16ª Etapa GR -92 Sant Antoni de Calonge - Sant Feliu de Guixols

Una etapa más del GR 92, la iniciamos en Torre Valentina, una torre de defensa contra los ataques de piratas y corsarios, cilíndrica con almenas, sin acceso exterior, para hacer difícil su asalto, durante muchos años estas tierras tenían que soportar los robos, raptos, y otros excesos de los bandoleros del mar, para obtener riquezas y rescates, si esos rescates no llegaban, los cautivos eran vendidos como esclavos en el norte de áfrica, o Turquía. Por el camino de ronda, que este tramo coincide con nuestro sendero de gran recorrido GR-92, no descansamos la vista , son tantas las estructuras rocosas a explorar, que con una mirada no hay bastante, construcciones graníticas formadas al paso de millones de años, tafonis o ventanas que por la acción del agua, del oleaje aportando su sal, ayudara a formar esa arenilla gris que erosiona y se posa en las pequeñas cavidades, y el viento, que incansable golpea estas tierras desde sus inicios, formando, ya, parte de este paisaje, pues raro es el día que paseando por la costa, no te acompaña esa brisa marina que hace ondear las banderas y bailar el cabello, imágenes de postales, de mar turquesa y blanca espuma orgánica, burbujitas traviesas, que solo el mar tiene y que flotan en su superficie inundándolo de alegría, oxigenando su vida, nuestras vidas.
“Bressol de vida, camins de somnis
pont de cultures ai, qui ho diria!!
ha estat el mar”
Este paisaje rocoso multicolor de cuarzos rojizos, magmaticas negras o con suave tono verde y grises granodioritas, formado por la ultima orogénesis, combino el magma del interior de la tierra con los materiales de la superficie, ahora vemos esas franjas negras, con grandes formaciones de cristales, de formas geométricas, incrustadas en la roca.
La ruta continua y a la izquierda dejamos un bunquer, inútil construcción como tantas he visto, pasamos por debajo de torre Perpinyan de época contemporánea, imitación a las de defensa.
Tres calas trillizas que nos encontramos situadas al cobijo de los vientos del norte por Roques Planes, son los próximos accidentes geográficos de esta costa, Cala Roca Paller con su espectacular monolito, La Banyera y Cala Esculls, nos regalan su azul intenso, color que las mismas aguas rechazan, quedándose en su superficie, obsequiándonos con su bella visión.
El camino de ronda, muy acomodado para el paseo, consta de tramos entablados y pequeños túneles excavados en la roca, un sube y baja entre calas, y cuando no, pisamos la húmeda arena gruesa de estas playas, entre olas, salvamos tocar el agua, dejando nuestras huellas temporalmente, existen otras huellas que permanecen y lamentablemente crecen que el hombre deja en el mar.
“mireu-lo fet una claveguera
mireu-lo anar i venir sense parar.
Sembla mentida
que en el seu ventre
es fes la vida
ai, qui ho diria!!
sense rubor” Cala Can Cristus y Torretes son las más grandes de este tramo del recorrido, y cala Sant Jordi rodea el istmo de Cap Roig con pinos en su cima y abanderado por los farallones de Niells de Terra y Fora, un regalo para la fotografía. Cala Belladona 150 metros de paisaje espectacular. Cala Sa Cova y Rovira servía de refugio a los pescadores de L’Escala, cuando por la primavera dejaban sus costas, para faenar por estas aguas, durmiendo en las playas, buscando con estas incomodidades como ganarse mejor la vida, y poder comerciar su pesca en otros puertos. Entramos en la Playa Gran, de Playa de Aro, por el Cavall Bernat, antiguamente Carall viene de carallo, monolito de 7 metros de altura, un emblema de la ciudad, nacida por los años veinte como barriada de costa, tiene un notable paseo marítimo de dos kilómetros de longitud y entre las aguas, las profundas aguas y los desmedidos edificios veraniegos, encontramos una franja de arena dorada, que en verano alberga un nutrido número de sombrillas y toallas, donde un descansado gentío disfruta del tan apreciado sol.
