Figueres - Pont de Molins - El Roure - Biure - Les Escaules - Llers - Vilafant - Figueres

Pla d'Hostalets

Camí de Sant Jaume - arribant a Pont de Molins

El tram català del Camí de Sant Jaume s'inicia al Cap de Creus (Costa Brava) i finalitza a Alcarràs (Terres de Lleida), entrant després a terres aragoneses. Alguns dels punts d'interès són el Monestir de Sant Pere de Rodes o Montserrat. L'origen del Camí de Sant Jaume es remunta a principis del segle IX. Ja en aquell moment la ruta es converteix en un important punt de pelegrinatge i l'afluència de visitants propicia la creació d'esglésies, monestirs, fondes i hospitals. Durant el segle XIV el costum decau, a causa principalment de les guerres, però al segle XX es produeix una renaixença i el Camí és seguit per milers de pelegrins moguts per motius tant espirituals com turístics, culturals o esportius. A la dècada de 1980 s'inicia la recuperació del tram català, i el 1993 el Camí és declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El tram català està senyalitzat amb els indicadors: pals de tres metres d'alçada amb banderoles blaves -el color utilitzat en les rutes jacobees de tot Europa- que duen el símbol de la petxina o vieira, un dels atributs de sant Jaume. El camí té dos possibles inicis. El del Port de la Selva té el valor simbòlic de partir d'arran de mar. A més, passa pel monestir de Sant Pere de Rodes, que a l'edat mitjana fou el lloc de pelegrinatge més important de la Península Ibèrica després de Santiago. L'altre parteix de la Jonquera, a la frontera amb França, i enllaça amb una de les principals rutes europees. Tots dos camins menen a Figueres, ciutat que destaca per la seva acollidora Rambla i pel museu dedicat a Salvador Dalí, que exhibeix més de noranta obres de l'artista.

Pont Vell - La Muga

El Pont Vell de Pont de Molins (Alt Empordà), sobre el riu Muga, és una obra històrica que va donar nom al municipi, unint el Poble Nou i l’antic nucli de Molins. Està protegit com a bé cultural d’interès local.

