24 Hores a Muntanya 2015 - CEO

Tortellà

Tortellà és un municipi de la comarca de la Garrotxa, situat a l'Alta Garrotxa, a les Comarques Gironines. És el tretzè municipi més habitat de la comarca amb 771 habitants (2010) i una extensió d'11,07 km². El topònim de Tortellà és d’origen romà: TORTELIANUS. Tortellà és documentat des del segle X. Durant el segle XV els terratrèmols feren estralls en les construccions del poble. L’any 1787 s’assolí el nivel màxim de població amb 1.480 habitants. A la fi del segle XIX un gran incendi va cremar part del nucli urbà. La tradició musical de Tortellà es va iniciar amb la ja desapareguda Principal de Tortellà. La fabricació de culleres de fusta i objectes de boix, com espardenyes i de xiruques han estat importants exponents de l’artesania de Tortellà.

Sales de Llierca

Sales de Llierca és un municipi de la comarca de la Garrotxa, a les Comarques Gironines. Situat a cavall de les valls del Llierca i del Borró, pertany a la sub-comarca de l'Alta Garrotxa, amb relleu accidentat en la zona nord (riscos d'Entreperes), i pla en la zona sud (vall del Fluvià). Boscos de pinedes, rouredes i alzinars. L'economia es basa en l'agricultura de secà (cereals, patates) i en la ramaderia bovina i porcina. Una carretera local relaciona el municipi amb Tortellà. En documentació del segle X, figura amb el nom de Salas, referent al castell de Sales, en el mateix segle surt el nom de Lizerca (Llierca) aquest probablement d'origen preromà. Tant el castell com la seva jurisdicció formaren part d'una baronia. Sales de Llierca és dispers prop del castell. Les restes dels castells de Menera i de Sespasa també es troben al seu entorn.

Can Ripoll

Can_Ripoll

Font de Rajolins

Font_de_Rajolins

Can Tries

Can_Tries

Beuda

Beuda és un municipi de la comarca de la Garrotxa, a les Comarques Gironines, situat a un vessant del massís del Mont, al nord de Besalú. Els principals recursos econòmics de la població són l'agricultura de secà (vinya, oliveres i cereals, la trilogia mediterrània), la ramaderia bovina, ovina i porcina, les pedreres d'alabastre i granit, i la fàbrica de paper. Una carretera local relaciona el municipi amb Besalú.

Noguer de Seguero

El Noguer de Segueró és un monument del municipi de Beuda (Garrotxa) protegit com a bé cultural d'interès local. La pairalia del Noguer de Segueró és una gran mansió de senyors rurals ubicada en els primers estreps de la serra de la Mare de Déu del Mont. La façana principal està orientada a migdia. Disposa de planta baixa, primer pis amb una àmplia terrassa i quatre balcons que hi donen accés, segon pis amb quatre obertures i golfes, amb les finestres ovalades. Està decorada amb esgrafiats, destacant-ne el rellotge de sol.[1] A les façanes nord i sud hi ha un cos amb teulat a dues aigües que disposen de baixos, pis i golfes. Pel costat de tramuntana són apreciables diverses espieres i una garita de guàrdia.[1] A la porta de llevant hi ha l'escut dels Noguer en relleu i a la porta de tramuntana hi ha la inscripció "FELICIA 1631 NOGUER". Totes les obertures de la pairalia es troben emmarcades per carreus molt ben tallats, així com les cantoneres.[1] Els interiors del Noguer, corresponen a una gran casa senyorial del segle XVIII i XIX, amb grans estances, sales de convit, alcoves i decoracions realitzades per Joan Carles Panyó, primer director de l'escola de Belles Arts d'Olot.[1] La capella de la casa es troba ubicada a l'angle de les façanes de migdia i ponent. Una gran porta, feta de carreus ben tallats hi dóna accés des de l'exterior; damunt la porta hi ha un ull de bou i al costat el campanar de torre, amb teulat a quatre aigües. Els murs exteriors, igual que la resta de la façana principal, tenen esgrafiats. Els interiors foren decorats per Joan Carles Panyó amb cinc quadres que representen escenes de la vida de sant Isidre i un calvari.[1] Està dedicada a sant Teòfil, un màrtir del que la família Noguer va aconseguir les relíquies del seu cos a Roma l'any 1848 i està ben detallat en els goigs que la capella té dedicats[2]. Els jardins del Noguer de Segueró conserven una bonica font anomenada de Mossèn Cinto, perquè quan el casal era propietat d'Estanislau Vayreda i Vila, botànic, fou visitat nombroses vegades per Mossèn Cinto Verdaguer. Va ser realitzada amb pedra poc tallada i arrebossada; l'ornamentació es va fer amb estuc, representant diversos motius geomètrics. Té inscrita la data "1739".

