6 veïns 6 rutes: L'Ametlla del Vallès

Trencament de Can Rotxil

Bifurcació a la dreta

Bifurcació dreta

Camí de Pinar i Portús a l'Ametlla

Es tracta del camí ral de l'Ametlla a Bigues que fins al 2018 era un vial de terra. Presenta un tram d'enllaç amb la urbanització de Pinar i Portús. El camí original segueix cap a ponent en direcció al límit de terme (Bigues), mentre un tram més modern i principal trenca del camí antic cap a migdia i es dirigeix a la urbanització. El recorregut va per la Sagrera, Santa Creu de l'Ametlla (Puig de la Creu), creua el Camí de Santa Creu (camí 25), Pinar i Portús o límit de terme (Bigues).

Coincideix parcialment amb el camí ramader o camí del Pla de la Violona.

El títol és de possessió immemorial.

IES Eugeni Xammar

Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 17/1/1888 - l'Ametlla del Vallès, 5/12/1973) fou un periodista cosmopolita, diplomàtic de carrera i traductor poliglota (parlava set llengües i n'escrivia cinc) que visqué la major part de la seva vida fora de Catalunya fent de corresponsal a Europa durant els convulsos anys de la Primera i la Segona Guerra Mundial.

Xammar es definia a si mateix com un demòcrata, republicà i catalanista. Afirmà que “tractant-se de Catalunya jo no he pres mai precaucions”. Va ser molt crític amb aquells que, partint de posicionaments com el seu, van ser “no bel·ligerants” amb el règim franquista de postguerra, com ara els intel·lectuals col·laboradors de la revista “Destino”, tot i ser considerada un referent liberal, catalanista i democràtic de l'època.

Eugeni Xammar dona nom a l'Institut d'Ensenyament Secundari de l'Ametlla del Vallès.

Font de la Mina

La font de la Mina és un espai d'esbarjo emblemàtic dels veïns de l'Ametlla, on els estiuejants anaven a passejar i a berenar.

La font s'alimentava amb aigua que procedia del sobreeixidor del pou de Ca l'Anglada. A partir d'aquí l'aigua es canalitzava fins a la bassa de can Partegàs i es distribuïa al Raval a través d'un rec.

Actualment, l'aigua arriba a una aixeta de cop i raja a un nivell inferior al carrer. En aquest punt més baix respecte al nivell del pla s'hi baixa a través de la doble escala d'onze graons.

Ajuntament

L'Ajuntament de l'Ametlla del Vallès és un edifici modernista aïllat, alineat i elevat respecte al nivell de la plaça, format per un cos central i dos cossos laterals annexos. La seva composició és simètrica respecte a l'eix que forma el cos central.

De la façana central en destaca l'arc de la porta d'entrada amb dues columnes amb capitells, el balcó central i el coronament que inscriu un rellotge de sol, motiu central dels esgrafiats geomètrics florals de la façana. A ambdues bandes del cos central es situen els cossos laterals, amb obertures d'arcs de mig punt rebaixats i tripartits per pilars de totxo. Un sòcol de pedra coronat amb un filet de totxo unifica els tres cossos.

El cos central era destinat a les dependències de l'ajuntament i els laterals eren destinats a les escoles públiques, un per a nois i un altre per a noies, formant un conjunt característic de principis del segle XX, model seguit també en diverses poblacions.

El conjunt forma part del projecte d'eixample de l'Ametlla, realitzat pel llavors arquitecte municipal Joaquim Raspall i Mayol vers el 1906.

Tal qual venim de l'Ajuntament sortim a la placeta trinagular delimitada pels carrers de la Torregassa, de Pompeu Fabra i de Sebastià Bassa. A la illeta destaca la Font del Raspall, font pública d'estil noucentista, obra de l'arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol. Està formada per un mur de paredat amb un coronament sinuós de maó a plec de llibre, amb un broc i una pica a cada costat. A cada extrem del mur hi ha un petit banc.

Rere la font s'aixeca can Muntanyola, un impressionant mas de planta quadrada amb planta baixa i dos pisos amb teulada a quatre vessants que actualment acull el casal dels avis i la biblioteca.

