100 CIMS CASTELL DE BURRIAC - Argentona - Castell de Burriac - Rocar més Alt - Camí de les Fonts - Argentona (IBP - 53 - HKG)

01 APARCAMENT

Sortida de la Ruta desde Passeig de Burriac (Argentona)

02 INTERSECCIÓ

Continuar per l'esquerra

03 FONT DEL CAMÍ

FONT DEL CAMÍ En un revolt del camí que mena al Castell de Burriac, trobem aquesta font. És a l’abast de qualsevol vianant, el seu accés és facilíssim. Una inscripció sobre mosaic ens recorda que la font va ser feta aprofitant una antiga mina que estava en desús feia dècades. L’espai és ample, s’hi ha sembrat petites alzines i llorers que de en mica en mica, esdevindran frondosos arbrers, i allà en mig d’ells un cep ufanós ens recorda que tots aquells contorns havien estat unes vinyes. L’aigua segons quines temporades és escassa però sempre n’hi ha suficient per refrescar la gola del cansat vianant.

04 INTERSECCIÓ

Cami esquerra senyal SL- C 114

05 INFORMACIÓ

Segueix la pujada

06 COLL DE CODERA

Coll de codera SL-C 114

07 COLLET DE BURRIAC

Girar esquerra pista cimentada

08 PANORAMICA

Vistas desde el pujador

09 PANORAMICA TORRE

Torre de l'Homenatge

10 ENTRADA AL CASTELL DE BURRIAC

Entrada al castell

11 CASTELL DE BURRIAC

CASTELL DE BURRIAC El Castell de Burriac, o Castell de Sant Vicenç, és un castell que s'alça sobre el turó de Burriac, al terme Cabrera de Mar i tocant al d'Argentona. Per la seva situació és molt visible des de bona part del Maresme central. Ha estat un punt immillorable de guaita i control del territori. És declarat BCIN, Bé Cultural d'Interès Nacional. Com a cim de 392 m, està inclòs a la llistat dels 100 cims de la FEEC. És un castell medieval habilitat per a la visita, situat dalt d'un turó a 400 metres sobre el nivell del mar. Té sota seu un antic poblat ibèric. Es tracta d'un recinte murat de planta irregular que s'adapta al terreny escarpat. La part jussana presenta un bastió, al costat de la porta principal, i un recorregut de muralla que clou un pati interior, destinat a estances de servei, bestiar i magatzem al nord, i un altre al sud. La part sobirana, o de residència, dominada per la torre de l'homenatge, de planta circular, on és també la cisterna d'època romana reutilitzada, i la zona de sales nobles en la part central i de llevant, amb la capella de sant Vicenç, flanquejada per la gran sala d'armes gòtica al costat sud i una altra sala al nord. En general la configuració actual correspon al castell del segle XV. Només queden alguns testimonis de les construccions dels segles X-XI i la cisterna de l'època romana, que es va aprofitar en construccions posteriors. La torre de l'homenatge és de planta circular amb un mur d'1,25 m de gruix i uns 15 metres d'alçada. La porta d'accés és a 3 m del terra. A la torre s'hi accedia per una escala llevadissa o per un pont de balança. No fou emmerletada. La torre és dividida en dues parts per un pis fet de voltes encanyissades. La part inferior de la torre correspon al castell primitiu i fou modificada durant les diferents etapes de construcció del castell. La resta de la construcció correspon, igual que la capella, al segle XV. Es conserva una de les tres cisternes del castell. És a la part sobirana, a peu de la torre. Pel seu estat de conservació sembla correspondre a èpoques més recents respecte a la construcció primitiva. En una altra de les cisternes del castell se suïcidà el jove poeta modernista Antoni Isern. El castell va ser construït sobre una torre de defensa anterior, d'època romana. La primera documentació que ens mostra l'existència del castell data de l'any 1017, en un document que Berenguer Ramon I va rebre de la comtessa Ermessenda, la seva mare. Aleshores s'anomenava Castell de Sant Vicenç. La denominació Castell de Burriac apareix per primera vegada l'any 1313. Entre els segles XII i XIII van ser construïts la torre de l'homenatge, els magatzems i la capella. Va ser propietat de la família dels Santvicenç en un principi (se n'havia dit Castell de Sant Vicenç fins al 1313) i a partir del segle XIV del llinatge Desbosc, ciutadans honrats de Barcelona i més tard nobles [Gascón (2011)]. L'any 1471 el castell va passar a mans de Pere Joan Ferrer i des Torrent, que es feia titular "baró del maresme". La baronia del Maresme comprenia els antics termes de Mataró, Cabrera, Argentona, Vilassar i Premià, la jurisdicció sobre els quals va ser concedida a Pere Joan Ferrer pel rei Joan II. Les forques, símbol visible de l'autoritat de Pere Joan Ferrer, s'alçaven dalt d'un turó veí, conegut com el turó de l'infern. Pere Joan Ferrer va residir al castell de Burriac i va fer-hi diverses obres (ampliació del recinte sobirà amb més cambres, quadres i magatzems del recinte jussà, nou cinturó de muralles) fins a donar-li la seva configuració quasi definitiva. El 1532 la propietat del castell va retornar a la família Desbosc, fins a l'any 1671. Cap al segle XVIII, el castell va deixar d'utilitzar-se definitivament, però no va ser fins al 1836 que va cessar l'activitat de la capella. Les fotografies de finals del segle XIX i començaments del segle XX ja el mostren enrunat. Fou comprat per l'ajuntament de Cabrera de Mar l'any 