Figueres - Vilabertran - Capmany - Estanys - Ruta megalítica - Cantallops - Bosc Tallats - Vilarnadal - Peralada - Figueres

Camí de Sant Jaume direcció Vilabertran

El tram català del Camí de Sant Jaume s'inicia al Cap de Creus (Costa Brava) i finalitza a Alcarràs (Terres de Lleida), entrant després a terres aragoneses. Alguns dels punts d'interès són el Monestir de Sant Pere de Rodes o Montserrat. L'origen del Camí de Sant Jaume es remunta a principis del segle IX. Ja en aquell moment la ruta es converteix en un important punt de pelegrinatge i l'afluència de visitants propicia la creació d'esglésies, monestirs, fondes i hospitals. Durant el segle XIV el costum decau, a causa principalment de les guerres, però al segle XX es produeix una renaixença i el Camí és seguit per milers de pelegrins moguts per motius tant espirituals com turístics, culturals o esportius. A la dècada de 1980 s'inicia la recuperació del tram català, i el 1993 el Camí és declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El tram català està senyalitzat amb els indicadors: pals de tres metres d'alçada amb banderoles blaves -el color utilitzat en les rutes jacobees de tot Europa- que duen el símbol de la petxina o vieira, un dels atributs de sant Jaume. El camí té dos possibles inicis. El del Port de la Selva té el valor simbòlic de partir d'arran de mar. A més, passa pel monestir de Sant Pere de Rodes, que a l'edat mitjana fou el lloc de pelegrinatge més important de la Península Ibèrica després de Santiago. L'altre parteix de la Jonquera, a la frontera amb França, i enllaça amb una de les principals rutes europees. Tots dos camins menen a Figueres, ciutat que destaca per la seva acollidora Rambla i pel museu dedicat a Salvador Dalí, que exhibeix més de noranta obres de l'artista.

Font de l'Abad Figau - Safareix

Antigament en els pobles s'hi construïen safaretjos públics, on les dones eren les encarregades de rentar la roba de la família. Els safareigs eren espais on la gent solia socialitzar i conversar, pel que encara queden expressions com fer safareig per indicar quan s'està rumorejant o explicant coses de terceres persones. Actualment els safareigs públics han deixat d'utilitzar-se per l'existència de la rentadora a totes les cases, encara que generalment s'han conservat pel seu caràcter lúdic i festiu, convertint-los en fonts i de vegades en abeuradors d'animals.

Santa Maria de Vilabertran

La fundació de la canònica augustiniana de Santa Maria de Vilabertran fou obra de Pere Rigald, sacerdot encarregat d’una antiga església de la que es tenen notícies des del 969. Vers el 1060, aquell Pere Rigald hi havia reunit alguns clergues que hi vivien en comunitat. La casa monàstica ja de bon principi degué estar subjecta a la regla de sant Agustí. Aviat els antics edificis devien ser insuficients i el 1080 l'abat Rigald començà les obres d'una nova basílica, que fou consagrada vint anys més tard, el 1100. Molt aviat el cenobi adquirí força prestigi, i a la mort del fundador, aquest fou venerat com a sant. En aquella època, els canonges de Vilabertran participaren en la fundació de la col·legiata de Santa Maria de Lledó; el 1089, quan es va fundar l’establiment de Lledó, el seu primer prior, Joan, va sortir de Vilabertran. A partir d'aquí la comunitat s'anà enriquint amb donacions molt diverses i la seva vida es desenvolupà amb força regularitat fins la seva secularització. A més de Lledó, el priorat de Santa Maria de l’Om també depenia de Vilabertran. Mostra de la seva importància és la làpida sepulcral d’Alfons el Cast (mort el 1196) que es conserva als murs de l’església i que hom creu que contenia alguna part del cos del monarca. També fou escenari del casament entre Jaume II i Blanca de Nàpols (1295). Al segle XV es fortificà el monestir i es va aixecar el palau gòtic. El 1592 la canònica fou secularitzada i es convertí en una col·legiata regida per un arxiprest, amb onze canonges. El 1794 els francesos saquejaren l'abadia i s'inicià la ruïna, es perdé l'arxiu i la biblioteca i les tombes de l'església foren destruïdes. La col·legiata subsistí fins el 1835, quan passà a simple parròquia. L'església és de planta basilical, la de l'època de l'abat Rigald. S'hi conserva una bella creu processional gòtica, del segle XIV. Hi ha també un auster claustre romànic, del segle XII. La sala capitular i les altres dependències es conserven, però amb moltes modificacions degudes a haver passat per mans de particulars. El palau abacial fou construït a principis del segle XV, malgrat el seu estat de conservació, és un dels millors exemples d'aquesta mena d'arquitectura d'aquesta època.

La Muga

La Muga és un riu pirinenc d'orientació oest-est (ponent-llevant) que desemboca a la Mediterrània. Neix al Pla de la Muga, situat entre els termes d'Albanyà i Serrallonga, i desemboca al golf de Roses a la urbanització d'Empuriabrava, després d'haver travessat les poblacions de Sant Llorenç de la Muga, Pont de Molins, Vilanova de la Muga i Castelló d'Empúries.

