2023-12-28 El Barrancot (Beget) - La Gurata - Monars - Coll de la Figuera - El Barrancot

ULL VIU!!
Primer tram del camí brut i perdedor.
Al arribar el collet camí molt net, però amb trams difícils de seguir si no es coneix la zona.
Dijous, 28. El Barrancot, la Gurata, Monars, la Figuera, el Barrancot.
Esmorzar dolç i salat a dos quarts de vuit. Tot seguit, a l’aparcament del poble, trobem en Geno i en Quel V, que acaben d’arribar d’Olot i passaran el dia amb la colla.
Dos cotxes pugen de dret a la Figuera, punt del dinar, i amb els altres dos ens acostem al Barrancot, on comencem a caminar.
En Xevi ens ha preparat una ruta garrotxina de les de denominació d’origen. Primer objectiu: coll de Salarsa, per un camí amb pujada constant, que al seu inici sembla una pista americana. Tant som drets com ajaguts. Li convindria una bona estassada, perquè només hi passa el senglar i, avui, nosaltres, per bé que encara anem trobant els vells senyals vermells que havíem resseguit vint-i-cinc anys ha.
De coll Salarsa a la Gurata el sender és net i platxeriós. Aquí la vellúria de l’alzinar no permet créixer el sotabosc i transitem sense cap dificultat. En arribar a la casa ens donen la benvinguda vuit gossos bordadors a més no poder, que fan cas omís als improperis del seu amo, una mena d’eremita amb una barba i unes grenyes que de molt de temps no han tastat cap estisorada. Té moltes ganes de xerrar i ens informa de camins que probablement desconeix. Com pot viure en aquest entorn tan salvatge i solitari? De què s’alimenta? I em venen encara mil preguntes mes! Fa cinc anys que hi és i podem certificar que, tot i que només té la pell i els ossos, és viu. Tanmateix, no diu l’evangeli de sant Mateu: “No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells?”
Doncs això ho intuïm i percebem en la persona que sobreviu a la Gurata. Cadascú vesteix, s’alimenta i passa el temps com bonament li plau, i nosaltres no hi tenim pas res a objectar.
No ens hem allunyat ni a tres minuts de la casa que ens creuem amb els companys que han pujat amb el cotxe fins a la Figuera. També han gaudit molt del seu camí, més curt, planer i platxeriós que el nostre, però per poc no podran conèixer el hippy, l’eremita, tot i que s’arribaran al casot, que trobaran en un ambient de total silenci i solitud. Home i gossos han marxat i qui sap quan tornaran. Aquí no hi ha rellotges i el temps corre a una velocitat especial, d’una altra manera.
Nosaltres continuem cap a Monars pel bonic camí dels Bous, perdedor, de mal seguir. No us hi emboliqueu pas sense un trac de confiança i un GPS fiable. Us perdríeu. Segur.
Un cop al coll de Mas Mitjà, decidim retornar cap a la Figuera pel transitat i fresat camí de Costa Rasa.
Abans de l’hora convinguda, just a sota d’on hi havia hagut el refugi, veiem d’un tros lluny els cotxes aparcats i el fum d’un foc a tocar de la pista. Fem quatre crits que són correspostos pels companys, que han parat taula, tallat el pernil preparat l’amanida, sucat el pa amb tomata… Tot a punt per a un dinar dels que es recorden.
Mentre mengem els entrants, la Maria tira l’aigua a l’arròs que, un cop feta la reposada de rigor, resulta exquisit, excel·lent, amb el punt just de cocció i amb la condimentació de sal i pebre al punt. Un altre obsequi de la Maria, que ens cuida com una marassa. Gràcies, una vegada més, Maria!
Dijous, 28. El Barrancot, la Gurata, Monars, la Figuera, el Barrancot.
Esmorzar dolç i salat a dos quarts de vuit. Tot seguit, a l’aparcament del poble, trobem en Geno i en Quel V, que acaben d’arribar d’Olot i passaran el dia amb la colla.
