100XU de Anna Saballs. Ruta pel Balneari i les Ermites del Cardó.

L'Ermitatge de Cardó és un conjunt d'una quinzena d'ermites del municipi de Benifallet (Baix Ebre). Cada ermita forma part de manera independent de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La construcció d'ermites disperses per la vall de Cardó va respondre, com l'edificació del monestir de Sant Hilarió, a la necessitat per part dels monjos de l'Orde del Carme Reformada, reunits l'any 1592, de posseir alguns llocs apartats on aquells monjos que volguessin es poguessin allunyar-se de la vida mundana per a dedicar-se a la vida eremítica. Amb la Desamortització de Mendizábal es produí l'exclaustració dels monjos l'any 1835, i uns anys després l'espai obrí al públic com a balneari, amb el nom de Balneari de Cardó, que funcionà fins al 1967.

Sant Onofre de l'Agulla.

Sant Onofre de l'Agulla és una ermita de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Aquesta ermita estava aixecada sobre un penyal alt i estret, raó per la qual també se la coneixia pel nom de "l'agulla". Com totes les altres, devia tenir planta rectangular, com demostren les quatre parets que es conserven, de reduïdes dimensions i carreus lligats amb morter. Dins hi tenia una capelleta i la cel·la. També es conserva, encara que molt degradada, l'espadanya situada sobre la façana de l'edifici.
Va ser fundada per Jerónimo Ferrer, racioner de la catedral de Tortosa, que a més va fer la seva consagració el dia de la Santíssima Trinitat, l'any 1616. Abandonada pels monjos l'any 1835 per la desamortització de Mendizábal, probablement es va tornar a utilitzar al posar-se en marxa el balneari.

Capella de Sant Roc.

La Capella de Sant Roc és una ermita del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una ermita d'una sola planta, rectangular i menuda, feta de carreus i morter i teulada de dues aigües sense espadanya.
La finalitat primera de la capelleta de Sant Roc va ser la de proporcionar un lloc enretirat als personatges de l'Ordre del Carme Reformada que volguessin, durant uns dies, fer vida d'anacoreta, però en un lloc més confortable que el que caracteritzava a les primeres ermites construïdes durant la primera meitat del S. XVII a la Vall de Cardó, seguint la trajectòria fundadora de Teresa de Jesús. Encara que es desconeix la data de consagració, se sap que va ser l'última a ser construïda. S'abandonà l'any 1835 per la desamortització de Mendizábal.
Les seves aigües, conegudes des d'antic com de la Ronya degut a les seves propietats curatives, va permetre que l'ermita es transformés, des el principi de la utilització de la vall com a balneari, en el pavelló d'inhalacions, polvoritzacions i banys parcials. Però com quedava molt allunyada dels edificis principals, a principis del segle xix les aigües de la Ronya o de Sant Roc es van conduir a altres fonts més properes Després de la Guerra Civil, l'ermita de Sant Elies o del Borboll va concentrar els serveis hidroterapèutics, i la de Sant Roc s'abandonà.

Ermita de la Santíssima Trinitat.

L'Ermita de la Santíssima Trinitat és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una ermita de petites dimensions, planta rectangular, dues plantes, teulada a dues aigües i espadanya lateral. Els materials emprats per a la seva construcció han estat carreus de pedra lligat amb morter, fusta i maons.
La construcció d'aquesta ermita, així com les altres de Sant Elies i Sant Roc, es deu a la necessitat de proporcionar un lloc enretirat i confortable als personatges importants de l'Ordre del Carme Reformada que passessin pel Desert de Cardó i volguessin, durant uns dies, fer vida d'anacoreta, seguint la trajectòria fundadora de Teresa de Jesús.
Va ser aixecada per ordre del cardenal-arquebisbe de Toledo, Eminentíssim Senyor d. Pascual de Aragón, qui no la va veure acabada. Avui dia es desconeix el seu emplaçament, encara que sense font, té un pou com l'ermita de la Trinitat, per això es suposa que totes dues són la mateixa. Va ser abandonada l'any 1835 durant l'exclaustració dels monjos.
Actualment és una d'aquelles ermites que D. Salvador Cabestany Garol va convertir en mas per a la producció del mateix balneari cap a l'any 1886, o potser, com assenyala Gavin, cap a l'any 1920.
Segons l'Arxiu Gavin, sense culte vers l'any 1920 per haver estat convertida en casa de pagès.

