1 Etapa de la Via Mercadera. Barcelona Cornella

Basílica de Santa Maria del Mar

Santa Eularia

Collado de montaña

Estatua de Santiago

La primera de les peces que el representen es troba a la plaça Sant Jaume, a la cantonada amb el carrer de la ciutat. Es tracta d’una estàtua del sant muntant el seu famós “cavall blanc” realitzada pel prolífic Manuel Fuxà. Es troba en aquella fornícula des del 1903 quan La Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat va decidir posar sota la protecció de diversos sants algunes de les seves oficines. En aquest sentit aparegueren tres peces d’art públic: l’estàtua que ens ocupa, que va costar 10.000 pessetes, va ser la segona en posar-se, s’havia començat amb la de Sant Pere (1898), realitzada per Antoni Mas, Josep Tarrach, a la plaça del seu nom, i després de la de Sant Jaume s'aixecaria la de Santa Maria de Gràcia (1908), obra d’Enric Clarassó, al començament del carrer Gran de Gràcia, que va ser destruïda en temps de la guerra i substituïda per una de nova obrada per Manuel Martí Cabré

La Casa de la Ciutat

La institució municipal barcelonina té el seu origen a l'any 1249. Inicialment no disposava d'un edifici propi i les reunions del Consell de Cent es celebraven al convent de Santa Caterina i després al de Sant Francesc. No va ser fins al 1369 que es va adquirir la casa de Simó Oller al carrer de Regomir per convertir-la en Casa de la Ciutat. l'edifici va ser transformat i ampliat amb noves dependències, la primera de les quals fou el Saló de Cent, i una façana gòtica, obres realitzades entre 1370 i 1402. A partir del segle XVI es construí el pati interior, amb galeria alta i escala monumental. Molt després, un cop urbanitzada la plaça de Sant Jaume i enderrocat el convent homònim que l'ocupava (1823), es va decidir dotar l'edifici d'un nou cos amb façana encarada al Palau de la Generalitat, obra que es va dur a terme entre 1831-47. Cap a la fi del segle XIX es va realitzar una nova transformació que va permetre completar el perímetre del palau.

El Palau de la Generalitat

La Diputació del General o Generalitat de Catalunya, òrgan de govern del país entre els segles XIV al XVII, va adquirir el 1403 unes cases del call barceloní per edificar-hi la seva seu. Aquesta es va anar construint a partir de 1416 sota la direcció del millor mestre de l'època, Marc Safont, autor de les galeries gòtiques i de la Capella de Sant Jordi (1432-39). Gairebé un segle després el Palau es va ampliar amb el Pati dels Tarongers i les sales annexes i al començament del segle XVII es realitzà la façana de la plaça Sant Jaume i les façanes barroques de l'ala nord. Un cop abolida la Generalitat per Felip V (1716) l'edifici va ser ocupat per la Reial Audiència fins que, al 1908, s'hi instal·là la Diputació de Barcelona, la qual s'hi va mantenir,amb el parèntesi republicà de 1931-39, fins la recuperació de la Generalitat el 1977.

Plaça de Sant Jaume

La plaça de Sant Jaume constitueix el centre de la vida social de la ciutat des de la seva fundació en època romana, ja que era el punt de confluència dels dos carrers principals, el cardo maximus i el "decumanus". Durant l'edat mitjana i fins al segle XIX va ser un espai reduït i una bona part de l'actual plaça era ocupada per diversos edificis, entre ells l'església de Sant Jaume i el seu cementiri. La plaça adquirí el seu actual aspecte entre els anys 1824 i 1848, amb l'enderroc d'aquells edificis i l'obertura de carrer Ferran, completada amb la nova façana de l'Ajuntament, encarada a la façana renaixentista del palau de la Generalitat. Des d'aleshores ha estat testimoni dels esdeveniments més importants de la història moderna de Catalunya, com la proclamació de l'Estat Català el 1931 o el retorn del president Tarradellas el 1977.

