Aneto-Font de Cubiello-Estany de Llauset-Coll d'Angliòs-Estanys d'Angliòs-Vall de les Salenques-Embassament de Baserca-Aneto

L'excursió comença a Aneto, a la comarca aragonesa de la Ribagorça. Travessem el poble en direcció sud-oest, tot passant pel costat de l'església, dedicada a sant Valeri. Després, comencem a pujar decididament cap a ponent per tal d'enllaçar amb la carretera de Llauset.

A aquesta via, asfaltada, ens incorporem cap a l'esquerra, en direcció sud. De seguida, comencem a guanyar altura. Fem un parell de revolts mentre a orient, els rajos del Sol del matí il·luminen la vall de Barravés, amb els pobles d'Aneto i de Senet.

Al cap d'uns deu minuts, i en arribar a una torre elèctrica, abandonem la carretera de Llauset cap a la dreta, per un corriol que ascendeix bruscament per la façana sud-est de la serra dels Evangelis. En acabant, entre prats i un poc de bosc, dibuixem un ziga-zaga mentre no deixem de pujar i pujar.

Al remat val la pena veure a migjorn com la vall de Barravés s'eixampla solcada pel riu Noguera Ribagorçana. És en aquest punt quan el camí gira cap a l'oest i es fa més planer. Avancem còmodament amb suaus pujades i baixades per la partida de la Calba, tot just per baix del tossal de Malmarrui.

A poc a poc el camí es fa estret, mentre veiem aparèixer novament, a mà esquerra, la carretera de Llauset. A eixa mateixa banda, enclotat, el riu de Llauset travessa la part baixa de la vall del mateix nom i la serra de Ventolà s'alça grandiosa més enllà.

Iniciem un descens que, en cinc minuts, ens retroba amb la carretera de Llauset. La seguim en direcció nord-oest. Immediatament veiem aparèixer les bordes de Nestui a l'esquerra, al peu d'un tossalet. També observem un cobert i una pleta, aquesta a mà dreta, on pastura un ramat d'ovelles.

En ultrapassar tots aquests elements, la carretera de Llauset fa un colze per a creuar el barranc de Farreres. És ací on ens hem de separar novament de la carretera i continuar per la vora del barranc. Una altra vegada comencem a pujar.

Així doncs, avancem en direcció nord-est, però per poc de temps. Després de deixar a mà esquerra una xicoteta borda en ruïnes, trenquem cap a aquesta banda per un corriol poc marcat que continua amb la pujada. Primer cap a l'oest i en acabant cap al nord-oest, la pedra es fa l'ama i senyora del paisatge que trepitgem.

Ara bé, el seu regnat és breu ja que, uns minuts després, el camí ens endinsa en un bosc. Travessem el barranc de l'Escala i novament el corriol torna a entrar al bosc. Finalment, en creuar el barranc del Clot, entrem en una zona de prats.

El camí és un poc perdedor en aquest punt, però si mantenim la direcció oest, a vegades cap al nord, a vegades cap al sud, per la partida del Clot, eixim novament a la carretera de Llauset.

En efecte, quan hi fem cap a aquesta pista asfaltada, davant de nosaltres veiem la font de Cubiello i el refugi del mateix nom . Estem al coll del Campament, que forma part de la serra de Ginestars, a més de 1.940 msnm.

En aquest punt abandonem definitivament el curs baix de la vall de Llauset per a mamprendre la pujada cap al cap d'aquesta vall, coronada per l'estany i presa de Llauset, a vora 2.200 msnm. Pareix que el desnivell fins a Llauset no siga important. Tanmateix, per a arribar-hi, primer ens cal perdre bona cosa d'altura.

Així doncs ens fiquem en marxa cap al nord-oest. Comencem a baixar per la bordera de Pujol mentre comencem albirar, ara sí i ara ja no, la presa de Llauset. Aquesta part del camí no és massa complicada. Certament el corriol és estret i la caiguda a mà esquerra, pronunciada, però sense major dificultat.

