100 Cims Feec.- Castellsapera(Vallès Occidental).- Terrassa i Vacarisses.- ByTony(c)

01.- Alzina del Sal·lari

L'Alzina del Salari (o del Sal.lari) va morir el 1985, però encara és un dels arbres amb més anomenada a Sant Llorenç del Munt perquè el seu nom identifica des de fa més d'un segle el punt d'inici de moltes excursions per la Serra de l'Obac, al revolt del quilòmetre 11,2 de la carretera de Matadepera a Talamanca. A més, anteriorment ja era el punt on els ramats i els traginers podien abandonar el camí ral de Berga per agafar el camí dels Graons de Mura. La polèmica del nom Hi ha una polèmica sobre l'origen real del nom, amb dues teories, cadascuna de les quals té els seus defensors. - La teoria del SAL.LARI. El divulgador d'aquesta teoria va ser l'historiador Salvador Cardú. Amb l'ajuda del masover de la Mata, Jacint Cadevall, va publicar l'any 1928 un Recull Toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç. Concretament va fer una relació de 200 indrets situats a les propietats de La Mata. Un dels llocs referenciats pel Cardús i el Cadevall va ser l'alzina, a la qual anomenen del Sal.lari, informant que "recorda el cognom del piler Sal.lari, qui tenia la barraca arran de la mateixa". El cognom Sal.lari, o Satlari, existeix al Vallès. A Matadepera hi havia famílies de boscaters. I a Terrassa uns Sal.lari van ser propietari d'uns terrenys per sobre de la via de la Renfe. - La teoria del SALARI. Té com a principal valedor al mític escalador Josep Maria Torras Homet. Ell assegura que en Josep Mata de la Barata (propietari del mas i, per tant, dels terrenys on es troba l'arbre) va explicar-li que la seva família havia tingut el costum de pagar el salari dels boscaters al costat de la gran alzina. Per això, es va popularitzar aquest nom, escrit, per tant, com a salari.