Waypoint

Waypoint

El Coll de Barcelona La visita puede comenzar o terminar en el Museo de Historia de Barcelona, las salas sobre la Barcelona Medieval nos ayudarán a conocer la comunidad judía que vivió en el Call barcelonés. Aquesta guia explica la història i la vida de la comunitat jueva que va viure al Call de Barcelona a l'època medieval i va desaparèixer després dels avalots de l'any 1391. Avui dia, les comunitats jueves de Barcelona viuen integrades a la ciutat. La redacció d'aquesta guia ha comptat amb la seva col·laboració. Iniciem la ruta del Call advertint que la senyalització no pot fer referència a un punt concret que podem veure ja que, malauradament, no s'ha conservat pràcticament res de l'antic Call. Així, intentem despertar la curiositat o la imaginació dels vianants, experts o interessats en conèixer la història d'un barri barceloní on va viure la comunitat jueva entre els segles XII i XIV. Plànol del Call Carrer del Call El Call era el barri on vivia la comunitat jueva a la Barcelona Medieval, conegut amb aquest nom des del segle XII. La paraula Call significa carrer petit o carreró; el nom s’estengué a tot el conjunt de carrers ocupats pels jueus, és a dir, al barri jueu i la comunitat de jueus rebé el nom d’aljamaEl Call Major ocupava el quadrant nord-oest de la ciutat romana. De la urbanització romana es conserven traces de la muralla, amagades entre cases, i els carrers de Sant Domènec i Sant Honorat, de la Volta (actuals carrers de Sant Sever i Davallada de santa Eulàlia ) i el carrer del Call que anava a la porta romana, i que en cert moment, va ser desviat, i travessà el mur romà del que se’n conserven restes a la cantonada amb el carrer S. Domènec. Carrer de Sant Honorat Límit est del barri. A l’extrem hi havia un dels portals d’accés al Call i en un carreró ara desaparegut, la Font, la Sinagoga Poca i altres construccions medievals sota el Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat Carrers de sant Sever i Baixada de santa Eulàlia Límit nord del Call. Els dos carreres eren coneguts com la Volta del Call. A la dreta limitava amb els dominis episcopals i a l’esquerra estava tallat pel mur romà i no s’obrí fins a finals s. XIV vers el c. de la Palla. En l’edifici cantonada al carrer de sant Felip Neri també s’han trobat sitges i restes de construccions medievals Placeta de Manuel Ribé Plaça moderna al centre de l’antic Call. L’edifici que fa cantonada al carrer de l’Arc de sant Ramon del Call, construït en el segle XVI i amb restes anteriors dels segles XIII i XIV, és el Centre d’Interpretació del Call on podem informar-nos i assistir a alguna de les activitats programades Carrer de Marlet Un dels carrers més coneguts del Call barceloní per la làpida encastada en el mur de la casa num.1. Diu: “Fundació Pia de Rabí Samuel Ha-sardí. El seu llum crema permanentment”. És una reproducció de la làpida original que recorda aquesta institució jueva. Seguint cap el carrer de la Fruita, podem veure una imatge que ens permet imaginar-nos com eren , de fet, els carrers del Call: petits, estrets, amb giragonses i amb cases que sembla que tallin el pas Carrer Sant Domènec del Call (ara Salomó ben Adret) Carrer principal del Call. En ell hi havia la Sinagoga Major (a l’interior de l’illa entre els carrers de sant Domènec, Marlet, Arc de sant Ramon del Call i l’actual placeta de Manuel Ribé), i les cases dels membres més importants de la comunitat. A l’inici, tocant al carrer del Call, el portal d’accés al barri i la carnisseria. L'any 2017 ha sigut rebatejat amb el nom de Salomó ben Adret. Carrer de Sant Ramon del Call Segueix la línia interior del mur romà. No tenia sortida al carrer del Call, i, per un pont elevat, es comunicava directament amb el Castell Nou, fortalesa medieval construïda sobre la porta romana. Té un traçat molt irregular, en forma de quatre. Al final del carrer havia existit un carreró que anava fins a la Baixada de santa Eulàlia Els Quatre Cantons del Call Aquests quatre carrers (cruïlla de Banys Nous, Boqueria, Avinyó i Call),al peu del Castell Nou per la seva part exterior, és a dir, fora el recinte romà, van iniciar la seva urbanització a mitjans segle XIII, quan el rei autoritzà l’obertura de portes i finestres en l’antic mur romà. Abans, però, una important construcció ocupava la cantonada entre el Carrer dels Banys Nous i el de la Boqueria: els Banys Nous, els banys públics medievals de la Ciutat. Estaven situats en l’espai ocupat ara per un edifici amb uns destacats esgrafiats barrocs.Els Banys van ser fundats l’any 1160 pel jueu Abraham Bonastruc associat al comte Ramon Berenguer i van estar en ús fins el segle XVI; l’edifici estava construït segons la tradició àrab de les cases de bany, però amb tècniques i decoració romàniques; tenia diverses sales i dependències, entre elles una destinada a miqvé . L’ edifici es mantingué dempeus, sense ús però, colgat sota la casa fins el 1835 Call Menor És una urbanització del segle XIII, planejada i planificada, formada per cinc illes, amb una sinagoga i una plaça al centre.No tenia comunicació directa amb el Major que acabem de visitar.Els seus límits eren els carrers de Boqueria, Raurich, de la Lleona i AvinyóTenia dues portes, una al peu del Castell Nou i l’altre al carrer de la BoqueriaEl carrer de la Boqueria va ser ocupat posteriorment pels conversos que s’establiren amb els seus negocis: orfebres, teixidors de vels, sastres, sabaters . La Volta del Remei, entrant per Boqueria, conserva encara una torre medieval del segle XIII.L’ Arc de santa Eulàlia, entrant també per Boqueria, està format per una torre medieval de mitjans del segle XIV, dita Torre de santa Eulàlia.La Sinagoga va ser convertida en església de la Trinitat per uns conversos; s’amplià després a Convent i actualment és l’església de Sant Jaume

