Figueres - Peralada - Delfià - Sant Quirc Julita - Sant Quirze de Colera - Coll de Platja - Cabanes - Vilabertran - Figueres

Riu Muga

La Muga és un riu pirinenc d'orientació oest-est (ponent-llevant) que desemboca a la Mediterrània. Neix al Pla de la Muga, situat entre els termes d'Albanyà i Serrallonga, i desemboca al golf de Roses a la urbanització d'Empuriabrava, després d'haver travessat les poblacions de Sant Llorenç de la Muga, Pont de Molins, Vilanova de la Muga i Castelló d'Empúries.

Castell de Peralada

'actual palau es bastí després de l'incendi que l'afectà el 1285 durant la invasió francesa de l'Empordà, a la Croada contra Catalunya de Felip l'Ardit. Varen ser els vescomtes de Rocabertí que decidiren traslladar la ubicació del palau fora muralles. Vers el segle XIV es començà el bastiment del palau gòtic, encara que en conserva pocs vestigis de la construcció original, doncs els darrers segles ha estat restaurat en diverses ocasions. Bona part d'aquestes es realitzaren als segles XVI-XVII. Posteriorment, en el segle xviii, es reféu l'interior i, a partir de 1875, els darrers vescomtes de Peralada encarregaren un projecte de remodelació a l'arquitecte francès Grant. La dinastia dels vescomtes de Peralada es va iniciar amb Berenguer, fill del comte Ponç I d'Empúries, que en morir el seu pare va esdevenir senyor de Peralada. Més tard, els vescomtes dugueren els cognoms de Quermançó i Rocabertí. A aquest període corresponen les intervencions neomedievals i el jardí, projectat el 1877 per François Duvilliers. A mitjan segle xiv fou bastit un segon i nou recinte de muralles, més ampli, i el nou palau dels Rocabertí s'aixecà extramurs. L'any 1472, durant la guerra dels Remences, el rei Joan II va tornar a envair i ocupar el castell i anys després, el 1599, el vescomte Francesc Jofre de Rocabertí va ser investit comte de Peralada per Felip III de Castella. Ha estat objecte de diverses reformes i ampliacions; la façana oriental és d'estil Renaixement i a la fi del segle xix fou novament ampliat, sota la direcció de l'arquitecte francès Grant. L'envolta un gran jardí. El palau fou adquirit el 1923 per Miquel Mateu i Pla, que hi aplegà una notable col·lecció d'art (vidres, ceràmica, pintura, llibres, manuscrits) i patrocinà l'edició de llibres erudits Biblioteca de Peralada. Avui, la propietat segueix en mans de la família Mateu i no es pot visitar tota. No obstant això, en una part del castell es troba el casino, i els jardins romanen oberts al juliol i agost amb motiu del Festival Internacional de Música de Peralada. També hi ha el Museu del Castell de Peralada, que ocupa el veí convent del Carme, pertanyent actualment a la mateixa propietat que el castell

Bassa de Delfià

Pla d'Helena

Sant Quirc i Santa Julita

Aquesta església, a uns 3 kms. al sud-oest de l'antic cenobi, és una nau amb absis semicircular i poseeix dues capelles laterals, de reduïdes dimensions, també semicirculars. A la banda de migdia s'hi afegeix la sagristia. A la façana de ponent, hi ha la portalada rectangular. A la seva llinda de pedra calcària hi veiem una creu en baix-relleu. Més amunt s'hi obre un senzill rosetó. A la cantonada nord-oest es dreça el campanar, de base quadrada i pis octogonal amb quatre arcs de mig punt. Als murs laterals i a l'absis no hi ha cap obertura. L'aparell roman cobert per una capa d'arrebossat que, en els punts on ha començat a caure, permet comprovar que la construcció és de pedres sense treballar i argamassa. L'església i el campanar ténen coberta de teules. Darrera el temple hi ha el petit cementiri parroquial. La volta de la nau és de canó i la de l'absis de quart d'esfera. També són de quart d'esfera les cobertes de les dues petites capelles laterals. Hi ha un cor sostingut per una arcada i una volta rebaixada. La sagristia també posseeix volta de canó. Pintures interiors Tot l'interior del temple és decorat amb pintures murals, del segle XIX, en alguns llocs ja molt malmeses. A l'absis hi veiem diversos àngels i sants, i a la volta de la nau temes geomètrics que imiten un sostre d'enteixinat i frisos d'ornamentació vegetal. Als murs laterals de la nau és on hi veiem els fragments més interessants i ben conservats. Es tracta de dos grans plafons rectangulars, amb escenes pintades d'una forma molt popular, marcadament ingènua. A la banda de migdia hi ha l'escena del Martiri de Sant Quirze i Santa Julita, com indica la llegenda pintada al peu: "Martirio de Sta. Julita y su hijo S. Quirico". A l'altre costat es veu un grup de veïns de Rabós al fons i l'església de Sant Quirze a primer terme. En un requadre més petit, s'hi representa l'interior d'aquesta església amb diverses persones adorant els patrons. Al peu del plafó hi llegim: "Santuario de S. Quirico". Són interessants els personatges habillats segons els cànons de la pagesia empordanesa del segle XIX.

