Alfés - Vinfaro - Cabana d'Aspa - Pintures rupestres d'Alfés - Alfés

L'excursió comença a la plaça de la Bassa d'Alfés, des d'on eixim cap al nord-oest a fi d'enllaçar amb l'avinguda de les Garrigues, que és la carretera L-700 i es correspon amb el traçat original de la carretera que uneix Tortosa amb Lleida.

Ens incorporem a aquesta via cap a la dreta fins a eixir del poble. A l'esquerra ens queda la serra de les Àries, amb Lo Faro, que és la muntanya més oriental i més elevada del conjunt, a 258 metres sobre el nivell de la mar. Comencem a perdre altura per la carretera L-700 i deixem definitivament enrere els darrers habitatges d'Alfés.

Aleshores, a mà esquerra, naix un camí que tomba novament cap al nord-oest i davalla cap a l'horta de la localitat. L'agafem i, de seguida, passem per la vora d'una granja, vers el nord. En aquest moment, tombem una altra vegada cap a l'esquerra per un camí que puja lleugerament i ens fa girar de nou cap al nord-oest. Anem en paral·lel a la serra de les Àries.

Amb aquesta via dominem tota la partida de l'Horteta. Més enllà veiem, isolats, els tossals de Vinfaro. També albirem l'abocador de residus de Montoliu de Lleida, que és sense cap dubte el punt més desagradable de tot l'itinerari.

Amb aquesta via paral·lela a la serra de les Àries avancem durant uns cinc minuts. En acabant, tomba cap a la dreta i inicia un ràpid descens fins a fer cap a un altre camí. L'agafem cap a l'esquerra mentre veiem, molt a prop de nosaltres, el poble de Sunyer.

De seguida eixim a una cruïlla, on enllacem amb el camí de Tortosa a Lleida, que fa de divisòria dels termes d'Alfés i de Sunyer. Ens incorporem a aquesta via cap a la dreta, en direcció nord, a fi de travessa el riu Set per un gual. A ponent portem lo Pla Dellà. A llevant encara tenim la partida de l'Horteta.

Just després de travessar el riu Set, abandonem el camí de Tortosa a Lleida i continuem, cap a la dreta, per un altre que inicia una ascensió suau. Es tracta d'una carrerada reial que mena primer cap al sud-est, després cap a l'est i, en acabant, cap al nord-est, per la divisòria dels termes d'Alfés i de Montoliu de Lleida.

A la dreta fruïm d'una bona panoràmica d'Alfés. A l'esquerra tenim, cada vegada més a prop, l'abocador de Montoliu de Lleida. I és que, aquest pas ramader, circula per límit oriental de la deixalleria. Per allà hem de passar. Tot tipus d'ocells volten per damunt del nostre cap. La fortor és insuportable. A la carrerada s'han fet tolls de vés a saber quina substància i per terra trobem algunes deixalles que deuen d'haver-se escapat de l'abocador. Tot plegat, intentem passar el més ràpid possible per allà i allunyar-nos-hi.

Quan encara no hem acabat de transitar, amb la carrerada reial, tot el perímetre de l'abocador, a l'esquerra arranca un camí que tira cap a l'est. És el de Lleida a Linyola. L'agafem. Davant de nosaltres estan ja els tossals de Vinfaro. Novament, a migjorn tenim Alfés.

En cosa de cinc minuts, aquest camí ens deixa al collet, si és que el podem anomenar així, que divideix els dos tossals que conformen la serra de Vinfaro. Primer ascendim al del nord. Agafem un corriolet evident que munta al seu cim pel vessant est de la muntanyeta. De seguida hi fem cap. Ací van ser descobertes l'any 1955 per Vallés, Pita i Camps restes de ceràmica de les acaballes de l'edat del Bronze.