A migjorn trobem la Vil·la Lola o la Torre de la Punxa, de planta rectangular, aïllat i alineat entre el carrer de la Torregassa i del Mestre Pompeu Fabra. El cos de l'edifici és basteix en una superfície ortogonal irregular i en sobresurt, a la cantonada nord-est, una torre de planta octogonal amb coberta apuntada i revestida d'escates de ceràmica vidrada de color verd. Les façanes estan revestides amb estuc de calç i decorades amb esgrafiats. Les obertures són de llinda plana amb motius decoratius i esgrafiats al voltant. A la façana principal, a la cornisa, hi ha un treball de reixa que s'assembla a un cistell. Al voltant de l'edifici hi ha el jardí, el qual es troba limitat per una tanca amb sòcol de paredat arrebossat, coronat per peces vidrades, pilastres amb capitell de perfil corb i una reixa de ferro forjat.

Carrer de la Torregassa

El carrer de la Torregassa, juntament amb el carrer de Francesc Macià, són l'eix de desenvolupament urbanístic i zona d'eixample a l'Ametlla de principis del segle XX. És el moment en què l'Ametlla passà de ser un petit poble agrícola a un centre d'estiueig molt important. El fenomen de l'estiueig donà lloc a un altre fenomen arquitectònic, l'habitatge de temporada, que té una importància remarcable a l'arquitectura catalana d'aquest segle. Modernisme i noucentisme, amb totes les seves variants eclèctiques, es perllonguen en aquest tipus d'arquitectura fins gairebé la guerra civil. A la unió d'aquests dos carrers hi ha el Parc de Joan Plumé, un bon lloc on esmorzar. Joan Plumé i Bosch (?, 1889 - l'Ametlla del Vallès, 1950) fou el primer alcalde elegit per sufragi universal de l'Ametlla del Vallès (1933-1934 i 1936-1939), amb bona premsa segons el cronista local Josep Badia i Moret (l'Ametlla del Vallès, 1905 - 1996).

Així, doncs, al número 25, el Cafè és una de les obres més rellevants de l'arquitecte Manel Joaquim Raspall i Mayol. Fou construït com a Cafè i residència del Dr. Sebastià Bassa i Barbany, metge i alcalde de l' Ametlla del 1902 al 1915 i promotor de la transformació urbanística de la vila com a centre d'estiueig. És un edifici entre parets mitgeres, format per planta baixa i dos pisos amb coberta a dues vessants amb façana plana de composició simètrica. La façana està revestida de pedra i en ella s'hi combinen diferents materials com a únics motius decoratius: paredat, maó vist i ceràmica. El totxo marca els límits de la façana i els diferents tipus d'arcs de les finestres de les tres plantes, decorades amb ceràmica vidrada. En destaquen les finestres dels baixos, amb el trencadís ceràmic, i els elements de ferro dels balcons i baranes, que representen l'element més identificatiu de la primera etapa modernista de Raspall: l'estilització vegetal que sobrepassa el brancal i s'endinsa orgànicament. L'interior d'El Cafè conserva els arrambadors ceràmics originals i l'estètica de cafè de primers de segle.

Al número 13 s'aixeca la Vil·la Elvira, entre parets mitgeres i de planta rectangular, format per planta baixa i dos pisos. La coberta és plana i en sobresurt el badalot de la caixa d'escala. La façana, que està revestida d'estuc de calç i coronada per una motllura que marca el sostre del terrat, es composa segons quatre eixos verticals. A l'eix central hi ha l'entrada i dos balcons de ferro forjat.

La casa Ana Viñas Vda. De Lucas, al número 9, aïllada i de planta rectangular, és formada per planta baixa i terrat, i aixecada respecte del terreny. Les façanes estan revestides d'estuc de calç amb especejament carreuat, la principal està coronada per una barana massissa de perfil sinuós amb elements vegetals de ferro forjat. La tanca del jardí és composta per un basament de paret massissa revestida amb ceràmica vidrada de motius vegetals i pilastres amb capitell floral, amb reixa de ferro forjat. La porta és de ferro forjat amb la grafia "A" i "V".