Ermita de Santa Anna

L'Ermita de Santa Anna és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una ermita de reduïdes dimensions, d'un sol pis i planta rectangular, construïda amb carreus de pedra de mides irregulars lligats amb morter. L'espadanya es troba en el vèrtex que forma la teulada de doble vessant. La seva conservació és bastant bona, malgrat el lògic deteriorament degut al desús.
Va ser construïda l'any 1614 i inaugurada el 14 de març del mateix any. S'abandonà el 1835 per la llei de desamortització.
L'any 1877, D. Salvador Cabestany Garol va comprar les terres de la vall a l'Estat i cap a l'any 1885 es van crear cinc masos que produïen per al balneari. alguns abans havien estat ermites. Pot ser que aquest sigui el cas de Santa Anna, per això la seva distribució interna és diferent a la primitiva. Segons indica Beguer i Pinyol, les altres van restar sense teulada.

Ermita de Santa Agnès.

L'Ermita de Santa Agnès és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una ermita de planta rectangular i reduïdes dimensions, d'una sola planta, teulada de dues aigües i espadanya a un dels costats. Les parets estan fetes amb carreus irregulars lligats amb morter. Altres materials emprats són maons i fusta.
Consagrada l'any 1622, s'abandonà durant la desamortització del 1835. suposem el seu reaprofitament quan la vall va ser utilitzada com a balneari, a partir de l'any 1866.

Ermita de Sant Elies.

LErmita de Sant Elies és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una ermita de dos pisos: planta baixa, amb antic oratori, sagristia, vestíbul i unes escales que porten al primer pis on es trobava la cel·la, la cuina i altres habitacions. La seva planta és rectangular, és de reduïdes dimensions i està construïda amb carreus de pedra lligats amb morter. Té una teulada de doble vessant i espadanya lateral sobre la façana. Mentre el desert va servir de balneari, aquesta ermita va funcionar com a pavelló d'inhalacions i polvoritzacions. Es conserva en molt bon estat.
Aquesta ermita, com la de la Nativitat i Sant Roc, s'edificaren amb la finalitat de proveir d'un lloc més confortable i més ampli als personatges importants de l'Ordre que visitaven el monestir i volien retirar-se durant uns dies. La construcció i dedicació es va fer l'any 1673 pel Padre Fray Pedro de San Juan, Definidor General de l'Ordre. Durant l'exclaustració, l'ermita s'abandonà i la font recuperà el seu antic nom: el Borboll (1835).
D. Salvador Cabestany Gasol, que l'any 1877 va comprar les terres de la vall a l'Estat, la va convertir en el pavelló de polvoritzacions del Borboll del balneari de Cardo. En aquest edifici es concentraren els serveis hidroterapèutics fins a la fi de la utilització del balneari (1967).

Ermita de la Mare de Déu del Carme.

L'Ermita de la Mare de Déu del Carme és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una ermita de planta rectangular de reduïdes dimensions, d'un sol pis i emplaçada al costat del balneari. com les altres ermites disperses per la vall de Cardó, està construïda amb carreus units amb morter i teulada a doble vessant. L'espadanya es troba en una de les parets laterals.
S'edificà al costat del monestir. La primera missa es realitzà el 16 de setembre de 1613. Va patir l'abandonament durant l'aplicació de la llei de desamortització de Mendizábal, l'any 1835 i fins al moment en què tota la vall es va destinar a la nova funció de balneari. Actualment està abandonada i no efectua les seves funcions religioses.