Waypoint

Església de Sant Jaume de Barcelona

Església de Sant Jaume o de la Trinitat (Segle XIII a XV - Carrer Ferran, 28)

Després del saqueig del Call, substituint la vella sinagoga, es va fundar el 1394 una confraria de jueus conversos, sota l'advocació de la Santíssima Trinitat. A partir de 1525 va passar a formar part del convent dels trinitaris calçats, desaparegut el 1835. Aleshores l'església va ser convertida en parròquia i posada sota l'advocació de sant Jaume, arran de la destrucció de la veïna església homònima. Té una nau única coberta amb volta de creueria, que es va ampliar al segle XVI amb capelles laterals i amb la capella del Remei, la porta de la qual està integrada a l'edifici veí. Al segle XVII s'amplià la nau en un tram més, afegint­hi la capçalera, el transsepte i la cúpula octogonal. El campanar es va alçar el 1722. El temple va ser remodelat per Josep Oriol Mestres entre 1866 i 1880, quan es va renovar també la façana, en estil neogòtic. El retaule major, del segle XIV però modificat amb posterioritat, procedeix de la Catedral

Església de Sant Jaume de Barcelona

Església de Sant Jaume de Barcelona

Les altres dues imatges de Sant Jaume les trobem a la capella que té dedicada al carrer Ferran: a la façana apareix la imatge de “Santiago Matamoros”, realitzada per l'escultor tortosí Anicet Santigosa, una representació “políticament incorrecta” basada en la llegenda que va sorgir en plena reconquesta. Diuen que a Clavijo, a prop de l’actual Logronyo, s’estava lluitant ferotgement contra els musulmans que a mesura que avançava la lluita veien com s’acostava la seva victòria. Aleshores els cristians van demanar auxili al cel i d’allà baixà, muntat en el seu cavall, el sant que ens ocupa qui a cops d’espasa va acabar amb els infidels i deixà la victòria en mans dels seus fervents seguidors. Potser en el temps que corren la imatge d’un sant que aniquila els seus enemics no és la millor imatge per una església. Així que millor fixar-nos a l’interior on trobem una imatge del sant com a pelegrí. La tristesa de la seva cara sembla voler dir-nos: jo no vaig acabar amb cap "moro".

Waypoint

Pla de l'Os

Milers de persones trepitgen diàriament el mosaic que Joan Miró va fer al cor de la Rambla de Barcelona. Per alguns passa desapercebut, d'altres s'hi paren a contemplar els colors característics de l'artista barceloní. Però pocs saben que aquest havia estat un espai de la Rambla emblemàtic, just davant de la famosa porta de la Boqueria. Diuen que els barcelonins quedaven bocabadats davant les portes que el comte Berenguer IV havia fet portar d'Almeria com a trofeu de guerra. Un preciós treball arabesc que va rebatejar l'antic portal de Santa Eulàlia, com el de "la Boqueria". Amb l'enderroc de la muralla, el 1760, desapareixia la porta i s'obria una esplanada: el Pla de l'Os. Va ser aquí on, el 1976, l'artista Joan Miró veia com es feia realitat la idea d'ubicar una de les seves obres al paviment de la Rambla de Barcelona, ben a prop del Passatge del Crèdit, el lloc on havia nascut 83 anys abans. La seva intenció era que els passejants de la Rambla trepitgessin el mosaic, i poc li importava si quedava malmès amb el pas dels anys. De tota manera, l'Ajuntament de Barcelona es va encarregar de restaurar-lo l'any 2006, en motiu del trentè aniversari de l'emblemàtica obra de Joan Miró. Llavors, els mosaics que el formaven s'havien deteriorat i havien perdut color. El mosaic té la forma circular del cosmos. Els seus colors elementals, el groc, el blau, i el vermell, així com les formes simples, parlen del llenguatge propi de Joan Miró. Un llenguatge intuïtiu que recupera la puresa del món de la infància.