1990. Durant els anys 1993 i 1994 es van efectuar al castell un seguit d'intervencions arqueològiques i arquitectòniques per tal d'obtenir dades històriques i ajudar a conservar les restes de murs i altres elements arquitectònics de l'edifici. Les excavacions van ser fetes per l'empresa Arqueociència SCP entre els mesos d'octubre i desembre de l'any 1993, i les obres de consolidació d'estructures foren a càrrec de l'empresa contractista Dentell i es van dur a terme de gener a maig del 1994. Totes les actuacions van ser finançades per l'empresa concessionària de la llavors autopista A-19, Autopistas CESA, amb la col•laboració de la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Cabrera de Mar i el Museu Comarcal del Maresme (actual Museu de Mataró). Amb la intervenció arqueològica es pogueren establir tres fases constructives. La primera, d'època romana, entre els segles II i I aC, en què es localitzà les restes d'una cisterna. La segona fase, alt medieval, entre els segles XI i XIV, que correspondria a gran part del recinte sobirà del castell i part del baluard nord del recinte jussà. I finalment, una fase baix medieval a partir del segle XV, que correspondria a gran part del recinte jussà del castell. Aquestes últimes reformes s'atribueixen a l'època en què en fou propietari Pere Joan Ferrer. CAPELLA DE SANT VICENÇ DE BURRIAC La Capella de Sant Vicenç de Burriac es troba a la banda est del recinte sobirà del castell de Burriac o de Sant Vicenç, que s’alça al cim del mateix nom (401 mts) al límit de Cabrera i Argentona. A nivell eclesiàstic depenia de la parròquia de Sant Feliu de Cabrera. La capella apareix documentada per primer cop el 23 de març del 894, en les afrontacions de la venda d’una vinya a vila lotone (Lledó) feta per Adrila i Ermensenda a Rammio i Adalvira. Aquesta vinya afrontava a tramuntana “...in via qui discurrit a domum Sancti Vicenti". El castell no apareixerà documentat fins el 1023, entre la llista de castells que la comtessa Ermessenda va donar en penyora al seu fill Ramon Berenguer I. A la visita pastoral del 29 de setembre del 1379 feta per Bernat Maler, delegat del bisbe de Barcelona Pere de Planella a la parròquia de Sant Feliu de Cabrera, s’esmenta per primer cop la visita a la capella del castell. El visitador ens la descriu com a “...mal endressada e rojasa que peria femer ho stabbla”(...)“a vegades hi canten”. Carreras Candi cita una mostra de llegats testamentaris amb els quals els senyors i castlans del castell dotaren la capella. Així es coneixen les donacions de Berenguer Guadalt, castlà el 1141, els senyors de Sant Vicenç Guillem i Guillelma el 1214 i de particulars del terme com Berenguera de Clarà (1291) entre d’altres. El culte es va perdre el 20 de gener del 1836, amb el trasllat de la imatge de Sant Vicenç des de la capella del castell a la parròquia de Cabrera amb el seu retaule. Fins aquell moment hi havia un romiatge que es feia el dia 22 de gener i va ser suprimit pels escàndols i i reverències que se’n feien. La capella es troba situada dins el recinte sobirà del castell en el mur est. La capella és d’una sola nau amb planta trapezoïdal, orientada a l’est (3 mts. d’amplada per 3,5 mts. i 2,6 de llargària). Aquesta estructura queda condicionada pel desnivell del terreny i la integració d’aquest espai dins l’àmbit sobirà del castell. L’aparell és de rebla lligat amb una capa gruixuda de morter de calç. A la capella encara es va dir missa el 1836 però anys mes tard, Madoz la descriu entre el 1848-1850, ja com “...una ermita tambien derruida denominada de Sant Vicente de Burriac”. Segons Carreras Candi, la capella encara conservava el 1900, la decoració pintada en el mur, segurament d’estètica barroca, que dibuixava l’espai on hi havia l’altar de Sant Vicenç, reproduint un doser rogenc en la volta. L’estat de deteriorament de la capella en el 1900 ja era evident doncs “...dintre de breus anys no será axís. Les parets haurán caygut del tot, puix s’están axamplant les esquerdes tan depressa, que no pot tardar á venir á terra la volta de canó..". Després de la degradació que ha patit durant aquests últims temps, finalment es van consolidar les restes a partir de la col•laboració de ACESA, els serveis d’Arqueologia i Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Cabrera i el Museu Comarcal del Maresme-Mataró, del gener al maig del 1994. Els treballs de consolidació van ser dirigits pel Dr. J.A. Adell i l’aparellador A. Rodon. Segons l’estudi previ a la restauració, Adell dedueix que “es veu molt clar que la capella actual correspon a l’extrem de llevant d’una església d’una sola nau, coberta amb volta de canó, avui desapareguda, i rematada per un absis (la capella actual) separada de la nau per un arc triomfal".Segons això, Adell llança la hipòtesi d’una església pre-romànica del s.X amb una planta semblant a Sant Cristòfol de Cabrils, en què la part conservada actualment, sols en seria l’absis. Aquest origen preromànic de la capella, també vindria confirmat pel document del 984, en que apareix testimoni d’una domus de Sant Vicenç, és a dir, que l’advocació a aquest Sant durant el s.X ja existiria a Burriac.

