Anglès (la Selva): Font d'en Bertran, Can Murtra, Ermita de Sant Amanç i Mines del Sant Pare.

Ruta circular des de Anglès passant per:
- Font d'en Bertran (2.5 km)
- Can Murtra (5.0 km)
- Ermita de Sant Amanç (5.9 km)
- Mines del Sant Pare (8.0 km)

Ruta fàcil de fer pels voltants d'Anglès, la major part per pistes.
Aparquem al costat del col·legi Pompeu Fabra i comencem per anar a buscar el carrer Bellveí, que ens pujaria fins a l'ermita de Santa Bàrbara també, en cas que hi volguéssim anar. Però avui volem anar cap a Sant Amanç.
El primer tram és asfaltat, encara que ben aviat es converteix en una pista de terra.
Anem seguint aquesta pista fins que, quan ja hem caminat 1,7 km, la deixem per seguir per un corriol que baixa cap a l'esquerra.
Aquest corriol ens portarà a una altra pista i poc després arribem a la Font d'en Bertran, que porta un bon raig d'aigua, afortunadament.
Continuem caminant, passem per darrere del mas Coma-rodona, documentat el segle XIV i habitat, i més endavant ens trobem amb les ruïnes de Can Murtra, un mas de l'any 1626 segons la llinda d'una finestra. Està parcialment esfondrat, una llàstima.
Després del mas en poca estona arribem a Sant Amanç, una església romànica de la qual tenim una primera menció el 1019, anomenant-la Sancti Amancii Anglensis. Es va restaurar l'any 2014. A les darreries de setembre s'hi celebra un aplec.
Vista l'ermita comencem a baixar, sempre seguint una ampla pista, fins que deixem la que ens portaria directament a Anglès i agafem una bifurcació cap a la dreta.
Aquesta ens porta, entremig de pins, fins al Tut (xemeneia) de les Mines del Sant Pare. La feien servir per fondre la galena que extreien de les mines. Està situada a dalt d'un turó per evitar que el fum tòxic no es quedés a la petita vall on residien els caps i els obrers.
Des del Tut anem seguint un corriol que ens baixa fins als antics habitatges dels miners, al costat de la Riera de Sant Amanç, però està força enrunat tot plegat.
Ja que hem arribat fins aquí, volem també visitar la zona de taller, magatzem i entrada del pou principal. Per això ens desviem cap a l'esquerra de la riera, perquè segons el mapa de l'ICGC hi havia un camí que hi portava, però avui aquest camí l'han deixat perdre, potser expressament, per evitar accidents. Jo m'hi aventuro, encara es pot intuir el camí, i, entre bardisses arribo al lloc. Veritablement, no val la pena l'esgarrinxada, està molt brut i només es poden veure les parets dels magatzems. A on té que haver-hi el pou principal de la mina, no s'hi pot accedir per culpa de les bardisses i per una tanca de protecció per evitar caigudes.
Reculo fins a recuperar la pista i resseguint el curs de la riera ens dirigim de nou a Anglès i a l'aparcament a on tenim el cotxe.

UNA MICA D'HISTÒRIA DE LES MINES DEL SANT PARE:
A Anglès sempre hi ha hagut poca rendibilitat minera i moltes dificultats d'extracció. A les mines del Sant Pare s'extreia Galena (plom) des de cinc mines diferents al llarg del temps.
El 1871, existí un litigi entre els socis que explotaven les mines -Pege, Jordà y Compañía- i es va fer hereu de les mines, per llegat testamentari, a la Santa Seu de Roma. Des de llavors l'explotació fou dirigida pel Bisbat de Girona, que l'arrendava a diferents empreses que hi solien posar diners i en treien pocs rendiments. L'activitat minera continuà, amb parades i engegades, entre intents del Bisbat de vendre les improductives mines, fins al 1930.