Al remat, després de travessar un parell de barranquets que baixen de la serra de la Sarronera, canvien les tornes i comencem la pujada. Primer ho fem resseguint el barranc de la font dels Bous, que, tapada per la vegetació, deixem a mà dreta. Després, el camí dibuixa un ziga-zaga ascendent creuant i tornant a creuar el barranc. Mentrestant, contemplem un salt d'aigua al riu de Llauset i un altre que cau dels feixancs dels Bous.

L'ascensió és ràpida i guanyem altura a passos de gegant. No és estrany, doncs, que el Sol que cau en un migdia d'estiu ens caiga al damunt amb tota la seua energia. Quan acaba el ziga-zaga, arribem a una zona més còmoda, però encara uns dos-cents metres per baix de la presa i de l'estany de Llauset, que ja ens queda molt a prop.

És en aquest punt quan passem per la font de Llauset. Quan ja estem al peu de l'enorme presa construïda entre les dècades del 1970 i del 1980, el camí que portem torna de nou a fer un ziga-zaga ascendent.

Al remat, i quan encara ens queden cent metres per a coronar la presa, ens veiem abocats a una tartera. Aquest és, possiblement, el punt més difícil de tota l'excursió. Un moviment equivocat i ens estimbarem pel vessant de la muntanya centenars de metres fins al riu de Llauset. Nosaltres no ens ho vam pensar gens, per allò de més val que aquestes coses passen ràpid. Superem la pedrera i, després, ens queda una pujada notablement pronunciada fins a arribar a la presa i estany de Llauset, a 2.192 msnm.

Des d'ací, podem observar una bona col·lecció de cims: el pic de Vallhiverna, la tuca de Culebres, la tuca de la Solanyesa, la tuca de la solana de Llauset, entre d'altres. És, doncs, un bon punt per a aturar-nos després d'unes cinc hores de camí i agafar forces per a la segona part de l'excursió.

Des de la presa, reprenem l'excursió cap al nord, per l'interior d'un túnel que ens aboca a la carretera de Llauset. Ens incorporem a ella cap a l'esquerra i recorrem els seus últims metres fins a arribar a l'aparcament de l'estany de Llauset.

Deixem els vehicles a mà esquerra i agafem una pista. Estem entrant al parc natural Posets-Maladeta. Travessem un altre túnel i, de seguida, eixim a un encreuament. Nosaltres hem de continuar cap a la dreta, pel camí més ample, que puja.

Al cap d'uns metres, fem un revolt que ens reorienta cap al sud-est. No molt més endavant, abandonem la pista i tirem cap a l'esquerra per la vora d'un torrent que baixa des de la cara septentrional de la tuca dels feixancs dels Bous.

És ací on iniciem l'ascensió al punt més elevat de tota l'excursió, que és el coll d'Angliòs, a 2.438 msnm. La pujada no és excessivament complicada, tot i que la senda és un poc estreta en alguns punts. A mesura que ascendim, la pedra passa a ser la regina del paisatge i el verd desapareix.

Al cap de poc més de mitja hora des de l'estany de Llauset, completem els nou-cents metres que el separen del coll d'Angliòs. La panoràmica és espectacular: el estanys d'Angliòs, el massís del Besiberri, l'estany de Llauset... . Un territori de bellesa inhòspita s'obre davant de nosaltres, mentre fortes ràfegues de vent ens baten.

Ens hi quedaríem hores ací dalt, però la vesprada avança i no podem badar. Al cap de cinc minuts, mamprenem la baixada cap als estanys d'Angliòs. El descens és pedregós i cal anar amb compte de no relliscar.

Mitja hora més tard allà estem, davant de l'estany de l'Obaga. Mentre, no massa lluny, un gos pastor ens lladra i protegeix un ramat d'ovelles que pastura aliè a la nostra presència. El pastor, assegut a una roca, s'ho mira tot plegat. De l'estany de l'Obaga, caminem cap al nord-est, fins a l'estany del Mig. Allà mateix hi queda la cabana d'Angliós, un refugi de xicotetes dimensions per a pastors i per a situacions d'emergència.