Baixem aquest tossalet pel mateix lloc per on l'havíem pujat, i ara ascendim a l'altre. El terreny no presenta cap dificultat, per la qual cosa efectuem l'ascensió sense camí. Amb un poc de ziga-zaga, guanyem aquesta muntanyola, que podríem designar millor amb el qualificatiu de lloma. Presenta dos cims pràcticament iguals, l'un a ponent i l'altre a llevant. En aquest últim, lleugerament més elevat, estan les restes del castell de Vinfaro. Cap allà ens adrecem.

La penyeta sobre la qual s'eleva el castell de Vinfaro està separada de la resta de la lloma per un fossat que hi dificulta, mínimament, l'accés. En realitat, molesta més la vegetació abundant que qualsevol altra cosa. Superem aquest xicotet obstacle pel costat sud i apleguem a les ruïnes de la fortalesa. Encara queden dempeus part de les muralles, sobretot a la banda que mira cap a Alfés, i també a occident. El costat nord del castell està molt tapat la vegetació.

Després de gaudir de les vistes des d'ací dalt, desfem les nostres petjades fins a tornar al collet que separa els tossals de Vinfaro. Continuem ara cap a l'est pel camí de Lleida a Linyola.

En un parell de minuts arribem a Vinfaro, una masia de dimensions considerables al peu del tossal on s'eleva el castell de Vinfaro. De fet, en tot el vessant que baixa des de la fortalesa fins al mas, s'hi veuen algunes restes del llogaret que va haver-hi ací en l'època islàmica. Vinfaro és de propietat privada i no s'hi pot accedir. Hi entraren l'any 1955 Pita, Camps i Vallés, i documentaren restes d'una església romànica al pati del corral de la casa. També asseguren que trobaren restes abundants de ceràmica desperdigolades entre el castell i la masia.

En acabant, deixem enrere Vinfaro i continuem cap a l'est. De seguida arribem a la carretera C-12, que va de Tortosa a Lleida. La travessem i continuem en la mateixa direcció a l'altra banda d'aquesta via, que és per on continua el camí de Lleida a Linyola.

De seguida, però, aquesta via ens abandona. Nosaltres la deixem anar-se'n cap a l'esquerra i continuem cap a l'est i pujant, ara amb el camí de Lleida a Aspa. Tampoc ens dura massa aquest pas perquè, a la primera oportunitat que tenim després d'ascendir un poc, girem cap a la dreta i ens incorporem al camí d'Albatàrrec a Castelldans.

Caminem per la partida de Teutet, entre camps daurats ara que és el juny. Lluny, a la dreta, ens queden Alfés i Vinfaro. Mentrestant, nosaltres avancem cap al sud-est. En cap moment ens hem de desviar del camí principal. Ara bé, la cosa canvia just quan trobem la divisòria dels termes d'Alfés i de Lleida. En aquest punt, el camí d'Albatàrrec a Castelldans, i nosaltres amb ell, tomba cap a la dreta i baixa a creuar el fondo del pla de la Peixera.

Després, torna a recuperar l'altura perduda de seguida. El camí continua encara per la frontera entre Lleida i Alfés, i s'endinsa en l'espai protegit del mas de Melons-Alfés. No tarden massa en entrar-nos dos camins, un per la dreta i un altre per l'esquerra. El primer és el camí d'Alfés a Castelldans i l'Albagés. El segon és, novament, el camí de Lleida a Aspa.

Poc després que aquesta segona via se'ns incorpore per l'esquerra, abandonem el camí d'Albatàrrec a Castelldans i la seguim cap a la dreta. Tornem a perdre altura immediatament, ara per a travessar la vall de coma Madrona.

La deixem enrere i comencem a pujar una altra vegada. Ara bé, ben prompte abandonem l'ascensió i trenquem cap a la dreta per un camí que entra a una finca d'oliveres. Al nord es queda la vall de coma Madrona que acabem de superar.

