Figueres - Pols - Puig Piquer - Pi Centenari - Alzina de can Maçanet - La Timba - Figueres

Riu Manol

Sta Eugènia d'Avinyonet de Puigventós

Petita església situada al veïnat de Santa Eugènia, a dos quilòmetres del poble. És un temple d'una nau amb volta apuntada i absis semicircular a llevant. A la façana de ponent hi ha una petita porta d'arc de mig punt adovellada que presenta incisa la data 1852. Més amunt hi ha un petit òcul, i en la part superior un campanar de cadireta d'un sol arc. L'absis és la part més antiga i conserva visible a l'exterior el seu aparell romànic de carreus mitjans i escuadrats sense cura que es podria datar a mitjan segle XI. Al centre hi té una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó amb coberta de quart d'esfera; i es comunica amb la nau amb arc triomfal. La nau possiblement fou reformada als segles XVII - XVIII, conserva, però, fragments de murs romànics. És coberta per una volta lleugerament apuntada. L'extrem occidental de la nau, amb el frontis, és de mitjan del segle XIX. Notícies històriques La primera notícia que es coneix és de l'any 1338 en motiu d'una visita pastoral, i s'explica que l'església està sense rendes i s'informa al bisbe que de les possessions se n'havien apoderat els hospitalers de la comanda d'Avinyonet. El culte s'hi mantingué i el mobiliari augmentà al segle XVIII. De l'any 1734 hi ha noticia de l'existència d'un retaule amb escenes de la vida i martiri de Santa Eugènia que desaparegué l'any 1936. L'església estava molt abandonada i els Amics d'Avinyonet en van promoure la recuperació. Actualment s'hi torna a celebrar l'aplec del dilluns de Pasqua.”

Camps de Sta Eugènia

Mas Bofill a Pols

El veïnat de Pols, a 1,5 km del poble, és un petit agregat de cases amb unes quantes masies esparses. Entre les més notables hi ha Can Bofill, un mas del segle XVI que, tot i algunes modificacions més modernes, conserva l'estructura i molts elements originals. La porta d'entrada al pati és d'arc rebaixat i està presidida per un escut, molt desgastat. El més remarcable és el conjunt de finestres gòtiques, d'arc conopial o lobulat, amb guardapols motllurats i impostes esculpides.

Puig Piquer

El Desert

Pi Centanari del Desert

Pi pinyer (Pinus pinea) enmig del bosc. Per les seves dimensions és anomenat per la gent del lloc com el Pi Gros. Característiques: Arbre de grans dimensions, uns 14 metres d'alçada. Estat: Es troba en bon estat.

Mas Costa de Pagès

Església vella de Sant Pere de Navata

Tot i que està allunyada del poble, al costat de Can Miró, fou la seva església parroquial fins al segle XVII. Està documentada des de l'any 1019. Es tracta d'una església romànica de nau única coberta amb volta de canó una mica apuntada i capçada amb un absis semicircular. A un dels murs laterals hi ha tres arcades de mig punt, tapiades, una de les quals només és visible des de l'interior. És probable, doncs, que hi hagués una segona nau que potser no es va arribar a cloure o que que es va derruir. L'absis és llis exteriorment, amb una única finestra de doble esqueixada. A l'interior hi ha restes de decoració mural romànica. A la façana principal, situada a ponent, hi ha una destacable portalada amb cinc arquivoltes en degradació, una de les quals helicoïdal, timpà, llinda monolítica i dues columnes a cada costat (dues d'elles també helicoïdals) amb capitells força desgastats. Al timpà hi ha esculpit un Agnus Dei. La porta conserva la ferramenta i el forrellat romànics. L'obra es pot datar cap a les darreres dècades del segle XII.

Sant Pere - Navata

L'actual parròquia de Sant Pere de Navata és un gran temple del segle XVII. La primera pedra fou col·locada el dia 22 de desembre de l'any 1638 i l'obra fou acabada l'any 1746 (data gravada a la portalada d'entrada). És d'una nau amb capelles laterals. L'absis té planta semicircular a l'exterior i poligonal a l'interior. La portalada principal, del frontis, és interessant per la seva decoració. Damunt de la llinda hi ha una fornícula en forma de petxina, on s'hi conserva una imatge de Sant Pere. A la llinda hi ha gravades la mitra i les claus, símbols del patró, al costat de la data de 1746. Al centre del mur hi ha un senzill rosetó. El campanar, molt alt, és de planta octogonal amb arcades de punt d'ametlla. Dins l'interior destaquen unes pintures murals del segle XVIII molt ben conservades.

