120544 - Duesaigues - Castell D'Escornalbou - Duesaguies

Ruta bastant entretinguda i sobretot un tram força perdedor entre el wp 6 i el 8 (porta d'entrada al trenet fins a la carretera de Riudecanyas a Escorcalbou), (pot ser un propietat privada) Abans d'arribar a la carretera ens trobem una porta tancada amb cadenat i sense possiblilitat de passar-la. Finalment davant aquest fet vam decidir fer una petita grimpada fins a aconseguir la carretra que ens portés al Castell d'Escornalbou. Visitat el Castell i l'Ermita de Santa Barbara tornem fins a l'aparcament existent i des d'alli a l'esquerra prenem un sender que ens portarà de nou a Duesaigues no sense abans passar per l'Argentera. Desfem camí fins a l’aparcament que hi ha al pla del Castell-Monestir. Si ho volem, podem pujar a un mirador proper per gaudir de les vistes. Ara agafarem el camí Ral d’Argentera, seguint un pal indicador que hi ha a la gran explanada que serveix d’aparcament.
El camí, que conserva molts trossos d’un magnífic empedrat, davalla decidit cap al poble. El pas de les motos n’ha malmès el darrer tram.
Ja quasi a l’Argentera trobem, al costat d’una granja, un pal indicador (waypoint) de Duesaigües. Anem a la dreta. Ara només caldrà caminar un parell de Km. per aquesta bonica pista seguint les marques dels troncs de fusta que anem trobant.Finalment arribem al punt de partida.


Distancia .: 13,2 km.
Temps trascurragut.: 4 h. 52 min.
Temps en moviment.: 3 h. 44 min.
Temps detingut.: 1 h. 07 min.

HISTORIA CASTELL SANT MIQUEL D’ESCORNALBOU
El castell
El castell d’Escornalbou possiblement tingui el seu origen en l’època islàmica, tot i que Eduard Toda el feia romà. El nom és una derivació del llatí “Cornu Bovis” (el corn del bou...). L’indret era també conegut amb el topònim “Saloquia” (torre de guaita, en àrab...). El cert és que la primera notícia documental del lloc és del 1153, relacionada amb els límits del castell de Siurana. La primera notícia del castell no es troba fins el 1170, quan va ser donat per Alfons I amb la finalitat de establir-hi una canònica.
Siurana havia estat conquerida als sarraïns el 1153 per Bertran de Castellvell, però la llegenda ens diu que Escornalbou va quedar com a reducte islàmic. El dia de sant Miquel de 1162 Arbert de Castellvell, senyor de Siurana, encapçalava les forces que es van encaminar a Escornalbou. A la batalla hi va intervenir el mateix arcàngel sant Miquel que, amb la seva espasa de foc, va decidir la lluita a favor dels cristians. Hom diu que des de llavors el castell va portar el nom de Sant Miquel. El lloc de l’encontre militar encara és conegut amb el nom de “coll de la Batalla”.
La canònica
El 1170 és quan Alfons I, amb el consell i voluntat d’Arbert de Castelvell (segons consta explícitament al document fundacional) va portar a terme la donació del castell a Joan de Santboi, canonge de Tarragona, triat per l’arquebisbe Hug. Hom va establir un pacte entre la mitra i la recent creada canònica pel qual, els priors d’Escornalbou exercien el domini (amb certes limitacions) del castell i les seves rendes. També havien d’aixecar una església, dedicada a Sant Miquel, en un lloc que llavors devia estar pràcticament en ruïna. Des d’Escornalbou, els canonges s’encarregaren de la repoblació d’alguns llocs (Segura, Pradell...). Els canonges van renunciar a elegir el prior, és l’arquebisbe qui es reservava aquest dret. Joan de Santboi va exercir aquest càrrec fins la seva mort, el 1206.
El priorat va tenir una existència força esmorteïda. De fet la construcció de l’església no es va iniciar fins la darreria del segle XII. Aquest edifici no es va consagrar fins el 1240. Durant una llarga època no es van elegir priors, aquests eren els mateixos arquebisbes tarragonins. La decadència es va accentuar i la ruïna va ser tan espiritual com material, malgrat els esforços que es feien des del capítol de Tarragona. El 1408, consta que el rei Martí I l’Humà va assignar 400 florins per a obres de reparació del castell, amb finalitat defensiva. El priorat es va secularitzar el 1574, quan només tenia un canonge.
El convent franciscà
El 1580, sis anys després que els canonges deixessin Escornalbou, el bisbe de Tarragona Antonio Agustín va cedir el lloc als framenors. Al segle XVIII consta que Escornalbou era encara centre de la baronia. En aquest lloc s’hi va establir un col•legi franciscà, que va tenir vida fins l’exclaustració (1835).
De l’exclaustració fins ara
El lloc devia quedar abandonat, hom diu que els veïns el consideraven embruixat; de nit es sentien sorolls i es veien llums i fum... fins que van decidir aplegar un grup de valents que es van encaminar al castell, on van descobrir que en alguna de les dependències es fonia moneda falsa. Des de llavors es van acabar els estranys moviments.
El 1908 el diplomàtic Eduard Toda (1855-1941) va invertir una part de la seva fortuna en comprar el lloc, que va restaurar d’una manera fantasiosa i la va condicionar com a residència, hi va aplegar una bona biblioteca, mobiliari i altres col•leccions, que es conserven parcialment. El 1926 Eduard Toda va cedir el lloc a l’arquebisbat, que el va posar a la venda, sense èxit. Després de diversos canvis de propietari, el 1941 va passar a mans de l’industrial Josep M. Llopis, i més endavant al banc Urquijo. Des del 1983 és propietat de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya.
Els edificis
L’estat actual del castell i canònica té pocs elements originals, la major part són el resultat de la fantasiosa restauració portada a terme a començament del segle XX pel seu propietari Eduard Toda.
Les úniques construccions originals, tot i que també s’han restaurat són: l’església, l’ala de llevant del claustre i la galeria del claustre remuntada ara com a mirador.
L’església és de nau única, amb volta de canó lleugerament apuntada. Té un absis quadrat amb volta gòtica que es separa de la nau per dues columnes adossades, amb capitells. El paviment del presbiteri és en un nivell sobrealçat en relació a la nau. Sota seu hi ha una cripta. Té una portada de mig punt amb arquivoltes molt simples, només la més externa té decoració; tres columnes per banda, amb capitells llisos. Aquesta construcció caldria situar-la a cavall dels segles XII i XIII.
El claustre era al sud de l’església. Ara el lloc és ocupat per un jardí. Una part dels seus arcs es troben ara remuntats com a mirador sobre la plana. El 1240 era ja acabat, el que fa que s’ha de datar a començament del segle XIII.
Davant de l’església es veuen tres sepulcres antropomòrfics, excavats a la roca, un d’ells amb la seva tapa.
La sala capitular és a llevant del claustre, separada de l’església per una sagristia allargassada. És petita, de planta quadrada i volta gòtica. Hom hi accedeix per una porta de mig punt, flanquejada per dues parelles de finestres.