8ª Marxa de resistència entre L´Alt Camp i La Conca 01-04-17

El Plà de Santa María, Inici marxa i final, Control nº 7

El Pla de Santa Maria és una vila i municipi de la comarca de l'Alt Camp. A l'extrem nord de la vila s'hi ubica l'església romànica de Sant Ramon, antigament dedicada a Santa Maria. Va formar part de la Vegueria de Tarragona fins al 1716. Després va passar a formar part del Corregiment de Tarragona des del 1716 fins al 1833.[1] Al llarg dels anys, el poble ha patit successius canvis de nom: Vilalba, Santa Maria del Pla, el Pla de Cabra, el Pla de Santa Maria. L'últim canvi de topònim es va produir el 1953, quan es va adoptar el del Pla de Santa Maria. Les darreres dècades del segle XX van representar un canvi important en l'estructura econòmica del Pla, ja que s'hi van implantar noves indústries. El motor econòmic passà a ser la indústria, i ja no l'agricultura. L'any 1990, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, dins del Pla Director per a la Gestió dels Residus Industrials a Catalunya, va decidir ubicar un abocador de residus industrials controlat al terme de Forès i una incineradora al Pla de Santa Maria. La decisió va generar un rebuig força generalitzat i es desenvolupà un fort moviment ciutadà d'oposició al projecte. La contestació al Pla de residus va fer que fos retirat i, posteriorment, es consensués entre la majoria dels grups polítics del Parlament de Catalunya una llei de gestió dels residus industrials que no donava indicació dels indrets on s'havien de localitzar les infraestructures necessàries. Una altra de les conseqüències fou la creació del partit comarcal Unió d'independents Conca de Barberà.

Cabra del Camp, Avituallament Control nº 1

Cabra del Camp és un municipi de la comarca de l'Alt Camp. El castell de Cabra, del qual no en queden restes, està documentat l'any 980. Va formar part de la Vegueria de Montblanc fins al 1716. Després va passar a formar part del Corregiment de Tarragona des del 1716 fins al 1833.[1]

Castell de Selmella

El castell de Selmella és una fortificació medieval (segles XI-XII) situada al capdamunt del turó del mateix nom que pertany actualment al municipi del Pont d'Armentera (Alt Camp). Des de molt aviat (segle XII) fins al primer terç del segle XIX les terres foren administrades pel monestir de Santes Creus, tot i que els titulars de la propietat foren famílies nobles: els Alemany, senyors de Cervelló, fins al segle XVI, i els Armengol, barons de Rocafort, fins al segle XIX. Segons les recerques arqueològiques més recents, ja hi havia hagut poblament iber en el mateix indret del castell des del final del bronze (segles X-VIII aC) i també hi ha restes de fortificació o de poblament del començament de l'edat del ferro. Selmella - Castillo (Muro 3).jpg Mur del castell de Selmella Dades bàsiques Tipus castell Construït segle x Característiques Estil romànic Ubicació Catalunya Turó de Selmella, el Pont d'Armentera (Alt Camp) 41° 25′ 16″ N, 1° 20′ 16″ E Coord.: 41° 25′ 16″ N, 1° 20′ 16″ E (mapa) Wikimedia | © OpenStreetMap Bé cultural d'interès nacional Declaració 22/04/1949[1] Identificador BCIN: 1282-MH BIC: RI-51-0006682 Activitat Modifica dades a Wikidata El castell de Selmella és una fortificació medieval (segles XI-XII) situada al capdamunt del turó del mateix nom que pertany actualment al municipi del Pont d'Armentera (Alt Camp). Des de molt aviat (segle XII) fins al primer terç del segle XIX les terres foren administrades pel monestir de Santes Creus, tot i que els titulars de la propietat foren famílies nobles: els Alemany, senyors de Cervelló, fins al segle XVI, i els Armengol, barons de Rocafort, fins al segle XIX.[2] Contingut [amaga] 1 Precedents ibers 2 Documentació històrica 3 Estat actual 4 Referències 5 Enllaços externs Precedents ibers[modifica | modifica el codi] Segons les recerques arqueològiques més recents, ja hi havia hagut poblament iber en el mateix indret del castell des del final del bronze (segles X-VIII aC) i també hi ha restes de fortificació o de poblament del començament de l'edat del ferro.[3] Documentació històrica[modifica | modifica el codi] El primer document que parla del castell de Selmella és del començament del segle XI dC la qual cosa vol dir que ja existia de temps abans. La primera notícia referent al castell és de l'any 1012 en què surt esmentat en un document en què Hug de Montagut, o de Cervelló, pledejà amb Borrell, bisbe de Vic, per la propietat del castell, plet que es resolgué a favor d'Hug de Cervelló qui, l'any 1018 cedí als seus quatre fills, diverses terres i possessions situades en els termes dels castells d'Olèrdola, Selmella, Casserres, Montagut i Querol. El castell de Selmella el llegà al fill primogènit Bonfill. Selmella restarà en mans dels Cervelló al llarg dels Segles XI, XII i XIII tot i que documents posteriors afirmen que l'any 1178 fou cedit en emfiteusi per Guillem Guerau de Cervelló al monestir de Santes Creus.[4] Un fill de Guerau Alemany IV de Cervelló, Bernat, donà lloc a una línia secundària dels Cervelló que seran feudataris o castlans de Selmella i que s'extingiran el segle XIII. El 1193, Guerau Alemany V de Cervelló llegà el castell de Selmella al seu fill Ramon Alemany. Al llarg del segle XIII s'incrementaran els drets del monestir sobre el terme de Selmella per les donacions de fidels i adquisicions a particulars. El 1203 Ramon Alemany de Cervelló cedí al monestir una propietat dins el terme de Selmella. El 1256 Guillem de Selmella donarà a Santes Creus tots els drets que el posseeix dins el terme de Selmella. Pel fogatjament de 1365 sabem que el castell era encara propietat dels Cervelló. Posteriorment, el segle XVII consta com a propietària la família Armengol, barons de Rocafort que el deurien comprar a començaments del segle XVI. A l'extinció dels senyorius jurisdiccionals (1837), a Selmella hi viuen de form bàsicament disseminada una setantena de persones; pertany llavors al municipi del Pont d'Armentera