Bosc de Can Nebot

El Manol

Bosc de l'Arrufat

castell d'Avinyonet

L'antic Castell de la Comanda Hospitalera d'Avinyonet està situat al sud-est de l'església de Sant Esteve, dins del nucli històric de la població. Els vestigis que resten del Castell d'Avinyonet es troben situats a la banda de migdia de l'església parroquial. L'edifici més notable que ha arribat dempeus als nostres dies, és de planta quadrangular i ha estat restaurat en diferents ocasions. Entre aquesta construcció i el mur meridional de l'església, hi ha un llenç on s'obre un gran portal d'arc de mig punt adovellat, que segurament correspon a l'entrada principal a la fortalesa. Aquest portal dóna lloc a un recinte limitat a ponent per restes de fortificació, a migdia i llevant per l'edifici del castell esmentat i al nord per l'església. L'edifici principal del Castell de la Comanda Hospitalera en la seva façana de llevant posseeix restes de talús, on s'hi han practicat obertures modernament. Altres restes es troben al sud i a la vora de la façana romànica de l'església. Es tracta de vestigis del recinte murat que enllaçaven amb els que trobem en diferents punts del nucli antic de la població. El més notable és una torre de planta quadrangular de la que resta la meitat inferior i un pany que s'hi afegeix. Les restes que conservem avui del Castell de la Comanda d'Avinyonet presenten elements que pertanyen a diferents etapes constructives. Es creu que els elements més antics corresponen a la torre quadrada i al tros de mur que s'hi afegeix. Notícies històriques La documentació més antiga trobada relativa al castell d'Avinyonet data del segle XI, en concret de l'any 1090, en què apareix esmentat Berenguer d'Avinyó. Hi ha també documentació dels segles XII i XIII. L'any 1234 el castell va passar per donació a l'ordre de la Mercè, i pocs anys més tard a l'ordre de l'Hospital, que el 1257 el va fer centre de la Comanda de l'Hospital, aquesta institució es mantingué activa fins l'any 1804. Les restes conservades responen a diverses etapes constructives: segurament els vestigis més antics són els paraments situats al costat de ponent del temple parroquial, datables als segles X-XI. L'edifici de planta quadrangular situat prop del mur de migdia de l'església conserva una part del parament que segurament correspon als segles XII-XIII, i el mur on es troba el portal adovellat pot ser datat en època posterior, probablement dintre dels segles XV-XVI.

Alzina de la Font de Can Maçanet

En el terme municipal de Vilafant es troba un dels 12 arbres monumentals de l’Alt Empordà. L’Alzina de la Font de Can Massanet es tracta d’una “quercus ilex, subsp ilex“, la variant més comuna de les alzines europees. Aquesta espècie, típica del mediterrani nord, és de fulla perenne, longeva (poden viure segles), de creixement lent i l’aglà és el seu fruit. L’Alzina de la Font de Can Massanet fou catalogada per la Generalitat de Catalunya com a arbre monumental l’any 1991, atesa la seva impressionant mida i l’impacte cultural a Vilafant. Quan es va catalogar fa 30 anys messurava 18 metres d’alçada, 3’46 metres de diàmetre al tronc i una copa circular de 23,2 metres. No sabem exactament l’edat d’aquesta alzina, però se li atribueixen més de dos-cents anys. Aquesta alzina ha crescut a sobre de la Font de Can Massanet, de la que ha begut durant tots aquests anys, així s’explica el seu fort creixement ja que està regada constantment. Situada dins del terreny de la casa pairal de Can Puig Massanet, és d’accés públic seguint el camí des del nucli antic. La zona sud-oest de Vilafant és molt rica amb aigües freàtiques i fou exportadora d’aigua a la resta del poble (i també a Figueres des del 1917 fins els anys seixanta quan Figueres es va poder abastir amb el pantà de Darnius). Tota aquesta aigua sortia en forma de font pública, just on l’alzina va créixer de manera natural. Actualment la font està tapiada i brolla directament al terra, i des de fa anys es va considerar que no era potable. Aquesta font, junt amb la alzina, fou i segueix essent un punt d’unió del poble. La font reunia els veïns de Vilafant, que venien a berenar o a passar la tarda a la ombra de l’arbre. Era tan popular aquesta font com a punt d’unió i disbauxa, que en Manuel Bertran li dedicà una sardana l’any 1945. Fins i tot, el mateix Salvador Dalí venia a berenar entre 1975 i 1976 cada cop que venia a Vilafant a la fàbrica de mosaics (encàrrecs per la seva casa de Portlligat). Dalí feia aparcar el seu Cadillac a la entrada del camí, i mentre Gala esperava al cotxe, Dalí berenava xocolata sota l’alzina (pàg. 69 del llibre “Vilafant”). Des del poble sempre s’ha sospitat que existeix fins i tot algun gravat sobre l’alzina, qui sap si algun dia sortirà a la llum. L’alzina va córrer el perill de desaparèixer durant la Guerra Civil, però no per cap batalla, sinó per la fred de l’hivern de 1937: alguns veïns d’altres poblacions volien talar l’alzina per aprofitar la fusta per fer llenya (la fusta de les alzines és molt útil com a carbó vegetal). Els veïns de Vilafant es van negar en rodó, i van salvar un dels patrimonis naturals més importants del poble, que ha servit durant generacions com a punt d’unió per a jugar i petar la xerrada. La fotografia de l’any 1924 ens l’ha aportat la Maleu Solés. La fitxa tècnica de l’arbre la podeu llegir al portal gencat.cat .

Corriols de la Timba

El Manol