Figueres - Vilabertran - Peralada - Masarc - Sant Climent - Vilartolí - Requesens - Cantallops - Capmany - La Vall -Figueres

Camí de Sant Jaume direcció a Vilabertran

Safareix de la Font de l'Abad Rigau

Antigament en els pobles s'hi construïen safaretjos públics, on les dones eren les encarregades de rentar la roba de la família. Els safareigs eren espais on la gent solia socialitzar i conversar, pel que encara queden expressions com fer safareig per indicar quan s'està rumorejant o explicant coses de terceres persones. Actualment els safareigs públics han deixat d'utilitzar-se per l'existència de la rentadora a totes les cases, encara que generalment s'han conservat pel seu caràcter lúdic i festiu, convertint-los en fonts i de vegades en abeuradors d'animals.

Monestir de Santa Maria de Vilabertran

La fundació de la canònica augustiniana de Santa Maria de Vilabertran fou obra de Pere Rigald, sacerdot encarregat d’una antiga església de la que es tenen notícies des del 969. Vers el 1060, aquell Pere Rigald hi havia reunit alguns clergues que hi vivien en comunitat. La casa monàstica ja de bon principi degué estar subjecta a la regla de sant Agustí. Aviat els antics edificis devien ser insuficients i el 1080 l'abat Rigald començà les obres d'una nova basílica, que fou consagrada vint anys més tard, el 1100. Molt aviat el cenobi adquirí força prestigi, i a la mort del fundador, aquest fou venerat com a sant. En aquella època, els canonges de Vilabertran participaren en la fundació de la col·legiata de Santa Maria de Lledó; el 1089, quan es va fundar l’establiment de Lledó, el seu primer prior, Joan, va sortir de Vilabertran. A partir d'aquí la comunitat s'anà enriquint amb donacions molt diverses i la seva vida es desenvolupà amb força regularitat fins la seva secularització. A més de Lledó, el priorat de Santa Maria de l’Om també depenia de Vilabertran. Mostra de la seva importància és la làpida sepulcral d’Alfons el Cast (mort el 1196) que es conserva als murs de l’església i que hom creu que contenia alguna part del cos del monarca. També fou escenari del casament entre Jaume II i Blanca de Nàpols (1295). Al segle XV es fortificà el monestir i es va aixecar el palau gòtic. El 1592 la canònica fou secularitzada i es convertí en una col·legiata regida per un arxiprest, amb onze canonges. El 1794 els francesos saquejaren l'abadia i s'inicià la ruïna, es perdé l'arxiu i la biblioteca i les tombes de l'església foren destruïdes. La col·legiata subsistí fins el 1835, quan passà a simple parròquia. L'església és de planta basilical, la de l'època de l'abat Rigald. S'hi conserva una bella creu processional gòtica, del segle XIV. Hi ha també un auster claustre romànic, del segle XII. La sala capitular i les altres dependències es conserven, però amb moltes modificacions degudes a haver passat per mans de particulars. El palau abacial fou construït a principis del segle XV, malgrat el seu estat de conservació, és un dels millors exemples d'aquesta mena d'arquitectura d'aquesta època.

Riera d'Anyet

L'Anyet és un riu de l'Alt Empordà, afluent de l'Orlina pel costat dret i per tant de la Muga. Neix a la muntanya de Requesens, on rep el nom de riera de Requesens i recull l'aigua de tota aquesta part de la serra de l'Albera que és molt abundosa en aigua. Quan deixa el terme de la Jonquera per entrar al de Sant Climent Sescebes, quan comença a dir-se pròpiament Anyet. Abans de travessar aquest poble primer passa per Vilartolí, on hi ha un antic pont medieval del qual només en queden restes. Després de Sant Climent continua cap al sud on s'ajunta amb l'Orlina abans d'abocar les seves aigües a la Muga al costat de Peralada. És un riu que si l'estiu no és extrem, pot tenir aigua tot l'any. Pel que fa a la diversitat biològica, cal dir que és un riu ple de vida: el poblen les típiques espècies de riu català, barbs i truites, crancs de riu (actualment dominat pel cranc americà, l'autòcton ha gairebé desaparegut), anguiles, serps d'aigua, salamandres, gripaus, granotes... Les ribes estan plenes de la vegetació de ribera: verns, pollancres...