El camí i els conreus es confonen i se'ns fa difícil avançar. Tot i això, en deixar enrere l'oliverar, el pas és molt més senzill. Eixim a una zona descoberta, on hi domina la pedra nua. Cap a la dreta, vers el nord-oest, continua un corriolet. El camí hi és, però fa temps que ningú el trepitja i la vegetació se l'ha engolit. De sobte, el pas és franc. De sobte, però, es torna a tapar. Així estem fins a enllaçar amb un camí que ens entra per l'esquerra.

L'agafem cap a la dreta, en la mateixa direcció que portàvem, i arribem en un minut a la cabana d'Aspa. Aquesta és una singular i preciosa cabana de pedra seca situada a la vall de la coma Madrona. I és que no ens hem separat d'aquest fondo en tota l'estona, i ara hi tornem a davallar cap a ell.

El camí, que condueix al riu Set, perd més i més altura per la banda baixa de les Deveses fins a deixar-nos al fons de la coma Madrona. Al remat, fem cap a una zona de ribera a tocar del riu Set, que és per on desaigua aquest fondo en època de pluges.

A mà dreta observem un morro rocós cobert de sotabosc i amb algunes balmes a la banda de dalt. També distingim una xicoteta construcció de blocs empegada a una de les cavitats. Hi pugem fins a ella. Dins estan les pintures rupestres d'Alfés. Bé, millor dit, el poc que queda d'elles. Aquestes imatges dibuixades a la roca foren trobades l'any 1972 i estan en molt mal estat de conservació. Segurament formaven part d'un conjunt més ampli de pintures que, malauradament, no han arribat al nostre temps. Les que sí que ho han fet són pràcticament invisibles. Ens indiquen on són unes marques fetes per la mà de l'ésser humà en època contemporània a la paret mateixa de la muntanya. A pesar d'açò, vam ser incapaços de distingir-les in situ. Fotografiàrem el llenç de la roca on havien d'estar i, una vegada a casa, amb un programa d'edició d'imatges, vam poder contemplar-les.

Amb tot, desfem els nostres passos fins a tornar al peu del riu Set. La nostra idea era travessar-lo i continuar l'itinerari per l'altra banda. En acabant, també volíem baixar a veure algunes de les peixeres situades entre aquest punt i Alfés. Tanmateix, les pluges abundants de la primavera de l'any 2020 deixaren en foc d'encenalls el nostre pla. Pensem que no vam ser els primers en trobar-nos amb aquest imprevist perquè, a mà dreta, sense travessar el Set, per la ribera del riu, vam veure un corriolet cap al nord-oest.

L'agafem. Després de travessar una zona de canyar, guanyem altura per damunt del riu Set. En acabant de passar per unes balmes, el camí es fa més marcat durant uns deu minuts. Després, però, en ser ja a la partida de Lo Terrox, fem cap a un encreuament poc clar i hem de continuar per una sendeta.

Escoltem en aquest tram la remor de l'aigua i ens alegrem de no haver intentat executar el nostre pla original. Al cap d'uns deu minuts més, el camí es torna a fer pista. A l'esquerra ens queden unes casetes. En travessar el seu camí d'accés, tornem a enllaçar amb un corriol. Alfés està ja davant de nosaltres.

Amb aquesta via, que ens aproxima novament al riu Set, enllacem amb el camí de Castelldans i l'Albagés a Alfés. Després, tirem cap a l'esquerra pel traçat antic de la carretera de Lleida a Tortosa. Pel pont d'aquesta via creuem el riu Set. A l'altra banda, a la dreta, ens queden les ruïnes del molí del Fanxiquet.

De seguida, eixim a la carretera C-12 en el tram on es correspon amb el camí d'Alcanó a Lleida. La travessem i, a l'altra banda, ens incorporem a la L-700, que és, com ja havíem dit abans, el traçat antic d'aquesta via.

Amb la carretera L-700, guanyem el desnivell que encara ens separa d'Alfés en cosa de deu minuts. Entrem al poble pel carrer del Portal. Passem per l'església, dedicada a sant Pere, i per la plaça Major. Allà mateix, en el cantó amb el carrer de la Democràcia, fiquem el punt i final a l'itinerari.