Sant Quirze de Colera - Santa Maria de Colera

Els orígens del monestir de Sant Quirze de Colera són bastant confusos. Hom admet que cap l’any 785 es van instal·lar en aquest lloc diversos membres d’una mateixa família (dirigits pels germans Libuci i Assinari) al cap d’altres persones i amb la finalitat de fundar un monestir. Abans de l’any 815 van aconseguir un precepte reial on s’esmentaria ja el monestir, alhora que el feia beneficiari de diversos béns. Tot i la poca fiabilitat d’aquestes dades, s’han descobert importants elements arquitectònics i enterraments d’aquella època que demostren, si més no, la seva antiguitat. Aquell precepte de Carlemany va significar el tret de sortida d’una sèrie de donacions i fundacions de parròquies sota la direcció del monestir de Sant Quirze. Més endavant el monestir, que era una fundació particular propietat de la família dels fundadors, va rebre d’aquests la propietat dels béns. Després d’un intent d’intromissió per part del comte d’Empúries Alaric, l’abat de Sant Quirze va demanar el 844 a Lluís I el Pietós el reconeixement de la fundació i dels drets adquirits. Després d’un període sense notícies del monestir, possiblement motivat per algunes incursions bèl·liques, es torna a esmentar a l’any 927, i el nom del seu abat, Manuel, que marca el començament d’un període de puixança, amb diverses donacions al seu favor. El 935 el bisbe de Girona va inaugurar l’església monàstica, aixecada gràcies a l’ajut econòmic del comte Gausbert d’Empúries, que va beneficiar Sant Quirze amb més propietats i drets. En els anys següents el monestir intervingué decididament en diversos actes relatius a altres centres monàstics de l’entorn. L’any 1123, el bisbe Berenguer de Girona va presidir la cerimònia de consagració de la nova església i en aquell moment també es va esmentar l’església de Santa Maria. Ens els anys següents es continuaren registrant donacions importants a favor del monestir. El 1288 es lloc va patir els efectes del pas de tropes franceses. Al segle XV comencen a trobar-se indicis de decadència, i de l’existència d’abats comendataris. Hi ha constància que el 1441 el claustre es trobava en perill de ruïna. El 1592 el monestir fou suprimit, extingint-se la comunitat i integrant-se amb el de Sant Pere de Besalú. Amb l’exclaustració de 1835, els béns de Sant Pere de Besalú foren subhastats i Sant Quirze de Colera va passar a mans del militar Ramon de Nouviles. Els edificis foren utilitzats amb finalitats agrícoles i abandonat en ocasions. El 1931 fou declarat Monumento Nacional i en els darrers temps s’hi han fet obres de consolidació i restauració. L’edifici més important del conjunt és la seva església, de tres naus, amb transsepte on s’obren tres absis. Hi ha restes del claustre, d’elements fortificats, dependències que envolten el claustre i el palau abacial. A ponent del conjunt es troba la petita església romànica de Santa Maria.

