Parc Natural de Cap de Creus - Entretermes Roses-Cadaqués

Platja de Canyelles petites

La platja de Canyelles Petites o Canyelles és una platja residencial semiurbana que es localitza a la urbanització del mateix nom, a uns 3 km del nucli urbà de Roses, tot agafant la carretera que va des del Far a la platja de l’Almadrava. És una platja de sorra fina i color daurat, amb unes aigües transparents i de fons arenós, d’uns 350 metres de llargada per uns 25 metres d’amplada. Platja que gaudeix d’èxit entre els banyistes degut que es troba a recer de la Tramuntana.

Pujant a punta Falconera

La Punta Falconera és un dels paratges més emblemàtics del municipi de Roses. Té una superfície de 316.355,56 i un ampli tramat de camins i caminets, un total de 29, els quals es concentren principalment a la part més meridional. Aquest cap és el punt més meridional de la península del cap de Creus i separa les dues costes de Roses: la badia de Montjoi i les cales de Canyelles Grosses i Canyelles Petites. L'acció del mar i del vent han fet que tingui una costa sorrenca a la banda est i, en canvi, rocallosa a l'oest, presidida pel cap Norfeu. S'anomena així perquè des de sempre ha estat hàbitat de falcons i xoriguers. A més, l'erosió ha donat a la seva roca granítica gneisificada una semblança al cap d'un falcó. La gran riquesa natural - tant terrestre com marina- li confereix una bellesa extraordinària i un tractament especial, en estar integrat dins del Parc Natural de Cap de Creus. El seu estratègic enclavament, des d’on es dominen les aigües entre les Illes Medes i Norfeu, ha motivat el seu ús històric com a punt de guaita i vigilància del trànsit marítim. Fruit d'aquest ús, hi ha tota una xarxa subterrània de galeries i passadissos que surten a la superfície a través de búnquers, on es poden veure les sales de les bateries de tir i els forats per on sobresortien els canons. Actualment els búnquers de Falconera formen part del patrimoni rosinc. Entre 1944 i 1993 fou ocupat per l'exèrcit espanyol, que hi construí una bateria de costa formada per cinc búnquers artillats; aquesta bateria formava part del pla de fortificacions de l'eix pirinenc (conegut com Línea P o Línea Gutiérrez) decidit per la dictadura franquista per prevenir una possible invasió aliada durant la Segona Guerra Mundial. La presència militar evità que el paratge fos malmès per l'especulació urbanística. Des que el 2006 l'ajuntament de Roses va comprar la Punta Falconera, s'hi celebra un Aplec, a la primavera.

Punta Falconera

La Punta Falconera és un dels paratges més emblemàtics del municipi de Roses. Té una superfície de 316.355,56 i un ampli tramat de camins i caminets, un total de 29, els quals es concentren principalment a la part més meridional. Aquest cap és el punt més meridional de la península del cap de Creus i separa les dues costes de Roses: la badia de Montjoi i les cales de Canyelles Grosses i Canyelles Petites. L'acció del mar i del vent han fet que tingui una costa sorrenca a la banda est i, en canvi, rocallosa a l'oest, presidida pel cap Norfeu. S'anomena així perquè des de sempre ha estat hàbitat de falcons i xoriguers. A més, l'erosió ha donat a la seva roca granítica gneisificada una semblança al cap d'un falcó. La gran riquesa natural - tant terrestre com marina- li confereix una bellesa extraordinària i un tractament especial, en estar integrat dins del Parc Natural de Cap de Creus. El seu estratègic enclavament, des d’on es dominen les aigües entre les Illes Medes i Norfeu, ha motivat el seu ús històric com a punt de guaita i vigilància del trànsit marítim. Fruit d'aquest ús, hi ha tota una xarxa subterrània de galeries i passadissos que surten a la superfície a través de búnquers, on es poden veure les sales de les bateries de tir i els forats per on sobresortien els canons. Actualment els búnquers de Falconera formen part del patrimoni rosinc. Entre 1944 i 1993 fou ocupat per l'exèrcit espanyol, que hi construí una bateria de costa formada per cinc búnquers artillats; aquesta bateria formava part del pla de fortificacions de l'eix pirinenc (conegut com Línea P o Línea Gutiérrez) decidit per la dictadura franquista per prevenir una possible invasió aliada durant la Segona Guerra Mundial. La presència militar evità que el paratge fos malmès per l'especulació urbanística. Des que el 2006 l'ajuntament de Roses va comprar la Punta Falconera, s'hi celebra un Aplec, a la primavera.

