De la Plana al Puig Neulós

Camí de Sant Jaume direcció a Vilabertran

Cabanes - Església Sant Vicenç - La Torre Medieval

Sant Vicenç, actual església parroquial (s. XIX-XXI) La primera referència escrita de l’església dedicada a Sant Vicenç es troba documentada l’any 1070 en una donació feta al monestir de Vilabertran, amb la denominació “parròquia de Sant Vicenç”. Es creu que la primera dedicada a Sant Vicenç fou construïda en el s. XI i es trobava a l’interior del castell; si bé després amb la consolidació del nucli urbà va funcionar com a parròquia. Posteriorment es mencionada els anys 1279 i 1280 i 1362 sota altres noms com “ecclesia de Cabanis” i “Santi Vicencii de Cabanes”. Encara així l’actual església no va ser construïda fins a principis del segle XIX, després de que un gran aiguat destruís l’altra església del poble, la dedicada a Sant Maurici. Les obres d’aquesta nova església parroquial comencen l’any 1803. Quinze anys després es cobreix la teulada i el 22 de gener de 1820 queda beneïda. L’any 1927 es varen reformar les teulades i la volta de la nau, i el 1997 es procedeix a una restauració general de l’edifici. La Torre Gran torre cilíndrica d’uns deu metres d’alçada i de diàmetre, actualment adossada a una de les cases de la població. Està bastida per un mur de carreus de pedra ben desbastats de gairebé tres metres d’amplada, disposats formant filades perfectament regulars. Presenta la coberta plana i està distribuïda en dues plantes. L’única obertura és la porta principal que dóna accés directe al pis, situada a la banda de migdia de l’estructura. És d’arc de mig punt, amb la llinda plana i s’hi arriba mitjançant una escala exterior de pedra refeta amb maons, adossada a la torre posteriorment. Damunt la porta d’entrada, a la part superior del parament, hi ha un matacà bastit amb carreus el qual presenta dues petites espitlleres de maons. El coronament de la torre està bastit amb còdols, pedra desbastada i maons i conserva poca alçada, aproximadament un metre. S’observen diverses espitlleres bastides amb maons i pedra, i algunes restes de possibles merlets originals. A l’interior, la torre presenta els dos pisos coberts amb voltes semiesfèriques bastides amb pedres de mida petita, disposades formant filades concèntriques, que conserven restes dels encanyissats. El parament deixa vistos els forats de les bastides. Podem datar-la com del segle XII o finals de l’XI, però no se sap qui foren els seus senyors originaris ni en quines guerres o setges es veié involucrada. A la part superior hi ha una construcció posterior amb merlets de mantellet del segle XIV o XV, que demostra que en aquesta època encara era d’utilitat.