Font dels Gossos

Coll de Plaja

Massís de l'Albera - Coll de Banyuls

Puig d'en Gibert 437 mts

Serra d'en Gibert

Font Rovellada de Sant Quirc - La Ullastreda

Sant Julià i Santa Basilissa - Rabós

Les primeres notícies que ens han arribat del lloc de Rabós corresponen a l'acta de consagració del monestir de Sant Quirze de Colera de l'any 935. L'església no apareix esmentada en cap document fins l'any 1072. En el segle XIII passà a dependre del monestir, ja que els seus abats eren senyors del terme i de la parròquia. El temple actual es va construir a finals del segle XIII i principis del XIV, encara amb traces romàniques. A pocs metres a l'est de la capçalera es poden veure les restes de l'anterior temple romànic. Es tractava d'un temple d'una sola nau capçada a l'est per un absis semicircular edificat durant el segle XI amb estil llombard. Només s'han conservat alguns fragments del mur de tramuntana i de l'absis. L'espai que ocupava la nau va ser utilitzat com a cementiri. L'església actual està formada per una sola nau coberta amb una volta apuntada i capçada a l'est per un absis semicircular. En el tram de la nau més proper al presbiteri es van excavar dues petites capelles en l'interior dels murs laterals. Posteriorment, en època moderna, es van excavar dues més en la part central de la nau. i es va adossar una sagristia en el costat sud. A finals del segle XIV es va fortificar l'església, doblant així l'alçada dels seus murs, tal i com es pot comprovar en l'absis, coronat amb merlets rectangulars. La porta d'accés es troba en el mur oest. Està formada per dos arcs de mig punt en gradació, que envolten un timpà llis amb llinda. En la llinda s'hi va esculpir un Agnus Dei flanquejat per dos lleons. A sota podem veure esculpida la data en que es va acabar el temple: 1313. Sota l'arc exterior, en el costat dret, trobem esculpit un petit peix. Sobre la porta s'obre una gran finestra de mig punt i de doble esqueixada. Corona la façana un campanar de cadireta de dos ulls al que se li van afegir elements defensius.

La Garriga

Camí Natural de la Muga al pas per Cabanes

El camí Natural de la Muga segueix el curs del riu la Muga i connecta diferents Espais Naturals de Girona, com l'Espai d'Interès Natural (EIN) de l'Alta Garrotxa, l'EIN de les Salines, l'EIN dels Penya-segats de la Muga i El Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà. Al seu pas es van descobrint diferents hàbitats associats al riu, des del Bosc de Ribera fins les planes fluvials, unint d'aquesta manera els Pirineus amb el Mar Mediterrani. Al llarg d'aproximadament 40 quilòmetres, el Camí Natural passa pels termes dels municipis de Sant Llorenç de la Muga, Terrades, Boadella i les Escaules, Pont de Molins, Cabanes, Peralada i Castelló d'Empúries-Empuriabrava. A través d'una ruta que permet practicar activitats com la pesca, el cicloturisme, el senderisme, ja que pot realitzar-se a peu, bicicleta o amb cavall.

Canònica de Santa Maria de Vilabertran

El naixement de la canònica de Santa Maria de Vilabertran és un símbol del moviment de reforma de finals del segle XI que lluitava contra les imposicions nobiliàries en els nomenaments eclesiàstics. Amb aquest posicionament, el clergue Pere Rigau va aconseguir aplegar una comunitat de capellans que vivien a la casa annexa de l’església de Santa Maria de Vilabertran. Al 1080 van fundar un monestir que seguiria la regla de Sant Agustí en unes terres donades per famílies de la zona. Avui aquesta es considera una de les primeres comunitats de clergues agustinians de Catalunya que, a més, ha deixat com a llegat un dels exemples més ben conservats de l’arquitectura canònica medieval. El conjunt arquitectònic, construït entre els segles XII i XIII, estava format inicialment per un claustre central que comunicava amb les dependències monacals i l’església. Aquesta és l’element més destacat, especialment la creu processional del seu interior, considerada la peça d’orfebreria gòtica més gran de Catalunya. Posteriorment es va ampliar la canònica amb la capella funerària dels Rocabertí (segle XIV), el palau abacial (segle XV) i el pati emmurallat (segle XVIII) que recollia les dependències externes del recinte de clausura.