02.- Ir a la Derecha

03.- La Porquerissa

La Porquerisses y las bellotas de la Pola La Porquerisses es una de las grutas más conocidas y visitadas de la Sierra del Obac por estar situada en el fuerte curva que hace el camino que va del collarín de Tres Cruces (600 metros en dirección este) a la fuente de la Pola (300 metros en dirección norte). Ante su arranca una cresta, que desciende hacia la Gabarra del Obac. La cavidad es uno de los pocos lugares del macizo que conserva un nombre milenario. La primera referencia escrita a la cueva es del mes de marzo del año 1.225. En esta fecha el abad Berenguer hizo a Bernat de Costadelau y su mujer, Bernarda, varias concesiones, entre las que figuraban tres piezas que el mas Riquer (de Can Pobla) tenía "el bosque". Una estaba al goteo, la otra a Cortadas y la tercera sobre el grado de la "Porcheriza". Pero la cueva ya era utilizada mucho antes de esta primera anotación escrita. Dentro de la pequeña cavidad se han localizado restos arqueológicos (cerámica) correspondientes a las épocas romanas, visigóticas y medieval. Es evidente que el nombre hace referencia a la función de Porquerisses que la cueva tuvo mucho tiempo atrás. Bajo la gruta, a poniente, comienza un torrente, el de la Tocino, con una toponimia también vinculada al cerdo. El pastoreo de los cerdos era antiguamente muy diferente a la actual. Iban por los campos y los bosques, al igual que las ovejas y cabras. Su crianza era importante porque el cerdo ha sido durante muchos siglos la gran reserva de carne (salada, seca o con aceite) de la población. Cabe destacar que los cerdos de épocas antiguas eran moltrdiferents los que conocemos actualmente. Por las informaciones del siglo XVIII, cada ejemplar pesaba sólo 70/80 kilos, mucho menos de los 400 kilos actuales. El cambio se produjo entre 1880 y 1900, cuando se introdujeron variedades británicas y francesas, que engordan mucho más. Así lo explica Pedro Roca y Fabregat, en su estudio "La ganadería porcina en la sociedad rural del Vallès Occidental de los siglos XVII a XX". De la época romana, se conoce que la cueva, a pesar de estar lejos de sus explotaciones agrarias, ya sirvió de abrigo. Sus ocupados deberían ser pastores (muchos de ellos esclavos) que iban hasta este lugar tanto para recoger bellotas como para llevar rebaños. Un hecho curioso es que a mediados del siglo XX las bellotas de esta parte de la Pola continuaba teniendo fuerza fama. Algunos agricultores de Matadepera continuaban yendo hasta este alejado lugar durante la última parte del año a cosechar bellotas para alimentar a los cerdos que criaban domésticamente. De la época visigótica se conoce que la cueva fue obrada y, aparte de cerámica en el interior, ha quedado también como testigo unas sepulturas de cista cercanas. Dentro de la cavidad se ven restos de separación, lo que indica que habría servido a la vez de cobijo de ganado y personas. Cuando se empezó a poblar activamente la Sierra del Obac, la cueva habría quedado como corral de algunos de los caseríos más cercanos, como la Pola, la Rouriga o la Ginebreda. Cuando la peste negra hizo estragos, la propiedad de estas tierras quedó en manos de la Mata, y una parte de La Barata. Durante muchos siglos continuó siendo posible el acceso a la región para recoger leña y bellotas, o llevar rebaños. Como explica Pere Roca y Fabregat, la situación cambió a finales del siglo XVII, "cuando los dueños de las masías del Vallès Occidental fueron publicando bandos que impedían la entrada de ganado ajeno a sus páramos y bosques". La Barata fue una de las masías que prohibió el paso de los rebaños ajenos: "Por sobre justos y legítimos títulos, por sí y por sobre antecesores, desde tiempos muy antiguos se Hallan dueños y poseedores de varias heredades cono sobre correspondientes casas compuestas de distintas piezas de tierra, unas campos, Otras plantadas de viña, de olivos y la mayor Parte bosques, encinares y pinos versitas en el propio plazo de Matadepera, San Martín de Mura, San Feliu del Rincón y San Pedro Parte foránea de Tarrasa (. ..). y en calidad de tales dueños y posehedores han percivido y perciven los frutos resultantes de las Propias tierras, se aprovechan de las tierras de sobre bosques, Haciendo carbón o el uso que más útil las parece y de las hierbas y bellotas paciendo en ellas sobre ganados. " Desde este momento y hasta la industrialización del sector porcino, las grandes masías eran las únicas que tenían tierras y recursos para tener rebaños de cerdos (de 20 a 30 ejemplares). Hace tiempo que la Porquerisses no ejerce la función indicada por su nombre. En ocasiones se puede ver a su alrededor un rebaño de Matadepera, pero formado sólo por ovejas. Desde el estallido del excursionismo, la gruta es sobre todo un punto de parada en el camino a la fuente de la Pola y el Espluga. Al risco de la cueva, que está culminado por una almena, también los escaladores han abierto una vía (llamada Arís).