“mireu-lo fet una claveguera
ferit de mort
De la manera
que el desvalisen
i l'enverinen
ai, qui ho diria!!
que ens dona el pa
mireu-lo fet una claveguera
mireulo anar i venir sense parar”
Cala Sa Conca en la urbanizacion de S’Agaro, grande, familiar, dividida en dos, por el Illot de Sa Conca, la parte más pequeña la llaman Cala Oriços, por el gran numero de estos equinodermos que hay o había.
Y entramos al tramo más fascinante del cami de Ronda, el que bordea la urbanización de S’Agaro, primera del país, de estilo novecentista, obra del arquitecto Rafael Masso, su historia data de 1916, le viene el nombre por el pequeño torrente ya desaparecido, el famoso Hostal La Gavina data del 1932.
On son els savis
i els poderosos
que s´anomenen
ai qui ho diria
conservadors?
mireu-lo fet una claveguera
ferit de mort.
Recorriendo sus caminos paralelos al mar, calle Josep Ensesa, el que fuera propietario de estas tierras, se puede admirar además de su paisaje, sus rincones rocosos, como los estrechos de Punta Pau, el colorido de sus aguas, con un tono esmeralda, edificios como la antigua escuela Rafael Masso, la glorieta-mirador de su plaza Mayor, La Senyera Blanca, el menhir de Cala Pedrosa, y el Hostal entrando ya en la playa de Sant Pol.
Quanta abundancia
quante bellesa
quanta energia
ai, qui ho diria!!
feta malbé!!
per ignorancia, per imprudencia
per inconsciencia i per mala llet
Sant Pol una playa de los años veinte, un gran paseo entablado, varios edificios de esa época, Casa Estrada, Casa de las Punxas, y 870 metros de limpias arenas, aguas poco profundas y varias terrazas mirando al mar. Para soñar.
Camino de Sant Feliu nos encontramos el último tramo rocoso, ascendente, una costa escarpada y abrupta, de materiales quebrados, de extraordinaria belleza, granito rosado, formado por episienitas hidrotermales, muy erosionadas y desgastadas, costa atiborrada de peñascos agrietados, y riscos fisurados, pintoresco paisaje, que le dan un apariencia casi marciana, o no ser, por su inseparable amiga, el agua, que se mece tranquila en días soleados o en días agitados de tormenta, rompe con brutal fuerza sus olas espumosas, donde miles de burbujas exploran y oxigenan el aire, la brisa de mar adentro, llegándonos ese olor, tan seductor y característico que nos ensanchan los pulmones de su energía. A mitad de este tramo en la cala del Molí se ha instalado una vía ferrata, de itinerario vertical, deleite de alpinistas, que entrenan sus técnicas y habilidades, reto de principiantes que luchan sobre los precipicios. La ruta continua entre pinos, vemos varios miradores, donde respirar ese aire puro, mirador del Túnel, de las Didas, de las Mestresses, de les Triadores, y entrando en la bahía, el mirador de las Peixateres.
Sant Feliu de Guixols, es un centro turístico, con una bonita playa, un Paseo del Mar señorial con algunos edificios simbólicos, modernistas, como el Casino de la Constancia, o la Casa Patxot. A este municipio le viene su nombre, cuando, desde, el poblado ibero que se fundó en la punta de Guixols, (guiñols), arrojaron los romanos, al mar, desde ese acantilado, a Sant Felix el Africano, posteriormente se fundó un monasterio Benedictino al que llamaron Sant Feliu de Guixols, este conjunto arquitectónico está formado por la Iglesia Mare de Deu dels Angels, las torres del Corn y del Fum, y la Puerta Ferrada de estilo románico, también alberga al Museo de la Ciudad y al Museo Carmen Thyssen, siendo todo, el emblema de la ciudad.
Jo que volia
que m´enterressin
entre la platja
ai, qui ho diria!!
i el firmament
i serem nosaltres
ai, qui ho diria!!
els qui t´enterrem.
Juan Manuel Serrat
Hemos andado juntos, Praxe, Rosa C, Rosa S, Roser, Duli, Maria, Ana, Anna, Lydia, Carmen, Carlos, Felipe, Antonio, Pablo, Juan A, Joaquim, Toni y Julian.