Església de Sant Agustí Nou

Després de la desfeta de 1714, la construcció de la Ciutadella va obligar els agustins a deixar el seu convent, al barri de la Ribera, per traslladar-se a aquest nou indret on, a partir de 1728 es van iniciar les obres del nou convent i es va inaugurar el 1750. Amb la desamortització van desaparèixer els diversos edificis conventuals, entre ells el claustre, i només ens ha arribat l'església, convertida en parroquial. És un temple d'una sola nau, molt àmplia, amb capelles laterals, coberta amb volta de canó amb llunetes i creuer amb cúpula. La capçalera, que forma un semicercle de columnes corínties, és del segle XIX. La façana, inacabada -estat en que encara es troba- va ser projectada per Pere Costa el 1735. Tenia dos claustres. L’actual plaça de Sant Agustí formava part del convent, era un pati davanter de l’església; la tanca es va enderrocar el 1855. El segle XIX és marcat per un seguit d'incidents, que afectaren negativament la comunitat i les seves riqueses. Durant l’ocupació francesa, el 1808, va servir de caserna, compartint l’espai els soldats i els monjos. El 1813 va quedar sense religiosos. El 1814 les tropes van abandonar el convent que fou recuperat pels frares amb rapidesa, i que es van afanyar a emprendre les obres de restauració, però van haver de suportar les acusacions de col·laboracionisme amb els ocupants. El 1835 es va incendiar, juntament amb altres convents de la ciutat. Més endavant es va decretar la desamortització i va passar a parròquia, funció que encara té. El 1936, als inicis de la guerra d’Espanya, va tornar a afectar el lloc, que fou incendiat i saquejat. Va ser ocupat pel sindicat d’Arts Gràfiques. El 1971, a l’església de Sant Agustí va tenir lloc la fundació de l’Assemblea de Catalunya

Sala d'Exposicions Capella de l'Antic Hospital de la Santa Creu

Antic Hodpital de la Santa Creu

L'hospital de la Santa Creu va ser promogut pel Consell de Cent, sota el regnat del rei Martí I, després d'unes plagues de pesta i fam que es van produir a la ciutat a finals del segle XIV, amb l'objectiu d'unificar en un sol edifici els diferents hospitals que hi havia dispersos per la ciutat (Sant Llàtzer, d'en Marcús, dels Pelegrins...) en una única entitat. Es va iniciar el 1401 i es va allargar durant més d'un segle. El 1406 ja estava enllestida una ala i s'iniciaven les obres del claustre. L'edifici, fet pel mestre d'obres Guillem Abiell i ampliat en diverses ocasions, és una bona mostra del gòtic civil català. Hi destaquen el claustre i les tres naus de dues plantes que l'envolten. El conjunt hospitalari també incloïa una petita església. L'església es va acabar el 1444 i el 1509 s'enllestí la nau nord i s'inicià la de ponent. La façana del carrer Hospital és també dels inicis del segle XVI. Hi destaca el portal, obra d'Antoni Cuberta, que combina elements renaixentistes (pilastres, llinda i frontó semicircular en forma de petxina) amb un relleu on uns àngels sostenen un escut, de tipologia gòtica. El portal que dóna accés a l'església és obra barroca del 1730, obrada per Pere Costa, amb una escultura que fa referència a la Caritat. A principis del segle XX, quan les instal·lacions van quedar obsoletes, es va encomanar a l'arquitecte Domènech i Montaner la construcció del nou hospital en uns terrenys adquirits per l'hospital i en uns de cedits pel banquer Pau Gil, motiu pel qual es va afegir el nom de Sant Pau al de la Santa Creu. El 1926 l'edifici de l'antic hospital va ser adquirit per l'Ajuntament de Barcelona, que el va rehabilitar, i el 1931 va ser declarat Monument Historicoartístic d'Interès Nacional. Actualment acull la Biblioteca de Catalunya, dues biblioteques públiques de la Diputació de Barcelona, l'Institut d'Estudis Catalans i l'Escola Massana d'Art i Disseny.