12 INFORMACIÓ RISC

Baixada molt pedregosa i lliscant, antic camí del Castell

13 MONOLIT DEL COLL DE BURRIAC

MONOLIT DEL COLL DE BURRIAC El Monòlit del Coll de Burriac es troba al Parc de la Serralada Litoral, concretament a Cabrera de Mar (el Maresme). És un monòlit de granit de més de 5 metres d'alçària, tot d'una peça i molt ferm. Fou erigit el 1980 en commemoració del 500è aniversari de l'alliberament dels lligams senyorials de les viles veïnes amb la Baronia del Maresme. Aquest fet suposà el final de l'època feudal per a aquest territori. El 3 de juliol del 1480, el rei Ferran II d'Aragó va signar a Toledo el privilegi que deslliurava jurídicament del feudalisme els termes de la baronia i els incorporava a la jurisdicció reial. En aquesta època, el baró i senyor del Maresme (Pere Joan Ferrer i des Torrent), vivia al Castell de Burriac i no era massa estimat per la població. Sota la jurisdicció del castell es trobaven sis parròquies en total, entre elles les actuals poblacions de Cabrera de Mar, Argentona i Òrrius. Per la cessió de les terres a la corona va obtindre 8.000 florins, 6.000 aportats pels ajuntaments i 2.000 per la pròpia corona. El baró va continuar, però, residint en el castell. És ubicat a Cabrera de Mar: just al Coll de Burriac.

14 INTERSECCIÓ

Seguir pista esquerra

15 COLL DE BURRIAC

16 INTERSECCIÓ

Seguir senyal dreta sender SL - C 115

17 PANORAMICA

Vistes al Castell

18 LA CREU DE L'ABELLA

CREU DE L’ABELLA En una època molt tardana de l'Edat Mitja, quan Cabrils encara estava sota la jurisdicció del castell de Sant Vicenç o de Burriac; el senyor feudal Alí-Bei pretenia utilitzar el dret de cuixa (un dels mals usos) sobre una noia de Cabrils. El senyor del castell de Vilassar aliat amb el poble de Cabrils feren costat a la noia i quan l'Alí-Bei va sortir amb els seus soldats a buscar a la noia, perquè ella no s'hi havia presentat voluntàriament, es va trobar que l'estaven esperant emboscats. La batalla tingué lloc prop del camí antic d'Argentona. En la batalla morí l'Alí-bei. Per tal de recordar els fets es va col•locar una creu: la Creu de l'Abella. També s'eixamplà el terme del castell de Vilassar, o encara hi ha la divisòria entre els municipis de Cabrils i Cabrera. Segons la versió argentonina de la llegenda, en l'indret anomenat la Creu de l'Abella, fou on caigué mort l'Ali-Bei per un tret de fona de Mir, l'enamorat de Timboreta, que era pretesa pel senyor feudal. Versió en clau local de Cabrils d'una llegenda més extensa que s'ubica a la vila d'Argentona. Versió recollida de viva veu d'en Jaume Fontanills que l'havia sentida per boca del seu pare, en Ventura del vi. Font: Catàleg de patrimoni de la Diputació de Barcelona