04.- Font de la Pola

La hendidura de la Pola siempre ha tenido un nacimiento de agua, que históricamente ha sido muy aprovechado: - por mas que durante mucho tiempo existió en este lugar, - por los pastores y el ganado que rodeaban por la Porquerisses - y por los boscaters y carboneros. En las primeras décadas del siglo XX algunos excursionistas y cazadores también comenzaron a hacer en la gruta una parada en sus trayectos por la Sierra del Obac. Un grupo de estos cazadores, que pertenecían a la sección de excursionismo de la Juventud Terrassenca, decidieron a finales de los años 20 hizo varias obras de acondicionamiento con dos finalidades: - que la fuente tuviera agua todo el año. - que ante su hubiera un área de recreo para poder descansar, pasar largos ratos y jugar a cartas. El programa de Matadepera Radio, Esto es la Mola, ha recogido varios testimonios que explican la historia de la fuente. Los principales impulsores de las obras fueron en Valentín Rossinyol, conocido como el Tinet, Pere Pallejà y Hans Weichsel (marinero alemán que poco antes había participado en la primera escalada oficial a la Castellassa de Can Torres). Para poder llevar a cabo su proyecto pidieron la colaboración a un albañil, en Puig, que pasó a ser conocido como "el albañil de la Pola". Entre 1928 y 1929, miembros de la sección de Excursionismo de la Juventud Terrassenca ayudaron en el traslado de materiales. Hasta la Encina del Salario lo llevaron en el coche de línea de Mura. Para trasladar las cosas más pesadas desde la parada del bus hasta la gruta (1,7 kilómetros, con 150 metros de desnivel de subida y otros 50 de bajada), contrataron un burro, un mulo. El albañil Puig dirigió las tareas de construcción de una cisterna interna y una gran pila externa. Y, delante, construyeron una bonita mesa redonda de piedra con un tablero de ajedrez pintado encima y rodeada por un asiento circul.lar. Años más tarde se hizo a su lado una segunda mesa de piedra y otras dos más pequeñas (que ya ha desaparecido). Cuando se conoció que la primera fase de la construcción de la fuente había terminado, mucha gente fue a visitarla. Ante los numerosos visitantes, los impulsores de las obras pusieron un cartel en la pared de la cueva pidiendo respeto por el entorno. Este rótulo todavía está, pero ya desdibujado: Años más tarde pusieron un nuevo cartel con el mismo mensaje, pero esta vez sobre la pila de la fuente. Los constructores de la Pola también hicieron una despensa en el que guardaban utensilios para cocinar, platos, cubiertos y comida. Este pequeño almacén era gestionado por los constructores de la fuente, que actuaban como "propietarios" del lugar. A todo el mundo que pedía usar las cosas de la despensa, le daban la llave de la cerradura. Como contrapartida, dejaban el dinero que querían en una especie de hucha. Con esta recaudación voluntaria, se iban renovando los utensilios. Hasta los años cincuenta, todo el mundo respetó este sistema. Hasta que alguien rompió la cerradura y saqueó la despensa. Preparación de la comida durante un encuentro en la Fuente de la Pola El grupo del Tinet iba a la fuente casi todos los fines de semana y, además, hasta la guerra civil pasaron allí toda la semana que tenían de fiesta el mes de agosto. Durante los primeros años, todo el lugar estaba también ocupado por los carboneros. Sus chozas estaban esparcidas por el bosque y, en algunos casos, vivían familias enteras, como era el caso de unos valencianos (matrimonio y dos hijas) que se hicieron muchos amigos del Valentín Rossinyol. Las plazas carboneras estaban por todas partes y echaban humo continuamente. La hija del Tinet, Esperanza Rossinyol, recuerda en el programa Esto es la Mola cuáles eran las actividades más habituales durante el veraneo, cuando se reunían en la Pola más de 30 personas: - por las mañanas las mujeres y los jóvenes iban al roquedal de delante de la Porquerisses (donde había cerrado un rebaño de ovejas). - los hombres salían a cazar por las mañanas y en las tardan jugaban a cartas, - las comidas les hacían las mujeres, a menudo ayudadas por Pere Pallejà. - en las noches, después de cenar, todos juntos cantaban ante las grutas. Les gustaba interpretar todo habaneras, como La Bella Lola. - Terminada la "fiesta", todos se repartían a dormir por varias cavidades cercanas a la fuente. Como estaba oscuro, caminaban hasta sus habitáculos con luces de carburo. Como dormitorios aprovechaban los abalmaments existentes en el risco de la Pola y los Castellots de Cerrar. La familia Rossinyol dormía concretamente en Quarto de Reja. Una prueba (escrita en aquel tiempo) que demuestra como la fuente se convirtió en uno de los grandes lugares de destino de Sant Llorenç del Munt es la Guía Monográfica, que fue editada en 1935 por el Centro Excursionista de Terrassa. Esta histórica publicación ya incluía la surgencia en uno de sus itinerarios recomendados y decía que: "la Fuente de la Pola (es) muy conocido y concurrida, sobre todo en verano, por ser un lugar sombrío y tener el agua buena y fresca ". Tino y su grupo mantuvieron la Pola como su centro de operaciones hasta la década de los 60, cuando acondicionaron una cueva en el Rincón Grande de Mata-redonda. El traslado del Tinet se produjo paradójicamente por el éxito de la fuente como lugar de recreo, que atraía a las nuevas oleadas de excursionistas, a las que ya no conocía y que, según él, no respetaban bastante bien ni las instalaciones ni el entorno .. La apertura de la pista desde la Encina del Salario hasta el cuello de Tres Cruces facilitó el acceso y, por tanto, llevó aún más gente en la Pola. Incluso se podía ir en coche hasta Tres Cruces, que durante un tiempo sirvió de aparcamiento. Cabe decir que el Tinet, ya mayor, a finales de los años 70, pudo hacer sus últimas visitas a sus antiguos dominios subiendo en coche, acompañado por su yerno y su hija. Con la creación del parque natural se prohibió el paso de coches y la Diputación puso un poste indicador a la fuente, que es el único elemento del lugar no construido por Valentín Rossinyol y su pandilla lo largo de las décadas pasadas . La fuente de la Pola es todavía actualmente uno de los lugares más frecuentados en la Sierra del Obac. Para más información, se puede escuchar a los testigos directos de la historia de la fuente a la séptima emisión del programa Esto es la Mola.