Barri de Dalt els Pujals - Vilartolí

Paratge Natural d'interès Nacional de l'Albera

Coll del Medas

Riera d'Anyet

Castell de Requesens - des del pas del còrrec

Santa Maria de Requesens i Mas de l'església Vella

L'església romànica de Santa Maria va ser transformada al segle XVIII en una masia, coneguda com el Mas de l'Església Vella. Tot i que la major part de les estructures originals s'han conservat, les transformacions efectuades amaguen l'aspecte original de l'església, tret de la capçalera, on els dos absis són encara ben visibles. L'església tenia dues naus, una d'original i una altra afegida amb posterioritat, però encara en època romànica. Està documentada des del segle IX però les estructures conservades són probablement del segle XI. Pel que fa a la portalada, se sap que va ser traslladada al castell en les obres de reforma d'aquest, a la fi del segle XIX i actualment es pot veure com a façana principal del l'església del castell, dedicada a sant Romà. Consta de tres arquivoltes, una d'elles decorada amb una ziga-zaga. El timpà està esculpit amb una Mare de Déu entre dos àngels orants. És probable que en la reconstrucció s'haguessin d'afegir peces alienes a l'obra original però, en general, es considera que la major part pertany a l'església de Santa Maria. Període Segle X a XII Estil Romànic Situació Mas de l'Església Vella i Castell

Pont i Font Rovellada II

Els Banys de la Comtessa - El Pentinador - Font Rovellada

Font Rovellada de Dalt Font d’aigua ferruginosa, amb un edifici amb torre adossat, anomenat el Pentinador i també els Banys del Comte, de l’època de la reconstrucció del castell. Segons la llegenda, la senyora del castell venia fins a aquesta font a posar-se grumolls de ferro als cabells per esdevenir pèl-roja. Situada al nord del veïnat.

Veïnat de Requesens

Tipus Conjunt urbanístic Període Segle XVI-XVII Situació Camí de Requesens, des de Cantallops. El petit veïnat muntanyenc de Requesens està situat dons el parc natural de l'Albera. S'hi pot accedir, amb cotxe, per una pista forestal d'uns 7 km que surt de Cantallops*. El lloc és esmentat en un document de l'any 859 amb el nom de Richusins, d'origen visigòtic. Actualment està format per unes poques masies veïnes, una de les quals ha estat transformada en cantina. L'antiga església, romànica, estava lluny d'aquest nucli, sota el castell i un cop abandonada va ser convertida en masia. L'església del veïnat és un edifici del segle XVII-XVIII, poc evident en estar envoltat per les cases. *La pista és accessible per a tota mena de vehicles, tot i que cal anar amb precaució perquè hi ha trams força estrets. A mig camí hi ha una barrera que es pot obrir sense dificultat.