Molins

Els antecedents històrics i geogràfics. El terme de Molins (Pont de Molins) és al curs mitjà del riu, en zona muntanyosa baixa, de roca calcària i immediata a la plana empordanesa, on les aigües davallen suaument cap a la mar, zona apropiada per assentaments humans degut a les seves condicions climàtiques i abundància de recursos naturals. Podem afirmar que la zona ha estat habitada des de temps molt reculats, i més tenint en compte que el cabalós riu Muga creua aquestes terres. Imaginem-nos el paisatge de Molins fa uns dos mil anys: muntanyes i turons coberts d'alzines, pins i roures; valls i torrenteres on creixen salzes, oms, verns, freixes i pollancres; ribes amb petites platges de sorra blanca, deixada per les riuades anuals de la tardor, i aigües verdoses i clares on saltaven les truites i les bagres. Entremig, desenes d'aus diferents, des de la petita cardina fins l'àliga i el falcó, i grans mamífers com cérvols, urs, l'ós bru cercant ruscs d'abelles, els senglars i els llops udolant les nits de lluna plena. Respecte del poblament, coneixem la presència d'un habitatge neolític a la zona per les restes d'una necròpoli (avui pràcticament desapareguda per l'ampliació de la carretera), que es troba prop del Veïnat de Dalt i sobre el nucli vell de Molins, en el camí del Roure. Necròpoli que es pot datar entre el 2.500-2.000 aC, és a dir, que té al voltant de 4.000 anys. El que si és força probable és l'existència d’un poblat o poblats d'època ibèrica (segle V aC) a Molins (s'ha trobat utillatge ibèric al turó de la Guardiola). Aquest fet significa una continuïtat de poblament a la zona des d'època neolítica: agricultors i ramaders, amb tasques esporàdiques de caça i recol·lecció. Els canvis al llarg dels segles II-I aC seran totals, és la romanització d'aquest territori: noves i importants vies de comunicació, viles romanes, noves eines, nous conreus, noves relacions, un nou idioma i altres costums. Molins és veié afectat profundament pels canvis, especialment perquè la Via Augusta (a l'Edat Mitjana coneguda com camí de la Calçada) creuava el seu terme per l'est, justament quan finalitza la muntanya i comença la plana, lloc on hi havia nuclis indígenes autòctons i possiblement alguna vila romana. El que si sabem segur és que a època romana es desenvolupa un poblament rural a les vores del riu i de la Via Augusta, entre els segles I-III dC, segles de pau. Possiblement en aquesta època apareixen els primers molins, aprofitant les aigües de la Muga, al temps que es modificaren la muntanya i la plana amb l'aparició dels conreus (tala d'arbres, construcció de feixes, sèquies, etc.). Amb la caiguda de l'Imperi Romà (segle V) i l'època d'inseguretat que significaren els teòrics dominis visigot i sarraí sobre el territori (segles VI-VII-VIII), és força probable que els habitants de Molins, com els d'altres indrets propers a la Via Augusta, fugissin cap a zones més segures de l'interior del país, i el terme restés pràcticament abandonat. Creiem no obstant això, que vora les ribes de laMuga i lluny de la perillosa plana, cap als dominis de la muntanya mitjana, continuà havent-hi petits nuclis de població. De fet es torna a un sistema rural primitiu, dominat per la religió cristiana. Sabem que a les Escaules, lloc habitat des de temps molt reculats i mai abandonat, existia una comunitat religiosa (cenobi) a època visigoda i sarraïna. A partir de la segona meitat del segle VIII el domini dels francs s'accentuà a tot l'Empordà i l'any 785 el balí musulmà de Girona es lliurà al rei franc Carlemany. Els anomenats carolingis imposen una administració territorial basada en un comte (la màxima autoritat), un vescomte i diversos senyors jurisdiccionals. S’aixequen els primers castells pròpiament medievals, cadascun d’ells amb el seu castlà i guarnició. En l'aspecte religiós s'imposen com a obligatòries les regles de Sant Benet (benedictins) per a totes les comunitats religioses. L'Empordà restarà dividit entre dos comtats, el d'Empúries i el de Besalú. El terme de Molins quedaria dins el territori d'aquest darrer, sota el domini de la vila i castell de Llers, a la zona fronterera amb el d'Empúries. Podem considerar els comtats catalans lliures i independents del vassallatge als reis francs a partir dels segles X - XI. Al mateix temps, amb la pèrdua d'autoritat de comtes i vescomtes, els nobles i abats es convertiran en senyors absoluts dels seus territoris, amb jurisdiccions pròpies i domini sobre els seus habitants, amb un poder pràcticament sense límits, exercit des dels seus poderosos castells o monestirs. Tota una carena de lligams que hom coneix com feudalisme (encadenament de vassallatges), amb uns privilegiats (nobles i eclesiàstics) i uns no privilegiats (pagesia) sotmesos al pagament d'uns censos en diners o espècie als seus senyors, a més a més d'haver de suportar uns drets feudals i altres vexacions per raó de vassallatge. És el feudalisme, plenament vigent a l'Empordà a partir del segle XI. En el que fa a Molins, a partir del segle X podem parlar d'un nucli de població propera a la riba esquerra de la Muga, que pertanyia a la jurisdicció del poderós castell de Llers i que rep el nom de Molendinos (974) o Molinos (982). Nucli de pagesos, amb camps de secà, horta, animals domèstics i molins, a més de les seves masies. Nucli sobre el que dominava als segles X-XI el Monestir de Sant Pere de Rodes i on s'aixecarien els castells de Molins i de Montmarí, i més tard el Priorat Agustinià de Santa Maria del Roure. Entitats feudals que dominarien el terme, sent la més important el Priorat del Roure, car els seus pabordes cobraven encara censos al segle XIX. Al segle XIII el petit veïnat de Llers, Molins, es veié afectat pel pas dels exèrcits del rei francès Felip l’Ardit, en la creuada contra Pere el Gran. Pujaren des de Molins a Llers per prendre la seva força i suposem que el castell de Molins també fou afectat pels esdeveniments. En aquest segle ja trobem com a titulars de la baronia i castell de Llers la important nissaga empordanesa dels Rocaberti. Del segle XIV són les primeres notícies escrites de la població, (Llibre dels racionaris de la vila i castell de Llers, Gregori Pallisser), on es parla dels castells de Molins i de Montmarí, i del Priorat del Roure, a més d’un cens de població entre la que veiem alguns dels cognoms amb més història de Molins, com Buach, Jordà, Romaguera o Pujol. Les guerres dels remences al segle XV (1462-72 i 1483-86) de nou afectaren la població, en especial els castells, ja que ambdós serien definitivament abandonats en el decurs d’aquesta contesa. Malgrat tot i després la Senténcia Arbitral de Guadalupe (1486), la pagesia restà lliure i a partir del XVI trobem a Molins uns pagesos ja forts, amb propietats i masos importants. En el decurs dels segles XVI i XVII es reformen i amplien els grans masos que trobem avui en dia, a més de construir nous molins o refer d’altres. Malgrat tot la població torna a veure’s afectada per la guerra, de fet un conflicte continu des de la Guerra dels Segadors (1639-1652), les posteriors ocupacions de l’Empordà pels reis Borbons francesos, en el seu conflicte amb els Àustries espanyols, i finalment a la Guerra de Successió (1704-1714), ja al XVIII. La proximitat del camiral i del pont eren un perill constant pels habitants de Molins. A partir del 1720 hagué pau, cosa que aprofitaren els pagesos de Molins per traure de sobre seu bona part del domini senyorial i convertir-se en pagesos propietaris amb un cert poder econòmic. Aconseguiren així mateix que la autoritat religiosa separés els termes eclesiàstics de Molins i Llers (1784), amb la qual cosa MolinsTINGUÉ església parroquial pròpia. No obstant a finals de segle esclatà altra guerra, i aquesta afectà d’una forma molt més violenta a als seus habitants, és l’anomenada Guerra Gran (1793-95), entre Carles IV i la República francesa. El 20 de novembre del 1794 es produí la sagnant batalla del Roure, desastrosa per l’exèrcit espanyol i on morí el capità general de Catalunya, Comte de la Unión. La gent de Molins fugí espaordida, abandonant-lo tot i els republicans francesos ocuparen el poble, saquejant-lo. Al segle XIX la població es veié de nou afectada per la Guerra del Francès (1808-1814), en especial per ser alguns dels seus habitants guerrillers ben coneguts. Malgrat tot és en aquest segle quan aconsegueixen independitzar-se de Llers i tenir municipi propi reconegut (1820), sent el terme municipal del nou poble, ara Pont de Molins, els termes units dels castells de Molins i de Montmarí. És en aquest segle també quan algunes de les més rellevants famílies passen a ser reconeguts com pagesos hisendats. Ja al segle XX trobem una població bàsicament agrícola en creixement, especialment als voltants del pont i carretera general a França. Amb l’aparició d’un sindicalisme agrícola fort i la construcció del Sindicat Agrícola Ricardell. Però una vegada més Molins es veié afectat per un conflicte, aquest va ser la Guerra Civil (1936-39), la fugida cap l’exili i la difícil postguerra. Oblidat el franquisme, a partir de 1977 i amb democràcia Pont de Molins prendrà el nou camí vers la consolidació com a municipi de la comarca de l’Alt Empordà, que el portarà fins avui en dia. Ferran del Campo i Jordà, Catedràtic d’Història