05.- El Santuari Prehistòric (o la Torre) de la Pola

Des de la font de la Pola es veu clarament, cinquanta metres més al nord, sobresurtint del bosc, un conjunt de formacions rocoses que han fet volar moltes imaginacions. Unes teories consideren que és un lloc sagrat prehistòric, on molta gent hi anava en peregrinatge i on es fixava el calendari anual. Altres tesis afirmen que eren la base d'una torre de vigilància, que podria remuntar-se a l'època de broze o bé a l'alt-medieval. La trilogia d'elements que originen les teories és la següent: 1) Una agulla de nou metres d'alçada que està amagada entre l'alzinar i que, des de fa unes dècades, rep el nom del Gendarme de la Pola. 2) Un cingle situat radera de l'agulla, però que és més alt (25 metres). El Cingle del Gendarme està format per dues grans roques, unides per una paret central que té una diàclasi (fractura) al centre. 3) La cova del Cingle del Gendarme té una alçada de dos metres i mig d'alt i una amplada de mig metre, però molt poca profunditat. Primer Santuari matriarcal Mare-Terra: Més enllà d'aquesta breu descripció dels tres elements, alguns estudiosos, com Amador Rebullida Conesa, creuen que: - l'agulla és el símbol (fàlic) de la fecunditat - i el cingle (amb el forat al centre) representa la maternitat. Això voldria dir que la Pola reuniria excepcionalment aquests dos grans símbols, un davant de l'altra. Per aquesta raó, Rebullida considera que "en aquest conjunt es va practicar un culte a la Mare-Terra per part dels agriculturs matriarcals". Posterior Santuari patriarcal Luni-solar: Però encara hi ha més: a diversos punts el cingle del Gendarme hi han una sèrie d'encaixos que, segons Rebullida, van sevir per sostenir amb pals una coberta superior i un pis inferior. Aquestes plataformes haurien tingut com a objetiu "aconseguir un recurregut més ampli de l'ombra (del sol) i, per tant, un gnòmon més precis per a determinar la durada de l'any i de les estacions". Rebullida va observar el cingle durant un llarg periode de temps per a determinar que: - "Al solstici d'estiu, i sols al migdia, és quan la llum del sol il.lumina el replà del peu de la cova, deixant la resta a l'ombra. En el transcurs dels dies i a la mateixa hora, la claror va pujant i a l'equinocci arriba a la part baixa de la boca de la cova. Dies després llisca dindre i il.lumina la paret interior." - "Al solstici d'hivern la llum assoleix el punt més alt, començant un quart d'hora abans de les dotze, hora astronòmica, amb una linia vertical que s'eixampla fins a les dotze, es trasllada i estrenyent-se desapareix uns tres quarts d'hora més tard, deixant de nou la cova a l'ombra." Tot això, segons Rebullida, li donava al cingle un altre simbolisme. En concret, "la penetració al seu interior de la claror del Sol a l'hivern seria la promesa de creació naixement per la llum". Quan els antics habitants de la contrada van adonar-se d'aquest fenòmen, l'anterior culte a la Mare-Terra "va derivar a un culte astral del Pare-Cel, propi de les societats patriarcals, com va succeir en tants d'altres santuraris de les civilitzacions clàssiques". Els artilugis col.locats al cingle suposadament permitien articular un calendari luni-solar i fixar les festes rituals. Rebullida va afirmar que el suposat santuari de la Pola era molt semblant al que existeix al municipi de Fresneda, a la comarca de Matarranya. La data de "funcionament" d'aquests dos llocs sagrats seria entre el 1.200 i els 750 a.C., que correspon als inicis del Bronze Final. Es coneix que, en aquella època, hi havia una comunitat de pobladors de l'Obac, com ho demostren les inhumacions i restes ceràmiques trobades a les coves de Mura, del Turó del Mal Pas, del Centenari i del Frontal. No obstant, no s'ha detectat cap resta ni a les balmes de la Porquerissa o la Pola, ni a les cavitats més properes. Una torre d'observació (del bronze o medieval) Una altra explicació arqueològica de les estructures de la Pola és que serien realment una torre d'observació militar. Així és com figura en l'inventari de jaciments de la Generalitat de Catalunya. Aquesta altra versió, que és ara per ara l'oficial, també genera preguntes: per què es va fer l'esforç d'aixecar una torre en aquest indret concret quan les mateixes vistes es poden obtenir des de la cinglera del costat i sense necessitat de fer cap mena de construcció? L'Antoni Ferrando, un dels grans exploradors i coneixedors del massis, també creia que els forats (capades de moro) servien per a sostenir una torre de vigilància, que datava a l'epoca alt medieval. Un altre gran coneixedor de Sant Llorenç del Munt, Jordi Guillemot, autor del bloc "El Cau del Guille", ens apunta una altra possibilitat. Els forats en la roca haurien estat fets per l'antic mas de la Pola per encabir una estructura de fusta que servis per explotar ruscs naturals d'abelles