Avituallament Selmella Control nº 2

Avituallament

Vallespinosa

Vallespinosa es un agregado que se encuentra al suroeste del término de Pontils (Tarragona) España. Construido al abrigo de su castillo, a 640 m de altitud, hoy en día es un núcleo de población de segundas residencias con casas de arquitectura respetuosa con el entorno. Encajado entre la sierra de Comanroquer y la Sierra Morena, se accede por un desvío de la carretera de Montblanch a Igualada que rodeando la sierra de Montclar. También pasa el sendero de gran recorrido GR 7, y está cerca de la Espacio de Interés Natural de Saburella.

Sant Miquel de Montclar

Al costat de les restes del castell de Montclar, dalt del cim, hi ha la capella de Sant Miquel, esmentada l'any 1154. Consta d'una nau rectangular capçada amb un absis semicirculari i coberta amb volta de creueria, tot plegat construït amb pedres molt poc treballades. La porta s'obre a la façana de migdia i és de mig punt, adovellada. L'any 1975 va ser restaurada amb un criteri discutible.

Coll de Puig de Gaigs, Control nº 3

Coll dels municipis de Pontils i Sarral (Conca de Barberà).

El Cogulló, Control nº 4

Aquest cim, tot rocallós, molt singular i molt penjat per la banda sud, es troba situat al extrem sud-est de la serra de Comaverd, una petita serralada que es troba entre les comarques de la Conca de Barberà i la de l’Alt Camp. El cim està format per conglomerats força descompostos i una vegetació de clima mediterrani amb trets continentals. Les seves aigües, pel nord i ponent marxen cap al Francolí per diversos torrents mitjançant el riu d’Anguera, i les del sud i llevant, ho fan al Gaià pel torrent de Cabarrà i la Rasa de la Fenollosa.