Cap Norfeu

El cap Norfeu està situat al sudest de la península del cap de Creus, entre les badies de Jóncols, al nord, i de Montjoi, al sud. Forma una estreta península, allargada i corbada, molt rocosa i plena de penya-segats i coves naturals, que s'endinsa dos km a la Mediterrània i tanca, pel nord, el golf de Roses. Al sudest hi ha les illes Mòniques, uns illots rocosos entre els quals hi ha el Cavall Bernat i el Gat, perquè adopten les formes d'aquests animals. És una reserva natural integral, terrestre i marina. Forma part del Parc Natural del Cap de Creus i és un dels llocs més bells de tota la costa catalana. Tot i que s'hi pot accedir amb vehicle de motor, a través del camí de terra de Roses a Cadaqués (GR-92), és molt millor recórrer aquest paratge a peu, per respecte a la seva gran riquesa botànica i a les nombroses espècies d'ocells i animals aquàtics. És un lloc pel que semblen sentir predilecció les balenes i dofins. Els arbres més comuns hi són el pi i l'alzina. Al punt més elevat del cap Norfeu hi ha les restes d'una torre de guaita, anomenada La Torre de Norfeu. Es va construir pels volts del 1604, com a part del sistema defensiu del golf de Roses contra els corsaris. També havia estat anomenada Torre del Rei. Tenia una planta circular, molt gran, amb dos pisos. Actualment només resta dempeus el primer pis i el mur exterior que, que originalment era una cisterna.La torre deixà de ser un edifici militar quan la van volar els francesos, a la segona meitat del segle XVII, i posteriorment s'utilitzà per a usos agrícoles. Hi ha moltes llegendes al seu voltant, com la dels fadrins encantats o la Taula de Carlemany.

Cala Montjoi

Cala àmplia i concorreguda, ideal per oferir refugi a les embarcacions i per a la pràctica del submarinisme. Situada a 12 km de Roses i s’accedeix per a la mateixa carretera costanera que porta a la cala Jòncols. El fons marí adquireix un fort desnivell. Des de l'any 2009 gaudeix del certificat ambiental europeu EMAS i de l'internacional ISO 14.001.

Bulli Fondation - abans Restaurant Bulli

El Bulli va ser fundat el 1962 pel metge alemany Hans Schilling i la seva muller Marketta, com a bar on acudien els estiuejants i per atendre la demanda de les colles de col·legues submarinistes de la seva mateixa procedència que freqüentaven l'indret.A finals de la dècada dels 60, a mesura que la cuina anava prenent entitat, esdevingué un restaurant. Al llarg dels anys passaren diversos cuiners pel restaurant. A partir del 1972 s'abocaria a la nouvelle cuisine sota la direcció del cuiner Jean-Louis Neichel,amb el que El Bulli obtingué la primera estrella Michelin. El 1981, Juli Soler s'hi incorporà com a director i amb Jean Paul Vinay com a xef obtingueren la segona estrella a la guia Michelin. El 1983 arribà Ferran Adrià, en aquella època tenia 21 anys i va haver de demanar un permís al servei militar per a treballar-hi a l'estiu. L'any següent ja s'havia convertit en xef d'El Bulli, a mitges amb Christian Lutaud. L'any 1985 hi entrà Albert Adrià, el germà petit del Ferran, com a aprenent, que a partir de 1987 es va dedicar a les postres i dolços i posteriorment fou el director del BulliTaller. El 1987 Ferran Adrià va esdevenir xef en solitari i juntament amb Juli Soler iniciaren un projecte que els duria a aconseguir la tercera estrella Michelin l'any 1996. L'Albert Adrià va ser, juntament amb el Ferran Adrià i el Juli Soler, un dels tres ideòlegs del restaurant: el "tercer Bulli". El 2006 va obrir amb el seu germà el bar de tapes Inopia. El 26 de gener de 2010, Ferran Adrià va anunciar que el Bulli tancaria les portes durant els anys 2012 i 2013 amb la intenció de reinventar-se per posteriorment començar una nova etapa com a centre d'investigació culinària o bé com a restaurant, però amb diferent oferta. L'octubre de 2010 va anunciar una aliança de quatre anys amb Telefónica per establir les bases de la fundació en què es convertirà el Bulli a partir del 2014, que serà una espècie de laboratori relacionat amb el món de la cuina que aniria penjant les troballes a Internet. El mes d'octubre de 2012 Juli Soler va deixar la seva feina al Bulli a causa d'una malaltia degenerativa.