06.- El Quarto de Reixa, 'l'hotel' de la font de la Pola

La Balma del Quarto de Reixa està situada en el Castell Central de la Serra de l'Espluga (també coneguda com a Castellot de Tanca). L'últim us conegut d'aquesta balma va ser entre els anys 20 i 40 del segle passat. Segons el programa de Matadepera Ràdio, Això és la Mola, el Quarto de Reixa va ser acondicionat i emprat per les nombroses persones que passaven els caps de setmana i els estius a la font de la Pola. Uns dels ocupants habituals era la família d'en Valentí Rossinyol, que va ser el principal impulsor de les obres de la font de la Pola. Durant el dia, els hostes del Quarto de Reixa estaven caçant, caminant o jugant a les taules de la Pola. A les nits, sopaven, cantaven havaneres i, amb uns llums de carbur, tornaven cap al seu habitacle travessant el bosc. Una les persones que passava les nits al Quarto de Reixa, l'Esperança Rossinyol, filla del Tinet, recorda que havia de caminar aquests 500 metres i com s'esperava al roquissar de davant de la balma mentre els seus pares preparaven els llits, fets amb herbes, com ara fenàs. El nom de Quarto de Reixa li van posar perquè així s'anomena a l'habitació de les cases que està al costat de la porta d'entrada i té una finestra al carrer.

07.- La gran foradada del Quarto de Reixa, la més llarga de Sant Llorenç del Munt i l'Obac

La foradada més llarga (i per la que és possible caminar) de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac travessa completament de nord a sud el Castell Occidental de Tanca, que és l'últim que hi ha en el camí que des de la font de la Pola va cap el turó de l'Espluga. El seu nom és Foradada del Quarto de Reixa perquè està separada per tan sols 40 metres de la popular balma obrada. Però també rep el nom de Forat del Vent per les corrents que hi han entre les seves dues boques. Tot i aquesta incomoditat, la cova també ha servit d'allotjament temporal tant a boscaters com als excursionistes que feien nit als voltants de la Pola entre els anys 20 i 30 del segle passat. La foradada té uns 30 metres de llargada i, en la seva part central, la seva amplada supera els tres metres. En tot el recorregut l'alçada també es considerable. A més, de la galeria central surten altres forats, tots petits, menys un que es converteix en una petita sala, on es concentren la major part de les formacions de la cavitat. La boca sud es troba sobre el camí que va a l'Espluga. Queda amagada darrera d'unes alzines. Una d'elles serveix de suport per superar un alt graó i enfilar-se cap a l'interior de la cova, que queda enlairada. Una vegada dalt, les parets de la cavitat serveixen de marc d'una bona perspectiva del Paller Tot l'Any. La boca nord queda en la vessant del Castellot de Tanca orientada cap el Racó Gran de Matarrodona i la Fosca. No hi ha camí, però baixant el rocater i resseguint la seva base cap a l'oest s'enllaça també amb el camí de l'Espluga. Una via d'escalada del Castellot utilitza la cova com a pas interior. Comença a la seva boca sud i, en arribar al nord, puja pel cingle fins el cim.

