Figueres - Palol - Vilanova de la Muga - Garriguella - Puig d'Esquers - Vilamaniscle - Peralada - Vilabertran - Figueres

Camí Natural del Manol

El Camí Natural de el Riu Manol és una bonica excursió que es pot fer en família, per la comarca de l'Alt Empordà. Una ruta que permet admirar el paisatge i el llegat històric de la comarca. El sender té una longitud de 3,2 km i es pot realitzar fàcilment en una hora encara que tot dependrà de l'ritme que portem i de les parades que anem realitzant. No cal fer tot el recorregut podem iniciar-lo i tornar sobre els nostres passos quan ho considerem necessari. L'accés a el camí es realitza des de Figueres amb direcció Roses o Cadaqués per la carretera C-68, es gira a la glorieta de Vilatenim pel desviament dela dreta. Es creua la llera del riu i es continua per una carretera secundària que ens portarà fins a un camí de terra amb una paret de maó a l'esquerra. Poc després veurem el camí marcat amb pilons per impedir el trànsit de vehicles motoritzats.

Santa Eulàlia

Les primeres notícies d'aquest indret daten del segle IX. El temple que podem observar avui en dia correspon bàsicament al que es va edificar en el segle XI i que apareix citat en l'acta de consagració de la catedral de Girona del 1019. L'església de Santa Eulàlia va ser cedida pel bisbe Pere de Carcasona als canonges de la seu gironina. L'església actual té planta basilical amb tres naus capçades a l'est per tres absis semicirculars i va substituir a un temple més modest, d'una sola nau i situada en l'espai de la nau de tramuntana. En la segona meitat del segle XI s'enderroca el temple primitiu i es construeix un nou edifici, del que s'han conservat les naus laterals. Hi ha una diferència molt gran entre l'aparell constructiu d'aquestes nau i la central, fet que ens fa pensar en que la nau principal es va ensorrar en algun moment i es va tornar a construir a finals del segle XII o principis del XIII. Per això aquesta nau està coberta amb volta apuntada, mentre que les laterals són de quart de cercle. Les naus estan separades per dues fileres de tres arcs formers de mig punt, amb grans impostes, probablement d'aquesta època també. L'absis del costat nord és la part més antiga del temple i es va realitzar reaprofitant materials d'època romana. Hi podem veure fragments de terrissa vermella en forma de totxanes, que es barregen amb els carreus irregulars de travertí. A la part superior, probablement fruit d'una reparació, hi ha carreus més ben tallats de pedra calcària i de granit. L'interior de l'absis central està decorat amb pintures murals. Aquestes van ser "restaurades" l'any 1946. En aquell moment es van refer totes les parts que havien perdut la capa pictòrica. Aquesta acció es va fer de tal manera que avui en dia resulta impossible diferenciar quines són les parts originals de les "inventades", el que impedeix poder fer-hi qualsevol intervenció.