Al número 5, cal Barber és un edifici amb una paret mitgera, de planta rectangular, situat en un terreny ortogonal. Està format per planta baixa i pis. La coberta és de teula àrab a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. La façana principal, orientada a l'oest, és de composició simètrica segons tres eixos, el central més ample amb arc de doble corba i barana de ferro, valorat amb un balcó. És de pedra vista i maó amb un petit sòcol de pedres sense tallar. En destaquen, al primer pis, unes originals finestres germinades amb una columna de maó al mig, i a la planta baixa, la finestra que forma un arc curvilini amb un senzill i acurat reixat, i uns singulars vitralls a la part alta amb el nom de la casa, amb grafia plenament modernista.

Finalment, els números 1 i 3 són ocupats per la casa J. Blancher, edifici entre parets mitgeres compost de planta baixa i dos pisos. Té una sola façana al carrer Torregassa i una part més baixa al cantó dret que forma una composició asimètrica amb la resta de l'edifici. La façana central és simètrica quant els elements decoratius, amb predomini de la línia corba. Al primer pis hi ha un balcó enllaçat amb un altre del segon pis per un arc conopial de gran profunditat. Al petit capcer hi ha la data 1906 amb les inicials J.B.

Carrer Sant Sebastià

El carrer de Sant Sebastià és un carrer de l'Ametlla del Vallès amb dos edificis que formen part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, concretament els dels números 24 i 26.

En la cruïlla amb el carrer Major hi trobem la Vil·la Lluïsa, casa del marquès de Castellflorite, president de la Diputació de Barcelona en la dècada de 1960 i que fou qui va fer construir la llavors anomenada autovia de l'Ametlla, l'embrió de l'actual C-17.

Les Tires

Can Busquets

Can Busquets és una antiga masia del segle XII que, tot i ser molt propera al nucli urbà de l'Ametlla del Vallès, es troba dins el terme municipal de la Garriga, dominant la plana de Llerona, al bell mig de dos torrenteres i al costat d'un bosc de pins. Tot i que s'origina en temps anteriors, el cognom Busquets apareix en aquesta propietat a l'any 1500, quan la família Busquets adquireix l'antic mas Garriga.

És un mas de planta baixa i pis amb coberta tradicional a doble vessant perpendicular a la façana. A la part del nord hi trobem una interessant finestra i llinda d'una sola peça. La porta d'entrada és d'arc de mig punt adovellat. Al costat del pati tancat i enfront de l'era hi ha el graner, compost de planta baixa i pis.

Va ser una masia important amb tot tipus de ramaderia, bon comerç de vi -amb un gran celler-, oli, avellanes i horta.

Cal Borbó / Camí antic de l'Ametlla a la Garriga

Camí que ja s'usava en època medieval, probablement també en la romana, que creua la finca de can Busquets de llevant a ponent per la seva part sud.

Ca l'Espargaró

Ca l'Espargaró és un antic mas pertanyent al terme municipal de la Garriga, però molt proper al nucli urbà de l'Ametlla del Vallès. És un gran mas en avançat estat de ruïna, tot i la seva privilegiada situació. De planta baixa i pis amb coberta a doble vessant perpendicular a la línia de la façana, bona part dels seus elements arquitectònics destacables han desaparegut. A les terres dels bosc vora d'aquest mas hi abunda el pi i l'alzina. Els camps del voltant estan dedicats a les oliveres, ben cuidades, com es pot veure clarament en el camí de l'Ametlla. Part de les seves terres es van repartir en parceria per dedicar-les al conreu de la vinya.

Vinyes de Can Busquets

Aqüeducte de Can Beia

Hi ha referències sobre l'aprofitament de l'aigua de can Beia des del segle XIII. El rec de can Beia té una llargada de diversos quilòmetres i encara porta l'aigua fins a la masia de can Busquets. Al llarg del seu recorregut hi ha diversos aqüeductes com el que es mostra.