08.- Desvio Derecha ida i vuelta

Este desvío es para ir al "Turó de l'Espluga i retomaremos el camino para volver

09.- Turó de l'Espluga

Gran pedra arrodonit, Un lloc xulo per fer de mirador. Desde aquí podrem anar a la Balma de l'Espluga, no abans de primer pasar per l'avenc de l'Espluga

10.- Desvio a la derecha

11.- Desvio a la Izquierda

12.- Avenc del Mas de l'Espluga, 'l'embut' escàpol

L'Avenc del Mas de l'Espluga és una de les nombroses cavitats retrobades als anys 80 pel tàndem espeleològic format pel Joan Boixader (fill de l'antic masover de La Mata) i pel Jaume Claverí. La troballa va ser realitzada el 26 d'octubre del 1986 a la capcelera del Sot de l'Espluga, uns 240 metres al nord-est de les ruînes del mas medieval, que conserva restes d'opus spicatum (El opus spicatum o espina de pez es un tipo de construcción utilizada en los tiempos de la Antigua Roma y Edad Media, aunque en construcciones rurales también se aplicó durante los siglos XVII y XVIII. Consta de ladrillos o piedras talladas, colocadas en forma de espina de pez.), i uns 390 metres al sud-est de les balmes obrades del turó. Aquestes construcciones recorden l'antic poblament de l'indret, que contrasta amb la seva actual solitud. En el mateix sot, només 180 metres més a l'est, hi ha un altre petit avenc; que rep el nom del torrent de l'Espluga. I, en direcció oposada, a uns 540 metres, es troba el gran i conegut avenc de l'Espluga, que és el més profund de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. L'1 de novembre del 1986, només una setmana després de la localització de l'avenc del Mas de l'Espluga, els descobridors hi van tornar, acompanyats del Xavier Badiella, per a fer l'estudi i topografia. Tenien por que l'atapeida vegetació de l'índret i la manca de referències clares, dificultès la visita de la cavitat. En Xavier Badiella va advertir que "tot i voltar força per l'indret, l'avenc se'ns fa escàpol massa sovint". Les seves paraules van ser profètiques. Aquest avenc va ser considerat perdut entre 1995 i el 2009. A banda de les dificultats naturals, els problemes de localització van augmentar perquè es van agafar incorrectament les coordenades GPS i es situava l'avenc 150 metres desplaçat del seu lloc real. Finalment el maig del 2009 va ser retrobat pel Jordi Guillemot en una de les seves intenses jornades de recerca al massis i en Ramon Suades hi va anar per agafar les dades GPS correctes. No obstant, com es van mantenir també publicades les antigues referències, aquest avenc ha continuat originant problemes de localització i divertides polèmiques. L'avenc del Mas de l'Espluga es caracteritza per una ampla boca, delimitada en un dels seus costats per una llarga paret de roca de cinc metres d'alçada, sota la qual s'obre un estret forat. En canvi, l'altre costat està format per una pendent arbrada. En total l'avenc té un recorregut de 18 metres, una amplada de 5 metres i una fondària de 5 metres pel nord i de 3 metres pel sud.

14.- Coll del Correu

Lloc de moltes emboscades, on historicament havía robatoris i molts passadissos i avencs per poder amagar-se, pas del correo, d'aquí el nom característic

15.- Agafarem el camí Dreta i desprès tornem

16.- Paller de Tot l'Any

El Paller de Tot l'Any, amb 818 metres d'alçada, és una de les muntanyes emblemàtiques de la carena del Camí Ral i del conjunt de la Serra de l'Obac. També és conegut com a Paller de l'Obac o també com a Muronell. Seguint l'estructura geològica de tot el parc, el Paller de Tot l'Any està format per conglomerats argilosos. L'element més caracteristic de la munyanya és la seva agulla superior, que li dona la forma de paller. A la base de l'agulla es pot accedir caminant des del Camí Ral i fer una volta completa al seu entorn. Seguint l'estructura geològica de tot el parc, el Paller de Tot l'Any està format per conglomerats argilosos. L'element més caracteristic de la munyanya és la seva agulla superior, que li dona la forma de paller. A la base de l'agulla es pot accedir caminant des del Camí Ral i fer una volta completa al seu entorn.

