Talarn, el Pui de Lleràs i les serres de Castellet i de Gurp

El Pui de Lleràs corona la llarga divisòria d’aigües que separa la Terreta de la vall del riu Flamissell. Per aquesta carena pujava la carrerada que anava de les planes de Lleida al Pirineu. Entre la gent de la Terreta, la muntanya és coneix amb el nom de Pleta Verda perquè al cimal hi tancaven els grans ramats quan feien la transhumància.

Sortim de Talarn pel corriol indicat com Camí de Sant Anton que ens baixa a la carretera. La deixem a l’altra banda del Barranc de Seròs pel camí asfaltat que puja directament al poble de Santa Engràcia. A mesura que guanyem alçada per la tranquil·la i solitària carretera el paisatge es va obrint fins donar-nos una imatge exacta del territori que ens envolta: separades pel pantà de Terradets, les conques de Tremp i Dellà modelen una extensa depressió prepirinenca vertebrada pel riu Noguera Pallaresa, cercada per les serres del Montsec, Montllobar, Lleràs, Carreu i Comiols. També ens sorprèn gratament la diversitat de colors terrosos dels materials que ha deixat al descobert les aigües del Seròs.

Arribem a Santa Engràcia, lloc de visita obligada. És a més de 1.000 metres d'altitud, dalt de tot d'un espadat que aïlla el poble pels costats de ponent i nord-oriental. Al cim, al lloc conegut com les “Petjades del Diable” (unes marques a la mateixa roca) hi ha les restes d'una antiga torre. L'església parroquial és dedicada a Santa Engràcia, però hi havia hagut també la capella de Sant Sebastià, de la qual en queden restes.

Flanquegem per una bona pista fins més enllà del Barranc de Fontfreda. Deixem aquesta pista quan trobem la desviació a l’esquerra que ens pujarà directament a Pui de Lleràs. El trajecte és còmode mentre transita per la bonica pineda però es fa més complicat quan el deixem i ens endinsem en paratges més abruptes i rocosos. Els còdols dels conglomerats que donen cos als relleus que ens envolten apareixen per dificultar la ciclabilitat i progressar en els trams de fort pendent. Afortunadament aquests son mínims, sempre i quan hi hagi la voluntat i les forces per moure la bicicleta en aquest tipus de terreny.

L’ascensió es fa més suportable a mesura que ens elevem. L’esplendor i la grandesa del paisatge que ens envolta ens engoleix i minimitza. Fragments de relleus pirinencs van apareixen pausadament mentre la depressió i els relleus que la tanquen es van fent petits. Imatges servides en porcions que s’ajunten dalt del cim colpint-nos poderosament. De fet l’arribada al cimal damunt la bicicleta per una carrerada que inicialment sembla impracticable, voltats de poderosos i singulars relleus, fa que ens envaeixi una explosió de joia a la que sucumbim plaentment.

Son moments de gaudir de la magnitud del paisatge circumdant. Als seus peus la singular depressió de la Terreta i la poderosa Serra de Sant Gervàs amb les seves verticals parets, una muralla aparentment inexpugnable que només es pot travessar per l’estret pas del Portús. Al seu darrera seu es despleguen bona part de les serralades del Pirineu central: el majestuós Turbó, el massís de la Maladeta, els cims del parc natural d’Aigüestortes o les muntanyes més properes del Pallars. Realment impressionant.

Tot i estar voltat d’abruptes relleus, el Pui de Lleràs és un cim de perfil arrodonit i amable cobert de prats, de tal manera que la muntanya és coneix amb el nom de Pleta Verda perquè hi tancaven els grans ramats quan feien la transhumància de les planes lleidatanes cap al Pirineu.

És temps d’iniciar el descens. El primer tram del trajecte de tornada és fa seguint la carrerada que la transhumància recorria per arribar al cim i que segueix la carena de les serres del Castellet i de Gurp. Naveguem per un terreny que, encara que va de baixada, va alternant pujades i baixades, propis del perfil habitual de les carenes. Pedalem per un territori desèrtic i majestuós d’ambients solitaris i feréstecs, voltats de relleus singulars de parets verticals, congostos i profundes valls que t’absorbeixen. El paisatge transmet tal magnetisme que t’abdueix i et transporta a llocs que ni tan sols imagines que existien tant a prop de casa.

Deixem la carena quan trobem la pista que uneix Tremp i Pont d’Orrit que seguim. Aprofitem la baixada per gaudir intensament de l’immens paisatge que es desplega davant nostre i que durant la pujada ens quedava a la nostra esquena. El camí que us proposem baixa a la Conca de Tremp passant per la carretera de Gurp asfaltada i còmode que passa per l’Acadèmia General Bàsica de Suboficials de l’exercit espanyol.