210626 El Miracle- Sant Jaume dels Tracs- Rasa de l'Alzina- Rasa de Guardiola- Riu Negre- Castell de Riner- Rasa de l'Estany

RUTA LLARGA PEL MUNICIPI DE RINER, SOLITÀRIA, POC DESNIVELL, VEGETACIÓ JOVE, ACONSELLABLE GPS EN EL TRAM DE LA RASA DE L’ALZINA

L’objectiu de la volta circular d’avui és Riner, un municipi del Solsonès, de 263 habitants (2020) i 47,1 km2, que agrupa 5 nuclis de població, de major a menor: Freixinet, el Miracle (seu de l’ajuntament), Su, Santa Susanna i Riner (més endavant entendrem l'origen d'aquest curiós nom). En aquest territori ampli, silenciós i tranquil, el paisatge és una barreja de relleus naturals i plataformes de conreu, un mosaic de formes i colors que integra perfectament unes poques i antigues masies. En els punts elevats hem gaudit de vistes panoràmiques del Pirineu: Serra del Verd, Rasos de Peguera, Pedraforca, Port del Compte, Serra d’Ensija, ...

Iniciarem la sortida al santuari del Miracle (km 5,3 de la carretera LV-3001, entre Cardona i Solsona), seguirem el GR-7 fins l’embassament de l’Alzina i baixarem per la rasa de l’Alzina (nou tram), rasa de Guardiola i riu Negre fins a Riner. Després de dinar, retornarem al Miracle, remuntant la rasa de l’Estany.

Tota aquesta zona va ser devastada pel gran incendi de 1998 que, en 3 dies, va cremar 27.000 ha., essent el més ràpid d’Europa (2.000 ha/h) fins l’any 2017, que va ser superat pels de Portugal. La recuperació de la vegetació a la zona afectada per l’incendi ha estat bona. Les espècies arbòries s’han regenerat en la majoria dels terrenys. El principal canvi que s’ha produït és la major presència de rouredes i alzinars, degut a la capacitat de rebrot d’aquesta espècie immediatament després del pas de les flames, en zones que prèviament estaven ocupades per extensos boscos de pinassa com a espècie dominant. Al voltant del 60% de la superfície afectada per l’incendi són rouredes i, en menor mesura, alzinars joves. La regeneració de la pinassa, en canvi, està molt condicionada a que quedin alguns arbres adults sense cremar, que actuen com a font de llavors. Com que és una espècie que necessita una mica d’ombra, després d’uns anys s’està veient que la seva regeneració avança sota les capçades dels roures, alzines i els pins aïllats que no van cremar. Caldrà esperar uns anys per veure si roures i pins coexisteixen o una espècie domina sobre l’altra.

Observant l’ortofoto de l’ICGC de 2001 hem vist que, arran de l’incendi de 1998, es van obrir nombrosos camins forestals per retirar la vegetació cremada, però tots queden tallats en el sector de la rasa de l’Alzina per un torrent que baixa de la masia Guardiola (veure foto 97/170). Provant diversos camins hem trobat el millor lloc per passar d’un costat a l’altre (tram 32-33). Per tota aquesta zona no passa gairebé ningú i la vegetació comença a esborrar els camins. És aconsellable portar la ruta en el GPS per no perdre’s.

Comentaris d’alguns punts de ruta:

9.- Trobarem alguns punts com aquest en els que la ruta (en aquest cas el GR-7) passa pel mig d’un camp. Respectem la traça marcada, per una bona convivència entre els usos agrícoles i les rutes senderistes.

15.- Sant Jaume dels Tracs o de Riner: esglesiola romànica del s. XII que conserva un bonic retaule d’època barroca del segon terç del segle XVII. En la cornisa del mur meridional hi ha alguns elements esculpits, de caràcter popular. Destaca una figura humana en posició jacent, que posa la mà esquerra al pit i l’altre sota el ventre (podria representar un pecador penedit).

22.- Embassament de l'Alzina: és un pantà artificial construït en el lloc on abans hi havia un petit estany, el toll del Taulís. L'aigua emmagatzemada s'utilitza per regar i donar de beure als animals. L'indret està envoltat per pinedes, petites rouredes i conreus de secà. Les peculiars característiques biogeogràfiques de l'embassament han propiciat l'existència de tot un seguit d'espècies de flora i de fauna que fan d'aquest lloc un indret d'alt valor natural. A l'observatori de fauna aquàtica podem observar diverses aus aquàtiques.

24.- Zona de pastures: si hi ha algun ramat, és millor tornar per on hem vingut al Clot dels Tracs (punt de ruta 20) i continuar pel camí direcció est. Altrament, passarem pels marges fins a torbar un pas per la rasa de l’Alzina, seguint el GPS.

28.- És el punt clau per no perdre’s. Cal deixar el camí principal i baixar cap a l’esquerra. Trobarem un camí en direcció nord, que va baixant.

32-33.- Ja comentat abans, és el tram que hem obert i que permet creuar fàcilment el torrent fins el camí de l’altre costat.

43.- Castell de Riner: es va construir estratègicament al segle XI en un petit promontori sobre el riu Negre, d'on li ve el nom (ri-ner). L'enorme torre rectangular, de parets rectes de 2 metres de gruix i 18 metres d’alçària, i que tenia dos nivells al seu interior, és el que queda del castell. Es pot pujar amb precaució a la seva coberta, de volta apuntada, i que originalment deuria tenir merlets, però avui no te cap protecció. Està declarat Be Cultural d'Interès Nacional. Davant tenim l’església de Sant Martí, refeta totalment al segle XVIII (la portada té gravat l’any 1793), i la rectoria. Algunes llindes, sarcòfags i osseres d’època medieval es troben al Museu Diocesà de Solsona.

44.- L’aiguabarreig: des de la passera contemplem el punt on es troben el riu Negre i la rasa de l’Estany.

49.- La Cirosa: on hi vivien el Celdoni i el Jaumet, els dos vailets a qui es va aparèixer la Mare de Déu el 3 d’agost de 1458, i que fou l’origen de la construcció del Santuari en aquest bell indret del Solsonès.

50.- Santuari del Miracle: dedicat a la Mare de Déu del Miracle, està format per una església, una capella i un monestir benedictí depenent de Montserrat. A més, hi ha diversos llocs d'acollida: Casa d'Espiritualitat, apartaments per famílies i altres serveis turístics. Conté dos importants retaules: un del segle XVI d'estil gòtic-renaixentista atribuït a Pere Nunyes; i el magnífic retaule barroc del Miracle, del segle XVIII, obra de l'escultor Carles Morató (talla, 1747-58) i del pintor Antoni Bordons (daurat i pintura, 1760-74). L'actual església és la tercera que es va construir. Es va començar el 1652 i resta inacabada amb alguns vestigis de la segona església, d'estil gòtic. La imatge de la Mare de Déu és l’original d'estil gòtic del segle XV. També es destacable l'altar de pedra, del segle XVIII i l'orgue, de finals del segle XVI, restaurat al 1992. El conjunt va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 22 d'abril de 2008.