Antic aeròdrom republicà i bunkers de Garriguella

Dreta

Búnquer

Búnquers sota el mirador de Garriguella Unes obres han posat al descobert aquestes fortaleses defensives, i l'Ajuntament – de Garriguella - treballa per fer-les visitables. Les obres de condicionament del mirador de la Costa de la Torre de Garriguella han posat al descobert un conjunt de búnquers que, segons es pensa, formarien part de la barrera defensiva construïda als Pirineus entre els anys 1944 i 1957, la coneguda com a línia P. L'Ajuntament té previst endegar un projecte per donar-los a conèixer a través de rutes, juntament amb altres elements com per exemple l'antic camp d'aviació. El tinent d'alcalde de Garriguella, Juli Silva, ha explicat que "vam voler reformar el mirador per millorar-lo i es va desenterrar un búnquer antiaeri, i arran d'aquest moviment de terra, un parell més que estaven enterrats". Sense entrar en servei Segons el consistori, es tractaria del les construccions defensives de la línia P, que mai haurien entrat en servei. Silva remarca que saben de l'existència de tres búnquers més a la població i, juntament amb el camp d'aviació, creuen que es pot començar a treballar per crear un itinerari vinculat a aquesta part de la història durant el franquisme. Un dels principals elements és precisament aquest camp d'aviació, que el regidor remarca que "és el darrer lloc on es va fer la batalla aèria de la Guerra Civil". Per aquest motiu, consideren que val la pena recuperar tot això. Els búnquers s'han localitzat en un punt de fàcil accés des del sector del poble conegut com a Garriguella de baix. Després de netejar-ho, els accessos i sortides han quedat plenament visibles i es pot accedir a l'interior. Bona conservació Les construccions defensives estan en bon estat de conservació. Es troben obertures al subsòl de la muntanya amb túnels, i l'objectiu de l'Ajuntament és fer-los visitables a través d'iniciatives que permetin donar a conèixer la seva història entre els visitants. D'aquesta manera, la localitat alt-empordanesa podria comptar amb un atractiu turístic més, això sí, en aquest cas històric.” De la pàgina web Nació Digital ens complau extreure el següent fragment d'informació: La majoria de búnquers de Catalunya van ser construïts pel règim franquista entre 1944 i 1957 tot i que existeixen alguns projectes anteriors al 1939 que ja apuntaven en aquesta direcció, com els que es troben a La Jonquera, que daten de 1940. Malgrat tots els esforços (tant econòmics com humans) per construir les fortificacions, de les quals, de les 10.000 del projecte inicial finalment se’n construïren la meitat, l'Organització Defensiva no es va arribar a fer servir mai, ja que no va existir mai una invasió nazi, i els búnquers van anar caient progressivament en l’oblit durant més de cinquanta anys. Convé recordar que l’any 1948 l'ONU ordenà la reobertura de la frontera amb França i que, per tant, encara tenia menys sentit la presència d’una línia defensiva en aquesta àrea. Malgrat tot, l’exèrcit no va deixar de mantenir els búnquers fins ben entrats els seixanta. L'Alt Empordà era una de les zones més perilloses en ser una de les poques vies d’accés a la frontera - ben comunicada per xarxes de carreteres, camins i ferrocarrils -. No resulta estrany, doncs, que l’exèrcit franquista el considerés un sector d’alt risc a causa de la facilitat d’una possible ofensiva del nord cap al sud. El celler Mas Llunes de Garriguella obre les portes a tots aquells que vulguin conèixer algunes d'aquestes construccions de defensa de l'Alt Empordà. La visita consta d'un recorregut pel camp d'aviació de la Guerra Civil i pels búnquers del terme municipal de Garriguella. Els búnquers, envoltats de vinya, mostren un recorregut per la història de Catalunya. L'enoturista coneixerà de primera mà com es construïen, quins usos tenien i l'impacte directe que aquests van tenir sobre la vinya empordanesa. El recorregut finalitza amb una visita al celler i amb un tast guiat dels vins de Mas Llunes.