Ermita de Sant Joan Baptista.

L'Ermita de Sant Joan Baptista és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una ermita sense coberta. Podem afirmar que era de doble vessant perquè es conserva l'espadanya central sobre la façana amb indicis de la forma de la coberta. La planta és rectangular, de petites dimensions. els murs s'aixequen amb carreus de pedra de mides variables lligats amb morter. Tenia un sol pis.
Fundada per la senyora Graida de Pinós l'any 1616 i dedicada el 29 d'agost d'aquell any, el seu emplaçament la fa tenir el paper de porta d'entrada al monestir. Abandonada, com totes les altres, l'any 1835, suposem la seva reutilització quan la vall es transformà en balneari.

Ermita de Sant Bernat.

L'Ermita de Sant Bernat és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Ermita destruïda ja des d'antic. Com que les altres tretze s'assemblen força, li suposem una planta rectangular de reduïdes dimensions amb carreus irregulars lligats amb morter.
Segons assenyala Beguer al seu llibre "El valle de Cardó", l'ermita de Sant Bernat va ser la primera que es va construir i sembla que també va ser la primera a enfonsar-se. Poc després de la seva destrucció, va patir les conseqüències d'un dels diversos incendis que es van produir en aquesta zona.

Ermita de Santa Teresa.

L'Ermita de Santa Teresa és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Beguer i Pinyol ens diu al seu llibre que la que avui dia es coneix com a Ermita de Santa Teresa no és aquella aixecada l'any 1612, que no tenia font pròpia, sinó una edificació posterior. De planta rectangular i reduïdes dimensions, té dos pisos i està construïda amb carreus irregulars lligats amb morter, i teulada a doble vessant. L'entrada està emplaçada a una de les parets de major longitud. encara hi ha restes d'una petita espadanya.
L'any 1835 s'abandonà, igual que les altres ermites i el monestir, en entrar en funcionament la llei de desamortització de Mendizábal. Així mateix, com les altres, va tornar a ser aprofitada al convertir-se en balneari (1866-1967).

Ermita de Sant Simeó de Benifallet.

L'Ermita de Sant Simeó de Benifallet és una ermita de Benifallet (Baix Ebre) protegida com a bé cultural d'interès local.
L'ermita és emplaçada sobre un penyal (d'aquí el nom d'ermita de la Columna), a la que es pot accedir gràcies a unes escales que s'obren per un dels costats de la roca. La seva planta és rectangular, de reduïdes dimensions. Té planta baixa i primer pis, on es trobaven la cel·la i l'oratori. La teulada és de doble vessant i espadanya, que actualment es troba totalment enfonsada.
La construcció d'ermites per la vall de Cardó va respondre, com l'edificació del monestir de Sant Hilarió, a la necessitat de l'Orde del Carme Reformada, de l'any 1592, de posseir alguns llocs apartats on es poguessin retirar i portar vida d'anacoreta durant un temps o tota la vida. Aquesta es consagrà el 14 de juliol del 1612.
Com les altres ermites de la zona, va restar abandonada des de l'exclaustració dels monjos l'any 1835 fins a l'any 1866, en què es va obrir al públic com a balneari, moment en què va refer-se l'edifici per aprofitar les seves aigües.

Ermita de Sant Àngel.

L'Ermita de Sant Àngel és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Segons l'autor Beguer i Pinyol, aquesta ermita era considerada com la porteria del Desert de Cardo, i a més de l'ermita tenia un porxo cobert. Devia ser de planta rectangular, reduïdes dimensions, teulada a doble vessant i espadanya. Al llarg de les parets que formaven l'oratori hi ha dotze nínxols, sis a cada costat, que devien tenir imatges de sants i santes, actualment inexistents. La teulada està totalment ensorrada i les parets en molt mal estat.
L'ermita de l'àngel va ser consagrada el dia 19 de març de l'any 1612. Quan es produí l'exclaustració dels monjos, l'any 1835, va ser abandonada. Durant els anys que el monestir funcionà com a balneari, les aigües de la seva font van ser aprofitades, suposem que igual que l'ermita.