Jardins de Rubió i Lluch

Creu Monumental

De l'any 1591 que cent anys després va ser restaurada i situada sobre una magnífica columna salomònica de marbre rosat i blanc, obra de Bernat Vilar. La creu va ser destruïda, com gairebé totes les del país l'any 1936. El 1939 es va inaugurar una reproducció exacta de l'obra original

Biblioteca de Catalunya

Rambla de Badal

Capella de Llatzer

Capella romànica que va pertànyer al desaparegut Hospital de Mesells o leproseria. Aquest hospital va ser fundat pel bisbe Guillem de Torroja a mitjan segle XII en el que aleshores eren els afores de la ciutat. La capella, modernament restaurada, és de nau única i té un absis semicircular amb lesenes i arcuacions llombardes i una finestra de mig punt amb arquivoltes que descansen sobre columnes amb els capitells decorats. La coberta original va ser substituïda per una volta amb llunetes, en la qual es van obrir dos ulls de bou. La façana que dóna a la plaça Pedró té una fornícula feta construir per Erasme de Gònima el 1792. Va ser tancada al culte i desacralitzada el 1913 i va restar abandonada fins el 1954 quan Adolf Florensa en va fer una primera restauració.

Plaça del Padró

El nom de la plaça prové de la fita o pedró que assenyalava la confluència dels camins que, venint de Montjuïc i del Llobregat, duien a la ciutat, l'un cap a la Portaferrissa (carrer del Carme) i l'altre cap a la porta de la Boqueria (carrer Hospital). Ara és un conjunt heterogeni d'edificis de diferent època, la major part del segle XIX. D'entre ells cal assenyalar el del número 1, amb decoració de terracota segons la moda romàntica. Menció especial mereix l'antic Hospital del Carme (número 9), que conserva un balcó amb llinda de pedra on hi ha un escut i la data de 1703. Els caparrons esculpits a banda i banda, de tradició gòtica, poden provenir d'una finestra anterior, potser del segle XVI.

Casa de la Generalitat o del Bollo

La Casa de la Generalitat tenia la funció de recaptar impostos per l'entrada i sortida de mercaderies de la ciutat. Per acreditar que l'impost s'havia pagat s'afegia una marca de plom amb el segell de la entitat. Aquest sistema també es troba a documents pontificis, per això eren coneguts com butlles (d'aquí el nom de la casa de la Bolla). La seva funció era similar a les duanes. Aquest sistema de recaptació d'impostos, estès a altres mercaderies com ara els aliments, va perdurar a Barcelona i a molts altres municipis al llarg del temps fins ben entrat el segle XX, sent conegut com a burot. Es tracta d'un edifici de pedra, de planta baixa i dos pisos, que encara avui manté l'aspecte exterior original, en us estil a cavall entre el gòtic i el renaixement. A la cantonera, flanquejat per dos grius (animals mitològics meitat àliga i meitat lleó) hi ha l'escut de la Generalitat, que es repeteix a la clau i a les llindes de les finestres. El portal és adovellat i els finestrals són de llinda recta. Al 1714, a la Casa de la Generalitat, Antoni de Villarroel i el Duc de Berwick es va signar la capitulació de Barcelona. Generalitat, Antoni de Villarroel i el Duc de Berwick es va signar la capitulació de Barcelona.

Porxo de la Iglesia de Sant Antoni

La Casa de la Generalitat (1583) i l’antiga església de Sant Antoni (1430) flanquejaven la porta d’entrada més il·lustre de la Barcelona emmurallada del segle XVI, el Portal de Sant Antoni existent entre 1377 i 1854. Ambdós edificis estan un enfront de l’altre i per allà passava el Camí Ral (antiga Via Augusta romana cap a Tàrraco). Els visitants il·lustres entraven per la Porta de Sant Antoni, porta triomfal de la ciutat i accés principal de reis, prínceps i ambaixadors ja que estava situada en el camí que venia d’Aragó. El convent, església i hospital de Sant Antoni. L’orde de canonges de Sant Antoni, o antonians, té el seu origen a finals del segle XI al Delfinat francès, quan el noble Gastó de Valloire va aconseguir la curació del seu fill, afectat d’ergotisme, malaltia coneguda després popularment com “foc de Sant Antoni”, molt comuna en aquella època. El mateix Gastó va fundar una comunitat secular que es dedicava a tenir cura dels pelegrins i especialment els que patien del “foc de Sant Antoni”. Aquesta congregació fou autoritzada pel papa Urbà II, el 1095 i com a orde monàstic el 1218, pel papa Honori III. L’any 1248 van adoptar la Regla de Sant Agustí i el 1297 van esdevenir canonges regulars. Els antonians no van arribar a Barcelona fins el segle XV. Van establir un hospital, església i convent a tocar de la muralla de ponent de la ciutat. La primera pedra es va posar el 1430, l’església es va aixecar entre el 1433 i 1447(?). Aquest establiment tenia la missió de vetllar per l’estat sanitari dels viatgers i traginers que entraven a la ciutat. En el decurs dels anys els antonians i el convent mateix van entrar en decadència. El 1791 es va extingir l’orde i els religiosos de tot Espanya es van anar reunint a la casa de Barcelona, que fou la darrera en tancar.