Serra del Cogulló

Barberà de la Conca, Control nº 5, avituallament sòlid

Barberà de la Conca és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà a la qual dóna nom. El seu terme és travessat pel riu Anguera, afluent del Francolí. El municipi comprèn l'agregat d'Ollers. El topònim Barberà prové d'un antropònim d'origen romà (Barberanus). La primera vegada que apareix el nom de Barberà és l'any 945, en la donació feta pel comte Sunyer i la comtessa Riquilda al monestir de Santa Cecília de Montserrat, de Sant Pere d'Ambigats "in campo barberano".[1] La datació primerenca del topònim i el fet que hagi donat nom a la comarca fan pensar en un municipi romà de tipus rural del Baix Imperi.[2] Abona aquesta suposició el fet que en diversos indrets de la Conca s'han trobat importants restes de vil·les: Pedrinyà, vora Sarral; a la Granja Mitjana de Poblet; al camí de Pira, vora Barberà; en el mateix turó del castell de Barberà… Les restes del jaciment del camí de Pira són molt importants, tant per la quantitat i varietat de ceràmica de superfície trobada -comprèn un llarg període ininterromput des del segle I aC fins al VII dC-, com per l'extensió i per l'estructura arquitectònica que encara conserva. És versemblant pensar que es tractés d'una vil·la important en l'època del Baix Imperi Romà que podia tenir alguna mena de jurisdicció sobre bona part de la comarca a la qual donà nom L'any 1054, Ramon Berenguer I donà el lloc de Barberà en feu a Arnau Pere de Ponts per tal que hi construís un castell. Aquest, en part conservat, seguí la tipologia pròpia dels castells del segle XI: una torre cilíndrica seguida d'un recinte murallat. Entre 1131 i 1133, el comte d'Urgell, primer, i el de Barcelona, després, cediren Barberà a l'Orde del Temple per tal d'implicar-lo en la conquesta dels territoris musulmans. Vers el 1170, els templers ampliaren pel costat oriental l'antic castell a fi d'instal·lar-hi la seu d'una comanda, la comanda de Barberà.[4] Suprimit l'orde del Temple el 1312, Barberà, com la major part dels béns templers, passà, l'any 1317, a l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, qui el senyorejà fins a la desamortització del segle XIX.[5] El segle XIV, fra Guillem de Guimerà i d'Abella, aleshores comanador de Barberà i gran prior de Catalunya de l'orde de l'Hospital, amplià considerablement el castell amb la construcció del “palau nou”. Fra Guillem dirigí l'execució de les muralles de Poblet, Santes Creus, Lleida i Cervera i, probablement, també les de Montblanc. Dins l’orde santjoanista era considerat un expert en l'art de la guerra i la fortificació, com havia tingut ocasió de demostrar, al servei del rei Pere, en les campanyes del Rosselló contra Jaume de Mallorca.[6] Va morir al seu castell de Barberà l'any 1396 i fou enterrat a la capella en una bella ossera gòtica que avui és exposada al Museu Diocesà de Tarragona. Vers l'any 1373, es documenta la construcció de l'ermita de Santa Anna de Montornès, finançada per la universitat de Barberà. Els documents conten que posaren la primera pedra el rei Pere el Cerimoniós i l'arquebisbe de Tarragona, Pere de Clasquerí. Des del seu origen, l'ermita fou sufragània de la parròquia de Barberà.[7] L'any 1609, durant la senyoria hospitalera, van acudir a Barberà cridats pel gran prior de Catalunya, Miquel d'Alentorn, el bandoler nyerro Perot Rocaguinarda i la seva partida. El motiu era castigar Rafel de Biure, senyor de Vallespinosa, que havia “plantat forques” (en senyal de domini senyorial) a Vallverd de Queralt, que era membre de la comanda santjoanista de Barberà. Els bandolers van ser molt ben rebuts pel poble de Barberà i van romandre tres dies al castell. Durant aquesta estada van fer la incursió de càstig pactada al castell de Vallespinosa on a més de tallar arbres i cremar les garberes, van matar un servent de Rafel de Biure.[8] A finals del segle XVIII, coincidint amb una etapa de bonança econòmica i havent crescut molt la població de la vila, l'aleshores rector de la parròquia, Josep Cabirol, endegà la construcció d'un nou temple que substituís l'anterior romànic que havia quedat petit. La nova església, Santa Maria de Barberà de la Conca[9] és un edifici del barroc tardà de planta rectangular amb tres naus cobertes de volta de canó amb llunetes. Del conjunt hi destaquen la façana de gust rococó, la portalada amb columnes exemptes, i el campanar. Procedent de l'església anterior, al damunt de la portalada, hi ha un timpà romànic de finals del segle XII, de notable qualitat artística. Entre 1865 i 