Camí de les hortes a Cabanes

Sant Feliu de Cadins

Tot i que hom diu que Cadins va ser fundat pels templers, aquesta afirmació no és documentada. Aquest lloc és conegut com monestir cistercenc femení, fundat des de Valldemaria de Maçanet de la Selva poc abans del 1169. Una butlla del papa Alexandre II d’aquella data va posar la casa de Valldemaria sota la direcció de Cadins. Tot i que la mateixa butlla també la va deixar oficialment sota l’advocació de Santa Maria, va continuar coneixent-se amb el nom original de Sant Feliu.

Gir a la dreta

El Llobregat d'Empordà

El Llobregat d'Empordà és un riu de l'Alt Empordà, afluent de la Muga pel costat esquerre. Neix al pic del Llobregat, passa per la Jonquera i rep les aigües del vessant sud de la serra de l'Albera. És un riu de règim pluvial, nodrit tan sols per les pluges de tardor i de primavera i té un mínim a l'agost. Pel que fa a la diversitat biològica, cal dir que és un riu ple de vida: el poblen les típiques espècies de riu català, barbs i truites, crancs de riu (actualment dominat pel cranc de riu americà, l'autòcton ha gairebé desaparegut), anguiles, serps d'aigua, salamandres, gripaus, granotes... Les ribes estan plenes de la vegatació de ribera: verns, pollancres...

Canyelles

Bosc d'en Terrades

Tala de pins

Font al veïnat de la Vall de Capmany

Capmany també és conegut per les seves fonts, principalment per les que hi havia a mitjans del segle passat al balneari dels Banys de la Mercè: la de la Mare de Déu de la Mercè o pudosa, que encara brolla a 24 ºC; la de Sant Rafel, d’aigua salina i sulfurosa, que brollava a 21 ºC, i la font Rovellada, que brollava a 18 ºC. Fora del poble: al davant del trencant del cementiri tenim una font sulfurosa. La font del Capità, a 100 metres de la Pedra dels Sacrificis. La font del Prat de can Coll de la Mata, a pocs metres del mas Martí. La font de Quer Afumat, a pocs metres d’aquest mas. La font d’en Feliu. La font de Mirgoler. La font de la Verneda, al camí del mas de la Pena. La font de l’Aregall, al camí de can Feliçó, tocant la riera de Riberó (la Caseta). La font d’en Saus, hort d’en Riera. Font d’en Coll, a la Roureda, tocant la carretera de Sant Climent. Dins del poble: la font de can Coll de la Mata, amb la Mare de Déu de Montserrat. Les principals eren la font de Dalt, d’aigua molt bona, i la font de Baix, que, mitjançant una canalització, rebia l’aigua de la font de Dalt. També hi havia la desapareguda font d’en Cardoner i la de cal Sastre, fora de servei.

La Vall veïnat de Capmany

Al sud del poble es troba el veïnat de la Viladavall, situat a uns 700 metres del nucli de Capmany.

Plaça del Dolmen a Capmany

Breu Història del Municipi de Capmany La família Campmany és la primera de totes les nissagues, que ostentaren al títol de baró de Campmany. Els seus membres es troben esmentats en diversos documents al llarg de dos-cents anys, des del final del segle XI fins als darrers anys del segle xiii. Cal destacar Pere de Campmany, que fou un cavaller que tingué una actuació destacada al costat de Jaume I durant la conquesta de Mallorca segons consta en la crònica de Bernat Boades. La família Campmany desapareix del municipi i l'ocupa la família Clusa. La torre de defensa del nucli fortificat de Campmany fou construïda en l'època dels Clusa. Seguidament dels Clusa vindrien els Vilanova que aconseguiren del rei Carles III el títol de marques de Campmany. La successió en el marquesat de Campmany s'ha mantingut fins als nostres dies, però sense cap mena de vinculació amb el poble. Pel que fa a la guerra del francès, afecta de ple el poble. L'historiador local Gregori Artizà va estudiar el desastrós balanç de les pèrdues que patí el poble al llarg dels tres anys de la guerra. El 28 d'octubre de 1793, un grup de miquelets del poble aconseguiren foragitar els francesos que volien ocupar el poble i aconseguiren retardar 15 dies l'ocupació del poble. El balanç fou de 18 francesos i 3 miquelets morts. Els miquelets campmanyencs volgueren fer un intent de recuperar el poble però el comandament de Masarac no els donà suport. Durant la guerra cal destacar que els exèrcits voluntaris de miquelets i sometent atacaren una columna de 4.500 soldats francesos que escortaven 60 carros. El combat acabà amb 500 francesos morts. Tot i això el balanç de la guerra fou desastrós. Foren tallats 7.000 arbres per a fortificar el municipi, l'església i 54 cases foren cremades a mans dels francesos i moltes dones violades. En la memòria del municipi també queden gravades la fil·loxera i la guerra civil, encara present en la ment de molts campmanyecs, ja que part de la retirada passà pel municipi.