Escola de Noies

Abocador controlat de Pedret i Marça - cigonyes

Santa Eulàlia de Noves

“ Situada dins del nucli urbà de la població de Garriguella, molt propera a l'accés principal al poble, des de la carretera C-252. Església formada per dues zones ben diferenciades: el temple romànic original i la part moderna de l'edifici. L'edifici original està situat a la banda oriental del temple actual. Es conserva una part de la planta basilical de tres naus originària del temple, la resta ha desaparegut. La nau central és més alta i ampla que les dues laterals i la coberta és de volta de canó ultrapassada, sostinguda per tres trams d'arcs torals de mig punt, recolzats damunt pilastres adossades. Les naus estan comunicades per tres arcs formers de mig punt, bastits amb carreus ben escairats als pilars i dovelles estretes, amb les impostes bisellades. El parament interior del temple, així com la decoració motllurada d'algunes de les impostes originals, fou arrebossat i pintat de blanc amb la posterior reforma d'època moderna. A la nau lateral nord es conserva una petita finestra d'arc de mig punt. El parament exterior està composat per pedres de diverses mides sense treballar, disposades en curtes filades regulars. La façana occidental es troba adossada a la capçalera de la nova església, que es construí a continuació de la primitiva construcció, la qual actualment té la funció de magatzem. Els dos temples estan comunicats per una gran capella, dedicada al Sagrat Cor, situada a l'extrem sud-oest de l'edifici actual. El temple modern és un edifici de grans dimensions que consta d'una nau central coberta amb volta de canó i llunetes, amb les capelles laterals comunicades i cobertes per voltes d'aresta, a mode de petits cossos oberts als laterals de la nau central. Es comuniquen amb aquesta a través d'arcs de mig punt, separats per una doble pilastra amb capitells decorats. A la part superior dels arcs hi ha una filada d'obertures cegues amb balustrada, a mode de galeria. El transsepte està coronat per una gran cúpula octogonal, sostinguda per petxines, aixecada sobre un tambor amb finestres, que serveixen per il·luminar l'espai L'absis del temple és semicircular i presenta un gran retaule d'obra, amb la coberta apetxinada. El temple també compta amb una tribuna pel cor als peus de l'edifici i, a l'extrem septentrional de la façana, un campanar de planta octogonal amb quatre obertures d'arc de mig punt. De la façana destaca la portalada, precedida per una senzilla escalinata de pedra. Està composada per un arc rebaixat bastit amb dovelles ben escairades i decorades amb una motllura. S'observen les restes d'una obertura anterior tapiada, d'arc de mig punt. A la part superior s'obre un òcul, bastit amb el mateix tipus de pedra. A l'interior, els murs estan enguixats i, damunt d'ells, destaquen elements decoratius fets amb estuc de color gris. El temple es troba profusament decorat. La cúpula presenta imatges dels quatre Evangelistes i el retaule central està dedicat a Santa Eulàlia. Les capelles laterals tenen altres imatges escultòriques. Destaquen dos púlpits decorats, als laterals de la nau central. El parament exterior és de pedra vista, de diverses mides i sense treballar, contrastada amb les cantonades de l'edifici. Notícies històriques L'església actual de Santa Eulàlia de Noves és un edifici realitzat els segles XVIII-XIX sota la direcció del mestre d'obres Pere Santariol. L'església es bastí exactament entre els anys 1722 i 1785. Posteriorment vers el 1883 es construir el campanar. A la banda oriental de l'església de Santa Eulàlia de Noves es conserven els restes del l'antic temple. Encara que la part antiga es data popularment a principis de l'Alta Edat Mitjana, sense treballs arqueològics es difícil datar exactament quan es va bastí. Segons J.Badia, l'articulació del mur exterior fa suposar que el temple es construí en un moment anterior a l'adopció que es donà a Catalunya al segle XI de les formes anomenades llombardes, datant-lo per tant dels segles X-XI. Tot i això, per tipologia i paral·lels, l'antic temple cal datar-ho dins les primeres dècades del segle XI. Entre els anys 1986-88 es va dur una sèrie d'obres d'arranjament de l'edifici: Restauració de la teulada de l'església i de la coberta del campanar; repàs de les esquerdes de la volta i la cúpula; arranjament dels graons d'accés al campanar en estat deficient; i la restauració dels murs confrontats amb l'església. Documentalment, segons el precepte del rei Lotari de l'any 982, el monestir de Sant Pere de Rodes tenia possessions a la "villa Novas". En una escriptura datada al darrer quart del segle XI, on es recullen possessions de diferents cavallers, parla d'en Ramon Guillem i d'en Dalmau Berenguer com a propietaris de l'església de Sant Nazari, a més de posseir masos, terres i vinyes situats a "villa Novas". Encara que no queden restes, aquesta església es situada popularment prop de la font de Sant Nazari, al sud-oest del nucli de Noves. No és fins als segles XIII i XIV quan es comencen a registrar diferents documents que parlen del delmes a la parròquia de Santa Eulàlia de Noves, com el Rationes decimarun del 1279 i 1280.

Panoràmica a la falda del Puig d'Esquers - Mar d'Amunt i Badia de Roses

Puig d'Esquers 606 mts

Mas Patiràs

Mas Guanter

Castell de Vilamaniscle

Casalot del segle XVII, de grans dimensions, situat a la part més alta del poble i que en l'actualitat es troba en un estat gairebé ruïnós. La façana presenta portal adovellat, finestres emmarcades amb pedra blanca, contraforts en talús i restes de matacà defensiu. Damunt la dovella clau hi ha un escut nobiliari on figura la inscripció Nada sin Dios. La façana de migdia mostra les obertures emmarcades amb maó vist, fruit d'una reforma del segle XIX o XX. Està documentat al fons patrimonial de la família Gorgot (de la torre Galatea de Figueres) que l’any 1651 el cavaller Joan Gorgot i Llombart va adquirir el castell, lloc i terme de Vilamaniscle amb tots els drets, pertinences i la seva jurisdicció civil i criminal. La família Gorgot en va mantenir la possessió fins al segle XX. Actualment és propietat de l'Ajuntament.