Mercat de Sant Antoni

Plaza España

La Plaça Espanya de Barcelona se situa a la Gran Via de les Corts Catalanes en la confluència amb l’avinguda del Paral·lel, la Carretera de la Bordeta, el carrer de Tarragona i el Carrer de Sants. Just davant de la Plaça d’Espanya, es troba l’avinguda de Maria Cristina, on hi ha la Fira de Barcelona. Aquesta avinguda està presidida pel Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), i amb les seves dues torres venecianes a l’entrada, així com les 4 restituïdes columnes de Domènech i Montaner, que simbolitzen les 4 barres de la bandera catalana, i la Font Màgica (obra de Carles Buïgas). La Plaça Espanya és obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch i Guillem Busquets i, se sorprendrà el visitant en veure que la font situada al bell mig de la plaça, presenta una estètica més típicament madrilenya que no barcelonina. Aquesta bonica font amaga els seus secrets. Construïda amb motiu de l’Exposició Universal de 1929, Espanya sencera vivia una profunda crisi econòmica sota la dictadura de Primo de Rivera. El monument es va construir amb materials barats i de poca qualitat. Quan es va fer la restauració integral de la font, els tècnics no es podien creure que s’hagués mantingut tants anys en peu.

Parroquia Sant Medir

La parròquia de Sant Medir la va fundar el 1947 el mossèn Amadeu Oller en uns terrenys cedits per la família Planes, i en un barri marginal que vivia a l'ombra de Sants. Sempre ha estat un espai compromès socialment, culturalment i políticament amb tot el que passa a la Bordeta. Durant la dictadura, Sant Medir es va convertir en el punt de trobada de moltes empreses i d’aquells que estaven perseguits pel règim. Als anys 60, la parròquia també va ser l’escenari on es va fundar CCOO després d’una assemblea en què van participar al voltant de 300 treballadors de sectors productius diferents. Però a Sant Medir no només es fa activitat política. També és un espai important per a la cultura del nostre país. El 1964 es va crear el Premi Amadeu Oller de poesia, un certamen que ha arribat fins als nostres dies i serveix a molts joves escriptors per publicar les seves creacions per primera vegada.

Església de Sant Medir

Rambla Badal

Frotera de Barcelona y L'Hospitalet

L' Escorça seu de la Casa Galega

Mojo 1170 km

Església nova romànica de Santa Eulàlia de Provençana

Església consagrada el 1957. És d'estil neoromànic, amb dos grans campanars paral·lels de planta quadrada, oberts en la seva part superior amb arquets de mig punt. L'edifici és de maó vist i tots els elements estructurals i ornamentals són una recreació de l'estil romànic. Va existir un primer projecte de l'arquitecte Rubió i Bellver, que mostrava influències de Cuypers, creador de nombroses esglésies a Holanda de gust neogòtic. L'any 1925 va començar la construcció de l'edifici segons Rubió. Es va aturar en diverses ocasions abans i després de la Guerra Civil . Al 1952, finalment, es reprèn amb un nou arquitecte, Puig Janer, aprofitant-se els fonaments i alguns murs i fragments escultòrics de la primera obra. A la plaça de l'església, Carles Buïgas -autor de la Font Màgica de Montjuïc- va construir una font de llum, forma i colors canviants el 1969. Era considerada la segona en importància de Catalunya d'aquest tipus.

Església romànica de Santa Eulàlia de Provençana

La parròquia de Provençana es troba documentada des del 1045 però l'edifici que s'ha conservat degué ser construït cap a la fi del segle XI. Va ser consagrat pel bisbe de Barcelona Berenguer Folc l'any 1101. La portalada va ser obrada just cent anys després, segons consta en la inscripció del timpà: "Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A" ("l'any 1201, en el mes de març, això fou edificat per cert mestre A". Arnau, segons alguns estudiosos). És un edifici romànic, de tres naus separades per arcades de mig punt sobre pilars rectangulars, la central coberta amb volta de canó i les laterals amb volta de quart de cercle. Els absis fóren eliminats en l'alçament de la nova església. La portalada, sobreposada, és formada per dues arquivoltes emmarcades per un guardapols amb un fris esculpit de fulles i dues columnes amb capitells cisellats, d'aspecte rústic. Va ser l'única parròquia del municipi fins a mitjan segle XV. A partir de llavors, va esdevenir capella eremítica, i fins i tot va arribar a servir de galliner. Restaurada durant el segle XVIII, va recuperar la categoria de parròquia a partir del segle XIX. S'han trobat algunes restes romanes, com el conegut cap de Medusa, corresponents a una vil·la situada allà mateix.