Castell de Requesens

CASTELL D’ORIGEN FEUDAL El castell original el va fer construir Gausfred II de Roselló en terres del compte Ponç I d’Empúries, fet que ja va provocar innombrables conflictes entre tots dos fins que l’any 1148 Ponç I hi envia els seus soldats i el derrota a la guerra coneguda com “de Requesens”, passant a ser governat pels de Rocabertí. El 1182 entra com a intermediari dels dos contendents Arnau de Requesens. Després passaria als Botonac i a través del matrimoni als Castellnou. Aquests el van vendre al compte Ramón Berenguer I d’Empúries i per matrimoni també als Rocabertí, els quals adquireixen la senyoria el 1418. Sobre els murs medieval, entre 1890 i 1899, s’hi va reconstruir el nou castell d’estil neomedieval i d’aspecte molt espectacular i fantasiós per Tomàs i Adelaida de Rocabertí. Les obres foren dirigides pel mestre de cases Alexandre Comalat, que reconstruí les encara vistents restes de l’edifici medieval amb el mateix traçat i la mateixa pedra de granit de la muntanya. Avui és molt difícil distingir la part original de la reconstruïda. De l’edifici medieval sembla que persisteixen poc més que uns panys de baluards, la torre quadrada del nord i una part de la porta del recinte superior, datables dels segles XII-XIV. La iniciativa de Tomàs de Rocabertí tingué un gran ressò a tot Catalunya, però els comtes no van poder gaudir de la seva nova residència. Tomàs morí el gener de 1898 i Joana-Adelaida va morir en circumstàncies poc clares just després de la festa d’inauguració del dia de Sant Joan de 1899. El castell va ser heretat pels seus nebots carnals. L’any 1923 compren Requesens els germans Pere i Joan Rosselló, industrials mallorquins que explotaren intensivament el bosc de la zona i poc després vengueren a Joaquín de Arteaga, duc de l’Infantado i empresari. El 1936, a l’inici de la Guerra Civil Espanyola, va ser brutalment saquejat per activistes de la CNT-FAI i després de la guerra, el 1942, el duc va vendre tota la propietat i el castell a la companyia Borés S.A., que finalment el va acabar venent el 1955 a Miquel Esteba i Caireta i Josep Pijoan, encara avui propietaris. L’EDIFICI I L’ENTORN Enmig d’un escenari natural de gran bellesa, la fortalesa reconstruïda té un aspecte impactant. L’edifici actual té tres recintes fortificats, amb torres rodones i quadrades, portals, merlets... Al recinte inferior destaca l’àmplia capella, dedicada a la M. de D. de la Providència en la qual es reaprofitaren elements romànics d’altres edificis de la zona (-els arcs de la portalada de Santa Maria de Requesens i de procedència francesa (el timpà i els relleus de sobre la porta-), les cavallerisses i diferents reixes de forja que imiten motius de reixes medievals de la catedral de Barcelona. També hi ha alguns edificis de servei, com ara unes cuines i el que durant l’última postguerra serví d’hospital militar. El segon recinte, més limitat, té porta fortificada. El recinte noble o superior inclou diferents estances, la gran sala amb xemeneia de pedra, uns finestrals amb uns porticons i una torre talaia rodona que és el punt més elevat del monument. Abans de comprar el castell de Púbol, Salvador Dalí intentà infructuosament d’adquirir-lo. El castell no ha tornat a estar habitat i ha sofert tot tipus de bretolades. PORTAL DE SANTA MARIA DE REQUESENS Portal de tres arcs en degradació i timpà, originari de l’antiga església romànica de Santa Maria de Requesens (S. X / XI), que es troba formant part d’un mas abandonat i en ruïnes. Durant la restauració del Castell de Requesens per part del mestre de cases Alexandre Comalat a finals del segle XIX, aquest fou traslladat a l’emplaçament actual, quedant integrat a la façana de la nova església. Aquest portal forma part del catàleg municipal de la Jonquera, que regula el POUM de 2004, i té la catalogació d’element d’interès. EL CASTELL EN L’ACTUALITAT El castell de Requesens constitueix un dels millors exemples d’arquitectura neomedieval que es conserven a Catalunya. Malauradament, ni els recursos dels seus actuals propietaris ni l’interès de les institucions no estan a l’alçada de la seva importància, tot i que l’any 2000 l’Ajuntament de la Jonquera va aprovar una moció on es reclamava l’atenció per la necessitat de realitzar reparacions de manteniment i consolidació del Castell. El castell i el seu entorn han estat font d’inspiració en diferents camps, des de la literatura fins al comerç, passant per la fotografia (el castell forma part de diverses fotografies premiades), la música (Francesc Basil guanyà el premi Barcino amb la sardana El castell de Requesens l’any 1956) i el cinema (s’hi rodà part de la pel·lícula “El caballero del dragón” de Fernando Colomo, l’any 1985) i a nivell comercial porten el nom de Castell de Requesens un oli i un cava. L’any 2002 la marca de llet El Castillo també feia servir el castell per filmar-hi un anunci. També hi ha diverses llegendes al voltant del castell i, és que com no podia ser d’altra manera en una construcció tan antiga, les històries que s’han viscut als seu entorn han derivat en diverses llegendes increïbles. Actualment el castell de Requesens està afectat per les disposicions espanyoles de protecció del patrimoni històric de 1949 i 1988 i, com tots els castells de Catalunya, catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional als efectes de la llei del Patrimoni Cultural català de 1993.

