Figueres - Avinyonet - Vilanant - Terrades - Escaules - Pont de Molins - Vilabertran - Figueres

Castell d’Avinyonet

L'antic Castell de la Comanda Hospitalera d'Avinyonet està situat al sud-est de l'església de Sant Esteve, dins del nucli històric de la població. Els vestigis que resten del Castell d'Avinyonet es troben situats a la banda de migdia de l'església parroquial. L'edifici més notable que ha arribat dempeus als nostres dies, és de planta quadrangular i ha estat restaurat en diferents ocasions. Entre aquesta construcció i el mur meridional de l'església, hi ha un llenç on s'obre un gran portal d'arc de mig punt adovellat, que segurament correspon a l'entrada principal a la fortalesa. Aquest portal dóna lloc a un recinte limitat a ponent per restes de fortificació, a migdia i llevant per l'edifici del castell esmentat i al nord per l'església. L'edifici principal del Castell de la Comanda Hospitalera en la seva façana de llevant posseeix restes de talús, on s'hi han practicat obertures modernament. Altres restes es troben al sud i a la vora de la façana romànica de l'església. Es tracta de vestigis del recinte murat que enllaçaven amb els que trobem en diferents punts del nucli antic de la població. El més notable és una torre de planta quadrangular de la que resta la meitat inferior i un pany que s'hi afegeix. Les restes que conservem avui del Castell de la Comanda d'Avinyonet presenten elements que pertanyen a diferents etapes constructives. Es creu que els elements més antics corresponen a la torre quadrada i al tros de mur que s'hi afegeix. Notícies històriques La documentació més antiga trobada relativa al castell d'Avinyonet data del segle XI, en concret de l'any 1090, en què apareix esmentat Berenguer d'Avinyó. Hi ha també documentació dels segles XII i XIII. L'any 1234 el castell va passar per donació a l'ordre de la Mercè, i pocs anys més tard a l'ordre de l'Hospital, que el 1257 el va fer centre de la Comanda de l'Hospital, aquesta institució es mantingué activa fins l'any 1804. Les restes conservades responen a diverses etapes constructives: segurament els vestigis més antics són els paraments situats al costat de ponent del temple parroquial, datables als segles X-XI. L'edifici de planta quadrangular situat prop del mur de migdia de l'església conserva una part del parament que segurament correspon als segles XII-XIII, i el mur on es troba el portal adovellat pot ser datat en època posterior, probablement dintre dels segles XV-XVI.

Lloc religiós

Serra coll de jou

Plans d’en Genover

Serra de l’illa

Punt d'interès

GR-2

Embassament Boadella - Darnius

Mare de Déu de la Salut

El conjunt format pel santuari de la Mare de Déu de la Salut i els edificis de l'hostatgeria, encara que actualment molt modificat i reconstruït, té el seu origen dintre del segle xvii. Va ser bastit sobre les restes del Mas Cadira, i inaugurat el 8.9.1681 (a l'interior del temple hi ha pedres de l'antiga construcció on figuren inscripcions amb les dates del 1679 i 1686). El fundador va ser Felip Olivet, mort l'any 1710. Durant el segle xix el santuari va ser restaurat, després de les destrosses que segurament va causar-hi la Guerra Gran, i l'any 1885 fou totalment reconstruït. El 1887 van ser enllestides les obres del nou temple, i el 1891 es va inaugurar la nova hostatgeria. L'any 1930 l'arquitecte Pelai Martínez va projectà l'altar major, però durant la guerra del 1936-39 el conjunt va resultar malmès, novament per un incendi i per l'explosió del polvorí situat al costat de l'església. El 1942 fou inaugurada l'obra de reconstrucció. En aquest santuari, de gran tradició a la comarca, s'hi celebren diversos aplecs. La Mare de Déu de la Salut de Terrades té diversos Goigs dedicats per la devoció popular, els més coneguts canten: "Perquè tots poguem lloar, vostre nom com és degut: Volgueu-nos sempre ajudar, Princesa de la Salut." L'hostatgeria funciona durant els mesos d'estiu.