19 INTERSECCIÓ

Deixar SL - C115 a la dreta

20 INTERSECCIÓ

Sender pedragós girar a la dreta (forta pujada)

21 ROCAR MÉS ALT

ROCAR MÉS ALT EL ROCAR MÉS ALT de 367 metres d’ altitud, es troba a ponent del mateix Castell de Burriac, entre el Turó de Can Cirers, les Planes de Ca l’ Abril i la Plana del Passarell. Al Rocar més Alt hi neix el que després serà el Torrent Roig, que va ja cap al terme municipal de Cabrils. En aquest darrer indret es troba el Monòlit Commemoratiu dels 500 anys de l’Alliberament del sistema feudal, de les terres de la Baronia del Maresme.

22 PANORAMICA

Vistes al Maresme

23 INFORMACIÓ

Vista de la sender

24 INTERSECCIÓ

Cami a la dreta

25 PANORAMICA

Varies vistes Maresme i Castell

26 INTERSECCIÓ

Continuar per sender esquerra desnivell molt pronunciat i amb pedres

27 INTERSECCIÓ

Seguir camí esquerra

28 INTERSECCIÓ

Seguir sender del torrent a la dreta

29 INTERSECCIÓ

Seguir camí a la dreta 180º

30 INFORMACIÓ

Arbre molt gran caigut

31 FONT DEL FERRO

FONT DEL FERRO Quatre graons i pocs metres separen la Font del Grup d’aquesta tant coneguda Font del Ferro. S’ha conservat la seva façana modernista i a cada pam de terreny hi veureu el treball dels restauradors que no varen escatimar la pedra i voltant d’una placeta, racons acollidors que faran pensar en com devia ser l’Edèn. La Font té dos brocs; el de la vostra esquerra és d’aigua ferruginosa i l’altre és aigua bicarbonatada i els dos provenen de dues mines diferents. En temps passats amb més cultius al seu entorn, l’aigua era més abundant i les dues barrejades s’embotellaven. Arreu les coneixien i les apreciaven i no ha d’estranyar-nos que en l’Exposició Universal de Barcelona 18888 li concedissin la Medalla d’Or. També varen aconseguir guardons les altres dues fonts minero-medicinals. Visitar aquesta font és quelcom que eixample el nostre esperit. Després de passar per les altres boniques fonts d’aquest recorregut, arribar aquí és el digne colofó d’un trajecte inoblidable.

32 FONT DEL GRUP

FONT DEL GRUP Construïda l’any 1993 Al costat d’una petita esplanada, on els visitants motoritzats aparquen els seus cotxes, una grossa pedra barra el camí i obliga a passar peu a terra i fer els pocs metres que separen de la font tot caminant. L’aigua prové d’una antiga mina. Fem un altre parada en el camí i contemplem allà gravats a la pedra, els noms dels que en aquell moment formaven el Grup de Fonts: d’aquí el seu nom.

33 INTERSECCIÓ

Camí a l'esquerra senyalitzat a la Font de l'Esquirol

34 FONT DE L'ESQUIROL

FONT DE L’ESQUIROL Construïda l’any 1998 Quan es construïa aquesta font, que encara no tenia nom, aquells homes del grup de Fonts van veure com un esquirol juganer els espiava saltant de branca en branca; ja varen tenir el nom! I allà hi varen esmerçar temps, feina i bon gust. El racó és idíl•lic, un pont amb baranes de troncs salva el petit torrent que va haver de ser desviat perquè les torrentades no malmetessin la font. És lloc ideal perquè la paleta i els pinzells d’un pintor ho immortalitzi, i si més no, que ho faci una càmera fotogràfica.

35 APARCAMENT

Arribada i fi de la ruta al Passeig de Burriac (Argentona)