Una etapa més del GR 92, la iniciem en Torre Valentina, una torre de defensa contra els atacs de pirates i corsaris, cilíndrica amb merlets, sense accés exterior, per a fer difícil el seu assalt, durant molts anys aquestes terres havien de suportar els robatoris, raptes, i altres excessos dels bandolers del mar, per a obtenir riqueses i rescats, si aquests rescats no arribaven, els captius eren venuts com a esclaus en el nord de áfrica, o Turquia. Pel camí de ronda, que aquest tram coincideix amb la nostra sendera de gran recorregut GR-92, no descansem la vista , són tantes les estructures rocoses a explorar, que amb una mirada no hi ha prou, construccions granítiques formades al pas de milions d'anys, tafonis o finestres que per l'acció de l'aigua, de l'onatge aportant la seva sal, ajudés a formar aquesta arenilla grisa que erosiona i es posa en les petites cavitats, i el vent, que incansable copeja aquestes terres des dels seus inicis, formant, ja, part d'aquest paisatge, perquè estrany és el dia que passejant per la costa, no t'acompanya aquesta brisa marina que fa onejar les banderes i ballar el cabell, imatges de postals, de mar turquesa i blanca escuma orgànica, burbujitas entremaliades, que només el mar té i que suren en la seva superfície inundant-lo d'alegria, oxigenant la seva vida, les nostres vides.
“Bressol de vida, camins de somnis
pont de cultures ai, qui ho diria!!
ha estat el mar”

Aquest paisatge rocós multicolor de quarsos vermellosos, magmaticas negres o amb suau to verd i grises granodiorites, format per la ultima orogénesis, combino el magma de l'interior de la terra amb els materials de la superfície, ara veiem aquestes franges negres, amb grans formacions de cristalls, de formes geomètriques, incrustades en la roca.
La ruta contínua i a l'esquerra deixem un bunquer, inútil construcció com a tantes he vist, passem per sota de torre Perpinyan d'època contemporània, imitació a les de defensa.
Tres cales trigèmines que ens trobem situades al recer dels vents del nord per Roques Plans, són els pròxims accidents geogràfics d'aquesta costa, Cala Roca Paller amb el seu espectacular monòlit, La Banyera i Cala Esculls, ens regalen el seu blau intens, color que les mateixes aigües rebutgen, quedant-se en la seva superfície, obsequiant-nos amb la seva bella visió.
El camí de ronda, molt acomodat per al passeig, consta de trams entaulats i petits túnels excavats en la roca, un puja i baixa entre cales, i quan no, trepitgem la humida sorra gruixuda d'aquestes platges, entre ones, salvem tocar l'aigua, deixant les nostres petjades temporalment, existeixen altres petjades que romanen i lamentablement creixen que l'home deixa en el mar.
“mireu-lo fet una claveguera
mireu-lo anar i venir sense parar.
Sembla mentida
que en el seu ventre
es fes la vida
ai, qui ho diria!!
sense rubor”

Cala Ca Cristus i Torretes són les més grans d'aquest tram del recorregut, i cala Sant Jordi envolta l'istme de Cap Roig amb pins en el seu cim i banderer pels farallons de Niells de Terra i Fora, un regal per a la fotografia. Cala Belladona 150 metres de paisatge espectacular. Cala Sa Cova i Rovira servia de refugi als pescadors de L'Escala, quan per la primavera deixaven les seves costes, per a pescar per aquestes aigües, dormint a les platges, buscant amb aquestes incomoditats com guanyar-se millor la vida, i poder comerciar la seva pesca en altres ports. Entrem a la Platja Gran, de Platja de Cèrcol, pel Cavall Bernat, antigament Carall ve de carallo, monòlit de 7 metres d'altura, un emblema de la ciutat, nascuda pels anys vint com a barriada de costa, té un notable passeig marítim de dos quilòmetres de longitud i entre les aigües, les profundes aigües i els desmesurats edificis estiuencs, trobem una franja de sorra daurada, que a l'estiu alberga un nodrit nombre d'ombrel•les i tovalloles, on una descansada gentada gaudeix del tan benvolgut sol.