Més endavant, no el veiem, queda l'estany Gran. Hi fem cap un parell de minuts després. Des d'ell desaigüen aquests tres estanys, i també el del Cap d'Angliòs, en el barranc d'Angliós, tributari del riu de les Salenques.

Després de deixar enrere l'estany Gran, i mentre el Besiberri no deixa d'observar-nos des de Catalunya, se'ns apareix la magnífica vall de les Salenques, o d'Ixalenques en llengua aragonesa. Fa goig contemplar un país on l'efecte dels glaciars va modelar capritxosament cada pam del paisatge, cada bri de roca per on passem.

Comencem ara una llarga baixada, no massa complicada, cap al fons d'aquesta vall. Els primers tres quarts d'hora de baixada discorren per un paisatge sense massa vegetació encara, on hi destaquen les magnífiques tarteres que ens circumden a dreta i a esquerra. A aquesta darrera banda recau el massís de les Salenques, on hi destaquen a la nostra visió el pic del mig de la Tallada o la tuca de la fontana de Senet, al límit amb Aran.

Després, mentre continuem en paral·lel al barranc d'Angliòs, ens endinsem en un bosc extremadament frondós, on poca cosa podem veure més enllà de la senda. La baixada continua sent prou accentuada, però amb poca dificultat.

Al remat, i al cap d'hora i mitja, arribem al ramblar on les aigües del barranc d'Angliós van a parar al riu de les Salenques. Un poc abans ja havien rebut les que baixen des de l'estany de Fe.

A partir d'aquest punt, el camí es fa molt més senzill. Caminem en paral·lel al riu de les Salenques, per l'obaga de les Salenques. Fins i tot baixem a l'aigua per tal de tastar-la. I és que portem unes huit hores d'excursió i la fatiga comença a fer-se present.

Quan passem per l'obaga del prat de Farré, un poc més endavant, ens sorprenen les enormes roques caigudes Déu sap quan que s'han amuntegat unes sobre les altres i han creat inversemblants formes que, en ocasions, desafien a la gravetat.

Finalment, escoltem el soroll d'alguns vehicles, cosa que ens fa saber que la carretera N-230 ja és a prop. En efecte, fem cap al pont de les Salenques i ens incorporem a aquesta via.

Agafem la carretera N-230 cap a l'esquerra, en direcció cap a Aran. A la dreta, ens queda la cua de l'embassament de Baserca, dividit entre l'Aragó i Catalunya, sobre el riu Noguera Ribagorçana. Estem a la part més septentrional de la vall de Barravés.

Uns deu minuts més tard, abandonem la carretera per tal de travessar el riu Noguera Ribagorçana pel pont de l'Espitalet. Acabem d'entrar a Catalunya.

En travessar el riu, tombem cap a la dreta per un camí de terra que mena cap al sud / sud-oest i que envolta per la banda catalana l'embassament de Baserca. El camí és senzill, ara puja, ara baixa, ara ens fa travessar algun xicotet torrent que fa que ens banyem els peus. Al remat, i de manera decidida, comença a guanyar altura fins que arribem a una estació repetidora de televisió, ràdio i telefonia mòbil.

Estem a la partida del Llaveio i ara anem a mamprendre una baixada relativament pronunciada cap al fons de la vall de Barravés. Ara per pista, ara per senda, descendim cap al riu Noguera Ribagorçana.

Al remat, mentre caminem en direcció sud-oest, travessem aquest curs d'aigua a l'altura de l'assut de Senet i abandonem Catalunya per tal d'entrar novament a l'Aragó. De seguida fem cap a la estació elèctrica exterior de Baserca.

Amb la mateixa seguida que portàvem, cap a migjorn i ponent, les últimes llums del dia il·luminen el poble de Senet, a l'altra banda de la frontera. Nosaltres, finalment, eixim a l'encreuament per on passa la carretera d'Aneto.

Girem cap a l'esquerra i passem per un pas inferior de la carretera N-230. Ara, només ens queden uns deu minuts per a arribar al poble d'Aneto, no sense abans haver passat per l'ermita de sant Climent, situada als afores d'aquesta localitat.

En fer-hi cap, fiquem el punt i final a l'excursió després de pràcticament onze hores.