Alzina del Sal.lari-La Calcina-Font del Solitari-Font del Lladre-Alzina del Sal.lari

Alzina del Sal.lari

Un dels llocs mes habituals per començar les caminades pel Massis.

canal de la Saiola

Casa nova de l'Obac

En el quilòmetre 9,80 de la carretera B-122 de Terrassa a Rellinars, es troba l'anomenada collada de l'Obac (coll d'en Tropes). A la dreta de la carretera direcció Rellinars, comença la pista que ens porta en menys de cinc minuts a peu fins la Casa Nova de l'Obac , l'aparcament i els seus equipaments. Una barrera situada al principi de la pista, impedèix el pas de vehicles en hores de poca concurrència.

Casa vella de l'Obac

Els origens de la Casa Vella es remunten al segle IX quan el Senyor del Castell de Terrassa va ordenar construir una torreta de vigilancia i una casella pels soldats al camí que unia Vacarisses amb la ciutat egarenca, davant del Paller de Tot l'Any. La seva funció era protegir la frontera sud de la Catalunya Vella enfront als freqüents atacs dels serrains. Al Segle XII el Castell de Terrassa va permetre a una familia de pagesos provinent del Besos que visquès a la torrota ja desocupada. Sembla que va ser aquest familia qui va decidir edificar la casa al costat de la torrota. El primer document que acredita la seva existencia està datat en el 1133. La nissaga dels Ubach, propietaris del mas, va demostrar el seu esperit innovador ben aviat. Una novedad de la casa era una cisterna de pedra que s'omplia amb aigua de la pluja. En aquell temps l'aigua encara s'obtenia dels bassals. Aquesta tècnica va demostrar els seus beneficis un temps més tard, quan els habitants de la Casa Vella de l'Obac van ser els únics de la zona que es va lliurar dels efectes d'una greu epidemia de pesta. No obstant, si que van patir la manca de ma d'obra. Fins tot, l'abat de Sant Llorenç els va permetre l'any 1.424 no pagar cap tribut perquè tenien els camps sense conreuar per manca de pagesos. De fet, aquella epidemia va provocar un despoblament del Massis de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Aquest fet va facilitar l'expansió dels dominis de la casa, que va passar rapidament a tenir en propietat 1.500 hectàrees i annexionar-se altres masos de la zona, com la Calsina o la Portella. Com a reflexe d'aquesta etapa de prosperitat la casa s'amplia a tres plantes i alguns membres de la familia comencen a tenir nous oficis, com a notaris i jutges. Al segle XVIII els Ubach demostren tenir força emprenedora en quatre àmbits: 1- substitueixen els conreus tradicionals per vinyes amb l'objectiu d'entrar en el comerç d'aiguardents i vins. 2- concedeixen l'explotació dels seus boscos als carboners, 3- construeixen dos pous de glaç per comerciar amb aquest producte durant l'hivern, El primer va ser el pou de l'Estepar (1706) i el segon el de la Portella (1760). 4- i obren un forn de vidre al lloc que avui ocupa La Pastora. L'activitat vinícola va incrementar la prosperitat de la familia. Per això, el 1786 Jaume Ubach va decidir iniciar (uns 600 metres cap a l'est) la construcció d'una nova casa, més gran i millor preparada per a la producció de vins i aiguardents. El 1812 la familia es va traslladar a la Casa Nova i va deixar la Vella a uns masovers. Poc temps després, el 1836, els carlins van incendiar l'antic mas perquè el seu masover es negava a pagar una penyora. Entrant en el mon de les llegendes, hi ha una que assegura que el bandoler Capablanca va morir a la Casa Vella ofegat en una bota de vi.

Coll de Tres Creus

Important cruïlla de camins o hi veiem l'esquerra els camins que es dirigeixen a Castellsapera, el GR5 procedent de Rellinars, i de cara a Montserrat, el poplar camí que passa per la Font de la Pola. Desde aquí podriem anar a l'Avenc del Turó de la Pola . Al Nord, segueix el GR-5 fins el coll d'Estenalles.

Collet Estret

Lloc de pas del GR-5 i del camí Ral a Manresa. Hi passen diversos camins: per el Nord-Est el que ve de l'exhostal de la Barata, per el Nord-Oest el que ve de la carena del collet Estret, per el Oest el que puja per la canal del Llop, i per el Sud un camí que ve del Tossal de l'Àliga.   Els punts propers son el Queixal de Porc de Castellsapera, el turó de la Carlina i el Pou de Glaç del camí de l'Estepar.  

Font de la Portella

A mitja alçada entre el Tossal de l'Àliga i el torrent de la Saiola, en una humida raconada està la font de la Portella. El lloc és feréstec amb una vegetació força important. S'hi arriba en menys de vint minuts des de la casa de la Mata, per un camí molt planer, desprès de passar per la casa Vella de l'Obac i pel costat del Pou de Glaç.  

font del clot

Està propera a la casa de la Calsina, només se'n distància unes passes direcció Sud-Oest. Està arran del camí que dona accés a la casa. No raja massa sovint, a pesar de que una aixeta, s'encarrega de regular el pas de l'aigua.  