Punta de la Ferrera - Calitjàs -La Pelosa - Cap Norfeu

Calitjàs , aquesta petita cala de 110m, envoltada de penyasegats i d’aigües transparents, es troba entre les cales de Montjoi i La Pelosa a uns 14 km del centre de la vila. S’hi arriba a peu desde la carretera de terra que va de Cala Montjoi a Cala Jòncols. La sorra és de grà mitjà de color grisós. L’aigua adquireix profunditat ràpidament. La Pelosa, cala que queda a recer del Cap Norfeu i que gaudeix de més tradició popular de Roses. Cala situada a 15 km de la vila, seguint la mateixa carretera costanera que porta a cala Jòncols. El fons marí adquireix desnivell considerable. Des de l'any 2009 gaudeix del certificat ambiental europeu EMAS i de l'internacional ISO 14.001.

Arribant a Cap Norfeu

Vistes sobre cala Jóncols

Cala verge, de paisatge salvatge i escarpats penya-segats, situada a 18 km de Roses. S’hi accedeix per una carretera costanera, que voreja el tot el litoral, passant pel Cap Norfeu i finalitzant a cala Jòncols. El fons marí adquireix ràpidament un fort desnivell. Ideal per a la pràctica del submarinisme. Des de l'any 2009 gaudeix del certificat ambiental europeu EMAS i de l'internacional ISO 14.001.

La Regullosa

Carles, ja falta menys....

Camí del Pení

La Crïlla - Coll d'en Manyana

Carretera de Roses a Cadaqués a l'alçada de la Font d'en Titis

Badia de Cadaqués

es llanér petit

Port d'Alguer - sa Riba

Pastiseria Can Cabrisas - recollim el nostre encàrrec.... els Taps, plaça Dr Trèmols