Bifurcació a la dreta

El Cogul

Com a El Cogul, també documentat com el Cògol, trobem una peça de terra que fa referència al lloc on es troba aquest mas de La Garriga que duu aquest nom, actualment enrunat i força cobert per les bardisses. Segurament rebien aquest nom les dues feixes que volten la casa per la seva banda de xaloc. Aquest nom ja surt esmentat a finals del segle XII. Encara queden unes estructures dempeus que poden fer imaginar fàcilment com era la casa. Dues finestres de l'exterior de la casa encara conserven el volt de color blau, que tradicionalment servia per espantar les bruixes i els mals esperits. Sembla que el terreny de la propietat era d'unes quatre quarteres.

Torrent del Planell

Can Beia

Can Beia és un antic mas del terme de La Garriga al que, en funció de les ruïnes que ens han arribat, havia de ser de considerables dimensions i que conserven alguns elements tradicionals de la vida rural de fa uns segles en força bon estat. Actualment es troba força engolit pel bosc. El cognom d'aquesta propietat era Rocabayera, que per deformació va derivar en el nom actual. La propietat era d'unes 8 quarteres de secà, 2 d'oliveres i 4 d'erm. Sota la casa hi ha una resclosa que és l'origen del rec de can Beia.

Roca Negra

Capçalera del torrent de can Beia. En aquesta cruïlla, en el camí en sentit ascendent, ens n'anem cap a Puiggraciós, mentre que el camí que planeja a l'esquerra serveix per voltar la capçalera de la vall, dominada per la bassa de can Beia.

Girar a l'esquerra

Can Perera de Pimar

Masia de carener perpendicular a la façana, de planta basilical i doble ràfec. Consta de planta baixa, pis i golfes. Els murs són de paredat i estan sense arrebossar. Les obertures i les pedres cantoneres estan fetes amb carreus regulars. La porta principal és d'arc de mig punt adovellat, a la pedra clau hi ha la data de 1786. La finestra de la sal és trigeminada amb arquets trevolats, les altres obertures són de llinda plana sense decorar i els ampits motllurats, semblen més vells que les finestres. Les finestres de les golfes són d'arc de mig punt de totxo formant galeria fets segurament durant la renovació dels anys 50. A les façanes laterals s'han obert finestres seguint l'estil de les de la façana principal. A la façana nord-est hi ha restes d'un barri i un pou adossat en el brancal esquerra de la porta, aquest barri donava accés a cors i quadres, actualment hi ha una construcció moderna. Al davant de la façana principal hi ha l'era amb cairons. En el costat nord-est hi ha diversos annexes i una pallissa nova. El nom de la casa, tot i que en principi, era Perer o Parera en el segle XVII es començar a anomenar de Pimar en contraposició a can Parera de la Pinyonera. En una talla que es conserva a l'Arxiu Municipal de la Garriga feta l'any 1397 es classifiquen les cases segons la seva economia, en Parer surt com mas mitja i per tant ha de pagar 24 florins.

Bifurcació dreta

Creuar pista

Ermita de Sant Nicolau

Ermita d'una sola nau, de planta rectangular. L'actual capella, refeta amb una doble paret a la cara de tramuntana, fou probablement construïda sobre l'edifici romànic, tot i que actualment l'arrebossat de l'aparell no permet destriar-ne les parts primitives. Les seves mesures aproximades són 12 metres de llarg per 6 d'ample.

A la façana de ponent, destaca el campanar d'espadanya amb arc de mig punt i la porta d'accés de llinda plana. La façana septentrional conserva els vestigis d'una petita barbacana o ràfec. A la façana meridional hi ha una porta d'estil romànic.

Torrent de Sant Nicolau

Capella de Lourdes

Entre els anys 1932 i 1933, la directora del Casal de la Visitació (nom modern de can Xammar de Baix) va fer construir aquesta petita capella dedicada a la Mare de Déu de Lourdes. És en un entorn amb una gran qualitat ambiental degut a la seva abrupta orografia a causa del torrent de Sant Nicolau. Els arbres de la zona són majestuosos, la majoria alzines, però també s'hi troben exemplars de llorer (Laurus nobilis) i de servera (Serbus domestica).

Font dels Àngels

La Font dels Àngels fou dedicada al dr. Pere Tarrés i Claret (Manresa, 1905 - Barcelona, 1950), director espiritual durant diversos anys del Casal de la Visitació. La font va ser inaugurada el 19 de juny de 1955.