Búnquer de metralleta

Búnquer

Búnquer antitanc

Búnquer

Búnquer de ametralladora

Búnquer

Búnquer

Esquerra

Niu Amettalladora CR11 Comellas

Búnquer

Bunker

Plataforma anti aèria enderrocada

Bunker Ametralladora CR11

Esquerra

Refugi antiaeri del centre de comandament del camp

Aeròdrom construit el 1937. Juntament amb els de Figueres i Cabanes, era una base d'aparells per protegir l'espai aeri, maritim i terrestre de l'Alt Empordà, complement de la defensa aèria i de costes que proporcionaven les bateries de Portbou, Roses i el Port de la Selva. Comptava amb camp per aterrar i enlairar-se, 6 refugis, hospital de sang, edificis de serveis i allotjament per a la tropa. Al Mas de l'Horta es va construir el refugi antiaeri principal del camp. Té una superfície construïda de 275 m2 (amb 100 m2 útils) fet de formigó i en el moment en que era operatiu, estava colgat de terra. Té dues entrades: la façana de l'entrada sud presenta, encara, uns arbres pintats com a camuflatge de color verd/marró. Operatiu fins al final de la Guerra Civil i el 6 febrer de 1939 hi té lloc el darrer combat aeri. El refugi, avui El refugi té dues entrades, una just davant de l’antic camp d’aviació i una altra que queda una mica més amagada, per on s’accedeix al seu interior. Abans de fer-ho, però, aturar-se a l’entrada que hi ha davant de les vinyes i contemplar el paisatge amb deteniment és un autèntic regal. Primer, es poden copsar, dibuixades, les siluetes d’uns arbres; pertanyen a l’època de la guerra. Era una tècnica que servia per camuflar el refugi i fer que, per tant, resultés més difícil de localitzar per part dels enemics. Així mateix, a la paret d’aquesta entrada, hi ha un munt de forats petits. No són fruit del pas del temps, ni del deteriorament de la façana, sinó forats de bala, un record inequívoc dels fets que es van viure allà fa gairebé 80 anys. Un cop a dins, el refugi manté un bon estat de conservació i és força gran, tot i que no disposa de sales. L’estructura interior es caracteritza per un passadís principal llarg que connecta les dues entrades vistes des de fora i que es bifurca en algun de més curt. Això sí: el refugi conserva encara l’antiga instal·lació elèctrica i, al sostre de les dues entrades, també s’hi perceben uns forats, tot i que, en aquest cas, no són de bales, sinó de les gàbies de conills que s’hi van penjar després de la guerra, perquè el refugi, durant un temps, va servir per guardar-hi provisions. A les parets d’aquest lloc de memòria s’hi poden admirar un seguit de dibuixos fets per Roberto Pla que representen els fets històrics que es van viure durant la guerra, i també una entrevista a Josep Falcó, l’heroi de l’aviació republicana.

Hospital de l'aeròdrom

L’antic hospital i el camp d’aviació Uns metres abans d’arribar al refugi i al camp d’aviació, es pot veure, des del camí, un antic mas que conserva la seva estructura en prou bon estat. És un antic hospital de sang, el lloc on es portaven els ferits per atendre’ls, i així salvar tantes vides com fos possible durant les batalles. Poc després, s’arriba al refugi i al camp d’aviació. Si hi ha sort i es fa la visita en un dia ben assolellat, és impossible deixar de fotografiar el camp d’aviació, que, avui, és un preciós camp de vinyes. La imatge és tan bucòlica que, durant uns instants, hom s’oblida que aquest va ser l’escenari de l’últim bombardeig de la Guerra Civil, el 6 de febrer de 1939, una de les etapes més tristes i dures que ha viscut el nostre país. Això sí: abans d’endinsar-se a l’interior del refugi, és recomanable fer unes passes més fins a trobar un petit pont de pedra des d’on s’obtenen unes panoràmiques magnífiques de l’antic camp d’aviació i d’aquest paisatge cent per cent empordanès.