Les Pipes - central Hidroelèctrica

La Serradora

Des de la Font del Forcadell - Panoràmica a la plana empordanessa i Badia de Roses

Serrat de la Planella - Baixant a Cantallops

Font davant ajuntament de Cantallops

Riera de Torrelles a Cantallops

Cantallops

El terme municipal de Cantallops s'estén pel vessant meridional de la serra de l'Albera. El terme posseeix una extensa zona forestal, principalment d'alzines sureres. També hi ha pins, alzines i roures. Aquesta reserva forestal ocupa la part septentrional i més accidentada del terme. El bosc ha estat destruït en alguns indrets pels incendis. El lloc i l'església són esmentats el 844 en un precepte atorgat a favor del monestir de Sant Quirze de Colera, on consta que els monjos d'aquest cenobi havien poblat el territori i edificat l'església de Sant Esteve (de Cantalupis). El lloc pertanyia al comtat de Peralada. La població acusà un augment notable durant els segles XVIII i xix. Des del primer quart del segle xx s'inicià una davallada demogràfica, molt influïda no només per l'èxode vers les ciutats, sinó també per la minva de la rendibilitat de l'explotació forestal. El suro donà lloc a l'establiment de petites indústries taperes de caràcter familiar. L'etapa pròspera d'aquesta activitat fou a la fi del segle xix i a la primeria del xx. Als anys quaranta del segle xx, però, ja havia desaparegut gairebé totalment. En un mas d'aquest poble, el mas Bell-lloc, hi arribaren Antoni Rovira i Virgili, la seva família i altres diputats del Parlament de Catalunya, amb els respectius acompanyants, la nit del divendres 27 de gener de 1939 en el seu camí vers l'exili.

Font de la Carretera

Cami dels Estanys a Capmany i zona megalítica

Pícnic a Capmany - Font de dalt

Sant Sebastià

Situada dins del nucli urbà de la població de Capmany, a la banda de tramuntana de l'antic recinte emmurallat, al bell mig de la cantonada formada pels carrers majors, del Centre, de la Font, Santa Llúcia i Sant Climent. Església d'una sola nau de planta rectangular, amb l'absis no marcat en planta i orientat a tramuntana. La façana principal presenta un portal d'accés d'arc de mig punt adovellat, amb els brancals bastits amb carreus de pedra desbastats. S'hi accedeix mitjançant unes escales de pedra exteriors. Damunt seu hi ha una finestra de mig punt també adovellada. La façana està rematada per un campanar de cadireta d'un sol ull de mig punt, i està cobert per una teuladeta de dues vessants de teula. La façana de ponent presenta dues petites finestres bastides amb carreus de pedra, a mode d'espitlleres. La construcció està bastida en pedra treballada i sense treballar de diverses mides, lligada amb morter. A les cantonades hi ha blocs grans de pedra desbastada. Notícies històriques L'edifici va ser construït a principis del segle XVII, donat que es tenen notícies de haver celebrat una reunió extraordinària l'any 1606 a la capella. També es tenen notícies sobre diferents reunions de la universitat els anys 1641 i 1642 que tingueren com a seu l'edifici religiós. L'any 1713 es realitzaren dintre del temple les eleccions municipals. L'any 1986 el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, conjuntament amb la Diputació de Girona i l'Ajuntament de Capmany, van endegar un projecte de restauració de la teulada.

