#45 100 Cims Essencials FEEC. 948m Sant Miquel de Montclar desde Biure de Gaià.

El Montclar és una muntanya de 948 metres que es troba al municipi de Pontils, a la comarca de la Conca de Barberà. A prop seu hi ha una ermita dedicada a Sant Miquel i unes restes d'un castell. Forma un abrupte massís que destaca respecte les altres muntanyes de la zona per la seva altitud i el color clar de les seves roques. La vegetació de la muntanya és més aviat arbustiva i baixa.

Esglesia de Sant Esteve de Biure.

Sant Esteve de Biure és una església del municipi de Biure (Alt Empordà) protegida com a bé cultural d’interès local.
Situada dins del nucli urbà de la població de Biure, al bell mig del terme, delimitada per la plaça de la Constitució i el carrer Processó. L’església de Sant Esteve de Biure és esmentada per primera vegada en un document datat l’any 1107 com “Sci. Stephani de Benevivere”. Posteriorment apareix esmentada a les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 com la “ecclesia de Biure”. En els nomenclàtors diocesans del segle XIV apareix com a l'”ecclesia parrochialis sancti Stephani de Biure”.
Església d’una sola nau amb capelles laterals i capçalera poligonal, capçada a tramuntana. La nau està coberta amb volta de canó i arestes, separada per arcs torals recolzats als murs laterals. L’absis també presenta coberta poligonal d’arestes. La façana principal presenta un portal d’accés rectangular, emmarcat amb carreus de pedra i la llinda plana gravada amb una inscripció i la data 1702. A la part superior del parament hi ha un rosetó adovellat. El campanar, ubicat a l’extrem de llevant de la façana, presenta el basament de planta quadrada i el cos superior octogonal amb grans obertures de mig punt. A l’extrem de ponent de la façana hi ha un rellotge de sol repintat. Cal destacar la finestra de la sagristia, situada al mur de llevant del temple. Presenta la mateixa tipologia que les obertures de l’absis i presenta la data 1703 gravada a la llinda. A l’interior de l’església, una de les piques beneiteres presenta la data 1627.

Castell de Biure.

El Castell de Biure és una obra del poble de Biure de Gaià, al municipi de les Piles declarada bé cultural d'interès nacional. Es troba documentat ja l'any 1072 quan Oliver Bernat, fill de Bernat Senfred de Gurb esdevingué castlà dels castells de Biure, Les Piles i Montclar.
El castell termenat està documentat el 1151.[1] Aquest any va ser quan Guillem Aguiló donà a l'orde dels Hospitalers els delmes del castell, atorgant-los altres drets un any més tard. El 1193 s'hi establí una casa de l'orde. L'any 1241, Guillem d'Aguiló fill, empenyora el castell i el lloc als Hospitalers, que hi havien anat agafant força pels vincles que tenien amb la família Aguiló. Definitivament el 1266 ven el castell a l'orde.
Els Hospitalers, van anar augmentant el seu domini adquirint més patrimoni, béns i drets, fins a fundar-hi un priorat al segle xiv i es perllonga fins al segle xviii. Amb el pas dels anys, el castell va anar a parar a mans dels vescomtes de Bell-lloc, que a començament del segle XX en van fer una remodelació total, convertint-lo en el castell-palau actual.
Avui és una residència privada i no es permet de visitar-ne l'interior.

Ermita de Sant Miquel i Castell de Montclar.

El castell de Montclar pertany en el seu origen a l'extens terme de Santa Perpètua. A diferencia d'altres castells que integren la ruta com les Piles o Biure, Montclar es basteix en dates mes primerenques, a començaments del segle XI, probablement gràcies a la seva situació elevada i estratègica. Montclar pren una especial importància en la fixació i l'expansió de la conquesta de l'Alt Gaià, l'any 1013 es posseït per Sal•la de Santa Perpètua, descendent d’altre Sal•la, fundador del llinatge del mateix nom, i que domina a principi del segle XI un extens territori en el qual s'inclou el castell veí de Santa Perpetua i el de Barberà.
La primera referència directa al castell data de l'any 1030, quan Guillem, fill de l’esmentat Sal•la, la propietat del castell a Arnau Odó, el qual tres anys més tard, el 1033, la ven novament a Bernat Sendred de Gurb, del llinatge dels Gurb-Queralt, els quals, originaris d'Osona, desenvolupen un paper decisiu en la repoblació d'aquestes terres. Els esforços per afermar el poblament de la zona es palesen també en la donació que sobre terres de Montclar fa la família Cervelló, relacionada a l'igual que els Gurb amb aquests indrets. L’interès dels comtes en afermar el seu poder en aquest territori passa per la possessió superior dels castells i, l'any 1072, compren a Oliver Bernat de Gurb i a la seva esposa l'alou format per Montclar, Benviure i les Piles per dos mil mancusos barcelonesos d'or.
Tot i que el comte els encomana en un primer moment al mateix Oliver Bernat, l'any 1079 Montclar s'infeuda a la família Cervelló, vinculada també al territori i feudatària dels comtes en altres castells de la contrada.
Al segle XII la butlla papal de 1154 assenyala Montclar entre els béns de l'Església de Tarragona. El llinatge dels Cervelló manté la senyoria fins l’època moderna, tot i que altres famílies mantenen drets al castell de Montclar, com es el cas dels Queralt. A mitjan del segle XII els Queralt estan a Montclar sota la dependència feudal dels Cervelló. També cap a mitjan del segle XII trobem el llinatge homònim del lloc: Pere de Montclar, fill cabaler de Guerau Alemany de Cervelló, es documentat l'any 1168, i té drets a Montclar. L'any 1200, el rei Pere I cedeix els castells de Montclar junt amb Pontils i Montagut a Berenguera de Querol, vídua d'altre Guerau Alemany de Cervelló, amb la condició que no donés cap mena d'auxili al seu fill Ramon Alemany fins que aquest no hagués resolt les diferencies que sostenia amb el monarca.
La darrera notícia documental de que disposem data de 1246, quan la comanda templera de Barberà adquireix a Gueraua de Cervera, vídua de Ramon Alemany de Cervelló, i ais seus filis Guillem i Hug el castell de Valldossera, dins del terme del castell de Montclar. A diferencia d'altres castells, Montclar no genera cap nucli de població al seu voltant a causa de la seva situació encimbellada i estratègica, paradoxalment, la mateixa que li atorgà un paper clau en els segles altmedievals.”