Santa Àgata

Dintre la plaça del Fort es troba l’Església Parroquial de Santa Àgata, dels segles XII-XIII, que consta d’una nau amb absis semicircular, fortificada posteriorment i amb dos matacans. Està construïda amb carreus de granit de mida grossa, ben polits i escairats. La volta de la nau és lleugerament apuntada. La coberta de l’absis té forma ametllada i una cornisa ressegueix i marca l’arrencada de la volta. La porta s’obre a la façana de migdia. És de tres arcs de mig punt en gradació. Els batents de la porta de fusta estan decorats amb ferro forjat. L’edifici té dues finestres de doble vessant: la que se situa al fons de l’absis no és visible des de l’exterior, ja que està amagada per la casa adossada. L’altra, que dóna a la façana de migdia i a ponent, té una obertura amb forma de petita porta amb un arc, molt curiosa. L’any 1062 és la data en què es troben els primers escrits de l’Església Parroquial de Santa Àgata. En les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 apareix esmentada (ecclesia de Capite Magno). El 1362, Sancte Agate de Capite Magno, i als dos nomenclàtors diocesans del segle XIV figura amb el nom d’Eclesia parrochiales Sancte Agathe de Capite Magno. S’hi venera aquesta santa com a patrona, i també sant Gregori; abans, sant Francesc Xavier, i la verge dels Dolors. El 1594, el bisbe de Girona autoritza a fer l’altar de la Santa Creu; el 1597, el de la Mare de Déu del Roser; el 1629, el de Sant Isidre, i al voltant de 1647 autoritzà fer la sagristia. L’any 1751, el bisbe visita Capmany i mana que es construeixin unes golfes sobre la teulada, que era de pedra de pissarra. L’església ha perdut totalment les seves imatges, mobiliari i un retaule en dues ocasions: el 1794 fou saquejada pels francesos durant la Guerra Gran i també durant els primers dies de la revolució de l’any 1936. El diumenge 17 d’octubre de 1982 s’inauguren les obres de restauració, en què es varen enderrocar les golfes, el teulat es va fer amb teules i també es va reconstruir el campanar. El 25 de gener de 2016 han començat les obres de restauració de l’interior de l’església. També hi trobem el casal de la baronia, edifici senyorial que és la seu actual de l’Ajuntament, i dues cases particulars, a la part sud, on devien viure senyors del castell. Val la pena fer-hi una visita. Font: Capmany, un pessic de la nostra història. Climent Llosa, 2015

Font del Quer Afumat

Capmany també és conegut per les seves fonts, principalment per les que hi havia a mitjans del segle passat al balneari dels Banys de la Mercè: la de la Mare de Déu de la Mercè o pudosa, que encara brolla a 24 ºC; la de Sant Rafel, d’aigua salina i sulfurosa, que brollava a 21 ºC, i la font Rovellada, que brollava a 18 ºC. Fora del poble: al davant del trencant del cementiri tenim una font sulfurosa. La font del Capità, a 100 metres de la Pedra dels Sacrificis. La font del Prat de can Coll de la Mata, a pocs metres del mas Martí. La font de Quer Afumat, a pocs metres d’aquest mas. La font d’en Feliu. La font de Mirgoler. La font de la Verneda, al camí del mas de la Pena. La font de l’Aregall, al camí de can Feliçó, tocant la riera de Riberó (la Caseta). La font d’en Saus, hort d’en Riera. Font d’en Coll, a la Roureda, tocant la carretera de Sant Climent. Dins del poble: la font de can Coll de la Mata, amb la Mare de Déu de Montserrat. Les principals eren la font de Dalt, d’aigua molt bona, i la font de Baix, que, mitjançant una canalització, rebia l’aigua de la font de Dalt. També hi havia la desapareguda font d’en Cardoner i la de cal Sastre, fora de servei.

Menhir Quer Afumat I

És un plaer fer la ruta megalítica de Capmany: al camí de Cantallops, a Rocamala, trobarem la Pedra Oscil·lant i quan trobem la riera de la Verneda, el dolmen d’aquest nom. No lluny del mas Quer Afumat hi trobarem el dolmen i menhir de Quer Afumat, el menhir de Quer Afumat I. Al camí de Capmany per Comanera hi trobarem la pedra dreta Comanera I i Comanera II, el menhir Vidal i ja al mas Martí la Pedra dels Sacrificis. I si aneu al Museu Arqueològic del Parc de Montjuïc de Barcelona hi trobareu el dolmen de Vinya Monera de Capmany. Altres noms: Menhir del Querafumat I. Coordenades: 42º 23' 38"N - 2º 54' 40"E - 178 m. UTM: 31 N - 492682 - 4693501. Població: Capmany. Comarca: Alt Empordà. Tipus: Menhir antropomorf, tipus "frare", de secció romboïdal i de granit. Període: Entre el final del IV i el III mil·lenni ac. Descobridor: Segons M. Golobardes (1970) l'any 1316 es cita un camp on hi havia una Pedra Ficta, que limitava al sud amb les terres d'En Quera. Ll. Esteva és el primer a publicar-lo com a menhir, al 1978. Excavacions: No. Materials: No. Orientació: Perfils sud-est / nord-oest (160º - 340º). Dimensions: 2,4 m d'altura, 1,3 m d'ample i 0,75 m de gruix.