“mireu-lo fet una claveguera
ferit de mort
De la manera
que el desvalisen
i l'enverinen
ai, qui ho diria!!
que ens dona el pa
mireu-lo fet una claveguera
mireulo anar i venir sense parar”

Cala Sa Conca en la urbanizacion de S’Agaro, gran, familiar, dividida en dues, pel Illot de Sa Conca, la part més petita la diuen Cala Oriços, pel gran numero d'aquests equinoderms que hi ha o hi havia.
I entrem al tram més fascinant del cami de Ronda, el que voreja la urbanització de S’Agaro, primera del país, d'estil novecentista, obra de l'arquitecte Rafael Masso, la seva història data de 1916, li ve el nom pel petit torrent ja desaparegut, el famós Hostal La Gavina data del 1932.
On son els savis
i els poderosos
que s´anomenen
ai qui ho diria
conservadors?
mireu-lo fet una claveguera
ferit de mort.
Recorrent els seus camins paral•lels al mar, carrer Josep Ensesa, el que fora propietari d'aquestes terres, es pot admirar a més del seu paisatge, els seus racons rocosos, com els estrets de Punta Pau, el colorit de les seves aigües, amb un to maragda, edificis com l'antiga escola Rafael Masso, la glorieta-mirador de la seva plaça Major, La Senyera Blanca, el menhir de Cala Pedrosa, i l'Hostal entrant ja a la platja de Sant Pol.
Quanta abundancia
quante bellesa
quanta energia
ai, qui ho diria!!
feta malbé!!
per ignorancia, per imprudencia
per inconsciencia i per mala llet
Sant Pol una platja dels anys vint, un gran passeig entaulat, diversos edificis d'aquesta època, Casa Estrada, Casa de les Punxas, i 870 metres de netes sorres, aigües poc profundes i diverses terrasses mirant al mar. Per a somiar.
Camí de Sant Feliu ens trobem l'últim tram rocós, ascendent, una costa escarpada i abrupta, de materials fets fallida, d'extraordinària bellesa, granit rosat, format per episienitas hidrotermals, molt erosionades i desgastades, costa atiborrada de penyals esquerdats, i cingles fisurados, pintoresc paisatge, que li donen un aparença gairebé marciana, o no ser, pel seu inseparable amiga, l'aigua, que es bressola tranquil•la en dies assolellats o en dies agitats de tempesta, trenca amb brutal força les seves ones espumoses, on milers de bombolles exploren i oxigenen l'aire, la brisa de mar endins, arribant-nos aquesta olor, tan seductor i característic que ens eixamplen els pulmons de la seva energia. A meitat d'aquest tram en la cala del Vaig moldre s'ha instal•lat una via ferrata, d'itinerari vertical, delit d'alpinistes, que entrenen les seves tècniques i habilitats, repte de principiants que lluiten sobre els precipicis. La ruta contínua entre pins, veiem diversos miradors, on respirar aquest aire pur, mirador del Túnel, de les Didas, de les Mestresses, dels Triadores, i entrant en la badia, el mirador de les Peixateres.
Sant Feliu de Guixols, és un centre turístic, amb una bonica platja, un Passeig del Mar senyorial amb alguns edificis simbòlics, modernistes, com el Casino de la Constància, o la Casa Patxot. A aquest municipi li ve el seu nom, quan, des de, el poblat iber que es va fundar en la punta de Guixols, (guiñols), van llançar els romans, al mar, des d'aquest penya-segat, a Sant Felix l'Africà, posteriorment es va fundar un monestir Benedictí al qual van anomenar Sant Feliu de Guixols, aquest conjunt arquitectònic està format per l'Església Mare de Deu dels Angels, les torres del Corn i del Fum, i la Porta Ferrada d'estil romànic, també alberga al Museu de la Ciutat i al Museu Carmen Thyssen, sent tot, l'emblema de la ciutat.
Jo que volia
que m´enterressin
entre la platja
ai, qui ho diria!!
i el firmament
i serem nosaltres
ai, qui ho diria!!
els qui t´enterrem.
Juan Manuel Serrat

Hem caminat junts, Praxe, Rosa C, Rosa S, Roser, Duli, Maria, Ana, Anna, Lydia, Carmen, Carlos, Felipe, Antonio, Pablo, Juan A, Joaquim, Toni i Julian.