Figueres - Peralada - Delfià Bassa - Rabós - el Morassac - Cabanes - Vilabertran - Figueres

Ronda Sud

Ruta Pirinexus direcció a Peralada

Gir a esquerra corriol

Camí Natural de la Muga

El Camí Natural de la Muga segueix el curs del riu Muga. L'itinerari comença a la desembocadura del Muga a Empuriabrava. Arriba fins a Castelló d’Empúries on continua fins a Vilanova de la Muga i Pont de Molins. El trajecte s’enfila cap a Boadella i les Escaules i finalment acaba a Sant Llorenç de la Muga. Aquesta ruta fa de connectora entre diversos espais naturals com són l’Espai d’Interès Natural (EIN) de l’Alta Garrotxa, l’EIN de les Salines, l’EIN Penya-segats de la Muga i el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. A més a més, durant el recorregut hi ha connexió entre rutes senyalitzades com el Centre de BTT Salines Bassegoda, Xarxa de senders d’Itinerànnia i el Camí de Sant Jaume. Així doncs aquesta ruta permet fer moltes variants durant el recorregut.

Ruta Pirinexus - creuant la Muga

Peralada

Origen de la vila. Peralada té un origen antic, amb un poblat ibèric datat el 500 aC. El pagus de Peralada va néixer en època dels romans. El comtat de Peralada començà amb l'establiment de la Marca Hispànica per l'Imperi Carolingi a final del segle viii en forma de múltiples comtats que acomplien una funció militar fronterera que perdurà fins a mitjan segle x però que no tengué mai estatus jurídic ni validesa política. Aquesta marca designava globalment els territoris i comtats conquerits per Carlemany a l'entorn dels Pirineus, per tal de defensar l'imperi Carolingi de les incursions i ràtzies sarraïnes provinents del califat de Còrdova. Peralada va ser una vila amb una història important. Era capital d'un comtat quan Figueres, actual capital de l'Alt Empordà, era tan sols un poble amb poques masies. Peralada tenia exèrcit propi, que defensava el territori davant dels comtats de Besalú i Empúries. Peralada va decaure poc després de l'any 1078, quan va morir Ponç I d'Empúries, que va deixar aquest comtat en herència als seus dos fills Hug i Berenguer. Aquest últim es va convertir en senyor de Peralada i va ser el fundador d'una dinastia de vescomtes que primer es van anomenar vescomtes de Peralada i, més tard, de Quermançó. En acabat, van adoptar el nom definitiu: vescomtes de Rocabertí. Des de l'alta edat mitjana, tot i ser una de les poblacions amb més habitants de la comarca, va començar a decaure com a potència. Diferents historiadors creuen que el que desencadenà la pèrdua de capitalitat de Peralada va ser el trasllat de la capital del comtat d'empúries, d'Empúries a Castelló. A partir d’aquell moment, i sobretot en temps dels seus successors Hug II i Ponç II, la posició estratègica de Castelló, als límits del comtat de Peralada, va ser utilitzada com a punta de llança de les accions emporitanes contra les pretensions i el poder mercantil de la vila de Peralada, capital del territori amb aquest nom. La decisió de traslladar la capitalitat es podria interpretar com la voluntat d’apropar-se a la senyoria de Peralada i controlar-la més efectivament. Ho confirma el fet que aquesta senyoria es va convertir més endavant en un entrebanc notable per a les ambicions emporitanes. El comtat de Castelló d'Empúries es va enfortir i això va fer que el comtat de Peralada quedés supeditat al de Castelló. Va passar a ser un comtat sense comtes. Escut comtal del vescomtat de Rocabertí Els Rocabertí van ser decisius per la història del país i per la de Peralada. El vescomte Jofre de Rocabertí, el primer personatge que va fer servir aquest cognom, va lluitar contra el comte d'Empúries Hug I per la possessió del castell de Requesens, aliat amb el comte de Rosselló, de qui s'hauria fet vassall. Els Rocabertí van enfortir el domini l'any 1249, gràcies al matrimoni de Dalmau III de Rocabertí amb la pubilla de Navata, que tenia drets feudals importants sobre Navata. Dalmau va obtenir, doncs, el domini de les regions de Navata i Peralada. Va bastir el palau de la vila, on Jaume I es va hostatjar de camí cap a Lió. L'any 1285, l'exèrcit invasor de Felip l'Ardit va acampar davant les muralles de Peralada, que en aquella època era el quarter general del rei Pere II. Després d'una batalla a camp obert, quan el rei i el seu fill ja havien sortit de la vila, els almogàvers van calar foc a totes les cases. Però el que explica la primera versió que apareix a la crònica de Ramon Muntaner no és el mateix que la que relata la de Bernat Desclot, ja que aquest diu que qui va calar foc a Peralada va ser el vescomte Dalmau per evitar que els enemics se n'aprofitessin. Després de la massacre de Peralada, els Rocabertí van fer restaurar la població, van edificar un nou palau i van fer el segon cercle de muralles. Encara avui podem trobar les restes de les muralles del castell originari als carrers de la vila. Peralada continua sent una de les viles més importants de l'Alt Empordà en la baixa edat mitjana, amb distingits gremis menestrals, una gran activitat del mercat i el call. La vila tenia privilegis i lleis pròpies recopilades en el Llibre de la cadena. Els vescomtes de Peralada destacaren com a cortesans, diplomàtics i militars en la cort dels comtes de Barcelona. L'any 1472, Peralada fou atacada per les tropes de Joan II. La casa vescomtal sortí molt afectada d'aquella guerra. Així doncs, a partir del segle xv, la vila de Peralada va començar a entrar en decadència fins a finals del segle xix, convertint-se a poc a poc en una població rural d'agricultura pròspera, però en inferioritat davant els altres comtats com el de Castelló d'Empúries i el de Figueres, que es convertiria en la capital de la comarca més tard. Mentrestant, Peralada va patir una guerra rere una altra en estar situat tan a prop de les fronteres de França, que representaven les portes d'entrada d'aquell país cap a Espanya: la primera va ser la dels Segadors, la segona la Gran Guerra i posteriorment la guerra contra Napoleó. Aquest fet va afectar bastant la localitat i la va afeblir, ja que després d'una guerra sempre hi ha un període de recuperació, i tot el que havia guanyat en el període anterior ho perdia. Castell Peralada A finals del segle xix els germans Antoni de Rocabertí, comte de Savallà, i Tomàs de Rocabertí, comte de Peralada, van restaurar notablement el palau de Peralada, fent esment de la restauració dels jardins del palau, ja que la vegetació d'aquella època és la que encara es conserva actualment. Els jardins i el castell són d'ús privat, però tot i no poder-hi accedir d'una forma senzilla no perden el seu encant i interès per a les persones que visiten la vila perquè és un espai de gran bellesa