Ruta Pirinexus

Etapa Alt Empordà EL VOLÓ - L'ESCALA La comarca de l’Alt Empordà és la primera destinació catalana de Pirinexus. Té una extensió de 51,8 km i ens hi esperen trams ciclables planers en molt bon estat. Durant la ruta, hi trobarem des de camins boscosos, passant per vinyes agrícoles, i conreus d’arròs i pomeres. Història, cultura, art i gastronomia amb denominació d’origen són algunes de les moltes coses que podrem trobar a la comarca de la Tramuntana. Quilòmetres 59 km Ruta accessible Desnivell Molt variable segons tram. La Jonquera - Masarac, la resta molt més assequible. Dificultat Mitjana Paviment Camí de tot-ú (sorra de riu barrejada amb pedretes), camins forestals, asfalt Altitud màxima 340 m (Coll de Panissars) Altitud mínima 0 m (sant Pere Pescador) Serveis Punt de suport al cicloturista a Castelló d'Empúries - La Farinera

Estanys de La Jonquera Estany de Palau de Baix

Els Estanys de la Jonquera són un conjunt de petits estanyols i prats humits, que es localitzen al sud-est del terme municipal i ocupen en conjunt una superfície d’unes 29 Ha. La majoria dels estanys són de poca extensió i a l’estiu s’assequen completament, tot i que alguns, com l’Estany Gran, pot conservar l’aigua gairebé tot l’any. Sota el topònim dels Estanys de la Jonquera s’identifiquen els següents espais individuals: l’Estany Petit, el Prat Llong de Baix, l’Estany Gran, l’Estany Terra Negra els Prats o estany d’en Figa, els Prats de mas Baleta i l’Estany de Baix. Tota aquesta zona té una alçada mitja sobre el nivell del mar de 170 metres. El clima és el típic meditarrani i la precipitació pluviomètrica mitjana anyal és de 770 mm. FLORA I FAUNA PECULIAR Pel que fa a la flora, en aquest espai humit apareixen algunes peculiaretats, com les gespes d’isoets, els creixenars, els herbassars de càrex, canyissars, joncedes i prats de dall. Entre les espècies hidrofítiques que s’hi ha observat hi ha la carofícia “Nitella translucens”, una alga molt rara a Catalunya. Entre la fauna invertebrada, destaquen les poblacions de coleòpters aquàtics, amb més de 160 espècies catalogades i sangoneres. Pel que fa a la fauna vertebrada, cal destacar la presència de 10 espècies d’amfibis, i, entre els rèptils, la presència de tortuga mediterrània i la del rierol. Com a flora i fauna no tant específica i per tant a l’entorn de les zones humides, hi trobem suredes amb sotabosc (bruc, estepa negra, gatosa...) i camps de conreu, la majoria abandonats. Pel que fa a la fauna, la zona constitueix un paratge important en les vies de migració d’ocells i és un bon punt per observar conills, llebres, genetes, guilles o senglars a la vora dels estanys. ENTORN I CONSERVACIÓ Aquesta zona no presenta elements destacables que l’estiguin afectant molt negativament. Hi ha algunes línies elèctriques, vora la carretera Gi-601, així com algun residu i un coto de caça intensiu molt proper, que a vegades resulta molest. Hi ha una abundant senyalització (amb rètols amb informació sobre els hàbitats als principals estanys) i un itinerari senyalitzat , anomenat “itinerari dels estanys, natural i megalític”. A la zona hi ha 3 menhirs i 2 dolmens vora els estanys, que constitueixen el conjunt megalític Mas Baleta. Propo del Mas dels estanys hi ha un mirador de la zona. La zona està ben comunicada i per tant és un paratge visitat amb freqüència per senderistes, fotògrafs de natura, ciclistes, etc, sobretot els caps de setmana. La zona va ser arrassada per l’incendi de juliol de 1986, i només van quedar els estanys com a taques verdes en un paratge dramàticament carbonitzat. El biòleg de l’institut d’ecologia aquàtica de la Universitat de Girona Joan Font Garcia, va publicar l’any 1996 un estudi inèdit sobre el poblament vegetal de les zones humides de l’Albera. ZONA PROTEGIDA Aquesta zona humida està inclosa dins l’espai del PEIN “Estanys de la Jonquera” i dins l’espai de la Xarxa Natura 2000 ES5120009 “Basses de l’Albera”. La totalitat d’aquest espai del PEIN i una zona de adjacent de pastures i prats humits foren declarats Reserva natural de fauna salvatge l’any 1996, amb una superfície de 68,5 hectàrees, per part de la Generalitat de Catalunya. CURIOSITATS El Mas dels Estanys, a tocar de l’estany Gros, va estar habitat fins a l’any 1980. El Centre Excursionista Jonquerenc organitza des de l’any 1983 la Marxa dels Dòlmens, l’itinerari de la qual passa pel costat dels tres estanys. Les postes de sol a l’entorn dels estanys de la Jonquera han estat un bon recurs i motiu per a diversos concursos de fotografia de natura. El l programa Els Matins de TV3 va realitzar un reportage de tota la zona, incloent-hi els estanys de Cantallops.