Casa de la Vila Ayuntamiento

L'actual edifici central de l'Ajuntament va ser construït entre els anys 1894 i 1895 arran de la donació testamentària d'un dels més importants prohoms de la ciutat, el periodista, empresari i filantrop Rossend Arús i Arderiu. L'estil arquitectònic segueix l'esquema dels edificis municipals del segle XIX, basat en l utilització del repertori formal neoclàssic com a representació formal del concepte d'autoritat. La façana principal, severa i equilibrada, té tres cossos, el central sobresortint de la línia de planta. L'entrada principal, sota l'àmplia balustrada, és emmarcada per llosa de marbre. Les tres finestres balconeres són voltades amb motllura i llinda, la central flanquejada per dos parets de pilastres de capitell corinti.Corona la façana un cos central, en semicercle, amb la inscripció de l'any de construcció. L'edifici va ser ampliat durant els anys trenta del segle XX per Ramon Puig Gairalt. Al seu davant, la plaça de l'Ajuntament és el resultat de l'agregació de quatre espais menors, iniciada el 1868 amb l'enderroc de la paret de l'hort del rector i del pont de la rectoria, i conclosa després de la guerra civil a conseqüència de la destrucció de l'antiga església i de les cases que hi havia just al davant de l'Ajuntament.

Església de Santa Eulàlia de Mèrida

L'església de Santa Eulàlia de Mèrida té el seu origen al segle XV, quan el nucli de la Pobla d'Hospitalet té ja una cinquantena de cases i una personalitat diferenciada del nucli més antic de Provençana. La primera església va ser substituïda entre 1580-1600, moment de gran esplendor al poble, per un temple nou, guarnit amb bells retaules (en part conservats al Museu d'Història de l'Hospitalet). L'edifici, però, va ser completament destruït l'any 1936. L'edifici actual es va construir entre 1939 i 1947. Consta de tres naus, amb absis poligonals, campanar de planta quadrada i porxo a l'entrada. Tot l'exterior és de maó vist. A l'interior hi ha diverses obres de l'escultor noucentista Rafael Solanic i vitralls de Ramon Rogent.

La Talaia

Torre de vigilància construïda en una època on sovintejaven els atacs corsaris a la costa catalana. Formava part de l'antic mas Modolell de la Torre, situat a la sortida del poble, cap a Cornellà. Va ser construïda el 1587 i traslladada al seu actual emplaçament, el carrer del Xipreret, el 1972, quan es va enderrocar la masia. És una torre de planta quadrada, de cinc pisos, el més alt dels quals està obert als quatre cantons mitjançant tres arcades adovellades de punt rodó. Sembla que les arcades superiors no són les originals, que eren gòtiques i que, segons fonts no contrastades, havien desaparegut temps abans.

L, Harmonia

Edifici del 1595 que va formar part de la finca de Torre Blanca, origen de l'actual ciutat, adquirida al segle XIV per una de les nissagues més importants de l'Hospitalet, els Oliver. És un edifici de planta quadrada i tres pisos, amb les característiques pròpies de les cases senyorials renaixentistes. Té galeria de solana amb arcs seguits de punt rodó, portal adovellat, finestrals amb llindes esculpides i una torreta circular amb funcions de guaita en una de les cantonades. La coberta és a quatre vessants. El nom de l'Harmonia és el de l'entitat que va ocupar l'edifici des del 1866. Ha estat restaurada modernament i convertida en museu.

Carrer Xifre

És sens dubte el carrer més emblemàtic de la ciutat, tant pels edificis antics que conserva com pel fet de ser l'origen històric de l'Hospitalet, que es remunta a l'època romana. En la seva actual configuració, el carrer es consolida a partir dels segles XVI-XVII. D'aquella època s'ha conservat el gran casal senyorial de ca n'Espanya, l'Harmonia o la casa dels Finestrals Gòtics. La resta d'edificis del carreró són casetes de planta i pis amb pati al darrera, edificades durant els segles XVIII i XIX. Al carrer s'obren petits carrerons sense sortida que antigament eren els patis comunitaris on hi havia els safareigs i els pous.