Font de la Mare de Déu de Núria (Parc del Casal)

L'any 1951 va ser un any important en quan a sequeres, i això va promoure la recerca i construcció de fonts. Situada en propietats del Casas de la Visitació, es desconeix la data de construcció d'aquesta font, però sí que es pot afirmar que és posterior a la Font dels Àngels.

Can Xammar de Baix

Masia de planta rectangular amb estructura formada per tres crugies i tres plantes. La teulada és a quatre aigües sense alçament central.

La façana està presidida per un portal adovellat de punt rodó a sobre del qual hi ha l'escut heràldic dels Xammar. Hi ha nou finestres que es reparteixen als tres pisos, les de la sala del segon pis i les balconeres. L'interior de l'edifici és imponent, i l'antiga bodega, actual capella, és un dels elements més destacables de la masia, per la seva volumetria, els seus mosaics i la seva cripta.

El seu origen es remunta a la segregació de la casa pairal Can Xammar de Dalt, que s'havia produït a meitat del segle XVI; el poder econòmic de la nova branca familiar va permetre construir la masia actual.

En els segles XVI i XVII fou reconstruïda amb una gran esplendidesa, com molts dels masos de la baronia i en general del Vallès.

Església de Sant Genís

L'església parroquial, dedicada a Sant Genís de Roma i Sant Genís d'Arlés, és d'origen romànic tot i que va ser ampliada en estil barroc al segle XVII. De l'antiga església romànica només en queda un llenç de mur d'uns 12 metres de llarg per 8 metres d'alçada, que dona al carrer per la cara meridional, on es conserven dues finestres de doble esqueixada.

És de planta de tipus basilical, i absis circular amb volta de mitja taronja i un petit cos amb volta de llunetes. En destaca la seva portalada barroca formada per dos pilastres que sostenen un arquitrau senzill; el fris està decorat amb motius florals, la cornisa és senzilla. El frontó està partit en dues aletes que culmina en sengles pinacles coronats amb bolets. El cos superior, damunt el frontó, té una fornacina coronada amb una bola amb les imatges de sant Genís d'Arlés i sant Genís de Roma. Al damunt hi ha una imatge d'un home mort (evocació del martiri de sant Genís d'Arlés). El campanar, que ha estat reconstruït, és de planta quadrada; el cos per a les campanes té uns buits amb arcs de mig punt i uns altres al damunt, quadrats.

La Rectoria es troba adossada a l'edifici de l'església parroquial, amb una façana allargada en planta baixa amb soterrani. Té un porxo a la cantonada dreta amb teulada a una vessant. La teulada té el carener paral·lel a la façana amb imbricacions, i les obertures són totes planes, de carreu, alineades. Hi ha una segona porta amb marquesina de teulada àrab. En una de les finestres hi ha la data de 1671, i en una altra hi ha la mateixa data, amb el nom del rector Santmartí.

Can Xammar de Dalt

Masia de planta irregular amb estructura interior formada per tres crugies, planta baixa, dos pisos i golfes. La coberta és a dues vessants i en sobresurt una torre mirador acabada amb una coberta a quatre vessants amb un potent ràfec i barbacana coronada per una interessant reixa.

Probablement, la seva estructura original correspon als segle XIV, tot i que l'any 1643 fou objecte d'una important reforma. Tanmateix l'aspecte actual és el resultat de la remodelació integral que va dur a terme l'arquitecte modernista Manel Joaquim Raspall l'any 1908 per encàrrec del llavors propietari, Joan Millet.

La façana principal integra alguns elements gòtics, com el portal adovellat i les finestres geminades i conopials de la primera planta, amb trencadissos i treballs de ceràmica que es complementen amb treballs de forja a les finestres i balcons. L'interior segueix l'estructura d'una masia noble dels segles XVI i XVII però amb la reformulació de diversos espais sota l'òptica modernista, amb elements decoratius amb simbologia catalanista: el drac, les quatre barres, i la Mare de Déu de Montserrat.

Camí barrat amb cadena

Bifurcació esquerra

Font del Racó

Font situada a tocar del torrent del Verder, al costat del Salt de les Roquetes, sota la resclosa del rec Draper. El broc només conserva una petita obertura per on raja un fil d'aigua que cau a un pedrís.