Dreta

Camí de Can Defís

Àrea de Picnic a la Mare de Déu del Roure

Mare de Déu del Roure

Santa Maria del Roure, o la Mare de Déu del Roure, és un antic monestir i santuari situat al nord-oest de Pont de Molins (Alt Empordà). Per extensió, es coneix popularment com el Roure a tota la superfície de terra que es troba al cim de la serra dels Tramonts, poblada per pins i oliveres. " Canònica de Santa Maria del Roure Santa Maria del Roure, Canònica de Santa Maria del Roure, Priorat de Santa Maria del Roure, o segons l'Institut Cartogràfic de Catalunya: Mare de Déu del Roure, són noms del priorat dedicat a la Verge Maria. No s'han trobat dades de la data de consagració de l'església romànica, que més tard seria la del priorat, encara que molt probablement va ser aixecada al segle XI, sota el vist i plau dels senyors del castell de Montmarí. La primera notícia és la d'un llegat a l'església fet per un empordanès anomenat Joan Mulner, datat el 1195. Anys més tard, ja al segle XIII, hi ha més donacions provinents de Cabanes i de Figueres, exponent de la creixent devoció que es tenia a la talla romànica de la Mare de Déu que es venerava en aquest lloc. Es en aquest segle XIII que l'església passa a ser regida per agustins, que actuaven d'acord amb la seva comunitat que era de clergues seglars sota la Regla de Sant Agustí. Feien professió religiosa, celebraven junts l'ofici i compartien taula i dormitori. Podem parlar ja del priorat de Santa Maria del Roure, dependent de l'abadia agustina de Vilabertran. El prior de la comunitat feia també les funcions de paborde, és a dir, s'encarregava d'administrar els censos de les seves possessions com a entitat feudal. Aquestes possessions provenien de diferents llegats i en especial dels Casnatalló de Montmarí, senyors del lloc. Se sap que Francesca de Casnatalló deixà ordenat que dels seus bens fos fundat un benefici a l'església de Santa Maria on eren sepultats els seus antecessors. Per un document datat el 5 d'agost de 1290 sabem que la comunitat cobrava censos el que dona fe que actuava com a priorat amb característiques feudals. Per les actes de les visites pastorals es té informació de la comunitat de canonges agustinians del segle XIII al XVI. El 1286 el prior es deia Bernat, el 1291 Joan Prat i el 1294, Jaume de Serrat. En aquests anys hi havia també un canonge anomenat Gaufral (germà de Arnau de Carreres, propietari de Darnius i cosí de Guillem de Canadal). La família Carreres continuà relacionada amb el monestir dons el 1314 de quatre canonges que hi havia tres eren Carreres: Fra Marc, fra Ramón i fra Bernat, aquest seria el candeler ja que fou autoritzat a explotar bucs d'abelles. Uns anys més tard, el 1365, passada la pesta, sols hi restaven tres frares que eren: el prior o prepòsit Bernat Carrera, el candeler o encarregat de la candela, Bernat Negre i Pere Guerau que era el sagristà. Entre aquestes dates es feren obres a l'església. El 1392 la comunitat obtingué llicència per demanar almoines per tot el bisbat de Girona. Aquestes llicencies s'expedien anualment i en tres exemplars perquè les poguessin utilitzar tres persones alhora. Aquest privilegi durà fins el 1481. El fi de les almoines era la restauració de les devastacions produïdes per les guerres. L'any 1413, el papa Benet XIII, que es trobava a Bàscara, signà una butlla autoritzant la recaptació d'almoines elegant els perjudicis soferts, miracles produïts i abundància de peregrins, abundància tal volta motivada pel fet que el bisbe Andreu Bertran, en visita pastoral, concedís indulgencies als qui acudiren a pregar. Amb tot això s’aixecà una nova església, a sobre mateix de la romànica, però d’estil gòtic. També va ser encarregada una nova imatge de la Verge, imatge goticorenaixentista feta d’alabastre, que arribà al Roure entre 1440 i 1470. Durant la guerra dels remences, la comunitat fugí o fou expulsada però sembla que abans de marxar del monestir els monjos amagaren la imatge de la Mare de Déu dins d'un gran roure que hi havia a l'entorn. Aquí començà la llegenda de la troballa de la talla gòtica. Amb la pau del 1486 (Sentencia Arbitral de Guadalupe), acabada la guerra, tornaren els monjos. Al segle següent es produí el fet miraculós de la troballa. Es veu que bestiar del Mas Jordà de Molins anava a pasturar als voltants del priorat. Un toro d'aquest mas sempre anava sota un gran roure a gratar la terra mentre bramava fins que el monjos comprengueren que l'animal els hi indicava on era la imatge. Efectivament,en aquell roure hi havia amagada la Mare de Deu. Així es formà la llegenda de la troballa de la Mare de Deu que d'ara endavant serà anomenada del Roure. Tornant a fets històrics,el 1532 s'iniciaren reformes que finalitzaren el 1536. La imatge gòtica fou col·locada a l’altar major i la romànica a un de lateral. Segons una visita pastoral del 1548 a l'església hi cremaven trenta-tres ciris entre grans, mitjans i petits, oferts pels devots que hi acudien. El 1592 el papa Climent VIII, secularitzà la comunitat agustina mitjançant una disposició general. A la primera meitat del XVII, es donen fets miraculosos amb la imatge gòtica de la Verge, car aquesta s’entornava al roure on va ser trobada. Un clergue anomenat Jaume Puig edifica una nova església, pagant ell les obres. L'edifici l'aixeca en el lloc on hi era el roure. Onze anys després, al 1638, va ser consagrada i la imatge gòtica és traslladada a la nova església, on va ser col·locada al vell tronc de l'arbre. Les dimensions de l'edifici eren de set metres d'amplada per vint-i-dos de llargada. Poc més tard comencessin les processons i el miracle de la suor. Fou un vint-i-quatre de març del 1640, enmig de la missa, quan la imatge va quedar coberta de petites gotes de suor en presencia de gent de Llers. El 29 de gener del any següent foren els figuerencs qui ho veieren. El sis i set de febrer del mateix anys altra vegada en presència dels de Llers tornà a suar la Verge i aquest cop també el Nen Jesús. Davant aquests esdeveniments, el Capítol de la Catedral de Girona volgué enviar membres de la Junta de Guerra en pelegrinatge a peu, per donar fe dels miracles. S'hi afegiren quatre canonges, quatre beneficiats i quatre caputxins, en total dotze persones que no veieren suar a la imatge però si que la revisaren per si tenia un mecanisme ocult que provoqués la "suor". A primers del segle XVIII encara existien les dues esglésies amb les seves respectives imatges. De tot el conjunt en tenia cura un paborde, únic habitant del lloc. Aquest darrer paborde era Anton Lavall, que fou l'últim que hi habità i fou qui reformà i eixamplà l'església nova afegint-hi un nou cos per a hostatgeria. Lavall morí al 1765 i fou enterrat al Roure, passant el conjunt a mans dels preveres de Llers. Al separar l'autoritat eclesiàstica Molins i Llers al 1784, el Roure passà a estar en terres de Molins, la qual cosa causà disputes entre uns i altres. Per més desgràcia a la batalla del Roure (1794) en el decurs de la Guerra Gran (1793-95), els bombardejos deixaren els edificis molt malmesos, iniciant-se la seva ruïna i decadència. D’altra banda i amb les seves restes s’aixecaren algunes cases al segle XIX, fou l’anomenat veïnat del Roure, avui també abandonat i enrunat. Fragment dels Goigs de la Mare de Déu del Roure. En el tronc d’un roure estava Vostra Imatge que als pastors Un bell brau els la mostrava Els dissabtes amb clamors; Perquè alli fossiu trobada Les rames féreu descloure: Sigueu la nostra advocada Verge Maria del Roure. Bibliografía: Badia i Homs, Joan. L’arquitectura medieval de l’Empordà. Alt Empordà (II B). Diputació Provincial de Girona, 1981. Campo Jordà, Ferran del. Set segles d’una família empordanesa: Els Jordà de Molins. Brau edicions, 2000.

