Serralada Cantàbrica | Etapa 5

La cinquena etapa diria que és un clàssic d’Astúries. O, si més no, faré una pujada clàssica: la pujada als Llacs de Covadonga.
És una etapa monotema, és a dir, tan sols faré el llacs, però només amb això ja cobriré amb escreix la dosis de pujada del dia.
De la pujada als llacs ja hi ha molta cosa escrita per Internet, així que no m’entretindré descrivint-la. Tan sols hi aportaré les sensacions que sento durant la pujada. Tot i ser el tipus de pujada que no m’agrada pel fet d’haver de tornar pel mateix camí, he de dir que val la pena pujar-hi. El paisatge és preciós i la carretera fa honor a la fama de duresa que té, especialment la zona de la temuda Huesera. Hi ha uns quants llocs on aturar-se i gaudir de l’espectacle que ofereix l’orografia. Crec que si es puja sense aturar-se a gaudir de les vistes, només es puja a mitges. De fet, diria que el que menys il·lusió em fa és la visió dels llacs, on no m’hi estic gaire estona (especialment al de la Ercina, on la nombrosa presència de turistes que han aparcat el cotxe just a la vora del llac li treu tot l’encant).
Al llac Enol (el primer que em trobo) recolzo la bicicleta per fer una foto de l’estany que té un aire místic per la boira que el cobreix quan sento un terrabastall darrera meu: la bicicleta cau sobre el canvi. Tot sembla correcte, però quan començo la baixada comprovo que el canvi s’ha doblegat una mica i les corones més grans no engranen correctament... Sort que l’endemà passaré per Oviedo i podré buscar un taller perquè la revisin, i de pas compraré una càmera, que després de la punxada del primer dia ja només en tenia una de recanvi.
Quan arribo a Soto de Ccangas enfilo cap a Cangas de Onís, on passo pel costat del famós pont amb la creu penjada, i continuo cap a Arriondas, on veig varis piragüistes llençant-se Sella avall (o potser eren participants del descens del riu Sella, que havia tingut lloc feia dos dies, qui sap...).
A Arriondas em desvio per carreteres molt secundàries d’aquelles que em permeten gaudir de la bicicleta i de l’entorn d’allò més, passant petits nuclis, terrenys erms i cultivats, amb constants baixades i pujades trencacames.
El sol està castigant de valent i la darrera pujada del dia, l’Alto de la LLama, la faig amb la boca seca i racionant la poca aigua que em queda. A dalt hi ha un bar i hi entro per demanar a la mestressa si em pot fer el favor d’omplir els bidons. Amb les ampolles plenes ja puc continuar fins a Nava, on faré nit.
La carretera per on tinc previst arribar a Nava té l’asfalt completament deteriorat així que decideixo buscar una alternativa i l’única que trobo és sortir a la nacional que, per sort, té un bon voral i els cotxes em passen a una certa distància. Els darrers kilòmetres començo a notar a les cames la fatiga dels llacs així que tocarà fer un bon descans per la tarda.