Font

Mas Tià - Mas Sarajol a les Costes

Masia situada al sector de les Costes de Peralada, format per diversos cossos construïts al llarg del temps. Destaquen especialment els potents contraforts que reforcen la façana ponent del cos principal. Període Segle XVI-XVII

Camí de les Costes - veïnat de les Costes de Peralada

Pla de Costoja - ramat d'ovelles

Bassa de Delfià - Basses de Faiet

Estanyols de Delfià prop de l’església de Sant Romà.

La Rajoleria

Pujada d'en Pau - direcció a Vilamaniscle

La Reguerada

Rabós - Sant Julià i Santa Basilissa

Temple romànic (s. XIII) fortificat el s. XIV. Sant Julià de Rabós és una església romànica al nucli urbà de Rabós (Alt Empordà). L'església és un edifici romànic d'una sola nau acabada a l'est per un absis semicircular. La nau és coberta per una volta apuntada. Al segle XIV es va fortificar l'església, augmentant l'alçada dels murs i construint merlets. En un primer document de l'any 844, l'autenticitat del qual és força dubtosa, s'esmenta l'església de Rabós dins d'un grup de dotze esglésies pertanyents al monestir de Sant Quirze de Colera contra les pretensions del comte d'Empúries, que les havia usurpat. Joan Badia i Homs no accepta l'autenticitat d'aquest document i creu que és una falsificació per part dels monjos de Colera, realitzada el segle xiii, per tal de reafirmar llurs drets davant del comte d'Empúries. L'any 1072, en la dotació de Berenguer Renard de Quermançó al seu fill Dalmau, amb motiu de la seva admissió a la canònica de Girona, el bisbe Berebguer promet que a la mort del pare, concediria a Dalmau l'església de "Rabidonis", en feu de la seu gironina.En les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 apareix nomenada l'"ecclesia de Rabidonibus" i "Rabedonibus", respectivament. A finals del segle xiii, en un document de compra per part de l'abat Berenguer de Vilatenim, apareix nomenada com "Parrochia Sti Juliani de Rabadonibus". L'any 1362 apareix al Llibre verd de la seu de Girona.

