170114 Marmellar-Castell de Marmellar-La Talaia

Marmellar.
L'any 974 es quan Vives, bisbe de Barcelona y senyor de les terres, d'acord amb el compte Borrell, ordena la repoblació donant carta de franquicia, la més antiga coneguda a Catalunya, de la que reproduim un paràgraf.

“Tant aquets habitants presents com els fills dels seus fills, qui siguin inmunes per sempre més I els siguin licit de vendre o intercanviar cases entre ells, I que no paguin cap altre cens llevat dels delmes I primicies que m´han de pagar a mi, el bisbe actual… “.

El castell de Marmellar.
Es troba al cim d'un turó espadat al mig de la vall de la riera de Marmellar, protegit per les cingleres que hi ha als costats nord i oest i aïllat per un revolt de la riera. Un xic allunyat de la plana del Penedès, se suposa que des del castell es controlava la vall lateral.

Es disposa de poques notícies documentals. La primera referència del lloc és de l'any 1023 en una venda feta pels comtes de Barcelona a Guillem Amat de Castellvell on, entre les afrontacions del terme de Castellví de la Marca s'esmente el terme de Marmellar. L'any 1041 apareix consignat en una altra afrontació el castell de Marmellar. La línia dels feudataris és força desconeguda. Al segle XII la fortalesa era dels Banyeres. L'any 1157, Ponç de Banyeres moria a conseqüència d'unes ferides i deixava hereva universal del castell la seva filla Guisla, casada amb Guillem de Santmartí. Al segle XIV consten diversos senyors. El 1358 era dels Anglesola. En un fogatge que va tenir efecte durant els anys 1365-70 on hi consta l'existència de 9 focs, el senyor era Albert De Claramunt. El 1376 el castell de Marmellar era de Bertran de Gallifa i tenia 15 focs. El castell formà part del lot que el rei Pere el Cerimoniós (1319-1387) donà a Bernat de Fortià, germà de la reina Sibil·la de Fortià, quarta esposa del rei Pere. El terme tornà al patrimoni reial després de la mort de Pere III. Durant el regnat de Joan I (1387-1395) hi ha notícies sobre caceres realitzades per aquest rei en els territoris del castell de Marmellar. Més tard pertangué als Boixadors i als Savallà.
A partir del segle XV deixa d'haver-hi notícies sobre aquest castell perquè la seva situació estratègica, al fons d'una riera, deixà de complir la missió inicial de defensa dels camins que s'anaven obrint durant el segle XI per les terres penedesenques, per tal d'anar fent avançar la frontera dels dominis musulmans tarragonins. Se sap que el terme fou confiscat durant més de mig segle després de la Guerra de Successió perquè el comte de Savallà era austriacista.
En el transcurs dels anys el castell va anar degradant-se fins als nostres dies en què cal la seva consolidació com molt d'altres dels nostres castells medievals.

Coexistien el castell pròpiament dit, un lloc d'habitació senyorial i una església dins el recinte fet per el mur que envolta el cim del turó. Una nau, orientada de nord a sud, amb planta trapezial d'uns 18 m de longitud i uns 6,7 m d'amplada dividida per tres murs prims transversals. El mur oriental és el més ben conservat. Des de l'interior es conserva en una alçària d'uns 7,5 m. S'hi observen tres trespols o pisos diferents. Les diverses finestres són resoltes per fora amb tres pedres, una a cada banda i la tercera fent de llinda. A dins s'acaben amb un arc rebaixat. Hi veiem diverses espitlleres i onze permòdols en renglera al línit de les plantes principal i superior. Els carreus són de mida mitjana, lleugerament escairats.
Després de fet el castell es feren dues línies de muralla exterior al costat oriental. El primer mur té un gruix de 0,5 m i passava a uns 5,5 m de la paret oriental de la fortificació vers al nord. La segona muralla arrenca de l'angle nord-oest de la primera muralla i enllaça amb una altra muralla que té l'inici a l'absis de l'església. En la segona muralla s'hi obria un portal d'una amplada de 2 m. El castell es data cap al segle XII.

L'església de Sant Miquel és situada dins el recinte del castell de Marmellar. L'any 1148, Guillem de Torroja, bisbe de Barcelona, donà a l'església de Sant Ruf d'Avinyó l'església de Sant Miquel Arcàngel del castell de Marmellar, al territori del Penedès, juntament amb la parròquia, el cementiri, els delmes, les primícies, ofrenes i possessions, perquè allí s'establís un convent de religioses canòniques segons la regla de Sant Agustí. Sembla que aqeusta proposta no reexí. Sant Miquel fou parroquial fins al 1377 en que el culte passà a l'antiga sufragània del Pla de Manlleu. Des de 1600, l'església de Marmellar fou sufragània de Sant Jaume dels Domenys.

És un edifici d'una nau coberta amb volta de canó de perfil semicircular, feta amb formigó de calç que ha conservat les empremtes de l'encanyissat, reforçada per un arc toral i capçada al llevant per un absis semicircular, precedit d'un ampli arc presbiteral. Al costat sud de la nau s'hi afegí una capella rectangular coberta també amb volta de canó. La porta, molt reformada, es troba a la façana de ponent, on hi ha una finestra cruciforme i s'hi veuen molt bé els pendents de la coberta original. A l'absis s'hi obren tres finestres de doble esqueixada que conserven una decoració de pintura vermellosa a les juntes de les dovelles. Façanes llises llevat de l'absis que presenta una ornamentació de motius llombards del fris d'arcuacions sota el ràfec, distribuïdes en sèries de tres lesenes de pedra tosca. L'església de Sant Miquel de Marmellar es considerada un exemple perfecte de l'arquitectura del segle XI, plenament integrada en les formes llombardes.

Dins l'església s'hi conserven uns petits fragments de color vermellós a l'intradós de les finestres. La part més important del conjunt es conserva actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) on, a més de traslladades després de l'arrencament, foren restaurades i l'aspecte que ofereixen avui no es correspon ben bé al que oferien quan van ser descobertes, molt deteriorades. Sembla acceptat que les pintures representen històries al voltant de la Salvació, presidides pel Crist de l'Ascensió, flanquejat per serafins i personatges relacionats amb la passio de Crist. Les pintures es daten el segle XI, contemporànies a l'arquitectura del conjunt, plenament romàniques.




(font Wikipedia)