17.- Castellsapera

El turó de Castellsapera és, amb 939 metres, el més alt de la Serra de l'Obac i un dels més característics del conjunt de Sant Llorenç del Munt. Està coronat per un allargasat i estret cim rocallós que recorda un castell, amb una agulla separada (l'anomenat Queixal del Porc). Per la seva vessant de llevant, orientada a la riera de Les Arenes, es troben els sectors de les fonts de Cantarelles i de l'Olla; i per la vessant de ponent hi ha la canal de Mura i la gavarra de l'Obac, separadades per la carena del Camí Ral. L'origen del nom de Castellsapera ha generat duess teories. 1) Una de les tesis defensa que el turó va ser designat com a Castell-sapera per la forma del seu cim, que des diverses perspectives recorda a un gran castell. 2) L'altra hipòtesis és que el nom va ser posat perquè realment a l'índret va existir un castell. En l'últim segle diversos grups han fet exploracions per trobar les seves runes. Només un equip, dirigit pel Miquel Ballbé i Boada i orientat pel Joan Bosch, va considerar haver trobat les restes del castell. No estarien en el turó, sinó més enllà del cim de La Pola. Des de fa molts segles la ruta més coneguda per travessar el turó del Castellsapera és el camí Ral que unia Barcelona amb Manresa. La tradició popular diu que en aquest índret és produient molts dels atacs dels bandolers contra els viatgers del Camí Ral.

18.- Cruce; primero para la Derecha, volvemos y a la izquiera, volvemos y luego seguimos recto

Subimos a Castellpera y luego bajamos al Queixal del porc i retomarmos el camino

19.- Avenc del Queixal de Porc

El petit avenc del Queixal del Porc es troba uns metres per sota del Camí Ral de Barcelona a Manresa, a l'inici de la canal de Mura. La cavitat porta el nom de la gran agulla que culmina pel sud el turó de Castellsapera. Per arribar a l'avenc cal seguir el Camí Ral des de la Barara, el Collet Estret i caminar uns metres més enllà del trencall que puja cap el coll de Tres Creus i el turó de la Pola. Cal emboscar-se cap a l'esquerra i baixar uns metres fins a trobar la boca. A la mateixa vessant esquerra de la canal de la Mura es troben un seguit de cavitats i agulles. El més proper és l'avenc anomenat de la canal de Mura.

20.- Avenc de Castellsapera

L'avenc de Castellsapera té una boca d'uns 15 metres quadrats en una zona rocallosa, envoltada d'un alzinar. La cavitat està situada al nord-est del turó, molt aprop del coll de Tres Creus, al massis de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. L'avenc, que està format per l'acció erosiva de l'aigua subterrània, té una fondària d'uns 80 metres. És una de les cavitats del massis més frequentada pels ratpenats. Per a protegir la seva molt important fauna cavernícolam des del 1996 es van instal.len rètols indicatius del tancament de l'avenc durant la temporada d'hivernació. La primera exploració acreditada de l'avenc de Castellsapera va ser feta el 16 de gener de 1921 per la Secció d'Espeleologia del Centre Excursionista de Terrassa. El 24 de gener de 1960 es va produir un accident mortal a l'avenc. Un noi de 14 anys hi va caure, mentre jugava per la zona. Com a recordatori hi ha un monolit al costat de la boca del forat. No es té constancia de cap altre caiguda fortuita a un avenc de Sant Llorenç de Munt i l'Obac, tot i que si s'han produit diversos accidents entre espeleolegs. Per arribar a l'aven de Castellasapera, la ruta més directa és anar des de l'Alzina del Sal.lari fins el coll de Tres Creus i, des d'allà, agafar un corriol que surt en direcció est amb lleugera baixa. Al cap de 200 metres ja es veu la cavitat.

Font Del Lladre

Font Del Lladre