Coll Sacreu

Coll_Sacreu

Llado

Lladó d'Empordà és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà. Lladó és el topònim oficial, però l'Institut d'Estudis Catalans defensa la forma Lledó d'Empordà. La dita diu: A Terrades tots són lladres, a Cistella de vegades, a Lledó fins el rector, i a la vila de Banyoles, fins el capellà major. La primera documentació del lloc de Lladó es troba en l'acta de dotació, per part del comte-bisbe Miró, d'unes vinyes i terres del terme de Lucduno al monestir de Sant Pere de Rodes l'any 977. L'any 1089 es restaura el culte i la vida monàstica a Santa Maria de Lladó al voltant del que es crea la vida del poble. El nucli antic de Lladó és un conjunt monumental inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Els edificis més emblemàtics del nucli antic són el monestir de Santa Maria de Lladó, l'església de Sant Feliu i l'edifici de l'ajuntament, a més dels diferents casals d'època moderna. Està situat al bell mig del nucli urbà de la població, al voltant de l'església de Santa Maria i de les restes conservades de l'antiga canònica. L'urbanisme d'aquesta zona presenta diverses places i carrers estrets, disposats en pendent. En origen aquestes vies eren empedrades i actualment han estat arranjades. També hi ha algunes travessies consistents en passadissos coberts per voltes de canó i rebaixades que comuniquen el nucli. Les cases que conformen el nucli, determinades per les restes de la canònica, són rectangulars, amb les cobertes de teula de dues vessants i distribuïdes en planta baixa, pis i golfes. Majoritàriament, les obertures són rectangulars i presenten els emmarcaments bastits amb carreus de pedra, amb les llindes planes. Bona part d'aquests edificis presenten trams del parament d'origen medieval. Les construccions són bastides en pedra sense treballar de diverses mides, disposades irregularment i lligades amb abundant morter de calç.

Mare de Deu de Vida

El santuari de la Mare de Déu de Vida centra un sector de masies disseminades, un km a ponent del poble, a la falda de la serra d'en Clotes. L'ermita està situada dalt d'un turó, al costat de la masia Mas Vida, des d'on es contempla una esplèndida panoràmica de la vall. La primera capella va ser construïda l'any 1429 i dedicada a sant Miquel. A la segona meitat del segle XVII, a iniciativa del rector Francesc Vehí, l'edifici va ser reconstruït completament i se'n va alterar l'orientació. Només se'n va salvar l'absis, convertit en capella lateral. A la façana hi ha una porta tapiada a la llinda de la qual llegim el nom del rector i l'any 1667. El més destacat és, tanmateix, la porta principal, feta amb grans carreus bisellats. Hi ha també una inscripció on torna a llegir-se el nom de Francesc Vehí i l'any 1698. Damunt la porta hi ha un relleu amb anagrama i sanefes.

Cistella

Cistella forma part de la comarca de l’Alt Empordà, província de Girona. El terme municipal té una extensió de 26 km2 i 130 m. d’altitud. Els límits del terme municipal són al nord amb Terrades i Llers, a l’est amb Avinyonet de Puigventòs, al sud amb Lladó i a l’oest amb Albanyà. Té agregats els nuclis de La Mare de Déu de Vida, La Ribera de les Planes, Sant Baldiri i Vilarig. Se’n tenen les primeres notícies amb el nom de VILLA CESTELLA del comtat de Besalú l’any 947 en l’acta de consagració de Santa Maria de Finestres.