Víctor Rahola i Trèmols [ Cadaqués, 1866 – Barcelona, 1952 ] Fill del propietari, comerciant i armador pertanyent a una destacada nissaga de Cadaqués i Roses, Francesc Rahola Godó. Víctor és el mitjà de tres germans. El gran, Frederic (1855 - 1919) és el reconegut advocat, poeta i polític que va ser secretari general del Foment Nacional del Treball. En Víctor Rahola estudia el batxiller a l’Institut de Barcelona per tot seguit fer la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona on es llicencia el 1893, doctorant-se l’any següent a Madrid i especialitzant-se en les malalties del Sistema Nerviós i Raig X al Departament d’Electrologia i Neuropatologia del professor Lluís Barraquer Roviralta a l’Hospital de la Santa Creu. Després, amb el seu company Joaquim Guitert estableixen un dels primers consultoris de Raigs X a Barcelona. Al mateix temps, fa diverses estades d’ampliació d’estudis a França i Alemanya i, a partir del 1912, esdevé metge interí d’aquest Hospital. Des del primer de juliol de 1903, ocupa plaça del Cos Mèdic Municipal de Barcelona visitant a la Casa de Beneficència prop Santa Maria del Mar. Nomenat supernumerari el 1896, ascendeix gradualment fins al 1924 moment en què es jubila a petició pròpia. A Cadaqués, però, hi té casa i passa llargues temporades tant a la vila com a l’illa S’Arenella de la seva propietat. Sovint, exerceix de metge i substitueix el titular de la vila quan és fora. Mentre és estudiant, col·labora com a redactor corresponsal al diari La Vanguardia amb articles a plana sencera com Vida estudiantil, publicat en portada el 1888 i, més endavant, a partir del 1890, hi té una secció diària. Mentre, en la seva faceta d’escriptor, Víctor Rahola és autor de versos humorístics que es publiquen en forma d’antologia a Lectura Popular el 1894. Més tard, escriu Cadaquesenques, obra editada per primer cop el 1930 i reeditada el 1984. Els seus poemes i altres col·laboracions apareixen a diverses publicacions catalanes com Cu-Cut. La premsa, també, es fa ressò del notable èxit que tenen les seves estrenes d'algunes peces teatrals i diversos monòlegs al Teatre Català, a l'interior del Teatre Romea. Són obres com Dos companys mal avinguts i Joguina en un acte el 1894, Por i Teresa, ambdues estrenades el 1906. L’any 1897, el metge Rahola és membre de la Comissió de Propaganda Auxiliar que organitza el IX Congrés Internacional d’Higiene i Demografia. Després, per al I Congrés Internacional de Tuberculosis que se celebra a Barcelona el 1912, juntament amb Joseph Herp i dibuixos del metge Corominas Prats, és autor del text de l’Auca de la Tisis. (Aventures del microbi de la Tuberculosis) que edita el Patronat de Catalunya per a la Lluita contra la Tuberculosis. Home polifacètic, gran aficionat a l’excursionisme i els viatges, Víctor Rahola és considerat un dels millors fotògrafs amateurs per Francesc Cambó a qui acompanya durant una expedició a Noruega i Espitzverg. Amant de la mar i de la tradició familiar, coneix bé tots els racons de la Costa Brava que ha seguit a bord del bergantí “Baltasar” i, més tard, del “Xino-Xano”, vaixell de petit motor amb el qual participa i guanya diverses regates. Víctor Rahola és el responsable que intel·lectuals i artistes com Picasso, Puig i Cadalfalch o Eugeni d’Ors visitin Cadaqués seguint les seves recomanacions. Acostuma a fer de cicerone dels visitants il·lustres com Josep Pla, que recala accidentalment i per primer cop a Cadaqués el 1918, com narra el mateix escriptor i periodista a Un viatge frustrat. Anys després, recorda l’amic que l’acompanya sempre que torna a Cadaqués amb gratitud infinita i es refereix a ell com “un personatge de mitjana edat, amb un caràcter amistós i molt viu d'esperit, la persona més bondadosa i amable d’aquest país, que vesteix com era habitual al segle XIX. També, Dalí opina que el metge cadaquesenc “exerceix més de malalt que la seva professió mèdica, amb aires de pobre, coix a causa d’un reumatisme, jugador de sofà i magnífic guia dels seus amics”. Mor solter amb 86 anys i, només dos anys després, la vila de Cadaqués li ret homenatge pòstum amb el descobriment d’una placa commemorativa que dóna el nom d’Avinguda Víctor Rahola a l’antic Camí de Sa Costa que voreja la badia pel sector de garbí.