Estany Gros

Els Estanys de la Jonquera són un conjunt de petits estanyols i prats humits, que es localitzen al sud-est del terme municipal i ocupen en conjunt una superfície d’unes 29 Ha. La majoria dels estanys són de poca extensió i a l’estiu s’assequen completament, tot i que alguns, com l’Estany Gran, pot conservar l’aigua gairebé tot l’any. Sota el topònim dels Estanys de la Jonquera s’identifiquen els següents espais individuals: l’Estany Petit, el Prat Llong de Baix, l’Estany Gran, l’Estany Terra Negra els Prats o estany d’en Figa, els Prats de mas Baleta i l’Estany de Baix. Tota aquesta zona té una alçada mitja sobre el nivell del mar de 170 metres. El clima és el típic meditarrani i la precipitació pluviomètrica mitjana anyal és de 770 mm. FLORA I FAUNA PECULIAR Pel que fa a la flora, en aquest espai humit apareixen algunes peculiaretats, com les gespes d’isoets, els creixenars, els herbassars de càrex, canyissars, joncedes i prats de dall. Entre les espècies hidrofítiques que s’hi ha observat hi ha la carofícia “Nitella translucens”, una alga molt rara a Catalunya. Entre la fauna invertebrada, destaquen les poblacions de coleòpters aquàtics, amb més de 160 espècies catalogades i sangoneres. Pel que fa a la fauna vertebrada, cal destacar la presència de 10 espècies d’amfibis, i, entre els rèptils, la presència de tortuga mediterrània i la del rierol. Com a flora i fauna no tant específica i per tant a l’entorn de les zones humides, hi trobem suredes amb sotabosc (bruc, estepa negra, gatosa...) i camps de conreu, la majoria abandonats. Pel que fa a la fauna, la zona constitueix un paratge important en les vies de migració d’ocells i és un bon punt per observar conills, llebres, genetes, guilles o senglars a la vora dels estanys. ENTORN I CONSERVACIÓ Aquesta zona no presenta elements destacables que l’estiguin afectant molt negativament. Hi ha algunes línies elèctriques, vora la carretera Gi-601, així com algun residu i un coto de caça intensiu molt proper, que a vegades resulta molest. Hi ha una abundant senyalització (amb rètols amb informació sobre els hàbitats als principals estanys) i un itinerari senyalitzat , anomenat “itinerari dels estanys, natural i megalític”. A la zona hi ha 3 menhirs i 2 dolmens vora els estanys, que constitueixen el conjunt megalític Mas Baleta. Propo del Mas dels estanys hi ha un mirador de la zona. La zona està ben comunicada i per tant és un paratge visitat amb freqüència per senderistes, fotògrafs de natura, ciclistes, etc, sobretot els caps de setmana. La zona va ser arrassada per l’incendi de juliol de 1986, i només van quedar els estanys com a taques verdes en un paratge dramàticament carbonitzat. El biòleg de l’institut d’ecologia aquàtica de la Universitat de Girona Joan Font Garcia, va publicar l’any 1996 un estudi inèdit sobre el poblament vegetal de les zones humides de l’Albera. ZONA PROTEGIDA Aquesta zona humida està inclosa dins l’espai del PEIN “Estanys de la Jonquera” i dins l’espai de la Xarxa Natura 2000 ES5120009 “Basses de l’Albera”. La totalitat d’aquest espai del PEIN i una zona de adjacent de pastures i prats humits foren declarats Reserva natural de fauna salvatge l’any 1996, amb una superfície de 68,5 hectàrees, per part de la Generalitat de Catalunya. CURIOSITATS El Mas dels Estanys, a tocar de l’estany Gros, va estar habitat fins a l’any 1980. El Centre Excursionista Jonquerenc organitza des de l’any 1983 la Marxa dels Dòlmens, l’itinerari de la qual passa pel costat dels tres estanys. Les postes de sol a l’entorn dels estanys de la Jonquera han estat un bon recurs i motiu per a diversos concursos de fotografia de natura. El l programa Els Matins de TV3 va realitzar un reportage de tota la zona, incloent-hi els estanys de Cantallops.