El Pont

Pont de pedra que creua la riera de l'Orlina. Està format per dos arcs, un de més gran, de mig punt, i un altre de més petit, d'arc rebaixat. L'aparell és fet amb filades de pedra irregulars, tret de l'arcada principal, feta amb carreus ben escairats i polits. Es desconeix a quin segle pertany però podria haver estat bastit entre els segles XIV i XV i potser restaurat o reconstruït al segle XVIII. L'any 1999 una riuada es va endur la barana. Període Segle XIII a XV Situació Damunt la riera de l'Orlina, a llevant del poble

Creu de terme a Rabós

La creu de terme o peiró és una creu monumental, habitualment de pedra, que s'ubicava prop de l'entrada de poblacions o monestirs o vora els camins. Acostuma a estar decorada amb temes de la Crucifixió o heràldics i s'alça sobre un pedestal o base poligonal amb graons. De creus se'n poden trobar de diverses tipologies; més o menys treballades, més o menys altes, etc. Però totes elles estan plenes de simbolisme, d'història i cultura que s'ha anat conservant als pobles de generació en generació. L'origen de les creus de terme és incert però es creu delimitaven els termes de les poblacions. Sempre se situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població en qüestió. D'entre les més antigues que es poden admirar avui dia destaquen la Creu Verda de Montblanc (que data del segle xii) o les creus de Sant Guim de Freixenet (s. XII - XII), de Bellver d'Ossó (del segle xiii), de Begues (s. XIV),o la del Monestir de Sant Cugat, de Sant Cugat del Vallès entre moltes altres. Una altra creu de terme és el Coll de la Creu dalt d'un turó molt elevat respecte a la població de la Palma d'Ebre (Ribera d'Ebre)

Camí de Peralada

Panoràmica damunt el Riu Orlina i la plana

Ruta pirinexus i canal gros direcció a Cabanes

La Torre

La primera referència històrica al lloc de Cabanes la trobem l'any 885, quan la comtessa Guinedilda, dona de Guifré I, va cedir unes terres, que tenia en aquesta vila, al monestir de Sant Joan del Ter (posteriorment de les Abadesses). El castell de Cabanes no surt documentat fins l'any 1379, quan pertanyia als vescomtes de Rocabertí. De l'antic castell només es conserva la seva torre de l'homenatge. Té planta circular, amb un diàmetre exterior de 10,50 metres i amb uns murs que fan 2,50 metres de gruix. La torre està dividida en dos espais coberts amb voltes circulars. En la segona planta trobem la porta d'accés, formada per un arc de mig punt i llinda monolítica. Aquesta porta està protegida per un matracà. Tota la torre està feta amb grans carreus ben escairats de pedra calcària, el que ens fa pensar que va ser construïda en el segle XII. Només la part superior està feta amb petits carreus sense treballar i units amb morter, probablement fruit d'alguna reparació.

Sant Vicenç

Documentada des de l'any 1279, la primitiva església de cabanes podria correspondre's amb unes restes trobades al cementiri del poble. L'edifici parroquial actual és una construcció del segle XVIII. Té una sola nau, amb transsepte i cúpula al creuer, capçada amb un absis poligonal. A un costat del frontis hi ha el campanar, amb el seu cos superior octogonal. La portalada és d'un estil barroc classicista, i està presidida per una fornícula coronada amb un frontó triangular. Període Segle XVIII Estil Barroc

L'Arrabassada

Monestir de Santa Maria

El monestir de Vilabertran és un magnífic conjunt romànic que constitueix un dels cenobis més ben conservats de Catalunya. Situat dins el nucli urbà de la població de Vilabertran, a la banda de ponent, el monestir de Santa Maria és un conjunt arquitectònic dels segles XI i XII que conserva tots els seus àmbits canonicals: l’església, el claustre, les dependències monàstiques i una ampliació posterior (segle XIV-XV) formada pel recinte emmurallat i el palau abacial. L’abadia va ser fundada per Pere Rigald, que l’any 1080 inicià la seva construcció al lloc on existia una primera església del segle X, 20 anys després d’aplegar-hi una comunitat de clergues que es regien per la regla de Sant Agustí. El monestir va adquirir gran importància al territori i durant els seus gairebé 1000 anys d’història ha estat centre d’acollida de peregrins i hospital. Però la seva prominència es mostra per haver estat escenari d’esdeveniments relacionats amb la monarquia catalanoaragonesa: l’any 1295 s’hi va celebrar el casament entre el rei Jaume II d’Aragó i Blanca de Nàpols. A l’interior de l’església s’hi conserva una magnífica peça d’orfebreria, la creu processional gòtica més gran de Catalunya, de plata sobredaurada amb ànima de fusta i amb incrustacions de pedres semiprecioses d’època romana amb entalles d’iconografia pagana. Val la pena, doncs, visitar aquest indret que ens descobrirà elements litúrgics i nombrosos espais que revelen quina era la manera de viure d’una comunitat religiosa de l’època.

Rentador de la Font de l'Abad