Font del Lladre

Sota el camí ral que es dirigeix al Pont de Vilomara i molt propera al Paller de Tot l'Any, es troba aquesta font. És troba dins una balma on segons diu la llegenda, si amagaven els bandolers en l'època en que el camí ral era freqüentat pels traginers. La font, degut a la alçada on es troba, només raja en èpoques de pluja.  

Font del Solitari

En el torrent de la font del Solitari i quasi a la part més baixa trobem aquesta font. A pesar de que es trobi en el mig del torrent no raja massa sovint. Una aixeta s'encarrega de tancar el pas de l'aigua. Per visitar-la caldrà agafar el que baixa del camí ral a la casa de la Calsina, poc abans d'arribar a la casa un trencall a mà dreta va a buscar el centre del torrent, just on està la font. La muntanya és plena de relats importants, de monjos, de bandolers, de carlins, de maquis, però una de les que més m'impressiona és la història de Gori Jover, El Solitari. Llegeixo en el llibre d'Antoni Ferrando, Les Sendes dels Bandolers, que aquest home va viure tretze anys amagat a la muntanya. Feia de carboner per a la Casa de l'Obac i s'amagava entre la Casa de la Calsina i el Camí Ral. Va estar a la muntanya del 1946-47 fins a l'any 1959 quan va considerar que podia tornar a Terrassa sense por de repressàlies polítiques. Era un exili peculiar, prop de casa, a dues hores caminant i era un exilí diferent però duríssim. Diuen que fins i tot va ajudar a uns guàrdia civils una vegada que un es va trobar malament i els va acompanyar a la Casa de l'Obac. Quan hi va arribar amb la Guàrdia Civil pensaven que l'havien arrestat però simplement era ell que els acompanyava a buscar aixopluc per al malalt.

Forn del Solitari

El topónim de la canal del Solitari no és pas gaire antic, ja que evoca la história relativament recent d’un home que. durant molts anys, visqué sol en les feréstegues afraus del sot de la Portella de l’Obac. El vertader nom del «Solitari» era Gori Jover, un terrassenc represaliat de la guerra civil de 1936, el qual, després de passar vuit anys tancat a la presó Model de Barcelona, fou condemnat injustament per les autoritats franquistes a viure desterrat a més de 10 km de la seva ciutat. 1 aquesta fou la causa per la qual el «Solitari» passá tretze llargs anys de la seva vida sense sortir d’aquell sot abismal, en el qual s’hi establí bo i aixoplugantse en una barraca de carboner. Visqué diverses peripécies relacionades amb les lluites que durant la postguerra enfrontaren els «maquis» ¡ la guárdia civil; a més, esdevingué tot un expert en supervivéncia, ja que Ii calia cercar l’aigua per beure ¡ rentar la roba, i també caçar amb trampes conills, lIebres ¡ perdius, animals que formaven una part important de la seva dieta en aquell apartat paratge. Durant anys treballá fent carbó pel propietari del mas de l’Obac, ¡ amb l’ajut de la seva familia, que el visita- va sovint, construí l’avui coneguda font del Solitari, una de les més boniques de la contrada. En Gori Jover va tornar a la seva ciutat de Terrassa l’any 1959, on va morir el 1986 a I’edat de 90 anys. 1 aixi fou com la seva insólita história va originar, espontániament, entre la gent que trescava per la muntanya, aquest topónim bell ¡ ben trobat amb el qual avui identifiquem la canal, la font del Solitari i l'indret on va viure. El forn de calç del solitari.

La Calsina

Construïda per Josep Ubach i Falgueres l'any 1.674, la masia fou habitada i les seves terres conreades fins a mitjans del segle XIX.

Paller de Tot l'any

  Sorprenent formació geològica que arrenca de la carena del camí Ral. Per la seva cara Sud-Est, la seva paret baixa verticalment fins el mateix torrent de la Roca Salvatge. La seva forma arrodonida i punxeguda de la qual n'obté el nom de Paller, fa que aconseguir arribar fins el punt més alt, només sigui possible per escaladors. És un autèntic mirador de la Roca Salvatge i dels turons més alts d'aquesta zona del Parc. Es recomanable vorejar-lo per un fàcil camí que hi ha a la seva base. Ens sorprendrà el contrast de la vegetació que l'envolta: A la part Sud, assolellada i seca podem trobar-hi pins i Estepa blanca; A la part Nord, més humida i ombrívola hi veurem en canvi, boixos i Orella d'ós adherida a la roca.  

Turo Roig

Un petit turó de color vermellós que s'eleva vertical uns pocs metres del terra. Per pujar-hi, s'ha de grimpar amb molta cura des de la explanada que hi dona accés. Des de dalt del turó o des de la mateixa explanada, hi ha molt bones vistes del torrent de la Saiola i dels turons dels entorns: Roca Salvatge, Paller de tot l'Any, Castell de Bocs.