Vilajuïga-Sant Pere de Roda

Download

Trail photos

Author

Ventury

605 45 76

See more trails from this author

Trail stats

Distance: 5.97 mi
Elevation gain: 1,627 ft
Technical difficulty: Moderate
Elevation loss: 36 ft
Max elevation: 1,714 ft
TrailRank: 44
Min elevation: 85 ft
Trail type: One Way

Coordinates: 379
Uploaded: August 17, 2013

Be the first to clap

near Vilajuïga, Catalunya (España)

Viewed 1814 times, downloaded 7 times

Trail photos

Itinerary description

Sortint del CAT (Centre d'acollida turística) entrem al municipi de Vilajuïga i seguint els cartells que ens duen al monestir de Sant Pere de Roda.
Pel camí podem trobar múltiples dolmens a pocs metres de la carretera d'asfalt en que pujem.
A mig camí trobem el Mas Ventòs en que tenim una panoràmica de la plana de l'Empordà i sobretot de la badia de Roses.
Un cop a dalt el monestir podem trobar una font.
També podem visitar el monestir, els dimarts d'entrada gratuïta.
La pujada és constant, amb poques ombres.

Waypoints

font

Font uns metres abans de l'entrada del monestir de Sant Pere de Roda, on podem abituallar-nos i a més amb ombra d'uns plataners gegants.

Estació de Vilajuïga

Per fer la ruta és perfecte poder-se desplaçar al municipi sense haver de circular per carreteres generals.

