Aqueductes de Nou Barris

Aqueducte Ciutat Meridiana

El de Ciutat Meridiana forma part d’una gran infraestructura hidràulica per abastir la ciutat. A finals del segle XIX Barcelona creixia i l’antic rec Comtal i els pous resultaven insuficients per satisfer la creixent demanda d’aigua.Per aquest motiu van sorgir iniciatives públiques i privades per portar aigua a la ciutat. A Nou Barris es van dur a terme tres actuacions importants: les conduccions privades d’aigües del Vallès i de Dosrius, i l’aqüeducte públic Alt de Montcada. A més, hi havia altres canalitzacions que pertanyien a petites companyies de Sant Andreu, masies i particulars. L’aqüeducte de Ciutat Meridiana forma part de les conduccions privades d’aigües del Vallès. El canal va ser projectat per Andreu Marí, qui posseïa drets sobre les aigües a les rieres de Ripoll i de Caldes, i va ser finançat pel banquer Manel Girona. L’aqüeducte del Baix Vallès feia més de 18 quilòmetres i conduïa més 1.700 metres cúbics d’aigua cada dia. Aquests aqüeductes utilitzaven les carenes de la muntanya de Collserola per poder facilitar-ne la penetració des dels afores fins a l’interior de Barcelona. Encara es poden veure els ponts amb què salvaven els desnivells de les rieres. En el punt on ens trobem l’aqüeducte travessa el torrent de Tapioles. Un tram més endavant, però encara a Ciutat Meridiana, podem trobar un altre gran pont per on travessa l’aqüeducte. L’any 1881 l’empresa va ser venuda a la societat Compañía de Aguas de Barcelona, qui se’n va fer càrrec. Però quan la ciutat va superar el milió i mig d’habitants els aqüeductes es van veure superats i es va iniciar la canalització del riu Ter. Algunes parts n’han estat restaurades, però encara a la muntanya hi ha trams dels antics aqüeductes que els veïns i l’arxiu històric de Roquetes – Nou Barris no volen que es perdin. https://youtu.be/IQRdzu4p-Ho

Font Muguera

A cavall entre els barris de Torre Baró i Ciutat Meridiana la font Muguera es troba al bell mig dels torrents que baixen del Turó de les Roquetes i el Turó d’en Cuiàs. Recuperada als anys 90 pels Serveis Tècnics del Parc, es trobava en un estat d’abandonament profund, tot i trobar-se en un ample espai amb molt potencial pel lleure. Tant és així, que a més de la font, es van recuperar murs i restaurar construccions, creant un espai singular d’àrea d’estada, amb set taules i bancs. Sense dubte, el més característic de la font és el seu desguàs superficial, que en ziga zaga, travessa el camí que uneix els dos barris. Recentment s’ha renovat la porta de la mina, tot gravant el nom de la font en una planxa d’acer corten.

Mirador

Diposits aigua Torre Baró

Cementiri Collserola

Foto

Coll de Peirà

Coll de Canyelles

Roquetes

L’Associació Mediambiental Grodema situa les pedreres com l’inici de la història del barri de les Roquetes, al segle passat. Un dels objectius de Grodema és elaborar un mapa per ubicar les tres pedreres. La més gran la tenim a les escales que pugen fins al Castell de Torre Baró per la baixada del Pedregar i les altres dues se situen per sobre dels Jardins de Rodrigo Caro i l’Escola Esportiva Brafa. Aquestes tres pedreres són un símbol d’identitat d’un barri anomenat les Roquetes amb carrers com Cantera, baixada del Pedregar o Camí Vell de la Pedrera

Foto

Turó de Roquetes

304m El límit del barri de les Roquetes està configurat per tres antigues pedreres i una mina de baritina i quars