Hospital de l'aerodrom

Esquerra

Riera de Sant Nazari

Vinyes

La tomba de la misericòrdia - aviador de la legió Còndor, Friedrich Windemuth

El 6 de febrer del 1939, l’aeròdrom de Vilajuïga-Garriguella es va convertir en l’escenari del darrer combat aeri de la Guerra Civil Durant aquell episodi, es va produir l’enfrontament entre un aviador de la legió Còndor, Friedrich Windemuth, i el català Josep Falcó, les vides dels quals van quedar vinculades per sempre més. A la C-252, a peu de carretera, molt a prop de l’antic camp d’aviació de Vilajuïga-Garriguella, hi ha la tomba d’un soldat alemany. En la inscripció de la làpida, escrita en llengua germànica, s’hi pot llegir: “Aquí va caure el 6 de febrer del 1939 en la lluita per una Espanya nacional Friedrich Windemuth, nascut el 27 de maig del 1915 a Leipzig.” No en sabem gaires coses, d’aquest soldat, més enllà de la seva pertinença a la legió Còndor, la temible aviació que va enviar Adolf Hitler per tal d’ajudar Franco. Però resulta fàcil situar la seva mort en la darrera batalla aèria de la Guerra Civil. Ens trobem a les acaballes del conflicte. Fa dos dies que Girona ha estat ocupada i, poques hores després, Figueres tindrà el mateix destí. Els republicans es retiren de manera precipitada mentre els franquistes els assetgen sense misericòrdia. El 6 de febrer, sis aparells Messerschmitt Bf 109 ataquen la base aèria de Vilajuïga amb l’objectiu de destruir les restes de l’aviació republicana. Segons el relat d’un dels pilots que acompanyen Windemuth, cap a primera hora del matí, l’esquadró arriba a l’altura de l’aeròdrom i comencen a distingir les ombres d’alguns “Curtis” (que és com els alemanys coneixen els Polikarpov I-15). La majoria dels aparells no tenen temps d’enlairar-se i són destruïts a plaer, però el pilot alemany en distingeix un que se’ls llança a sobre “com un gos rabiós”. Serà precisament aquest avió el que aconseguirà abatre el seu company d’esquadró ferint-lo mortalment al cor amb una bala de metralladora. Els familiars de Friedrich Windemuth col·locaran la làpida a pocs metres del lloc on ha estat abatut. I aquest espai caurà en l’oblit durant anys. Paradoxalment, les poques mostres d’homenatge en memòria d’aquest aviador alemany arribaran d’aquells que ha volgut destruir. Just al costat de la làpida, hi ha un xiprer, plantat fa alguns anys per un veí de Garriguella, Xavier Casellas, Patxè. El seu pare havia estat capità d’infanteria i comissari polític de la República i, després de la guerra, es va passar un any en un camp de concentració de Màlaga i quatre a la presó de Figueres. Quan va descobrir la làpida, la va voler destruir, però el seu fill no només li ho va impedir, sinó que hi va plantar el xiprer com a símbol de reconciliació. Però el que va provocar més estranyesa entre els veïns no era aquell arbre, sinó les roselles vermelles que van començar a aparèixer periòdicament al peu de la làpida. En un primer moment, es va témer que haguessin estat dipositades per un grup neonazi, i fins i tot es va especular que la policia havia muntat un dispositiu per tal de descobrir-ne els responsables. Però, temps després, es va donar a conèixer que el responsable de les flors era Josep Falcó, l’aviador republicà que amb el seu avió Polikarpov I-15 havia posat fi a la vida de Windemuth. Les trajectòries dels dos soldats es van encreuar fatalment aquell 6 de febrer del 1939 al cel de Garriguella. L’alemany no va tornar a la seva base, mentre que el català es va veure obligat a fer un aterratge d’emergència. Quan va tornar a l’aeròdrom, només va trobar les restes fumejants d’alguns avions. Falcó va recollir un carnet de paracaigudisme a nom de Hans Nirminger entre les restes d’un Me-109, el segon avió que confessava haver abatut, però la legió Còndor sempre ho va negar. Fos com fos, a partir d’aquell dia, Falcó es va veure obligat a emprendre un tortuós periple que el duria als camps d’internament d’Argelers i Gurs. Va passar a Algèria i, a partir del 1964, es va establir a Tolosa. A partir d’aleshores, va començar a recuperar el contacte amb el nostre país. I, en una de les visites, es va produir el retrobament amb Windemuth. Va localitzar la tomba gràcies a les indicacions d’un pagès: “Vaig veure l’edat d’aquell pilot, gairebé com Çla meva. Potser la seva família ni tan sols sap que està enterrat allà.” Aviat va deduir que es tractava del pilot que havia abatut en el seu darrer combat. A partir d’aquell dia, aprofitava qualsevol excusa per aturar-se a Garriguella i deixar un ram de flors a la tomba. Justificava el seu gest al·ludint al codi d’honor dels aviadors, però, per sobre de tot, al·legava que era conscient que la incertesa del destí hauria pogut posar fi a la seva vida en aquell indret. “Ens vam trobar front a front i va morir ell, però hauria pogut ser jo”, confessava fa alguns anys. En tot cas, va ser Josep Falcó, a través d’aquell gest d’honor i compassió, qui va convertir un espai oblidat en la tomba de la misericòrdia.

Riera de Sant Nazari

Can Trobat

Tipus Edifici residencial Període Segle XVI-XVII Situació Carrer Castelló, 5 Es coneix també com Can Gifré. És un edifici de grans dimensions, format per diversos cossos, construïts i modificats en èpoques diferents. La part més antiga correspon al segle XVII però una gran part de la casa és del XVIII. De fet, hi ha una llinda de finestra on hi ha gravades les dates de 1662 i de 1737.