Riera d'Anyet

Sant Climent Sescebes

Menhir de Santa Fe dels Solers

Camí de Requesens

Puig Neulós - Canigou - vistes a la Badia de Roses

Castell de Requesens

Sobre murs medievals, entre el 1890 i el 1899 es va reconstruir l'actual castell, de gust neomedievalista i força teatral o espectacular. En algunes bandes el castell s'aixeca damunt la roca mare, de granit igual com la pedra emprada en la construcció, pedra freqüent a la contrada. Els elements defensius i de fortificació en forma de torre d'aquest castell obeeixen a tres tipus:1- Torre arrodonida i força baixa. Sembra aplatada pel pes de la part superior.2- Torre arrodonida i allargada, de gran esveltesa. Interior molt estret i amb espitlleres que corresponen a sengles pisos. L'aparell de defensa s'acobla al cos general del torricó, al que segueix. 3- Torre quadrada. La seva part superior és força ampla i es recolza en uns muntants de major amplada que la planta. L'interior és una mena de laberint d'habitacions i estances. Entre d'elles es troba una capella dedicada a Sant Romà, on s'han emprat materials existents a l'església de Santa Maria de Requesens. La portalada presenta tres arcades en degradació que descansen en tres muntants, timpà amb representació en relleu de la Verge amb el nen i dos àngels flanquejant-los (la disposició recorda les "imago clipeata") i llinda decorada amb creu grega inscrita dins un cercle i quatre punts en cada quadrant. L'ornamentació es completa amb incisions en forma de ziga-zaga a la primera arcuació, a la motllura de la línia d'imposta i amb motius circulars esculpits a la base de la llinda. L'interior de la capella és d'una sola nau, amb capelles laterals i amb una porta que dóna a les dependències internes del castell. La volta és de canó, més baixa que la resta de la nau. A l'absis s'obren dues portes. L'aparell és de carreus de pedra granítica desbastada. Destaquen els motius decoratius de les forges: generalment, drac alat o no amb llengua formant dibuixos, també formes vegetals. Notícies històriques El nom de Requesens apareix com a "villare" el 859, però la construcció del castell es deu a lluites entre senyors feudals:Gausfred II de Rosselló -Ponç I d'Empúries. Es tracta d'una possessió compartida per distints vassalls de molts senyors. El castell de requesens passà als nobles rossellonesos de la família de Castell Nou, que el traspassaren al Comte d'Empúries Ramon Berenguer (1341-1364). Quan Empúries s'incorporà a la corona no passà el mateix amb Requesens, que anà a parar als Vescomtes de Rocabertí (1848). Al primer quart del segle XVIII el castell estava arruïnat. El Comte de Perelada i Vescomte de Rocabertí, Tomàs de Dameto, a finals del segle passat començà la restauració, que no s'acabaria fins el 1899. Pel que fa a la capella cal parlar de dos moments constructius: Un entre els segles XII i XIII, quan es van treure els elements de l'antiga Parròquia de Santa Maria de Requesens; L'altre, on es bastí la resta de l'obra, quan es va restaurar el castell al segle XIX. Cal dir que l'església de Requesens apareix esmentada ja des del 1279 com "ecclesia de Requeseno". Al 1280: "Ecclesia de Requesen", i ja al segle XIV: "Ecclesia Parrochialis Sancte Marie de Requesen".

Font Rovellada - Els Banys de la Comtessa - El Pentinador

Font Rovellada de Dalt Font d’aigua ferruginosa, amb un edifici amb torre adossat, anomenat el Pentinador i també els Banys del Comte, de l’època de la reconstrucció del castell. Segons la llegenda, la senyora del castell venia fins a aquesta font a posar-se grumolls de ferro als cabells per esdevenir pèl-roja. Situada al nord del veïnat.

La Coma de L'Om - panoràmiques a la Plana i l'Albera

Memorial a l'Hidro avió francès accidentat l'any 1986

L'Albera encara 'guarda' l'avió francès sinistrat en el gran incendi de l'estiu de 1986 Quatre aviadors francesos van perdre la vida en estavellar-se un DC-6 mentre lluitaven contra el foc Empordà El 19 de juliol de 1986 està marcat amb lletres negres de dol i sutge a causa de diversos incendis forestals que van afectar tota l'Albera i que van arribar a calcinar unes 30.000 hectàrees. El fet més greu registrat, a part de les importants pèrdues econòmiques i ambientals, va ser l'accident d'un avió de Protecció Civil francesa que es va estavellar a les comes de l'Infern. Les restes d'un imponent DC-6 de la Protecció Civil són encara avui visibles al capdamunt de la serralada de l'Albera, a sota del puig Neulós, entre la Jonquera i Cantallops. Els quatre tripulants que poc abans havien sortit de Marsella per ajudar a les tasques d'extinció del gran incendi de l'Albera hi van perdre la vida la tarda del 19 de juliol de 1986. Els experts calculen que aquells focs de fa trenta anys van arribar a calcinar unes 30.000 hectàrees de la majoria de termes municipals del nord de la comarca. La Jonquera sola va perdre 2.426 ha en una jornada. Les flames van arribar fins a les cases de molts de pobles, des de Capmany fins a Rabós, passant per la resta de municipis de l'Albera. El fet més tràgic va passar a quarts de quatre de la tarda. El DC-9 acabava de llençar un dipòsit d'aigua amb retardant vermell per la zona de la serra dels Canals. El pilot inicia l'enlairament després de volar baix però no en fa prou i, de manera dramàtica, l'aparell s'estavella a la paret rocosa de la coma de l'Infern, pocs metres abans de poder superar el coll de Canals. A causa de l'impacte van morir els quatre tripulants –Jean Pierre Davenet, Jacques Ogier, Roland Denard i Jacques Lebel. L'avió anava carregat de combustible i l'impacte va provocar una gran bola de foc que, segons molts testimonis, encara va atiar més el foc que estava empès per la tramuntana. Les restes de l'avió han quedat allà per sempre més. Són el testimoni d'una tragèdia en la qual van perdre la vida uns herois. Una placa recorda aquell tràgic fet El mes de setembre de 1986 es va col·locar una placa d'homenatge als quatre tripulants del DC-6 morts en el sinistre del 19 de juliol. La placa i les restes de l'avió són avui un lloc de peregrinatge d'excursionistes, familiars de les víctimes i curiosos que volen veure un avió clavat a l'Albera.