Carrer d'es Call - Carrer del Dr Callís

Estàtua de Salvador Dalí, Benvinguda al poble

Direcció al Coll del Pení

Panoràmiques Pirineu i mar D'amunt

Coll del Pení - Base EVA4

La base militar del Pení és una base de vigilància del trànsit aeri militar i civil, situada al puig Simonets i el cim del Pení, entre Cadaqués i Roses. La base està integrada per l'Esquadró de Vigilància Aèria 4 (EVA-4) que és una unitat de primera línia de combat de l'exèrcit de l'aire, depenent del Ministeri de Defensa d'Espanya. Disposa d'un radar que forma part de la xarxa de l'Estat i està integrat al sistema de defensa de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN). La informació de situació de totes les aeronaus que estan volant en l'espai aeri espanyol i de l'OTAN s'envia a centres de control militars i civils. La base militar del Pení es va crear el 1953 per un conveni de defensa hispano-americà. Va ser inaugurada operativament el 1959 pel personal de la 875th Aircraft Control & Warning Squadron (AC&W Squadron) sota la dependència de la 65a Divisió Aérea de la 16a Força Aèria dels Estats Units d'Amèrica (USAF), com a base conjunta entre Espanya i els Estats Units amb un comandament de cada pais. L'any 1964 la unitat americana va ser dissolta, quedant les instal·lacions i equips a càrrec de l'exèrcit espanyol. Fins al 2015 disposava de dos radars analògics, un de vigilancia AN/FPS-20 i un altre d'alçada AN/FPS-6,[5] cadascun amb un radom que els protegia de les inclemències meteorològiques i que van ser substituïts per un radar digital nou 3D model Laser i un unic radom. El canvi tecnològic va suposar el trasllat de part dels militars que treballaven al Pení, donat que que la vigilància aèria ja no necessitava tants recursos.[6] El 2017 l'Ajuntament de Roses va reclamar a l'Estat que cedís part de les instal·lacions de la base militar del Pení al Parc Natural del Cap de Creus. La petició va tenir el seu origen en el Congrés dels Diputats quan es van aprovar el 2012 i 2013 dues proposicions no de Llei que reclamaven que el Ministeri de Defensa desafectés part de les instal·lacions de la base militar que estiguessin en desús a conseqüència de la modernització de l'espai amb l'objectiu de donar nous usos, com el de les oficines del Parc Natural.

Mas dels Arbres - José i Donald (actuals propietaris i restauradors)

Anomenat també La Gascona. Encara que la masia és datada al segle xvii, el primer document registrat que es disposa respecte al mas dels Arbres data del 1843, segons consta en el Capbreu de Roses, on s'esmenta que l'heretat està en domini directe del comte d'Empúries. Altrament, el primer propietari documentat data de l'any 1844: Silvestre Puig i Sarola. L'any 1871 es registra el primer amillarament on es recull el número de bestiar i les vessanes de terreny. El mas fou abandonat en la postguerra i fins fa poc servia per estabular vacades. El procés de degradació és molt acusat en tota l'edificació. Es conserven els alts arbres vora la riera que li donen el nom. Cal esmentar que el pla de les Gates, on se situa el mas, ha sofert diferents vegades l'efecte del foc, darrerament els anys 1974, 1976, 1982, 1985, tot i que els terrenys de l'heretat solament van ser afectats l'any 1985, quan es cremà una hectàrea d'aquesta. Tots aquests focs han fet desaparèixer gairebé tots els arbres, perdent així la lògica del topònim de l'immoble.