Foto

Castell Torre Baró

Construït abans de l’any 1930, data en la qual l’edifici està representat a l’emblema de la Patrona del barri de Santa Engràcia, la primera referència de Torre Baró data de 1339, quan n’era propietari Guillern d’Argentona. L’any 1714 les tropes borbòniques enderroquen la torre, aleshores propietat del baró Bernat de Planós. Es construeix una segona torre l’any 1797 que, tot i que fou inclosa en el catàleg d’edificis històrics de l’Ajuntament, va ser enderrocada l’any 1968 per tal de permetre el pas de la prolongació de la Meridiana. A finals del segle XIX, la família Sivatte va comprar els terrenys de Torre Baró, incloses les muntanyes de les Roquetes. Per alguns, Manuel Sivatte i Llopart va construir l’edifici com a casa de repòs per a la seva filla malalta en un lloc privilegiat pel seu clima i aquesta va morir abans de finalitzar les obres, deixant l’edifici per acabar. Segons altres fons, l’edifici te el seu origen en un projecte de la “Compañia Urbanizadora de las alturas del noroeste de Horta”, en la qual figurava Manuel Sivatte coma conseller d’administració, segons el qual es pretenia urbanitzar la zona de les Roquetes o Sierra de los Pinares i la construcció d’un hotel al centre de la futura urbanització, que fou conegut amb el nom de Torre Baró o Torre d’en Sivatte. Actualment és un punt d’informació i educació ambiental del Parc Natural de Collserola.

Mirador de Torre Baró

Si volem fruir d'unes bones vistes sobre la ciutat de Barcelona i els seus voltants, aquest mirador ens brinda l'oportunitat. Encaramat ben amunt del turó de la Torre Baró al districte de Nou Barris, culmina també el barri que porta el mateix nom. El nom de la Torre Baró li ve al barri i al turó de dues antigues torres que portaven aquest nom, la primera del segle XVI i la segona del XVIII. Tanmateix, l'edifici que el presideix és l'anomenat Castell de Torre Baró. De fet, no es tracta d'un castell, sinó del que havia de ser un hotel, construït la primera dècada del segle XX que mai no va arribar a acabar-se. Tocant a aquest edifici hi ha el mirador, al final de la carretera de les Roquetes. Es tracta d'un indret restaurat l'any 1989 que divisa, als seus peus, els districtes de Nou Barris, Horta, Sant Andreu i Sant Martí, i més enllà, el riu Besós i les estribacions de Collserola amb les poblacions de Santa Coloma, Sant Adrià i Badalona a tocar. Són vistes panoràmiques de la Barcelona més popular i més desconeguda, que ens parlen del creixement d'aquesta ciutat durant la segona meitat del segle XX.

Aqueducte Torre Baró

L'Aqüeducte del Baix Vallès (Torre Baró) 1825. Aquest tram de l'aqüeducte del Baix Vallès es troba molt a prop de la Torre Baró, a tocar de l'avinguda d'Escolapi Càncer. Consta de quatre arcades de mig punt que aguanten el pas cobert on circulava l'aigua. El pilar central és ample amb una pilastra decorativa adossada i els laterals són estrets i es fan una mica més amples cap a la base. Als dos extrems superiors de l'aqüeducte hi ha una petita construcció de planta quadrangular amb petites finestres semicirculars, portes tapiades i rematada per una cornisa. El parament és de pedra irregular i amb alguns elements destacats amb maó com l'intradòs dels arcs, les cantonades, els pilars estrets, entre d'altres. Durant molts anys la ciutat de Barcelona s'havia abastit d'aigua mitjançant l'antic aqüeducte romà i, més tard, amb el Rec Comtal. Però amb l'arribada de la revolució industrial les necessitats d'aigua són majors i per això a finals del segle XIX van sorgir un seguit d'iniciatives privades per portar aigua a la ciutat. Una d'elles és l'empresa "Aguas del Bajo Vallès" que va fer aquesta infrastructura amb una longitud de 18 quilòmetres i una capacitat de 1700 metres cúbics diaris. L'obra fou impulsada per Andreu Mari, empresari que tenia drets d'aigua a les rieres de Ripoll i Caldes i finançat pel banquer Manel Girona.[1] L'any 1881 l'empresa es venuda a la "Compagnie des Eaux de Barcelone" que ja explotava l'aigua de Dosrius. Després va passar a mans de la Societat General d'Aigües de Barcelona que va explotar el canal fins a mitjans dels anys 50, moment en què la ciutat va superar els 1,5 milions d'habitants i es va iniciar la canalització del riu Ter.

Torre Baró