Al torrent del Verder, just a sobre de la Font del Racó, hi ha una resclosa que desviava el curs del torrent per tal de derivar l'aigua cap al rec draper. La paret de la resclosa és transversal al curs de l'aigua i està feta de pedres lligades amb morter de calç.

Actualment la resclosa, el rec i les basses draperes resten abandonades.

Camí del Refugi de Laila

Torrent del Verder

El seu nom segurament és derivat de l'exuberància de la vegetació que creixia i creix a les ribes del torrent de Verder. L'existència d'aigua durant tot l'any fan que sigui un dels torrents amb major concentració d'infraestructures hidràuliques del municipi i, segurament, els primers pobladors de la zona ja s'abastiren de l'aigua d'aquest torrent. En bona part, l'emplaçament de l'Ametlla podria estar condicionat per la proximitat d'accés a l'aigua del Verder.

A l'encreuament del camí de Laila hi havia la resclosa dels aiguabarreigs que desviava el curs d'aigua del torrent del Verder per tal d'elevar-ne el nivell i derivar-la cap a un rec que omplia la bassa gran de Can Xammar perquè els regants del poble en fessin ús. La paret de la resclosa, transversal al curs de l'aigua, està feta de pedres lligades amb morter de calç, i fa aproximadament 2 metres de llarg i 30 centímetres d'alçada.

Bifurcació esquerra

Cruïlla a l'esquerra

Camí de la Violona

Es tracta d'un tram del camí ramader que baixa per la carena del Serrat de Santa Creu passant pel Pla de la Violona. El camí ramader travessa després l'Ametlla bifurcant-se en direcció a Santa Eulàlia de Ronçana i Rosanes.

El seu recorregut va pel límit de terme (Puiggraciós), límit de terme (Bigues), segueix resseguint el límit de terme fins que es troba amb el camí de Santa Creu, Santa Creu de l'Ametlla, Sant Genís i el Raval de l'Ametlla.

Avui en dia és un vial asfaltat que comunica el poble amb la urbanització del Serrat.

Serrat de la Santa Creu

Seguir punts grocs

Ruïnes de la Santa Creu

També anomenada Santa Maria de la Creu, les primeres referències escrites daten del segle XIII, tot i que podrien tenir un origen anterior. Tan anterior que una llegenda diu que a Santa Creu és un dels primers llocs de Catalunya on es va difondre la religió cristiana. En un espai aturonat, ara completament cobert pel bosc, actualment romanen les restes d'un mur d'uns 5 metres de llargada, 1'5 d'alçada i uns 70 centímetres de gruix, identificable com les restes de l'antiga capella. Per l'entorn s'observen forces materials constructius. El mur és construït amb pedres granítiques de mitjanes dimensions, unides amb morter de calç i restes constructives.

La seva posició al límit dels pobles de Bigues i l'Ametlla del Vallès va fer que es produïssin múltiples plets entre els rectors de tots dos pobles per la seva jurisdicció. El bisbe de Barcelona va autoritzar que l'any 1599 es demolís pel seu estat de ruïna, alhora que va reconèixer que era jurisdicció de Bigues. Aquestes disputes donen peu a una altra llegenda. S'explica que davant les baralles entre Bigues i l'Ametlla per la capella de Santa Creu, es va acordar trobar una solució per acabar amb el conflicte. Així, s'acordà que la capella seria de qui arribés primer, sortint des de la seva parròquia a una hora pactada del matí. Els veïns de Bigues no van respectar l'acord del tot i no van esperar que sonessin les campanades de l'església de Sant Pere sinó que ho van fer a can Fabrera, masia molt propera a Santa Creu. Això els va permetre d'arribar abans que els veïns de l'Ametlla i guanyar la capella.

Camí a la dreta i poc després també a la dreta

Seguir recte

Antic camí de Bigues a L'Ametlla

Es tracta del camí ral de l'Ametlla a Bigues que fins al 2018 era un vial de terra dins el terme de l'Ametlla. El camí ral segueix cap a mestral fins a Bigues i a llevant en direcció a l'Ametlla.

Parc de Can Barri