Sant Pere de Roda

El monestir de Sant Pere de Roda (o de Rodes abusivament segons Joan Coromines) fou una abadia benedictina de l'antic comtat d'Empúries, dins els límits del bisbat de Girona, situada a l'actual terme municipal del Port de la Selva (Alt Empordà). El monestir fou construït al vessant N de la muntanya de Verdera, en un replà per sota del castell de Verdera, que li donà protecció. Des de les ruïnes de l'antic cenobi es gaudeix d'una vista excepcional sobre tot el sector de costa situat al N del cap de Creus, en particular les badies del Port de la Selva i de Llançà. A NO del monestir, poc abans d'arribar-hi, hi ha les restes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, entre les quals destaca l'església de Santa Helena de Rodes. Actualment és gestionat pel Museu d'Història de Catalunya. Es desconeix el veritable origen del monestir, que va ser motiu d'especulacions i llegendes en el passat, com ara la de la seva fundació per monjos que desembarcaren a la zona amb les restes de sant Pere i altres sants, amb la comesa de custodiar-les per no ser profanades per les hordes bàrbares que amenaçaven d'atacar Roma. Passat el perill, el papa Bonifaci IV hauria ordenat construir el temple. La primera documentació de l'existència del monestir data de l'any 878, en què és esmentat com a un simple cel·la monàstica consagrada a sant Pere. No és fins a l'any 945 que és considerat un monestir benedictí independent, regit per un abat. Lligat al comtat d'Empúries, va arribar al seu màxim esplendor entre els segles XI i XII. La importància creixent del cenobi en féu una destinació de pelegrinatges, especialment amb ocasió dels jubileus de la Santa Creu de maig (els anys en què la festa del 3 de maig s'esqueia en divendres), que foren celebrats fins a finals del segle XVII. A partir del segle XVII fou saquejat en diverses ocasions per exèrcits francesos i bandolers i el 1793 fou abandonat per la comunitat benedictina, que es traslladà a Vila-sacra. El 1809 s'instal·là a Figueres, fins que els decrets d'exclaustració de 1835 la van dissoldre i la desamortització subsegüent liquidà els seus béns. A mercè de saquejadors de tota espècie, pelatge i condició, romangué durant un segle sense cap protecció per part de l'Estat Espanyol, que finalment el declarà Monument Historicoartístic Nacional el 1930. El 1935 la Generalitat de Catalunya hi inicià les primeres restauracions que, interrompudes per la guerra civil de 1936-1939 i, tot i una nova declaració efectuada pel règim franquista el 1949, per un nou període d'abandonament, es reprengueren a partir de la dècada de 1960. La llei del Patrimoni Cultural català de 1993 l'empara com a Bé Cultural d'Interès Nacional. Arquitectura Planta El monestir es construí en terrasses adaptades al pendent de la Verdera. Inclou edificacions de diferents èpoques, des de la seva fundació fins a l'abandonament de l'edifici per part de la comunitat. El centre del conjunt és el claustre, però en realitat a Sant Pere de Rodes cal parlar de claustres, i no situats un al costat de l'altre sinó superposats, disposició que afavoreix també l'orografia. El claustre superior, del segle XII, ha pervingut molt malmès a causa dels saquejos dels segles XIX i XX, i del qual n'hi ha poques restes in situ. Entre els pocs capitells que foren recol·locats en la reconstrucció dels anys 1960-1970 destaca el que representa un grup de monjos. Es conserven capitells d'aquest claustre en museus de Barcelona i París i en col·leccions particulars. El desenrunament i les restauracions recents posaren al descobert un segon claustre, inferior i més primitiu, constituït per grans arcades de mig punt sense decoració. L'església, consagrada l'any 1022, és el màxim exponent del conjunt arquitectònic. És un edifici d'estil romànic fortament influït per l'arquitectura tardoromana. Té planta de creu llatina, amb tres absis (el central de forma parabòlica) i amb tres naus cobertes amb volta de canó, que destaquen per la seva estretor, especialment les laterals, i per la seva alçada monumental. Les naus estan separades per pilastres decorades amb columnes exemptes adossades a dos o tres dels seus costats, sobre alts sòcols i disposades en doble ordre d'alçada, que suporten els arcs formers i els arcs torals. Aquestes columnes, que procedeixen d'alguna construcció romana, descansen sobre un alt sòcol i tenen grans capitells d'influència coríntia, amb àbacs prominents, que per la seva localització elevada constitueixen de les poques peces escultòriques que no foren objecte de rapinya. L'atracció de pelegrins explica la presència d'un deambulatori a l'absis de la nau central que fa de continuació de les naus laterals. Sota l'absis hi ha una cripta de moderades dimensions. Aquesta església sintetitza amb originalitat una sèrie de corrents arquitectònics anteriors, des de les construccions romanes de l'Antiguitat tardana fins al preromànic carolingi passant per les tradicions locals. Aquesta originalitat ha provocat una llarga polèmica entre els estudiosos i fa que sigui considerada un dels principals exponents del romànic a Catalunya. Davant de l'església hi ha un espaiós atri o galilea, en el qual hi havia hagut sepulcres de diferents personatges, inclosos alguns comtes d'Empúries, però de tot això queden poques restes. L'església s'obria a aquest atri amb una porta monumental, obra del Mestre de Cabestany, que si no hagués estat fervorosament espoliada al segle XIX, seria un dels més valuosos conjunts escultòrics del romànic català. Se'n conserven restes en alguns museus i col·leccions particulars, entre els quals destaca el plafó que representa l'aparició de Crist als seus deixebles sobre el mar, del Museu Marès de Barcelona. A la façana de ponent del monestir s'aixeca el campanar, de planta quadrada i d'estil llombard, del segle XII. Al seu costat es drerça una torre de defensa (o de l'homenatge), que probablement s'inicià en el segle X i que passà posteriorment per un llarg procés de reconstrucció i reformes.

Mas Ventós

El Mas Ventós és un mas en ruïnes que es troba al terme municipal del Port de la Selva a la serra de Verdera a 461 msnm, no gaire lluny el monestir de Sant Pere de Rodes. Actualment està condicionat com a àrea recreativa i de descans, els murs del mas estan consolidats i els baixos serveixen com a magatzems. Des d'aquest mas es té una gran vista sobra la plana empordanesa. Hi ha una sardana dedicada a aquest mas i a la vista que té de nom Sota el mas Ventós del compositor de Vilajuïga Jaume Bonaterra i Dabau.