Dreta

Serra dels Tramonts - Baixant direcció a Biure d'Empordà

Esquerra - La Fonteta - Camí de Sant Jaume

Muntanya i rec de Sant Miquel

Serra d'Arques

Serra de les Avalls

La Muga

La Muga és un riu pirinenc d'orientació oest-est (ponent-llevant) que desemboca a la Mediterrània. Neix al Pla de la Muga, situat entre els termes d'Albanyà i Serrallonga, i desemboca al golf de Roses a la urbanització d'Empuriabrava, després d'haver travessat les poblacions de Sant Llorenç de la Muga, Pont de Molins, Vilanova de la Muga i Castelló d'Empúries.

Àrea de picnic - Resclosa de les Escaules

Salt de la Caula

El salt de la Caula, situat a uns 350 metres a ponent del poble, és un dels llocs més encisadors de la contrada. El salt, d´uns 30 metres, forma part del torrent de la Caula que salva el desnivell dels cingles de travertí. Poc després les aigües es troben amb la Muga. Els cingles propers al salt presenten força avencs i coves que ja foren habitades en temps prehistòrics. El lloc és aprofitat des dels anys 20 del segle XX per un restaurant que té una terrassa que dóna davant mateix del salt. Al peu del salt hi ha un gorg on des de fa molts anys la gent s'hi va a banyar. Malaurada ment, abans d'anar-hi, el 17 de setembre del 2010 més o menys a les 19 hores, es varen desprendre les formacions de travertins, segons la informació dels bombers varen caure unes 40 tones de rocs des d'una alçada de 20 m. tapant totalment el gorg on es banyava la gent, per tant en aquell moment el lloc era impracticable. Els cingles de Travertí presenten forces avencs i coves que foren habitades en el passat, en temps prehistòrics, entre el salt i el restaurant pugen unes escales que ens condueixen a unes d'aquestes coves molt interessants de veure.