Coll de l'Audela - Canigou

Camí de Requesens al Pla de l'Arca

Mas del Pla de l'Arca

Camí de Requesens al Pla de l'Arca - Panoràmica del Canigou

Sant Marti de l'Albera

L'origen d'aquesta església és una cel·la monàstica benedictina esmentada en un precepte de Carles el Calb, del 844, en què es confirma el seu lligam amb Sant Hilari de Carcassona, on és anomenada Sancti Martini in Monte Furcato. El 967 encara apareix la denominació de Monte Forcheto. A finals del segle xiii, la jurisdicció del terme de Sant Martí d'Albera és atribuïda a Berenguera, vídua de Guillem des Güell, i el segle XV apareix lligada als Pontós. Al llarg de l'edat moderna encara és esmentada com a Sant Martí de Coll Forcat, tot i que a poc a poc es va imposant el nom de Sant Martí d'Albera. L'església va esdevenir parroquial del poble homònim, tot i que amb el pas del temps va esdevenir sufragània de la de Sant Joan, fins que més tard es convertí en una simple capella rural de propietat particular. En l'actualitat pertany a la família dels Besombes, als quals cal demanar permís per a visitar-la.

Font

Coll de l'Ullat 937 mts

Riera de les Fonts - àrea de picnic

Roc dels Tres Termes - carretera del Pertús al Puig Neulós

Puig Neulós 1257,10 mts - Panoràmiques a la badia francessa - Canigou

Panoràmiques a la plana empordanessa i la Badia de Roses

Coll del Pou - Hivern de Neus

Font d'en Ricard

Font dels Arcàides

Camí de Capmany a Cantallops

Església fortificada de Santa Àgata

Situada dins del nucli urbà de la població de Capmany, a la banda de tramuntana de l'antic recinte emmurallat, a la plaça del Fort. Església d'una sola nau amb absis de planta semicircular capçat a llevant i fortificat posteriorment. La nau està coberta per una volta apuntada mentre que l'absis presenta una coberta de forma ametllada, oberta a la nau mitjançant un arc apuntat adovellat. Ambdues voltes arrenquen del mateix nivell, la de la nau damunt una cornisa motllurada. En aquest mateix espai, integrades als murs laterals, hi ha quatre capelles disposades a mode de fornícules i obertes a la nau mitjançant arcs de mig punt adovellats amb les impostes motllurades. A l'extrem nord-est de la zona presbiteral hi ha la sagristia, de planta rectangular. L'edifici està il·luminat mitjançant tres finestres de doble vessant i arcs de mig punt adovellats. Aquestes obertures estan situades al mur meridional de la nau, tot i que actualment es troba tapiada, al frontis del temple i al fons de l'absis, exteriorment amagada per una casa que s'adossà al temple en època moderna. La portalada d'accés a l'interior es troba al mur de migdia, davant la plaça i s'hi accedeix mitjançant unes escales de pedra. Està formada per tres arcs de mig punt en gradació amb les impostes destacades, llinda plana i timpà semicircular amb vitrall. Els batents de la porta de fusta són decorats amb ferros forjats en forma d'espiral. A la part superior del frontis, situat a l'extrem de ponent de l'edifici, hi ha un campanar de cadireta de dues obertures rectangulars rehabilitat, el qual presenta un cos superposat a mode de torricó, amb dues obertures rectangulars més i una teulada de dues aigües de grans dimensions. Tot i que l'edifici estava completament sobrealçat per l'obra de fortificació defensiva bastida a finals del segle XIII - XIV, actualment només es conserva la part superior de l'absis, que li dóna una aparença de torre semicircular. Està bastit damunt la cornisa de dents de serra original de la zona presbiteral i format per carreus de pedra disposats en filades regulars i diverses espitlleres, damunt les quals destaquen dos petits matacans rectangulars, orientats a sud i llevant. La part superior de la fortificació està rematada per un parament de pedra desbastada de