Waypoint

Waypoint

Waypoint

Museu de L'Hospitalet Casa Espanys

Antiga casa senyorial de la família Llunell, propietària de grans extensions de terra i una de les més poderoses del terme. Va ser edificada a partir de 1563 per Antic Llunell i va ser reformada el 1735. A través d'enllaços matrimonials va passar a formar part de la família Molines i més tard dels Espanya. És un edifici de planta rectangular amb els tres pisos característics de l'arquitectura civil de l'època. La façana, restaurada el 1969, conserva el seu aspecte de palauet renaixentista, amb el portal adovellat al seu centre. A la planta noble hi ha tres balcons amb muntants i llindes de pedra decorades amb relleus de tipus conopial i els escuts esculpits dels seus antics propietaris, la mitja lluna dels Llunell i la roda de molí dels Molines. Al pis superior destaquen dos grups de tres finestres d'arc rebaixat, a banda i banda d'un matacà central. És la seu del Museu de l'Hospitalet i de l'Arxiu Històric.

Museu de L'Hospotalet Can Riers

La casa, tot i que conserva elements antics, ha anat patint diverses transformacions al llarg dels segles. L'edifici està format per dos cossos. En destaca el portal adovellat de punt rodó i els finestrals de llinda recta, amb els brancals i l'ampit de pedra. La teulada és a dies aigües. Ha estat totalment restaurada entre finals de 2010 i principi de 2011 i convertida en un centre d'interpretació i documentació de la història moderna de l'Hospitalet.

Masia Museu Serra (antigament Can Famades)

És un edifici aixecat per la família Famades de l'Hospitalet el 1667, reformat durant el XVIII i adquirit per la família dels ceramistes Serra l'any 1927. És de planta quadrada i tres pisos. L'exterior és de paredat de pedra vista, amb carreus més grans a les cantonades. La façana principal té porta de pedra amb arc de mig punt, finestrals amb brancals i llinda de pedra i galeria d'arcs de punt rodó a les golfes. La coberta és a quatre vessants de teula àrab. L'any 1990 va ser convertida en museu i espai polivalent. Acull una valuosa col·lecció privada d'art ceràmic i és, alhora, el taller del ceramista Jordi Serra.

Waypoint

Palau de Can Mercader

El patrici barceloní Joaquim Mercader, comte de Bell-lloc va fer enderrocar l'antiga masia coneguda com Can Martí de l'Empedrat i en el seu lloc va fer construir entre 1864 i 1866 aquest notable palau, voltat de jardins, avui convertits en parc públic. És un edifici de planta quadrada amb el pati central cobert amb lluerna vidriada i torres poligonals als angles. Exteriorment ofereix una imatge de castell medieval, accentuada pel coronament de merlets i el dentell de la cornisa superior. La façana principal, centrada per la porta i el balcó, s'estructura de forma simètrica, amb un seguit de cornises continues que s'adapten al perfil de les finestres, conferint un ritme ondulat que modula l'horitzontalitat dominant del conjunt. L'interior, de tres plantes, conté diferents salons i estances decorats en estils diversos i amb gran riquesa de mobiliari i objectes artístics. Des de 1995 és museu municipal.

El Castillo de Cornella de Llobregat

Castell documentat des del 1204 tot i que segurament hi havia hagut un recinte més antic al mateix emplaçament, zona fronterera amb els sarraïns durant els segles IX i X. Perduda la seva funció militar, va esdevenir propietat possiblement de la família Cornellà i després, dels Mallol, convertint-se, amb la primera, en centre d'una gran propietat agrícola, i, amb els segons, en un domini que incloïa vint i tres masos de l'entorn. L'edifici, enlairat dalt d'un turó enmig de l'actual retícula urbana, és un magnífic casal fortificat amb un pati central i torres també quadrades als angles. Al segle XV, el castell va ser confiscat per la Diputació del General -guerra civil catalana- i retornat posteriorment als darrers propietaris, els Ribes, que el van ampliar i reformar. Aleshores, es van construir les escales del pati i les finestres geminades. S'havia convertit en residència senyorial, propietat, més tard, dels Rajadell i Cruïlles fins que va arribar un període de decadència a principis del segle XVII. L'any 1666, el compra la família Oriol, que el retorna a una intensa activitat agrícola, esdevenint, de nou, un gran mas amb moltes terres. A principis del XX, es va disgregar la propietat, i l'edifici va ser adquirit pel masover. L'any 1992, aquest va passar a mans de l'Ajuntament, que el va rehabilitar i recuperar per a l'ús públic.