Estany Petit

Els Estanys de la Jonquera són un conjunt de petits estanyols i prats humits, que es localitzen al sud-est del terme municipal i ocupen en conjunt una superfície d’unes 29 Ha. La majoria dels estanys són de poca extensió i a l’estiu s’assequen completament, tot i que alguns, com l’Estany Gran, pot conservar l’aigua gairebé tot l’any. Sota el topònim dels Estanys de la Jonquera s’identifiquen els següents espais individuals: l’Estany Petit, el Prat Llong de Baix, l’Estany Gran, l’Estany Terra Negra els Prats o estany d’en Figa, els Prats de mas Baleta i l’Estany de Baix. Tota aquesta zona té una alçada mitja sobre el nivell del mar de 170 metres. El clima és el típic meditarrani i la precipitació pluviomètrica mitjana anyal és de 770 mm. FLORA I FAUNA PECULIAR Pel que fa a la flora, en aquest espai humit apareixen algunes peculiaretats, com les gespes d’isoets, els creixenars, els herbassars de càrex, canyissars, joncedes i prats de dall. Entre les espècies hidrofítiques que s’hi ha observat hi ha la carofícia “Nitella translucens”, una alga molt rara a Catalunya. Entre la fauna invertebrada, destaquen les poblacions de coleòpters aquàtics, amb més de 160 espècies catalogades i sangoneres. Pel que fa a la fauna vertebrada, cal destacar la presència de 10 espècies d’amfibis, i, entre els rèptils, la presència de tortuga mediterrània i la del rierol. Com a flora i fauna no tant específica i per tant a l’entorn de les zones humides, hi trobem suredes amb sotabosc (bruc, estepa negra, gatosa...) i camps de conreu, la majoria abandonats. Pel que fa a la fauna, la zona constitueix un paratge important en les vies de migració d’ocells i és un bon punt per observar conills, llebres, genetes, guilles o senglars a la vora dels estanys. ENTORN I CONSERVACIÓ Aquesta zona no presenta elements destacables que l’estiguin afectant molt negativament. Hi ha algunes línies elèctriques, vora la carretera Gi-601, així com algun residu i un coto de caça intensiu molt proper, que a vegades resulta molest. Hi ha una abundant senyalització (amb rètols amb informació sobre els hàbitats als principals estanys) i un itinerari senyalitzat , anomenat “itinerari dels estanys, natural i megalític”. A la zona hi ha 3 menhirs i 2 dolmens vora els estanys, que constitueixen el conjunt megalític Mas Baleta. Propo del Mas dels estanys hi ha un mirador de la zona. La zona està ben comunicada i per tant és un paratge visitat amb freqüència per senderistes, fotògrafs de natura, ciclistes, etc, sobretot els caps de setmana. La zona va ser arrassada per l’incendi de juliol de 1986, i només van quedar els estanys com a taques verdes en un paratge dramàticament carbonitzat. El biòleg de l’institut d’ecologia aquàtica de la Universitat de Girona Joan Font Garcia, va publicar l’any 1996 un estudi inèdit sobre el poblament vegetal de les zones humides de l’Albera. ZONA PROTEGIDA Aquesta zona humida està inclosa dins l’espai del PEIN “Estanys de la Jonquera” i dins l’espai de la Xarxa Natura 2000 ES5120009 “Basses de l’Albera”. La totalitat d’aquest espai del PEIN i una zona de adjacent de pastures i prats humits foren declarats Reserva natural de fauna salvatge l’any 1996, amb una superfície de 68,5 hectàrees, per part de la Generalitat de Catalunya. CURIOSITATS El Mas dels Estanys, a tocar de l’estany Gros, va estar habitat fins a l’any 1980. El Centre Excursionista Jonquerenc organitza des de l’any 1983 la Marxa dels Dòlmens, l’itinerari de la qual passa pel costat dels tres estanys. Les postes de sol a l’entorn dels estanys de la Jonquera han estat un bon recurs i motiu per a diversos concursos de fotografia de natura. El l programa Els Matins de TV3 va realitzar un reportage de tota la zona, incloent-hi els estanys de Cantallops.

Prats d'en Figa a Mas Baleta

Recinte Megalític del Mas Baleta III

Altres noms: Recinte Megalític del Mas Baleta III Coordenades: 42º 24' 1"N - 2º 54' 51"E - 172 m. UTM: 31 N - 492948 - 4694229. Població: La Jonquera. Comarca: Alt Empordà. Tipus: 2 recintes megalítics, de planta rectangular, superposats. 1er recinte més antic, el segon recinte compost de 2 (2on i 3er recintes). Al 3er recinte s'accedeix a partir del 2on mitjançant una llosa arranada amb funció de llindar. Probable funció com a centres de culte solar o funerari. Període: Neolític Final a Calcolític Recent (primera meitat del III mil·lenni ac). Descobridor: Els membres del GESEART, E. Carreras, M. Didac i J Tarrús, acompanyats de J. Chinchilla, al 1986. Inicialment semblava 1 sepulcre megalític i 2 estructures més. Excavacions: Excavats i restaurats sota la direcció de membres del GESEART, del 2004 al 2006. Materials: Diversos fragments de bols o cassoles de Vas Campaniforme Pirinenc, altres amb decoracions Campaniformes. Diversos fragments de vasos llisos de formes comunes en els conjunts del Neolític final-Calcolític. Planta: J. Tarrús i E. Carreras, al 2012. Orientació: 1er recinte: Sud-oest (250º). 2on recinte: Sud-oest (220º). Dimensions: 1er recinte: 3 m de longitud de NE a SO, 2,5 m d'ample de NO a SE. 2on recinte: 7 m de longitud de NE a SO, 4,5 m d'ample de NO a SE, corredor d'accés de 4 m de longitud i 1,75 m d'ample. 3er recinte: 5 m de longitud de N a S, 2,5 m d'ample d'E a O. Lloses: Els recintes formats per 100 lloses-menhirs petits i un de més gran al centre, de granit, amb falques a vegades de quars. 1er recinte: D'uns 0,6 m d'alçada, conservats 11 al NE i 7 al NO, tots "in situ"; 1 forat de pal. 2on recinte: Alçada mitjana 1,2 m, la majoria trobats "in situ", alguns desplaçats o arranats. Menhir central, fal·liforme, 2,25 m d'alçada, 0,5 m d'amplada màxima i de secció trapezoïdal; 3 forats de pal a l'exterior. 3er recinte: 0,6-0,8 m de mitjana, 13 trobades "in situ", 16 tombades i desplaçades. Nota: - L'orientació del corredor d'accés del segon recinte coincideix, aproximadament, amb la posta de sol durant els solstici d'hivern de l'època. També amb la posta de l'estel Sirius. - El jaciment inclou 5 tombes tumulàries de l'Edat del Ferro (750-650 ac).