Vilarig

El poble de Vilarig està situat al nord del nucli urbà de la població de Cistella, tocant amb el terme municipal de Terrades, al peu de la serra on neix la riera de Vilarig. El nucli s'estén al peu de la carretera GIP-5101 i està format per l'església de Sant Martí, el castell de Vilarig i diversos masos agrupats, tot i que a la rodalia hi ha altres masies escampades pel terme. L'urbanisme del poble presenta algun carrer disposat en pendent, que encara conserva el paviment empedrat original, tot i que reparat. Les cases són de grans dimensions i planta rectangular, amb les cobertes de teula de dues vessants i distribuïdes en planta baixa, pis i golfes. Majoritàriament, les obertures són rectangulars i presenten els emmarcaments bastits amb carreus de pedra, amb les llindes planes. Les més modernes són fetes amb maons. Les construccions són bastides en pedra sense treballar de diverses mides, disposades irregularment i lligades amb abundant morter de calç. Encara que les troballes arqueològiques demostren que el lloc ha estat poblat des de la prehistòria, la primera menció de Vilarig es remunta al 978 en un document del comte-bisbe Miró on donà un alou "in villa Redi" al monestir de Sant Pere de Besalú. Posteriorment en les "Rationes Decimarum" és esmentada l'"ecclesia de Villaricho". Els edificis més representatius de Vilarig són el Castell-palau del segle XIV, l'església de Sant Martí del segle XVIII i els diferents casalots d'època moderna.

Terrades

Terrades és un municipi de les Garrotxes d'Empordà, una àrea entre la plana de l'Alt Empordà i els contraforts de la Garrotxa. Limita al nord amb els pobles de Darnius i Boadella i les Escaules; amb Llers a l'est; amb Cistella i Vilanant al sud; i amb Cabanelles i Sant Llorenç de la Muga a l'oest. El poble queda encaixat al centre d'una vall reduïda entre les muntanyes que conformen el sector nord-oriental de la serra de la Mare de Déu del Mont (la Penya, 484 m; Santa Magdalena, 527 m; els Avalls, 347 m), a la conca de les rieres Rissec i Murga, afluents del riu Manol. La dita diu: A Terrades tots són lladres i a Lledó fins el rector. La parròquia de Santa Cecília de Terrades s'esmenta el 982, quan el clergue Guiu (o Guigó) deixa al monestir de Sant Pere i Sant Prim de Besalú dos masos situats en aquest lloc. L'església romànica dedicada a Santa Cecília, de tres absis i tres naus, s'esmenta el 1115, quan Ricard de Terrades empenyora a Dalmau de Montmarí les propietats que tenia en aquesta parròquia, que va ser del tot destruïda al final de la Guerra civil espanyola, el febrer del 1939. L'actual església es va construir el 1954. El Castell de Terrades, les ruïnes del qual són a la Roca, va ser lliurat per l'Infant Pere, en nom de Jaume I, als vescomtes de Rocabertí, el 1272.

Coll de la Salut

Coll_de_la_Salut

Ermita de Santa Magdalena

Situada a 570 metres sobre el nivell del mar. Per accedir-hi s’ha d’agafar el camí que surt del Santuari de la Salut. És un camí senyalitzat i de bon fer.L’ermita, restaurada al segle XV, es troba envoltada de grans roques i des de dalt es contempla una magnífica vista.