Castell de les Escaules

Situat al sud-oest del nucli urbà de la població de les Escaules, la qual forma part del municipi de Boadella. El castell se situa al cim d'un turó rocós relativament proper. Es tracta de les restes conservades de l'antic castell de les Escaules. Recinte de planta més o menys trapezoïdal format per una torre i les muralles que l'envoltaven. La torre és de planta circular i presenta uns deu metres d'alçada conservada. Està distribuïda en diverses plantes i presenta l'accés a l'interior a través d'una porta rectangular situada al costat nord-est de l'estructura, a uns tres metres de distància del nivell del sòl. Aquesta obertura conserva les pollegueres de pedra que aguantaven la porta. A la part superior, la torre conserva les cartel·les que sostenien els quatre matacans que remataven l'estructura, juntament amb el coronament emmerletat original, el qual està actualment degradat. A l'interior, la torre presenta una escala de pedra per accedir als diferents pisos, coberts en origen amb voltes semiesfèriques. El recinte emmurallat està força degradat, sobretot a les bandes de tramuntana i de llevant del recinte. Els murs s'adapten al terreny rocós i inestable del turó i presenten espitlleres obertes a dos nivells. El mur de ponent conserva restes dels merlets originals, rectangulars i amb sageteres obertes al centre. També hi ha restes de forats de bastida i d'altres obertures corresponents a les cobertes dels antics edificis. A l'interior del recinte s'observen restes d'altres murs i estructures, com per exemple una cisterna, actualment mig colgada. La torre està bastida amb carreus de pedra ben desbastats, disposats formant filades regulars. En canvi, el recinte emmurallat està bastit amb pedra desbastada i sense treballar, disposada regularment i lligada amb morter de calç. Notícies històriques Es tracta d'una obra baixmedieval (XIV-XV) possiblement edificada sobre una construcció anterior. Apareix documentat un castell a les Escaules l'any 1123, que ocuparia el mateix emplaçament que les restes del castell actual. Concretament, es tracta d'una concessió de Ramon Berenguer III a Ponç Hug d'Empúries en la qual li fa entrega en feu de diferents castells a conseqüència de la desaparició de la casa comtal de Besalú. El castell de les Escaules era anomenat "baluard" del castell de Llers. Ambdós castells eren propietat dels vescomtes de Rocabertí de Peralada. Es tractava d'una xarxa de castells que vigilaven la frontera entre els comtats de Besalú i Empúries. L'any 1436 el castell torna a ser esmentat, en ser reclamats els veïns de les Escaules a participar en les obres de reforma de la fortificació. Aquests s'hi van negar i el conflicte va quedar documentat, la qual cosa ens confirma la pervivència del castell durant el segle XV. Durant aquest segle, el poble de les Escaules intentà separar-se del terme de Llers i demanà la concessió de batlle i consell propis, objectiu que no es va assolir fins el segle XVII. Per assolir aquest objectiu, s'argumentava que els vescomtes de Rocabertí ja posseïen el castell de les Escaules abans de d'adquirir el de Llers al segle XIII. A partir del segle XVI es deixa de tenir constància del castell en els documents, per la qual cosa es creu que va ser abandonat durant aquest període."

Sant Martí

L'actual església de Sant Martí de les Escaules va ser alçada cap a la fi del segle XVIII per substituir un temple més antic, situat prop del salt de la Caula, que no ha deixat restes. L'actual és un edifici de nau única, coberta amb volta de llunetes i capçada amb un absis poligonal i que compta amb un campanar vuitavat, a un dels costats de la façana. La portada és senzilla, de llinda recta, en la qual hi ha la data de 1785. Període Segle XVIII Estil Barroc