Ermita de Sant Josep.

L'Ermita de Sant Josep és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una ermita de planta rectangular amb teulada a doble vessant i espadanya. Construcció feta amb pedra i morter. Com les altres de la zona, és de reduïdes dimensions.
Va ser encarregada per D. José Dalmau, fundador dels convents de l'Ordre del Carme de Barcelona i Gràcia, donant 600 ducats. Es consagrà el 17 de març de 1612. Va ser abandonada, com les altres, l'any 1835, durant l'apropiació dels béns de l'església promoguda per Mendizábal.
Les seves aigües eren considerades l'any 1891 com les més riques en minerals.

Ermita de Sant Jeroni.

L'Ermita de Sant Jeroni és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Encara que enfonsada, es pot apreciar la seva estructura: planta rectangular de petita dimensió i espadanya central, emplaçada a una de les parets estretes. La teulada devia ser com la de les altres ermites, de doble vessant. aixecada amb carreus de pedra de dimensions diverses, morter i maons.
Es construí l'any 1613 i es consagrà el 17 de maig del mateix any, per desig de D. Jerónimo Ferrer, racioner de la catedral de Tortosa, que volia dedicar una ermita al seu patró, Sant Jeroni. Va ser abandonada, com les altres, l'any 1835, durant l'apropiació dels béns de l'església promoguda per Mendizábal.
Suposem que després, mentre va funcionar el balneari, aquesta ermita va ser aprofitada de nou.

Aqüeducte del Desert de Sant Hilarió.

L'Aqüeducte del Desert de Sant Hilarió és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Segons Beguer i Pinyol, aquest aqüeducte anava paral·lel a un camí amb xiprers que portava al monestir de Sant Hilarió. Estava format per una paret feta amb còdols i calç d'uns 50 pams d'alçada (uns 10,5 m) i dotze arcades. Proveïa al monestir d'aigua de la font de la Columna o de Sant Simeó. El mateix autor ens diu que va ser enderrocat cap a l'any 1899 i degut a la fundació de noves dependències per al balneari (l'edifici de Sant Salvador). En l'actualitat només hi resta un petit tram davant del balneari.
La construcció del Desert de Sant Hilarió va respondre a la determinació presa per l'Ordre del Carme, reformada l'any 1592, d'aixecar llocs apartats on els religiosos que ho volguessin, poguessin retirar-se durant un temps, o tota la vida, i dedicar-se a la vida eremítica. El lloc va ser escollit pels dos frares, als quals l'Ordre de la Província de Sant Josep (València, Catalunya i Aragó) va encomanar l'obra: Fray Jerónimo de la Asunción i Fray Pablo de Cristo. Les gestions per a la construcció del monestir van començar l'any 1604 quan D. Josep Simó, canonge de Tortosa i propietari d'una part de la vall, i els monjos del monestir de Benifassà, propietaris de la baronia de Cardó i Sellent, van concedir el permís de construcció.
La primera capella, avui desapareguda, va ser consagrada el 6 de maig de l'any 1606. Cap a l'any 1617 la comunitat estava establerta oficialment a l'edifici.
La llei de desamortització de l'any 1835 va suposar l'abandonament del monestir, així com la destrucció progressiva de l'edifici, fins a l'any 1866, quan els tortosins Barberà, Cento i Abarcat reedificaren i restauraren el monestir, donant-li una nova funcionalitat: balneari, aprofitant les aigües curatives. Va tenir altres propietaris, entre ells D. Salvador Cabestant Gasol, qui va comprar les terres a l'Estat i va fer construir noves i millors dependències. Ha servit com a balneari fins a l'any 1967.
La necessitat de noves dependències per al balneari va suposar l'enderrocament de l'antic aqüeducte, que portava l'aigua de la font de Sant Simeó al monestir.