Coll de Vellis

Coll_de_Vellis

La Muga

La Muga és un riu pirinenc d'orientació oest-est (ponent-llevant) que desemboca a la Mediterrània. És possible que el seu nom provingui de Sambuca o Sambroca. Muga també pot provenir del mot basc, o iber, significant frontera o límit. En són afluents principals l'Àlguema, l'Anyet, l'Arnera, el Llobregat d'Empordà, el Manol, l'Orlina i el Ricardell. Travessa les poblacions d'Albanyà, Sant Llorenç de la Muga, Boadella d'Empordà, Les Escaules, Pont de Molins, Cabanes, Vilanova de la Muga, Castelló d'Empúries i Empuriabrava. Neix sota el Pla de la Muga (1186 m d'altitud), a migjorn de la muntanya de Montnegre (1425 m), al límit entre el Vallespir i l'Alt Empordà, i des de l'Hostal de la Muga (a banda i banda de riu) constitueix durant uns 5,5 km el límit fronterer francoespanyol. Rep principalment les aigües de la zona axial dels Pirineus (roc de Frausa, serra de les Salines, serra de l'Albera), travessa per profundes valls els sediments subpirinencs, bastant tectonitzats, i surt per Pont de Molins a l'ampla plana de l'Alt Empordà. Prop de Darnius, en un engorjat epigènic, ha estat embassat (pantà de Boadella). Prop de Peralada rep el Llobregat d'Empordà, més cabalós que ell mateix, i després de Vilanova de la Muga, el Manol. Desemboca al golf de Roses, al terme municipal de Castelló d'Empúries, entre els aiguamolls de l'Empordà i Empuriabrava, després de 58 km de curs. Els aterraments n'han destruït l'antic estuari i el grau medieval, dit el grau de la Muga, al nord de l'actual desembocadura de la Mugueta, antic braç del riu. El seu cabal mig a la desembocadura és de 3,34 m³/s. A l'octubre del 1940 va provocar una terrible inundació a la plana empordanesa. Les ribes estan plenes de la vegetació de ribera: verns, pollancres. Pel que fa a la diversitat zoològica és poblat per típiques espècies de riu català, barbs i truites, crancs de riu (actualment dominat pel cranc de riu americà, l'autòcton ha gairebé desaparegut), anguiles, serps d'aigua, salamandres, gripaus, granotes... A la desembocadura hi ha llisses i llobarros.

Sant Llorenç de la Muga

Sant Llorenç de la Muga és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà. Forma part també de la subcomarca de l'Alta Garrotxa. Està situat en la vall alta del riu Muga, envoltat de muntanyes on els boscos són de pins, alzines i roures. S'hi conreen cereals, vinyes i oliveres. El nucli urbà de Sant Llorenç de la Muga és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya El lloc de Sant Llorenç de la Muga és documentat ja al segle X amb el nom Santi Laurenti de Sambuca, encara que hom creu que ja era habitat en època romana. El nucli històric actual fou fortificat vers els segles XIV-XV, conservant avui en dia el traçat de la muralla format per quatre torres i tres portals, creant un recinte de forma gairebé triangular. Al llarg del segle XVIII la població es desenvolupà gràcies a l'activitat menestral de paraires i cardadors. Sota el regnat de Carles III, s'explotaren les mines de ferro i plom, fundant diverses fargues, com la Farga Reial de Sant Sebastià, dedicada a l'elaboració de munició. Al maig de l'any 1794 va ser destruïda pel general francès Pierre François Charles Augereau i les seves tropes, en la Batalla de Sant Llorenç de la Muga, durant la Guerra Gran. Les ruïnes d'aquesta fosa estan cobertes actualment pel pantà de Boadella. Els elements més destacats del nucli són el Castell medieval de Sant Llorenç, amb les diferents torres, portals i trams de muralles de la fortificació, l'Església romànica de Sant Llorenç i les diferents carrers i cases d'origen medieval i d'època moderna. El nucli antic de Sant Llorenç de la Muga està situat a la banda de migdia del nucli urbà. Es tracta d'un nucli recentment arranjat, dels més destacats de la comarca. Està format per un recinte fortificat de planta irregular, allargada. Els trams conservats que presenten més llargada són els costats de tramuntana, que conserva diverses torres, espitlleres i restes emmerletades, i migdia, aquest últim en paral·lel al riu i més degradat que l'anterior ja que moltes cases foren afegides al mur. El sector de llevant és més curt que la resta i, a l'extrem de tramuntana, es conserven els vestigis del portal de Baix, el qual actualment forma un passadís. A ponent es conserva el portal de Dalt, de planta quadrada, amb restes de merlets i espitlleres allargades, i format per dos arcs de mig punt adovellats. Ambdós portals donaven accés a l'interior de la vila, travessant-la de llevant a ponent. En general, els quatre sectors del recinte emmurallat esmentat conserven prous i evidents restes de fortificació com sageteres, espitlleres, merlets i torres. L'urbanisme del conjunt està estructurat mitjançant dues grans vies que el travessen d'est a oest. Es tracta de carrers de traçat rectilini, estrets i que en algun racó conformen petites placetes. Les cases situades dins l'antic recinte murat estan datades dels segles XVI, XVII i XVIII. En general es tracta de grans casals de planta rectangular amb les cobertes de dues vessants, distribuïts en planta baixa i dos pisos. Majoritàriament presenten portals de mig punt adovellats i grans portes i finestres rectangulars, emmarcades amb carreus de pedra ben desbastats i les llindes planes. Estan bastides en pedra desbastada de diverses mides lligada amb morter i disposada d'una forma regular. Moltes d'elles han estat rehabilitades en els últims temps i d'altres presenten els paraments exteriors arrebossats i pintats.