Puig de les Avalls - panoràmica

Serra de les Avalls

La Muga

Resclosa riu Muga a les Escaules i el Moli de les Puces

Castell de les Escaules

Situat al sud-oest del nucli urbà de la població de les Escaules, la qual forma part del municipi de Boadella. El castell se situa al cim d'un turó rocós relativament proper. Es tracta de les restes conservades de l'antic castell de les Escaules. Recinte de planta més o menys trapezoïdal format per una torre i les muralles que l'envoltaven. La torre és de planta circular i presenta uns deu metres d'alçada conservada. Està distribuïda en diverses plantes i presenta l'accés a l'interior a través d'una porta rectangular situada al costat nord-est de l'estructura, a uns tres metres de distància del nivell del sòl. Aquesta obertura conserva les pollegueres de pedra que aguantaven la porta. A la part superior, la torre conserva les cartel·les que sostenien els quatre matacans que remataven l'estructura, juntament amb el coronament emmerletat original, el qual està actualment degradat. A l'interior, la torre presenta una escala de pedra per accedir als diferents pisos, coberts en origen amb voltes semiesfèriques. El recinte emmurallat està força degradat, sobretot a les bandes de tramuntana i de llevant del recinte. Els murs s'adapten al terreny rocós i inestable del turó i presenten espitlleres obertes a dos nivells. El mur de ponent conserva restes dels merlets originals, rectangulars i amb sageteres obertes al centre. També hi ha restes de forats de bastida i d'altres obertures corresponents a les cobertes dels antics edificis. A l'interior del recinte s'observen restes d'altres murs i estructures, com per exemple una cisterna, actualment mig colgada. La torre està bastida amb carreus de pedra ben desbastats, disposats formant filades regulars. En canvi, el recinte emmurallat està bastit amb pedra desbastada i sense treballar, disposada regularment i lligada amb morter de calç. Notícies històriques Es tracta d'una obra baixmedieval (XIV-XV) possiblement edificada sobre una construcció anterior. Apareix documentat un castell a les Escaules l'any 1123, que ocuparia el mateix emplaçament que les restes del castell actual. Concretament, es tracta d'una concessió de Ramon Berenguer III a Ponç Hug d'Empúries en la qual li fa entrega en feu de diferents castells a conseqüència de la desaparició de la casa comtal de Besalú. El castell de les Escaules era anomenat "baluard" del castell de Llers. Ambdós castells eren propietat dels vescomtes de Rocabertí de Peralada. Es tractava d'una xarxa de castells que vigilaven la frontera entre els comtats de Besalú i Empúries. L'any 1436 el castell torna a ser esmentat, en ser reclamats els veïns de les Escaules a participar en les obres de reforma de la fortificació. Aquests s'hi van negar i el conflicte va quedar documentat, la qual cosa ens confirma la pervivència del castell durant el segle XV. Durant aquest segle, el poble de les Escaules intentà separar-se del terme de Llers i demanà la concessió de batlle i consell propis, objectiu que no es va assolir fins el segle XVII. Per assolir aquest objectiu, s'argumentava que els vescomtes de Rocabertí ja posseïen el castell de les Escaules abans de d'adquirir el de Llers al segle XIII. A partir del segle XVI es deixa de tenir constància del castell en els documents, per la qual cosa es creu que va ser abandonat durant aquest període."

Monument Portal Medieval

Sant Martí

L'actual església de Sant Martí de les Escaules va ser alçada cap a la fi del segle XVIII per substituir un temple més antic, situat prop del salt de la Caula, que no ha deixat restes. L'actual és un edifici de nau única, coberta amb volta de llunetes i capçada amb un absis poligonal i que compta amb un campanar vuitavat, a un dels costats de la façana. La portada és senzilla, de llinda recta, en la qual hi ha la data de 1785.

Riu Muga - resclosa d’en Calbet

Camí Natural de la Muga arribant a Molins

Camí Natural de la Muga a Cabanes

Santa María de Vilabertran

https://www.monestirs.cat/monst/aemp/cae59mari.htm

Rentador de la Font de l’Abad

El conjunt patrimonial de la font de l’abat Rigau està formada per la font datada del segle IX juntament amb l’edifici del rentador i la bassa de captació amb un entorn d’horts d’origen medieval. El rentador de Vilabertran és una petita construcció de ciment on antigament es rentava la roba. Obra d’estil popular de principis del segle XX amb coberta de teula a dos aigües sostinguda sobre 5 pilars de rajol sobre una deu d’aigua natural que brolla prop del monestir de Santa Maria a l’inici del camí de l’Abat Rigau. Al costat trobem una bassa de captació d’aigua d’origen medieval anomenada la bassa del rentador. Aquestes dues construccions estaven lligades antigament a un sistema de rec dels horts pròxims que alimentaven una gran bassa, actualment dessecada anomenada El llac de Vilabertran. Encara ara hi ha algunes senyores de Vilabertran que utilitzen el rentador: diuen que l’aigua és molt neta, tèbia a l’hivern i molt fresca a l’estiu. Antigament es deia que l’aigua del rentador era medicinal i la gent hi anava a rentar-se els ulls. La font, la bassa de captació medieval i el safareig és un conjunt patrimonial arquitectònico-artístic molt proper a La Canònica de Santa Maria de Vilabertran i del camí de Sant Jaume. És un espai ideal per a gaudir amb tranquil·litat d’un dia de pícnic. A Vilabertran s’explica una llegenda de la formació d’aquesta font. Es diu que… “un dia, mentre l’abat Rigau estava resant al cor, en sentir com la tramuntana anava agafant impuls i violència, mogut per la curiositat, per l’afany de contemplar un espectacle que intuïa atractiu, s’enfilà al campanar a fi de poder veure com el vent se les havia, amb fúria gairebé èpica, contra el brancatge de les oliveres i els fruiters, arrossegant les teules, onejant pels sembrats i conduint un remolí de polsegueres que enterbolien la nitidesa del cel. De cop i volta, tot i que s’havia abraçat al coll d’una campana, se sentí arrabassat i endut pels aires amb més facilitat que si hagués estat una fulla d’olivera o de pollanc. Sigui però que el bon abat tingues fama de Sant, sigui perquè l’acomboiessin els àngels del Senyor tan sovint invocats o que Santa Maria intercedís per ell, el cert és que l’hàbit ben folgat que duia, fent-se precursor del primer paracaigudes es va inflar suaument i en un impuls d’ocell el féu aterrà amb tota calma arran de camps. L’endemà, per sorpresa de frares i llecs, al lloc de la caiguda havia brollat una font.”