Mas d'en Causa i pIc de L'âliga

Badia de Roses - des del puig Rodó

Pla de les Gates - Antic abocador de Roses

Pla de les Gates - cista del pla

La Cista del Pla de les Gates és enmig del Pla de les Gates, per damunt del serrat de la Torre del Sastre i de la cala Montjoi, al sud del massís del cap de Creus. Es troba al sud de les construccions del Pla de les Gates És un sepulcre del tipus cista amb túmul. Està bastida en un terreny planer, sobre un aflorament de pissarra. Dins d'aquest aflorament es va fer encaixar la cambra, rebaixant la roca uns 20 cm, i es va construir el túmul al seu voltant. L'única llosa conservada, anomenada Llosa A, és de pissarra local, igual que l'aflorament i la majoria de blocs del túmul. La cambra era rectangular curta i formava un recinte tancat. Devia d'estar formada per dos suports laterals llargs i dos frontals més curts, dels quals només queda el lateral nord-est. La coberta no es conserva però devia de ser una llosa única de pissarra, de dimensions suficients com per cobrir la caixa funerària. Les dimensions internes de la cambra eren: Longitud, 1,25 metres; amplada, 0,75 metres; alçada, 0,67 metres. El túmul té forma circular i està construït al voltant de l'aflorament de pissarra on està encaixada la cista. Està força ben conservat. La seva alçada original devia ser d'1 metre aproximadament, però avui només se'n conserven 25 cm. Estava format per lloses grans i petites de pissarra, més algun bloc de quars, tot relligat amb terra. Es conserva part de l’anell de contenció intern i també se n’hi observen dos de radials. Aquestes estructures servien per donar més consistència al túmul. Pel tipus arquitectònic -cista rectangular amb túmul- es pot pensar que pertany a la fase megalítica originària de l'Alt Empordà-Rosselló, és a dir, de final del V o principi del IV mil.leni a.C. Durant l’excavació no es va localitzar cap tipus de material ceràmic que permetés corroborar-ho. Va ser localitzada el 12 d'octubre de 1986 per Sara Aliaga, Júlia Chinchilla i Josep Tarrús, durant una jornada de dibuix a la veïna cista de la Tomba del General. L'excavació va ser duta a terme el novembre de 1987.

Camí dels camps del mas marès -vista sobre Platja de Canyelles petites

Castell de la Trinitat

El castell de la Trinitat és un edifici situat a l'est del nucli urbà del municipi de Roses (Alt Empordà). Es troba al Golf de Roses, a la punta de la Poncella, sobre el far, a uns 60 metres sobre el nivell del mar. El topònim prové d'una ermita bastida l'any 1508, que fou destruïda, juntament amb una torre de defensa que s'alçava a la zona, quan es construí el castell. L'emperador Carles I va manar construir-lo amb anterioritat a la construcció de la Ciutadella de Roses. Les obres s'iniciaren el 2 de gener de 1544 i s'acabaren a mitjans de 1551. L'autor del projecte fou l'enginyer castellà Luís de Pizaño. És un edifici declarat bé cultural d'interès nacional. La primera documentació gràfica sobre les fortificacions preexistents és un dibuix en tinta datat del 1543 on s'aprecia una vista panoràmica de tota la badia de Roses on apareix el topònim "la Trinitat" sobre un promontori coronat per una torre amb la llegenda "Esta es la torre que se ha de fortificar". Així doncs identifica una torre anterior a les construccions del segle XVI. En canvi, la primera documentació escrita data del 21 de maig de 1543 on es menciona la possibilitat de "aforrar aquella torre de la montanya y hacer en ella un revellín". No va ser fins a l'any 1544 que es va començar a bastir el Castell per ordre de l'emperador Carles I i portada a terme per l'enginyer Pizaño. Aquest va ser rellevat en funcions per Mecer Benedito, enginyer que participa en l'obra. A finals de 1546, el virrei-marquès d'Aguilar informa a la cort que "el castillo está acabado". Aquesta afirmació feia solament referència al castell, donat que el revellí s'acabà l'any 1551.[1] Així i tot, l'any 1553 es tornà a actuar al cos del castell. La intervenció va ser encomanada al mestre d'obres Juan Conde Borgoñon. Consistí en l'elevació de la primera plataforma i la construcció de voltes al nivell inferior. Aquestes obres es van concloure el mateix any cap a l'estiu.[1] Cal esmentar que es tenen notícies històriques de diferents atacs contra el fortí l'any 1654 a mans d'uns pirates, 1645 contra l'exèrcit del conde Duplesis i el 1794 durant la Gran Guerra vers el francesos. Posteriorment no és sinó fins al 1724 quan es troba documentació sobre algunes propostes d'obra a mans de l'enginyer Frome. Entre aquestes propostes cal destacar la construcció d'un petit cos de guàrdia avançat "un puente levadisso" de la porta del reducte i un "entablado del sotteraneo" per aprofitar en més mesura l'espai de voltes amb la realització d'un pis superior de fusta, cosa que suposava una millora en la capacitat logística de la fortificació. El fortí va quedar parcialment destruït per les voladures de les tropes napoleòniques el 1814. Aquest va estar en runes fins al 2002 quan se'n va iniciar la rehabilitació d'acord amb un projecte de l'arquitecte d'Olot Miquel Capdevila y Bassols, que menystenia totalment les restes conservades, ja que aquestes només serveixen de base a un nou edifici que poc té a veure amb l'original.[2] En concret, s'han construït els murs amb formigó, contravenint les lleis de patrimoni vigents actualment.[3][4] El resultat d'aquesta intervenció és que ara la seva fesomia recorda més a un búnquer que no pas a una fortificació renaixentista; alhora que els materials d'enderroc extrets s'han llençat a un abocador.[5] El desembre del 2007 es va retirar la grua que havia acompanyat el perfil del castell aquests anys. L'any 2008 es van paralitzar les obres de rehabilitació per causes desconegudes.