Sant Jordi

L'ermita de Sant Jordi es troba al nord est de Sant Llorenç de la Muga , a dalt d'un turonet. És una ermita d'una nau amb absis semicircular. Al frontis hi ha la porta d'arc de punt rodó, adovellada, i una finestra d'un sol vessant, rectangular. Al cim un campanar de cadireta de dues pilastres, sense arc. Als mus laterals de la nau no hi ha obertures. A l'absis hi ha una finestra rectangular d'obertura a l'interior, ara tapiada, que no és situada al centre sinó a la meitat meridional. La coberta és de lloses i la volta de la nau és apuntada.

Collet de les Corts

Collet_de_les_Corts

Coll de Ferreros

Coll_de_Ferreros

Albanyà

El poble d’Albanyà és a l’extrem nord-oest de l’Alt Empordà, a l’alta vall de la Muga, en terres pirinenques que són en contacte amb l’Alta Garrotxa. L’any 1969 el municipi veí de Bassegoda, va ser incorporat al d’Albanyà. Es un dels termes mes grans de la província de Girona, i el tercer més alt de la comarca de l’Alt Empordà. El poble d’Albanyà és a tocar la riba esquerra de la Muga. Es formà a l’entorn del monestir de Sant Pere d’Albanyà que pels anys 820-825 fundà un abat de nom Dònmul. L’atractiu nucli d’Albanyà és centrat encara per l’església de Sant Pere, interessant exemplar del romànic primitiu. A l’interior s’hi pot veure una làpida sepulcral esculpida, romànic-gòtic, que procedeix de l’església de Carbonils, d’aquest mateix terme. L’extens terme actual s’estén per terres molt accidentades, d’altes carenes amb abruptes cingleres i pregones fondalades. És una rodalia que identifiquen i emfatitzen els pics del Mont i de Bassegoda amb les seves enlairades i peculiars siluetes, tan familiars als habitants de tot l’Empordà i de la Garrotxa. En el terme municipal hi podem trobar les 13 Esglésies, d’estil romànic. El nom d’Albanyà és documentat des l’any 869 amb el nom Albaniano, però ja amb anterioritat es té coneixença de la fundació de l’antic monestir benedictí dedicat a Sant Pere.

Coll Bertran

La Parada

La_Parada

Coll de la Creu

Coll_de_la_Creu

Lliurona

Tot i que la ruta no passa pel nucli de Lliurona, val molt la pena conèixer aquest indret, sobretot la Massanella i el nucli on trobem l'ermita de Sant Andreu de Lliurona. Per conèixer l'història i les característiques, es recomanable llegir el segent article: http://www.raco.cat/index.php/revistagirona/article/viewFile/247338/331224

Coma-de-roure

Collada d'Espinau

Coll de les Canals del Carig