Serralada Cantàbrica | Etapa 2

El segon dia comença amb el cel completament tapat per núvols i amb la incertesa d’una pluja imminent. I començo a pedalar sense esmorzar ja que l’hotel on vaig passar la nit no tenia cuina i em fan anar a Llodio, on els propietaris tenen un altre hotel amb un bar que està obert.
Amb l’estómac ple es pedala millor i vaig recorrent tot de carreteres secundàries que em mostren bons paisatges d’Euskadi i de Cantàbria, a la qual hi entro sense adonar-me’n.
L’etapa no és massa llarga i pel mig només tinc l’alt de La Escrita.
Passat Ramales de la Victoria el paisatge canvia notablement i prenen protagonisme uns cims calcaris esquitxats de verd que fan de molt bon veure il·luminats per un sol radiant que finalment a guanyat la batalla als núvols. La carretera, direcció a Arredondo, discorre paral·lela al riu Asón y m’aturo a gaudir del paisatge completament aliè al patiment que tinc pel davant...
A banda dels “tracks” carregats al GPS, com a mesura de seguretat porto un petit plànol de cada etapa i un petit perfil per saber els ports que tinc pel davant. Gràcies a això sé que em queda una pujada que, a jutjar pel perfil, serà dura, però no sé ni com es diu ni tinc més indicacions així que, a Arredondo, pregunto a uns operaris que feien feines de manteniment a la carretera quin port tinc al davant. Resulta que vaig direcció al Puerto de Alisas però em deixen contrariat quan em diuen que no és un port excessivament dur, cosa que no coincideix amb el perfil que porto imprès. Al poc d’iniciar la pujada, el GPS em fa desviar per una carretera secundària direcció a Bustablado i em començo a témer el pitjor, fins que finalment veig un rètol anunciant que vaig cap el Puerto de los Machucos.
Al veure el nom em ve d’immediat la trucada que vaig fer a l’ajuntament de Bustablado quan mesos enrere prepara la ruta. Volia saber si la carretera estava asfaltada i en bones condicions per fer-la en bicicleta de carretera perquè tenia pinta de ser molt secundària i amb risc de no ser apta per la meva delicada bicicleta. La resposta de la noia que em va atendre va ser tranquil·litzadora i inquietant al mateix temps:
- Sí tranquilo, està perfectamente asfaltada de hace poco. Por ahí ha pasado La Vuelta así que se puede ir con bicicleta de carretera. Pero es muy duro, mira en Youtube vídeos y verás que sube mucho...
Em vaig quedar amb la part tranquil·litzadora de l’asfalt en bones condicions, però vaig oblidar-me de buscar Alto de Los Machucos a Youtube.
De Bustablado a l’alberg on tinc reservada l’habitació hi ha menys de 25 km, però desconec que seran els km més durs que mai hagi fet sobre la bicicleta.
Començo el port amb una primera rampa del 17 % tot just sortint del petit poble de Bustablado format per tres cases mal comptades. A partir d’aquí el patiment serà constant fins l’últim metre d’ascensió, literalment.
Segons les altimetries que es poden trobar per Internet, els tres primers km de pujada tenen molts trams amb rampes superiors al 20 %, alguna d’elles arribant fins al 27 %. I evidentment, no es pot pujar pedalant aquets desnivells amb una bicicleta carregada amb bosses i uns “Desarrollos” no adequats per aquests pendents. Em costa tant pedalar que no tinc temps de mirar el pendent que marca el GPS, però en dues autèntiques parets em veig obligat a posar peu a terra i empènyer la bicicleta. Les rampes són tan exagerades que el simple fet d’empènyer la bicicleta ja requereix un esforç d’alta exigència, i no estic exagerant.
Afortunadament, tot just és el segon dia de la ruta i encara tinc les cames fresques, així que, a banda dels dos punts on baixo de la bici, la resta de pujada aconsegueixo fer-la pedalant. Però cada pedalada és una autèntica odissea. No sóc capaç de pedalar assegut al seient més d’uns pocs segons perquè els quàdriceps em cremen i em fa por lesionar-me pel sobreesforç, així que completo pràcticament tos els km de pujada dret. Això em provoca un mal a la ronyonada. Quan el mal de ronyons és massa intens, m’assec uns instants i quan tinc els quàdriceps en foc viu em torno a aixecar. I així vaig passant totes i cadascuna de les rampes, que sempre se situen entre el 15 % i el 20 % fins dalt de tot, al mirador de la Vaca Pasiega.
A dalt em trobo dos ciclistes que han pujat per l’altra vessant en BTT i en comptes d’una salutació només em surten les paraules:
- ”Putos Machucos...”.
Els dos ciclistes em van mirar i van riure.
El port és molt dur, extremadament dur, però el paisatge també és dels més macos que recordo. Suposo que la dificultat d'arribar-hi n’incrementa la bellesa.
Des del mirador de la Vaca Pasiega, hi ha un petit tram en baixada, però encara queda prop d’1 km de pujada fins arribar a dalt de tot, on em trobo un ramat de cavalls que em venen a saludar.
La baixada me la prenc amb calma, prement fort els frens per evitar que la bicicleta s’acceleri més del compte ja que l’altra vessant tampoc es queda curta de pendents.
A San Roque de Riomiera ja només em queda trobar l’alberg i, pensant en el dinar i en recuperar-me de l’esforç realitzat als Machucos, afronto una carretera preciosa en pujada, enfilant riu amunt pels Valles Pasiegos. Però encara queda una sorpresa. L’alberg de Riomiera no està al nucli, sinó que es troba sol, en una parcel·la al mig de la muntanya i encara no ho sé però la geolocalització que tinc al GPS no és correcta. Em desvio de la carretera per un camí de vaques que s’enfila muntanya amunt, amb rampes del 16 %, a ple sol i sense ombres, i arribo a una parcel·la amb una porta tancada plena de teranyines i sense cap rètol. Intueixo que allò no pot ser un alberg però decideixo obrir la porta i segueixo a peu un camí de terra muntanya a munt fins que arribo a una barraca abandonada. Agafo el mòbil per trucar a l’alberg per veure si em poden orientar i descobreixo que no tinc cobertura (cos a que no m’estranya estant al mig del no res com em trobava). Això si que em deixa grogui: perdut per camins de cabres, sense cobertura, sota un sol de justícia i amb les cames tremolant pel desgast dels Machucos...
Finalment trobo l’alberg, després de voltar una mica per aquells camins costeruts i de preguntar als pastors que m’anava trobant, que es devien preguntar què feia per allà muntat en bici. El fet que l’alberg hagués canviat el nom recentment (per un canvi de propietari del negoci) no em va facilitar trobar-lo però, com diuen, bé està el que bé acaba. I per fer justícia, he de dir que a l’alberg El Escondite em van tractar com un rei i vaig compartir bons moments amb els que el regenten, que són una família molt peculiar. Totalment recomanable.