El Far de Roses

El far de Roses és a la punta de la Poncella, un paratge dominat pel puig Rom i l'antic castell de la Trinitat. Ocupa el terreny del que va havia estat un antic destacament militar de costa ara situat a 200 metres per sota el castell, la bateria de sant Antoni. Està a 23,70 metres sobre el nivell del mar i a 12,40 metres de distància de la superfície del mar. El punt lluminós és a una alçada d'11,30 metres. El far de Roses es va inaugurar l'1 de setembre de 1864. La seva construcció es va aprovar per una Reial Ordre del 14 d'octubre del 1862, com consta a la memòria del "Proyecto de un faro de 4º orden para el golfo de Rosas". Les raons que aquest projecte addueix per l'emplaçament on es va construir el far són: Del minucioso reconocimiento practicado en la localidad, resulta que el mejor sitio para el establecimiento del faro que nos ocupa se halla en el cabo o punta en que está situada la batería del fuerte de la Trinidad (...). Todas las embarcaciones con rumbo a Rosas no deben tener más cuidado que el de dirigirse a la luz para encontrarse al instante en la bahía. (...) Por el lado opuesto, o sea por el Sur, el extremo del golfo lo indican las islas Medas en las que debe colocarse un aparato de 6º orden, resultando un alumbrado perfecto para toda la costa que ambas luces comprenden pues sus alcances se cruzan y no puede ninguna embarcación ocupar puesto alguno intermedia en esta zona sin descubrirlas siempre. El mateix document proposava que, ja que els fars de les illes Medes i de Cadaqués donaven llums fixes i blanques, les del far de Roses fossin vermelles. La preocupació per la higiene es fa del tot evident en l'ordenació arquitectònica de l'edifici. En efecte, encara es poden contemplar amb gran sorpresa del visitant tant el pati de la part posterior del far com la reixa de ferro, o una part important, que limitava originalment tot l'espai. En aquest espai exterior és on l'enginyer projecta instal.lar-hi, per mantenir la neteja de tot l'edifici així com per evitar el perill d'incendis, els quartons amb sostres a quatre vessants de totxana per als lleixius i les bugades, les comunes i la cisterna. També es preveu que les aigües residuals i les pluvials que no es necessitin per omplir la cisterna vagin a parar a un dipòsit d'aigües residuals. El terrat es prefereix amb un ampit de ferro que coroni la cornisa abans que un sostre de vessants perquè d'aquesta manera resultava més fàcil d'accedir-hi i fer-ne la neteja sovint. Actualment, l'ampit de ferro ha desaparegut, substituït per un mur d'obra. Al terrat s'hi accedia a través de la torre del far, que en relació amb la planta ocupa just el centre i que és quadrada en la part inferior fins a la coberta i, a continuació, de secció circular. Un dels elements distintius dels fars isabelins eren les escales de ferro fos o forjat.