Església fortificada de Santa Àgata

Situada dins del nucli urbà de la població de Capmany, a la banda de tramuntana de l'antic recinte emmurallat, a la plaça del Fort. Església d'una sola nau amb absis de planta semicircular capçat a llevant i fortificat posteriorment. La nau està coberta per una volta apuntada mentre que l'absis presenta una coberta de forma ametllada, oberta a la nau mitjançant un arc apuntat adovellat. Ambdues voltes arrenquen del mateix nivell, la de la nau damunt una cornisa motllurada. En aquest mateix espai, integrades als murs laterals, hi ha quatre capelles disposades a mode de fornícules i obertes a la nau mitjançant arcs de mig punt adovellats amb les impostes motllurades. A l'extrem nord-est de la zona presbiteral hi ha la sagristia, de planta rectangular. L'edifici està il·luminat mitjançant tres finestres de doble vessant i arcs de mig punt adovellats. Aquestes obertures estan situades al mur meridional de la nau, tot i que actualment es troba tapiada, al frontis del temple i al fons de l'absis, exteriorment amagada per una casa que s'adossà al temple en època moderna. La portalada d'accés a l'interior es troba al mur de migdia, davant la plaça i s'hi accedeix mitjançant unes escales de pedra. Està formada per tres arcs de mig punt en gradació amb les impostes destacades, llinda plana i timpà semicircular amb vitrall. Els batents de la porta de fusta són decorats amb ferros forjats en forma d'espiral. A la part superior del frontis, situat a l'extrem de ponent de l'edifici, hi ha un campanar de cadireta de dues obertures rectangulars rehabilitat, el qual presenta un cos superposat a mode de torricó, amb dues obertures rectangulars més i una teulada de dues aigües de grans dimensions. Tot i que l'edifici estava completament sobrealçat per l'obra de fortificació defensiva bastida a finals del segle XIII - XIV, actualment només es conserva la part superior de l'absis, que li dóna una aparença de torre semicircular. Està bastit damunt la cornisa de dents de serra original de la zona presbiteral i format per carreus de pedra disposats en filades regulars i diverses espitlleres, damunt les quals destaquen dos petits matacans rectangulars, orientats a sud i llevant. La part superior de la fortificació està rematada per un parament de pedra desbastada de diverses mides, lligada amb morter. La construcció està bastida amb carreus de pedra ben escairats, disposats formant filades regulars. L'interior del temple presenta la volta de la nau arrebossada i pintada, mentre que la de l'absis és bastida en pedra desbastada de mida més petita. La resta de la conca absidal deixa el parament de carreus de pedra disposats en filades vist. Els murs laterals de la nau presenten un revestiment arrebossat i esgrafiat a imitació de carreus ben desbastats. Notícies històriques Les primeres fonts documentals que fan referència a Santa Àgata daten de l'any 1062, encara que la part del temple que es pot apreciar actualment correspon majoritàriament als segles XII-XIII. Durant el segle XIV l'absis fou fortificat amb la construcció de dos matacans i el sobrealçament de l'estructura original. D'aquesta obra es té referència a partir d'un document del 1301 pertanyent al bisbe de Girona, en el que prohibeix l'encastellament de les esglésies de Capmany i Sant Climent de Sescebes. Posteriorment queden documentades les reformes dutes a terme l'any 1594, quan el bisbe autoritzà l'erecció de l'altar de la Santa Creu. L'any 1597 es donà permís per a construir la capella de la Mare de Déu del Roser, foradant el mur nord de l'església. L'any 1629 fou autoritzat l'altar de Sant Isidre i en 1647 es va donar la llicència per a beneir una campana recent instal·lada, període en el que també es bastí la sagristia del mur de tramuntana del temple. El segle XVIII, vers l'any 1751, segons ordres del bisbe es construïren unes golfes sobre la teulada original que perviurien fins al final del segle XX. La última intervenció documentada es la realitzada l'any 1982 on, gràcies a la participació conjunta del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona, l'Ajuntament de Capmany i el Bisbat de Girona; es varen fer un seguit de restauracions, sota la direcció de l'arquitecte Joan Maria de Ribot i Batlle juntament amb l'arquitecte tècnic Josep Simon i Motjé. Aquestes consistiren en l'enderrocament del cos recrescut fins arribar al nivell de la cornisa romànica, desmuntant la coberta de teula àrab. També es va intervenir a l'espadanya, que va recuperar el seu aspecte original, dotant-la d'una coberta de fusta de dues aigües. Per últim s'ha d'esmentar que el temple sofrí en dues ocasions la pèrdua total de l'art moble que posseïa: una durant la Guerra Gran l'any 1794 i l'altra a començaments de la Guerra Civil l'any 1936.”

La Vall

Vila davall - La Vall - camí vell de Capmany