Can Canonges

Bassa de Delfià

Sant Joan Degollaci

Età situada al costat del camí vell de Peralada a Delfià, al costat dels masos Tià i Serajol. Tot i que podria tenir un origen romànic, l'edifici actual és del segle XVIII. És un edifici senzill, d'una sola nau rectangular, amb campanar d'espadanya i porta de llinda recta. Es troba en un estat de degradació molt avançat. Període Segle XVIII

Castell de Peralada

L'actual palau es bastí després de l'incendi que l'afectà el 1285 durant la invasió francesa de l'Empordà, a la Croada contra Catalunya de Felip l'Ardit. Varen ser els vescomtes de Rocabertí que decidiren traslladar la ubicació del palau fora muralles. Vers el segle XIV es començà el bastiment del palau gòtic, encara que en conserva pocs vestigis de la construcció original, doncs els darrers segles ha estat restaurat en diverses ocasions. Bona part d'aquestes es realitzaren als segles XVI-XVII. Posteriorment, en el segle xviii, es reféu l'interior i, a partir de 1875, els darrers vescomtes de Peralada encarregaren un projecte de remodelació a l'arquitecte francès Grant. La dinastia dels vescomtes de Peralada es va iniciar amb Berenguer, fill del comte Ponç I d'Empúries, que en morir el seu pare va esdevenir senyor de Peralada. Més tard, els vescomtes dugueren els cognoms de Quermançó i Rocabertí. A aquest període corresponen les intervencions neomedievals i el jardí, projectat el 1877 per François Duvilliers. A mitjan segle xiv fou bastit un segon i nou recinte de muralles, més ampli, i el nou palau dels Rocabertí s'aixecà extramurs. L'any 1472, durant la guerra dels Remences, el rei Joan II va tornar a envair i ocupar el castell i anys després, el 1599, el vescomte Francesc Jofre de Rocabertí va ser investit comte de Peralada per Felip III de Castella. Ha estat objecte de diverses reformes i ampliacions; la façana oriental és d'estil Renaixement i a la fi del segle xix fou novament ampliat, sota la direcció de l'arquitecte francès Grant. L'envolta un gran jardí. El palau fou adquirit el 1923 per Miquel Mateu i Pla, que hi aplegà una notable col·lecció d'art (vidres, ceràmica, pintura, llibres, manuscrits) i patrocinà l'edició de llibres erudits Biblioteca de Peralada. Avui, la propietat segueix en mans de la família Mateu i no es pot visitar tota. No obstant això, en una part del castell es troba el casino, i els jardins romanen oberts al juliol i agost amb motiu del Festival Internacional de Música de Peralada. També hi ha el Museu del Castell de Peralada que ocupa el veí convent del Carme, pertanyent actualment a la mateixa propietat que el castell.

Canònica de Santa Maria de Vilabertran

A finals del segle XI, l'església de Vilabertran participa en un moviment de reforma eclesiàstica que ens ha llegat un conjunt romànic, actualment l'exemple més ben conservat de les canòniques medievals. Seguint les disposicions de l'Església per lluitar contra les imposicions nobiliàries en els nomenaments eclesiàstics i la relaxació moral dels seus membres, Pere Rigau va reunir un grup de capellans per viure en comunitat. A la vegada, tres famílies nobiliàries van fer donació de la propietat de l'església a la comunitat. D'aquesta manera, Vilabertran es convertia en una de les primeres canòniques agustinianes, des de la qual Pere Rigau va intentar difondre la reforma amb la fundació d'altres canòniques. Per allotjar la comunitat, entre els segles XII i XIII es van aixecar uns edificis al voltant d'un claustre, amb la qual cosa es va formar un conjunt arquitectònicament molt unitari. Posteriorment, la canònica es va ampliar amb la capella funerària de la família Rocabertí (segle XIV) i un gran pati que recollia les dependències que estaven fora del recinte de clausura (segle XVIII). L'edifici més emblemàtic és, però, l'església, que mostra la transició dels models constructius entre els segles XI i XII. A l'interior, hi trobem una creu processional, que és la peça d'orfebreria gòtica més gran de Catalunya.

Font de l'Abad Rigau i Safareig

El conjunt patrimonial de la font de l’abat Rigau està formada per la font datada del segle IX juntament amb l’edifici del rentador i la bassa de captació amb un entorn d’horts d’origen medieval. El rentador de Vilabertran és una petita construcció de ciment on antigament es rentava la roba. Obra d’estil popular de principis del segle XX amb coberta de teula a dos aigües sostinguda sobre 5 pilars de rajol sobre una deu d’aigua natural que brolla prop del monestir de Santa Maria a l’inici del camí de l’Abat Rigau. Al costat trobem una bassa de captació d’aigua d’origen medieval anomenada la bassa del rentador. Aquestes dues construccions estaven lligades antigament a un sistema de rec dels horts pròxims que alimentaven una gran bassa, actualment dessecada anomenada El llac de Vilabertran. Encara ara hi ha algunes senyores de Vilabertran que utilitzen el rentador: diuen que l’aigua és molt neta, tèbia a l’hivern i molt fresca a l’estiu. Antigament es deia que l’aigua del rentador era medicinal i la gent hi anava a rentar-se els ulls. La font, la bassa de captació medieval i el safareig és un conjunt patrimonial arquitectònico-artístic molt proper a La Canònica de Santa Maria de Vilabertran i del camí de Sant Jaume. És un espai ideal per a gaudir amb tranquil·litat d’un dia de pícnic.