Dos cotxes pugen de dret a la Figuera, punt del dinar, i amb els altres dos ens acostem al Barrancot, on comencem a caminar.
En Xevi ens ha preparat una ruta garrotxina de les de denominació d’origen. Primer objectiu: coll de Salarsa, per un camí amb pujada constant, que al seu inici sembla una pista americana. Tant som drets com ajaguts. Li convindria una bona estassada, perquè només hi passa el senglar i, avui, nosaltres, per bé que encara anem trobant els vells senyals vermells que havíem resseguit vint-i-cinc anys ha.
De coll Salarsa a la Gurata el sender és net i platxeriós. Aquí la vellúria de l’alzinar no permet créixer el sotabosc i transitem sense cap dificultat. En arribar a la casa ens donen la benvinguda vuit gossos bordadors a més no poder, que fan cas omís als improperis del seu amo, una mena d’eremita amb una barba i unes grenyes que de molt de temps no han tastat cap estisorada. Té moltes ganes de xerrar i ens informa de camins que probablement desconeix. Com pot viure en aquest entorn tan salvatge i solitari? De què s’alimenta? I em venen encara mil preguntes mes! Fa cinc anys que hi és i podem certificar que, tot i que només té la pell i els ossos, és viu. Tanmateix, no diu l’evangeli de sant Mateu: “No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells?”
Doncs això ho intuïm i percebem en la persona que sobreviu a la Gurata. Cadascú vesteix, s’alimenta i passa el temps com bonament li plau, i nosaltres no hi tenim pas res a objectar.
No ens hem allunyat ni a tres minuts de la casa que ens creuem amb els companys que han pujat amb el cotxe fins a la Figuera. També han gaudit molt del seu camí, més curt, planer i platxeriós que el nostre, però per poc no podran conèixer el hippy, l’eremita, tot i que s’arribaran al casot, que trobaran en un ambient de total silenci i solitud. Home i gossos han marxat i qui sap quan tornaran. Aquí no hi ha rellotges i el temps corre a una velocitat especial, d’una altra manera.
Nosaltres continuem cap a Monars pel bonic camí dels Bous, perdedor, de mal seguir. No us hi emboliqueu pas sense un trac de confiança i un GPS fiable. Us perdríeu. Segur.
Un cop al coll de Mas Mitjà, decidim retornar cap a la Figuera pel transitat i fresat camí de Costa Rasa.
Abans de l’hora convinguda, just a sota d’on hi havia hagut el refugi, veiem d’un tros lluny els cotxes aparcats i el fum d’un foc a tocar de la pista. Fem quatre crits que són correspostos pels companys, que han parat taula, tallat el pernil preparat l’amanida, sucat el pa amb tomata… Tot a punt per a un dinar dels que es recorden.
Mentre mengem els entrants, la Maria tira l’aigua a l’arròs que, un cop feta la reposada de rigor, resulta exquisit, excel·lent, amb el punt just de cocció i amb la condimentació de sal i pebre al punt. Un altre obsequi de la Maria, que ens cuida com una marassa. Gràcies, una vegada més, Maria!
Havent dinat, com que anem bé de temps, podem allargar la tertúlia abans de tornar a partir la colla: uns baixen els cotxes i els altres anem a peu, ara pel camí que surt de la font de la Figuera i ens deixa, en una hora grassa, a un tir de pedra del Barrancot, on hem deixat dos cotxes a primera hora de matí. Trobem el corriol en força més bon estat del que ens imaginàvem i amb uns escadussers i antics senyals verds que ens donen seguretat.
Un cop a l’hostal, la dutxa desitjada i una bona colla de partides de dòmino, tot fent temps per esperar el sopar. Rialles grasses ( diuen que diuen que es fan trampes; calúmnies!) i companyonia que s’enforteix. Un altre dia fantàstic!

https://marmitonsdemuntanya2.wordpress.com/2023/12/30/beget-2023-del-27-al-29-de-desembre/