ALIÓ - VALLS - PUIGPELAT - ALIÓ

Ruta circular des de Alió molt planera i agradable. La major part de la caminada es fa per àmplies pistes i camins. El traçat no té cap dificultat, és una ruta per gaudir-la.
El recorregut l'iniciem a la població de Alió. Des d'allà i a través de vinyes, ametllers i avellaners, anem fins a Valls.
A Valls i després d'un bon esmorzar al restaurant Ca l'Àngel, ens endinsem pels seus carrers i visitem algunes places i llocs de la ciutat.
El camí de tornada, i de nou per pistes i camins entre vinyes, oliveres, ametllers i avellaners, ens condueix fins a la molt bonica, cuidada, i reformada població de Puigpelat, per des d'allà seguir fins a Alió el nostre punt de sortida i arribada.

PUNTS D'INTERÈS A LA RUTA:

ALIÓ - ESGLÉSIA DE SANT BARTOMEU:

El terme municipal d'Alió està situat a la meitat sud de la comarca de l'Alt Camp, a la província de Tarragona. És format per un únic nucli urbà que s'estén per la plana, a l'oest de la capital de la comarca, Valls i limita pel nord amb el terme de Vila-rodona i el Pla de Santa Maria; a l'oest amb Valls i al sud amb els de Puigpelat i Bràfim.
Un cop al nucli antic -el qual manté l'estructura del recinte medieval amb castell, pati d'armes i l'estructura de la muralla- trobem al centre la plaça que està coronada per l'església parroquial de Sant Bartomeu. Aquesta església és un edifici barroc d'estil neoclàssic del qual en destaca el campanar de planta quadrada i amb una torreta inacabada. L'edifici, que fou beneït el 1769, té a l'interior una gran nau i capelles laterals entre els contraforts. Aquest nucli urbà manté l'encant d'un poble medieval. De fet, la Muralla de la població va ser declarada bé d'interès cultural el 1985. El carrer de la Muralla, juntament amb el carrer Major, forma l'eix principal i original del municipi.

VALLS:

Valls és una ciutat de Catalunya, capital de la comarca de l'Alt Camp. Es troba a 19 km de Tarragona i a 215 m sobre el nivell del mar. Inclou l'entitat municipal descentralitzada de Picamoixons.
La ciutat de Valls està enclavada en una zona de pas. Això fa que des de la prehistòria la zona hagi estat ocupada per l'home. En són bona mostra les troballes del jaciment de Picamoixons, entre altres. Més endavant, a l'època dels ibers i en la posterior romanització, els paratges de Valls foren habitats amb intensitat. El jaciment ibèric del Vilar i el forn d'època iberoromana de Fontscaldes així ho evidencien.
Però el naixement pròpiament dit de la ciutat no es produí fins a la primera meitat del segle XII, una vegada derrotats els sarraïns que poblaven Siurana i la serra de Prades.

L'skyline de la ciutat de Valls compta amb un element que la caracteritza especialment: el campanar de Valls, que correspon a l'església arxiprestal de Sant Joan. Amb 74 metres, és el més alt dels de les esglésies de Catalunya. És obra de l'arquitecte Francesc Villar Carmona i va ser construït entre 1895 i 1897. Des de dalt s'albiren poblacions de cinc comarques diferents.

MÓN CASTELLER - MUSEU CASTELLER DE CATALUNYA

Món Casteller. Museu Casteller de Catalunya és un museu a la ciutat de Valls, capital de l'Alt Camp i considerada la ciutat bressol dels castells i el seu quilòmetre zero. El projecte es planteja com un espai de referència de l'univers casteller per viure'n les experiències.

MCC és un projecte impulsat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona, l'Ajuntament de Valls i la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya. La presidència del consorci recau en la Generalitat de Catalunya i l'execució delegada de l'obra, de la museografia i de la secretaria en l'Ajuntament de Valls.

PUIGPELAT:

Puigpelat és un municipi de la comarca de l'Alt Camp. El seu nucli històric és medieval.
La història de Puigpelat a partir del segle XII s'identifica totalment amb la de la mal anomenada "comanda hospitalera de Vallmoll" que amb més propietat s'hauria de dir comanda hospitalera de l'Hospitalet de Vallmoll o de Puigpelat.

Puigpelat té un element simbòlic molt representatiu: el Pi de Puigpelat. Està ubicat al peu de l'església, a l'antiga bassa vella, on durant la Guerra Civil es van cremar imatges religioses. El pi original formava part d'un bosc que els pagesos, de mica en mica, van anar talant per convertir-lo en una era. Dels pins que van donar vida al bosc només en van quedar dos que eren molt grans. Un es va perdre en una tempesta, i l'altre, el conegut i imponent Pi de Puigpelat, esdevingué un element estimat i representatiu del poble. El 1935 un fort vendaval el va abatre i, cinquanta anys més tard, se'n va plantar un de nou en record del vell pi.

LLEGENDA DEL PI DE PUIGPELAT:

En la guerra del Francès, les tropes napoleòniques van començar a avançar per tot Catalunya l’any 1808, quan els nostres llogarets foren sotmesos per l’enemic.

Conta una llegenda que en aquest conflicte els soldats francesos varen arribar al poble de Puigpelat, on s’establiren per tal de preparar un atac contra l’exèrcit espanyol vora la ciutat de Valls que finalment guanyaren la cloenda i van fer fugir els soldats espanyols en direcció a Tarragona.

Es diu que els vilatans puigpelatencs eren assetjats contínuament per les tropes napoleòniques que ocuparen la vila, i cap vilatà gosava enfrontar-s’hi per por de perdre la vida. Eren tractats com vassalls per part dels soldats, als quals, a part d’haver-los cedit llurs cases, també havien de sustentar amb els pocs aliments que guardaven, i eren obligats de donar el bestiar i les collites.

Va arribar un dia que un soldat francès es va disposar a tallar un gran pi que hi havia a l’entrada del poble; cal dir que aquest arbre formava part de la vida rural del poble, tots els vilatans es reunien al seu voltant i representava un emblema per a tots el puigpelatencs .
Abans que el soldat executés la comesa de tallar-lo, s’hi va apropar un jove xicot del poble i li va demanar, pregant-li de genolls, que no realitzés aquella acció.

El soldat francès, encuriosit pels precs d’aquell xiquet i veient-lo parlant amb aquella devoció, li va preguntar:
–¿Quin és el motiu de tant de pes que et rosega el cor perquè no talli aquest arbre, si ja ha viscut més anys que tots dos junts i podem treure profit de la seva gran fusta, i també llenya per escalfar-nos?
A què el noi respongué:
–Aquest pi el va plantar el meu besavi, i hi arrelen els costums, records i valors del nostre poble; és el primer que albirem quan som lluny i arribem a la vila, el primer que veuen en arribar els pastors amb el seu bestiar i els pagesos quan acaben de treballar. D’aquesta manera sempre sabem que som a la nostra llar.

Commogut el soldat francès per aquelles sinceres paraules, sembla ser que es va recordar de la seva llunyana terra, dels seus estimats i del poble que el va veure néixer, i es va adonar que portar a cap aquella comesa seria un sacrilegi, va abandonar el lloc i li va entregar la destral al noi.

Per aquest fet, el gran pi es va salvar de l’enemic francès, i així ha estat recordat fins als nostres dies, i com que el gran arbre va caure l’any 1935 per una gran ventada, l’any 1985 es va decidir de plantar-ne un altre per recordar aquest llegendari fet.