Moli de Baix

Conjunt de planta en forma d'L format per dos edificis diferenciats units per un pont o passera elevada situada damunt del carrer Figueres. La part destinada a la producció d'energia és la de llevant, delimitada entre aquest carrer i la carretera que porta a Boadella. Consta de dos cossos rectangulars adossats construïts en un terreny en pendent, el secundari de dues vessants de teula i el principal amb la coberta plana utilitzada com a terrat. D'aquest cos destaca la torre que sobresurt a la cantonada nord-est de la coberta, rematada per un coronament ondulant i sinuós que sobresurt de la cornisa, la qual està sostinguda amb mènsules. Les obertures d'aquesta part del conjunt són rectangulars i tenen els emmarcaments d'obra arrebossats. El portal d'accés al cos principal, situat a la façana de ponent, és d'arc de mig punt bastit amb maons. Els paraments exteriors estan arrebossats, pintats i decorats amb motllures de guix a mode d'emmarcament de les façanes. Al nord d'aquest cos hi ha la bassa que feia funcionar la central, la qual conserva bona part de la maquinària original. L'altra part del conjunt, destinada a habitatge, consta de tres crugies amb les cobertes de dues vessants de teula, i està distribuïda en planta baixa, dos pisos i altell. Les obertures són rectangulars però cal destacar el portal d'accés a l'interior, d'arc apuntat emmarcat amb carreus de pedra i la finestra circular de l'altell. La construcció està arrebossada i pintada, amb unes motllures decoratives situades a l'extrem superior de la crugia central. El pont o passera consta d'un sol arc de mig punt bastit amb maons disposats a pla, tot i que el basament és bastit en pedra disposada irregularment. Per la part superior, el pont comunica les dues ales de l'edifici.

Camí Natural del Riu Muga

El Camí Natural de la Muga segueix el curs del riu Muga, i fa de connector entre diferents espais naturals com són l’Espai d’Interés Natural (EIN) de l’Alta Garrotxa, l’EIN de les Salines, l’EIN Penya- segats de la Muga, i el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. S’hi pot accedir a peu, en bicicleta i a cavall. El recorregut d’aproximadament 40 km, uneix els Pirineus amb la Mediterrània, i ens permet descobrir el bosc de ribera o practicar activitats com la pesca , el cicloturisme i el senderisme. Passa pels termes municipals de Sant Llorenç de la Muga, Terrades, Boadella i Les Escaules, Pont de Molins, Cabanes, Peralada i Castelló d’Empúries – Empuriabrava. Així mateix el camí natural de la Muga ens permet connectar amb altres circuits, com són la xarxa de senders d'Itinerànnia, el GR-11, el GR-2, el GR-92 i les rutes de bicicleta tot terreny (BTT) del centre de la zona Salines-Bassegoda i el Camí de Sant Jaume.

Resclosa del Moli d'en Calbet

Resclosa d'en Calbet - Riu Muga

Pont del Molí d'en Calbet

Situat al costat de la Muga, a la cruïlla de la carretera de les Escaules amb la de Biure. És un edifici del segle XVII-XVIII, molt ben restaurat i transformat en hotel. Al costat de la casa, vora el riu, podem veure dues arcades d'un pont de pedra, segurament del segle XVII.

Forns de Calç a Pont de Molins

Els forns de calç eren forns on es coïa la pedra calcària per a l’obtenció de calç. Se situaven propers als llocs d’extracció de les matèries primeres: les pedreres i el bosc on es guanyava el combustible. En una cuita es podien cremar fins a dues mil feixines. El forn es disposa en un marge per facilitar l’operació de càrrega. Per la part superior s’abocava la pedra transportada fins al forn amb un carro. Per la portella de la part inferior s’alimentava el foc. A l’interior hi ha una banqueta circular que servia per arrencar la construcció de la volta de pedra que feia de cambra per fer-hi el foc. Les parets exteriors formaven un porxo on s’emmagatzemaven les feixines i on els calciners s’hi aixoplugaven. El forn s’omplia primer amb les pedres de més mida i s’acabava d’omplir disminuint gradualment la mida de la pedra. La pedra de calç s'acostumava a coure a una temperatura de 1.000 °C a 1.200 °C, que transforma el carbonat càlcic (CaCO3) en òxid càlcic (CaO), el que popularment s’anomena calç viva. En combinar-la amb aigua, s'hidrata (o sigui, es transforma en hidròxid de calci (Ca(OH)2) i desprèn calor. La calç hidratada (calç apagada), exposada a l'aire lliure, es carbonata, o sigui, es combina de nou amb el diòxid de carboni (CO2) per tornar a formar carbonat de calci. Aquest és un procés lent en que la calç acaba sent tant dur col pa pedra que la va originar. La calç, de color blanc, era un aglomerant molt utilitzat com a base de mescles, per a emblanquinar i com a aglutinant de pigments i pintures.

Terres Blanques