Collet del Ginebrer

Serra dels Estanys

Puig Gros - Moli d'en Serra

Bosc dels Tallats

Sant Pere de Vilarnadal

Situada al poble de Vilarnadal, és un edifici de nau única, reforçada amb contraforts, capçada amb un absis rectangular exteriorment i semicircular a l'interior. La porta principal, de llinda recta, és situada al frontis, on hi ha el campanar d'espadanya. Hi ha una altra porta, de punt rodó, a la façana de migdia. Període Segle XVI-XVII

Ruta Pirinexus camí de Cabanes - Canal Gros

Sant Nazari de les Olives - Peralada

L'església de Sant Nazari es troba situada a l'agregat de les Olives, uns dos kilòmetres al nord-oest de la vila de Peralada. És un edifici aïllat, d'una nau amb absis semicircular, que ha experimentat nombroses modificacions al llarg dels anys. La porta d'accés es troba situada al mur lateral de migdia.; és una obertura allindada, molt senzilla. A l'absis, que conserva una antiga coberta de lloses, hi ha una finestra d'arc de mig punt, i al frontis una petita obertura allargada. La nau, amb els murs amagats per l'arrebossat, és coberta amb volta de maó de pla, i l'absis amb volta de quart d'esfera. L'arc triomfal és de mig punt. El campanar de cadireta, que s'eleva a la part dreta del frontis, és d'una sola obertura. Notícies històriques El temple de Sant Nazari és un edifici romànic, probablement dels segles XII-XIII, encara que ha experimentat nombroses modificacions en diversos períodes. Les restes de la primitiva construcció es troben a la capçalera; la nau no conserva cap element corresponent a l'època medieval.”

Castell de Peralada

Situat dins del nucli urbà actual de la població de Peralada, però fora del recinte emmurallat de la vila medieval, a la banda de llevant. Es tracta d'un edifici de planta rectangular, amb un pati quadrat central, i les diverses sales i habitacions ubicades al seu voltant. Aquestes es troben cobertes amb teulades a dues vessants, mentre que el pati és obert. Consta de planta baixa, pis i altell. A l'est es localitzen dues torres de planta circular, descentrades respecte als angles de l'edifici. Presenten la base atalussada i un coronament decorat amb corseres i merlets bastits amb maó i sostinguts per mènsules de pedra motllurades. Les obertures d'aquesta façana són d'arc rebaixat i rectangulars, amb emmarcaments de pedra i maó. Entre les dues torres destaca un frontó rectangular de maó, amb obertures a mode d'espitlleres, repetides també als merlets. La façana principal, d'estil renaixentista, es troba orientada a ponent. Presenta un parament de grans carreus desbastats, dividit per dues motllures horitzontals que marquen la distribució interior dels pisos. Al centre hi ha la porta d'accés, d'arc de mig punt, amb dues columnes a banda i banda amb capitells corintis. Al damunt, l'entaulament presenta un escut central d'alabastre dels Rocabertí, molt malmès, emmarcat per volutes. Les obertures de la façana són rectangulars, amb guardapols decorat amb volutes al pis i galeria d'arquets de mig punt a l'altell. La façana sud és força diferent i presenta totes les obertures rectangulars i es emmarcades amb carreus de pedra, excepte la porta d'accés a l'interior que és d'arc rebaixat. A la planta baixa hi ha quatre grans finestrals amb sortida a l'exterior i al pis, cinc balcons amb guardapols motllurat i llosana sostinguda per mènsules. La façana està coronada per un capçer emmerletat decorat, sostingut per una filada d'arcs de mig punt disposats a mode de mènsules. El parament és de còdols de pedra de diverses mides, lligats amb morter, amb les cantonades bastides amb carreus desbastats. Al sector nord de l'edifici hi ha tres grans cossos de planta rectangular, destinats a diverses dependències actuals del castell. Destaca la façana nord d'aquest conjunt, amb dues grans finestres coronelles gòtiques i una porta monumental d'accés al jardí del castell. Tot el conjunt es troba envoltat per un gran jardí i, a través d'un pont bastit al segle XIX, es comunica amb els terrenys del convent del Carme. Notícies històriques L'actual palau es bastí després de l'incendi que l'afectà el 1285. Varen ser els vescomtes de Rocabertí que decidiren traslladar la ubicació del palau fora muralles. Vers el s. XIV és començà el bastiment del palau gòtic, encara que en conserva poc vestigis de la construcció original, doncs els darrers segles ha estat restaurat en diverses ocasions. Bona part d'aquestes es realitzaren als segles XVI-XVII. Posteriorment al segle XVIII es refè l'interior i, a partir de 1875, els darrers comtes de Peralada encarregaren un projecte de remodelació a l'arquitecte francès Grant. A aquest període corresponen les intervencions neomedievals i el jardí, projectat el 1877 per François Duvilliers. El palau i el convent del Carme -que havia passat a mans dels comtes després de la desamortització del 1835- van ser adquirits el 1923 pel financer barceloní Damià Mateu, que els va habilitar com a residència i museu particular. Els seus successors han convertit una part del palau en casino, inaugurat vers el 1979.

Camí Natural de la Muga - Tram Peralada - Vilanova de la Muga

El Camí Natural de la Muga segueix el curs del riu Muga. L'itinerari comença a la desembocadura del Muga a Empuriabrava. Arriba fins a Castelló d’Empúries on continua fins a Vilanova de la Muga i Pont de Molins. El trajecte s’enfila cap a Boadella i les Escaules i finalment acaba a Sant Llorenç de la Muga. Aquesta ruta fa de connectora entre diversos espais naturals com són l’Espai d’Interès Natural (EIN) de l’Alta Garrotxa, l’EIN de les Salines, l’EIN Penya-segats de la Muga i el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. A més a més, durant el recorregut hi ha connexió entre rutes senyalitzades com el Centre de BTT Salines Bassegoda, Xarxa de senders d’Itinerànnia i el Camí de Sant Jaume. Així doncs aquesta ruta permet fer moltes variants durant el recorregut.

