Serralada Cantàbrica | Etapa 7

El primer que faig quan em llevo és mirar la previsió meteorològica i, efectivament, dona pluja entre el migdia i la tarda. Però no tinc més remei que sortir a pedalar. Amb una mica de sort, potser me’n lliuro.
De seguida començo la primera pujada del dia, l’Alto de las Estacas. És un port preciós, bones vistes i rampes dures però dins d’uns límits raonables (12 % ...). Als cap de poca estona de pujar entro en una capa de boira espessa, però és una capa enganxada a la vall i, passada certa cota, la natura m’ofereix tot un espectacle, mostrant-me un mar de boira per sobre del qual emergeixen els cims muntanyosos propers com si fossin illots. Realment, tot i la duresa de les darreres rampes, gaudeixo moltíssim.
La baixada té un pendent pronunciat i l’asfalt és força rugós i amb irregularitats. Però no baixo tot el que he pujat per l’altra vessant i la carretera es queda a mitja falda de la muntanya per on va planejant. Durant uns 10 km no em creuo amb cap cotxe, vaig completament sol per aquest indret gaudint de la calma, de la quietud, del silenci trencat només pel cant dels ocells, pel so de la bicicleta i per la meva respiració.
Passat un túnel excavat en roca viva, m’aturo a contemplar la carretera nacional que discorre paral·lela al riu Narcea uns quants metres més avall d’on em trobo. L’etapa que tinc planificada té un desnivell acumulat important, però tinc la possibilitat de reduir-lo sensiblement si baixo a la nacional i m’hi mantinc fins arribar a Cangas del Narcea. Finalment, després d’un instant contemplant la vista decideixo escurçar l’etapa per dos motius: en primer lloc, perquè veig que per la carretera, tot i ser nacional, tampoc s’hi veu massa trànsit; i en segon lloc, perquè el cel està plegat d’uns núvols que, gràcies al coneixement que proporciona mirar el temps de TV3, vaticinen pluja i, de sobte, em ve al cap la previsió meteorològica que he consultat al matí... Més val fer via i intentar estalviar-me pedalar sota la pluja.
Al petit poble de Tuña m’aturo a fer un mos abans de sortir a la nacional. Tot i estalviar-me un port, la carretera sempre pica cap a dalt. Tinc pel davant uns esgotadors 30 km de fals pla en pujada abans d’afrontar el darrer port del dia, i quin port...
Arribo a Cangas del Narcea gairebé sense aigua i m’aturo davant d’una font amb un rètol que diu : “Agua no potable”. Mentre penso si jugar-me-la i omplir els bidons, d’una oficina situada al costat de la font surt una dona parlant pel mòbil amb algun client i amb una ampolla de plàstic a la ma, omple l’ampolla i torna a entrar a l’oficina. En veure això decideixo fer un bon glop directament de la font i omplir els dos bidons amb aquella aigua gèlida.
Passat Cangas del Narcea deixo la nacional i em desvio per una carretera secundària direcció Sant Antolín de Íbias. El paisatge per on discorre la carretera és espectacular, però comença a passar-me factura el fals pla de 30 km que porto a les cames, el cel s’ha tapat completament i amenaça de pluja en qualsevol moment i tinc pel davant una bona pujada, així que la cosa pinta bé... Comencen a caure les primeres gotes però sembla que, de moment, no ha d’anar a més i poc abans d’arribar a Monasteriu’l Coutu deixa de ploure. No ha calgut ni que parés a posar-me l’impermeable.
Finalment arriba l’inici del port. Les cames comencen a delatar l’increment del desnivell abans que el GPS. En un primer moment atribueixo la sensació de fatiga als més de 30 km de fals pla i penso que potser he forçat massa per aquell tram. Però quan començo a passar a càmera lenta rètols consecutius anunciant desnivells del 10 %, després del 12 % i un darrer del 14 %, no hi ha dubte, aquest port és dels durs... A més, es comença a aixecar un vent, evidentment en contra que s’alia amb la gravetat per frenar-me una mica més. Potser el més dur del port, a banda del desnivell, és el fet que no té ni un descans. De fet, ja a la part final passo un darrer rètol d’aquests triangulars que anuncia pendents del 10 % que em prenc com un petit descans tenint en compte les rampes que acabo de superar.
Quan arribo a dalt hi ha el típic rètol amb el nom del port: Pozo de las Mujeres Muertas. Hi ha vàries llegendes sobre l’origen ddel nom. Una d’elles diu que unes vaqueres van pujar en ple hivern a les cabanes més altes per recollir unes mantes que es van descuidar a la tardor. Però una ventisca de neu les va sorprendre i es van arrecerar en un antic pou d’origen romà. La tempesta va durar molts dies i allà van quedar sepultades per la neu, on les van trobar a la primavera sota les mantes. Amb llegenda o sense, aquest port ja s’ha guanyat un bon lloc en el meu record.
La baixada tampoc es queda curta en pendents, per sort és en sec i no és massa tècnica ja que hi ha força trams rectes. Tot i que vaig concentrat per la velocitat que agafa la bicicleta, gaudeixo de les vistes obertes que ofereix aquesta vessant.
Just quan arribo a baix comença a ploure. Afortunadament queda molt poc fins arribar a Cecos, que és on tinc reservada habitació i, novament, mentre dino descarrega amb més intensitat. De nou, salvat pels pèls, però ja fa dies que m’està rondant la pluja i començo a pensar que més d’hora que tard coincidirem per la carretera.