que considero positiva és que, la tarda anterior vaig preguntar al recepcionista sobre les carreteres que tenia previst fer i em va desaconsellar un bon tros. Em va dir que agafés una variant nova que havien construït recentment per anar a Nava i que m’oblidés de la carretera secundària que tenia pensat fer perquè estava en molt mal estat i amb forta pujada.
Vaig decidir fer-li cas i a l’Entregu vaig agafar un desviament a mà esquerra per la variant que anomenen la “Y” de Bimenes. Em va estranyar veure un rètol de prohibició de bicicletes; la carretera era nova, de dos carrils, amb vorals tipus carretera nacional i, per l’hora que era, no hi havia pràcticament trànsit.
Al cap d’una estona d’anar pujant per aquella carretera, veig la boca d’un túnel, el túnel de El Corbero. Mai m’ha agradat passar un túnel en bicicleta perquè s’incrementa la sensació de perill pel trànsit i quan passen cotxes el so ressona molt i és molt desagradable. Com que no hi havia via de servei paral·lela per l’exterior, m’hi fico sense saber el que m’esperava.
Al principi la il·luminació és correcta i no tinc problemes de visió malgrat que vaig amb les ulleres de sol. Uns metres més enllà de l’entrada, els llums es comencen a espaiar i baixa notablement el nivell d’il·luminació i, de sobte, veig que al davant tinc la foscor absoluta. Ni un sol llum. Zero il·luminació. Resulta que el túnel té un canvi de rasant aproximadament pel mig i, suposo que per evitar enlluernar els conductors, la part central no té il·luminació. Completament a cegues, premo fort el manillar per intentar mantenir-me en línia recta (tot i que m’és impossible saber si el túnel continua recte o fa corba davant meu) i pedalo de valent per passar aquella situació tan ràpid com pugui. Als pocs segons la bicicleta comença a vibrar: estic trepitjant les bandes rugoses que hi ha sobre la línia blanca que esta just a tocar de la vorera. Quan ho noto, canvio una mica la direcció del manillar per evitar tocar la vorera i caure inevitablement al mig del túnel, a les fosques i amb un cotxe que acabava d’entrar i se m’aproximava pel darrera amb el risc que m’atropellés. Aleshores penso que aquestes bandes rugoses són la meva salvació: he d’intentar buscar-les cada 2 ó 3 segons per assegurar-me que vaig paral·lel a la línia blanca i evitar acabar pedalant pel mig del túnel. I així ho faig: moc el manillar una mica cap a la dreta fins que noto les vibracions i aleshores redreço cap a l’esquerra per sortir-ne, i de nou, manillar cap a la dreta a buscar les vibracions... És un autèntic infern i tot per un error meu de principiant: no porto llum davanter ni frontal. Sempre se n’ha de portar un per situacions com aquestes!
Suposo que el moment angoixant dura poc però se’m fa etern, fins que a pocs metres davant meu torno a veure una mica d’il·luminació al sostre del túnel. Quan en surto sóc plenament conscient que acabo de passar una situació de risc i me’n vaig amb la lliçó ben apresa. Portar llums sí o sí.
Ja a plena llum del dia, m’intento relaxar gaudint amb el cant dels ocells mentre m’aproximo a Nava, on ja vaig fer nit uns dies abans, per una carretera secundària. I a Nava no tinc altra que sortir a la nacional. El voral de la carretera és ample però el risc que té pedalar pel voral és que solen estar bruts i es pot punxar amb més facilitat, però és preferible a haver de compartir espai amb el trànsit abundant que circula. De sobte em passa un nombrós grup de ciclistes (una vintena ben bona) i varis d’ells m’animen a integra-m’hi i aprofitar-me d’anar a roda. Ho faig durant una estona, mantenint-me a cua de grup per no tallar-los, però després de dues o tres “futades” per afrontar alguna rampeta perdo uns metres i decideixo deixar-los marxar.
Mentre vaig avançant direcció a Cangas de Onís, vaig rumiant si fer tota l’etapa per aquesta carretera nacional per estalviar-me desnivell, o bé desviar-me cap el Parc de Ponga. Em noto fatigat, he descansat malament i sé que no tindré dia de descans degut al canvi de plans que vaig decidir a Villablino, així que em decanto més pel camí més fàcil (la nacional) tot i que n’estic fart del trànsit continu.
A Villamayor paro per descansar de l’avorriment dels més de 20 km que porto per la nacional i aprofito per fer un mos. Tinc la sort que el propietari és un amant del ciclisme i es coneix bé la zona i m’acaba convencent de desviar-me de la nacional i endinsar-me al Parc de Ponga. Així que m’enfilo cap a Moandi i gaudeixo d’un entorn espectacular i d’una carretera magnífica per recórrer en bicicleta.
A Sellaño tinc l’opció de continuar a Ponga o anar a buscar la carretera principal i remuntar pel riu Sella. Decideixo no forçar la màquina més del compte i, a contracor, opto per l’opció més planera i vaig cap a la carretera principal. I, per ser justos, he de dir que aquesta carretera també és força atractiva i m’aturo per fer nit a PonteVidosa, a les portes del Desfiladero de los Beyos, un altre espectacle de la natura.