Zona de picnic

La Muga

La Muga és un riu pirinenc d'orientació oest-est (ponent-llevant) que desemboca a la Mediterrània. Neix al Pla de la Muga, situat entre els termes d'Albanyà i Serrallonga, i desemboca al golf de Roses a la urbanització d'Empuriabrava, després d'haver travessat les poblacions de Sant Llorenç de la Muga, Pont de Molins, Vilanova de la Muga i Castelló d'Empúries.

Camí Natural del Manol

L'accés a l'Camí Natural del riu Manol es realitza des de la població de Figueres, en direcció Roses o Cadaqués, a la carretera C-68, girant a la glorieta de Vilatenim pel desviament cap a la dreta. Després de creuar la llera del riu Manol i un cop assolida una carretera secundària en direcció sud, la ruta continua per un camí de terra amb una paret de maó que surt a l'esquerra. Vila romana a la localitat d'Empúries Seguint en paral·lel a la via, aviat es localitzen les instal·lacions d'un circ a tres pistes, a el temps que el ferm de la calçada passa a estar asfaltat. Immediatament després, a l'esquerra apareix el camí marcat amb pilons sobre la via, per impedir el trànsit de vehicles motoritzats. Des d'aquest punt comença una tanca de fusta que marca el Camí en alguns trams. Uns metres més endavant, i seguint sempre pel marge dret del riu, hi ha una cruïlla on hi ha un cartell interpretatiu de l'Camí Natural, on es descriuen les característiques de l'paisatge, la fauna i flora de la ribera del riu Manol, juntament amb un plànol que mostra el traçat complet de l'recorregut. Seguint per l'esquerra, la ruta passa per sota d'un dels ponts de l'antiga carretera, en els arcs hi ha preses i assegurances per a la pràctica d'escalada. Una mica més endavant es passa per sota d'un altre pont, aquest cop el de la nova carretera C-68, punt on caldrà prestar atenció i, deixant un camí a la dreta, continuar de front per on indica la senyalització groga. Detall de el camí De nou a l'esquerra, la tanca de fusta custòdia el Camí que separa el traçat de la llera del riu. Es pot descansar en un dels bancs aquí situats, abans d'arribar a la propera cruïlla, on s'ha de seguir per la dreta, segons la senyalització. El Camí discorre ara paral·lel a la carretera, amb la tanca interromput per un antic baranes. Aviat, apareix un camí a l'esquerra que ve des del riu. En aquest punt cal continuar de front fins al proper encreuament, des d'on es dirigeix ​​cap a Vilanova de la Muga. Si el temps ho permet es pot escollir el camí a Vila-Sacra on es pot visitar l'església romànica de Sant Esteve, construïda entre els segles XII i XIII. En la banda oest de l'església es troben les restes de l'antic castell conegut amb el nom de la Casa de l'Abat, on s'aprecia la transició de l'romànic a gòtic, edificat entre els segles XIII i XVI. A l'contrari que l'església parroquial, el seu estat de conservació no és molt bo ja que durant la Guerra del Francès, va quedar molt malmès a l'ésser ocupat per les tropes franceses. Avifauna a la vora del riu Manol El recorregut continua per un entorn menys modificat per l'home, apareixent elements típics de l'paisatge de ribera on dominen els canyissos (Phragmites australis) i altres espècies de zones humides. Entre la vegetació arbòria són característics els pollancres (Populus sp.), Oms (Ulmus sp.), Freixes (Fraxinus sp.) I salzes (Salix sp.), La presència denota l'abundància d'aigua en aquests sòls. Aviat es troba una zona de descans, condicionada amb bancs i papereres, després de la qual es deixa una pista a la dreta, separant des d'aquest punt el Camí de l'traçat de la carretera, bifurcant breument, però tornant a unir-se al costat d'un accés a el riu . S'arriba així, entre barreres naturals de canyís, a l'últim encreuament que condueix a la dreta fins a la carretera. Avançant per l'esquerra, de nou en direcció Vilanova de la Muga, s'arriba al tram final d'aquest itinerari que finalitza 200 metres més endavant.

Riu Manol

El Manol és un riu de l'Alt Empordà, afluent de la Muga pel costat dret. El seu nom nom podria derivar d'amnis (riu), amnolus (riuet) o manare (rajar). Neix prop de Lliurona a la Tossa d'Espinau, a 1.089 metres d'altitud, i acaba al passadís de Vilanova de la Muga. És un riu de cabal irregular, com correspon a un riu mediterrani, amb secades a l'estiu i crescudes en època de pluja. Pel que fa a la diversitat biològica, cal dir que és un riu ple de vida: el poblen les típiques espècies de riu català, barbs i truites, crancs de riu (actualment dominat pel cranc de riu americà, l'autòcton ha gairebé desaparegut), anguiles, serps d'aigua, salamandres, gripaus, granotes... Les ribes estan plenes de la vegetació de ribera: verns, pollancres...