1880, els pagesos catalans visqueren l'eufòria econòmica de la “Febre d'Or”: França, amb les vinyes atacades per la fil·loxera, havia perdut el mercat del vi, i els catalans n'ocuparen el seu lloc. La situació féu un gir de 180 graus a partir dels anys vuitanta, quan el flagell arribà a Catalunya. La dècada dels noranta envaí la Conca i per lluitar contra la crisi, l'any 1894, els petits propietaris i els jornalers de Barberà fundaren la Sociedad de Trabajadores Agrícolas del pueblo de Barbará (la ”Societat”), que, entre altres activitats cooperatives, començà a elaborar vi en comú en cups particulars fins que, entre 1899 i 1902, aconseguí aixecar el seu celler cooperatiu que seria el primer de Catalunya (Celler de la Societat de Barberà).[10] Tot això, però, no hauria estat possible sense l'orientació i el suport de Joan Esplugas i Moncusí, propietari barberenc i polític republicà, que fou diputat a corts i senador.[11] El 1915, els propietaris aliens a la “Societat” fundaren el "Sindicat Agrícola de Barberà", conegut popularment com el "sindicat dels rics".[12] Aquesta entitat, l'any 1919, encarregà la construcció del seu celler (Celler Cooperatiu de Barberà de la Conca) a l'arquitecte gaudinista Cèsar Martinell.[13] L'edifici a més de ser una de les més belles construccions agràries de l'arquitecte, incorporà importants avenços tecnològics de cara a la vinificació. En virtut de la Llei de Cooperatives de la Generalitat, l'any 1934 es fusionaren ambdues cooperatives barberenques. Actualment la cooperativa de Barberà està integrada dins de la "Societat Cooperativa Catalana de Barberà Vinícola".[14] Del castell de Barberà (Barberà de la Conca), actualment, romanen en peu part dels edificis templers (la torre-habitació i la capella) i vestigis de la muralla i la torre del segle XI.[15] L'any 1984, un grup de gent entusiasta (en el qual figuraven el poeta José Agustín Goytisolo, l'aparellador Ferran Díaz, l'historiador Joan Fuguet, entre d'altres), aconseguiren que el castell fos declarat “Conjunt historicoartístic” (DOG, 15/6/84). En els darrers anys s'hi han dut a terme importants obres de restauració. L'alcalde de Barberà, Jordi Miró, inaugura el carrer dedicat al poeta Goytisolo. Acte acadèmic de l'homenatge al poeta Goytisolo. D'esquerra a dreta, Joan Fuguet, Agustí Altisent, Carme Plaza, Joan Margarit, Xavier Amorós i Ignasi Riera. 1999. Barberà deu també a l'activitat d'aquest grup animat per Goytisolo, entre altres coses, la restauració de la Casa de la Societat (Barberà de la Conca), la dotació d'una biblioteca pública, la construcció d'una piscina municipal, la urbanització de la "parada el Senyor" i amb ella un parc infantil... Goytisolo, entre 1978 i 1999, en què va morir, va fer llargues estades a Barberà, on comprà i restaurà una casa.[16] Aquest mateix any, els dies 27 i 28 d'agost, el poble li dedica un carrer i un homenatge, que consistí en un acte acadèmic, en el qual participaren diversos historiadors i poetes amics (Agustí Altisent, Xavier Amorós, Joan Margarit, Ignasi Riera, Carme Plaza i Joan Fuguet);[17] un arròs popular; i un acte lúdico-poètic popular que li dedicà un nombrós i divers grup de barberencs, grans i petits. Barberà nevat. Any 1973 Durant el 2011 una esquerda de més de 200 metres va aparèixer al poble, fins a afectar unes 40 cases el mes d'octubre i obligar a celebrar missa a l'exterior de l'església. L'Institut Geològic de Catalunya realitzà estudis per conèixer-ne l'origen, fent sondejos amb sistemes de perforació, extraient mostres a una profunditat d'entre 20 i 40 metres

Prenafeta, Miramar Control nº 6

Prenafeta és una entitat de població del municipi de Montblanc, Conca de Barberà. L'any 2005 tenia 24 habitants. La majoria d'habitatges actuals són segones residències. Es troba aproximadament a 5 km a l'est del nucli urbà de Montblanc, a uns 470 m d'altitud de mitjana, i s'hi arriba per la carretera del mateix nom (TV-2421), o per algun dels nombrosos senders i camins que s'hi entrecruen, el més important dels quals és el sender de gran recorregut GR 7. Està situada al peu de la serra de Miramar, a l'extrem oriental del terme municipal, just a sota del Tossal Gros de Miramar. Documentada des del 1060, es va fundar un segle després en ser conquerida per Ramon Berenguer IV. Posteriorment va formar la baronia de Prenafeta juntament amb Figuerola del Camp, Miramar, Mas d'Amil i Montornès. La ubicació actual del poble és del segle XVIII, quan es creà també la Barceloneta, avui depenent també de Montblanc. S'agregà a Lilla el segle XIX.