diverses mides, lligada amb morter. La construcció està bastida amb carreus de pedra ben escairats, disposats formant filades regulars. L'interior del temple presenta la volta de la nau arrebossada i pintada, mentre que la de l'absis és bastida en pedra desbastada de mida més petita. La resta de la conca absidal deixa el parament de carreus de pedra disposats en filades vist. Els murs laterals de la nau presenten un revestiment arrebossat i esgrafiat a imitació de carreus ben desbastats. Notícies històriques Les primeres fonts documentals que fan referència a Santa Àgata daten de l'any 1062, encara que la part del temple que es pot apreciar actualment correspon majoritàriament als segles XII-XIII. Durant el segle XIV l'absis fou fortificat amb la construcció de dos matacans i el sobrealçament de l'estructura original. D'aquesta obra es té referència a partir d'un document del 1301 pertanyent al bisbe de Girona, en el que prohibeix l'encastellament de les esglésies de Capmany i Sant Climent de Sescebes. Posteriorment queden documentades les reformes dutes a terme l'any 1594, quan el bisbe autoritzà l'erecció de l'altar de la Santa Creu. L'any 1597 es donà permís per a construir la capella de la Mare de Déu del Roser, foradant el mur nord de l'església. L'any 1629 fou autoritzat l'altar de Sant Isidre i en 1647 es va donar la llicència per a beneir una campana recent instal·lada, període en el que també es bastí la sagristia del mur de tramuntana del temple. El segle XVIII, vers l'any 1751, segons ordres del bisbe es construïren unes golfes sobre la teulada original que perviurien fins al final del segle XX. La última intervenció documentada es la realitzada l'any 1982 on, gràcies a la participació conjunta del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona, l'Ajuntament de Capmany i el Bisbat de Girona; es varen fer un seguit de restauracions, sota la direcció de l'arquitecte Joan Maria de Ribot i Batlle juntament amb l'arquitecte tècnic Josep Simon i Motjé. Aquestes consistiren en l'enderrocament del cos recrescut fins arribar al nivell de la cornisa romànica, desmuntant la coberta de teula àrab. També es va intervenir a l'espadanya, que va recuperar el seu aspecte original, dotant-la d'una coberta de fusta de dues aigües. Per últim s'ha d'esmentar que el temple sofrí en dues ocasions la pèrdua total de l'art moble que posseïa: una durant la Guerra Gran l'any 1794 i l'altra a començaments de la Guerra Civil l'any 1936.”

Can Xemeneies - La Vall

Canyelles

La Canònica de Santa Maria de Vilabertran

Considerada Bé Cultural d’Interès Nacional pel Govern de la Generalitat de Catalunya, Santa Maria de Vilabertran constitueix sense cap mena de dubte un dels exemples més ben conservats de Catalunya de l’arquitectura de les canòniques regulars medievals. El nucli de l’abadia s’organitza al voltant del claustre: les dependències monàstiques i l’església del segle XII, amb elements típicament romànics, on trobarem exposada la recentment restaurada Creu de Vilabertran. El Palau de l’Abat, fora del nucli bàsic, encara es troba en procés de restauració. L’abadia fou construïda a final de segle XI, principis del XII per l’Abat Rigau, amb l’ajut de tres famílies nobles de la vila. L’església de tres naus, amb un elegant campanar llombart, i el claustre, que conserva perfectament la disposició de les diferents dependències monacals, són el principal element del monument, creant un conjunt harmònic d’una sòbria bellesa. La Creu de Vilabertran és la creu processional d’argenteria més gran de Catalunya, de plata sobredaurada amb ànima de fusta, amb incrustacions de pedres semiprecioses d’època romana amb entalles d’iconografia pagana. La creu es troba exposada a l’església, el seu emplaçament original.