Bages: Tines de Fontelles i altres tresors del sud de Cardona

Inoblidable ruta que ens porta a fer un passeig pels tresors que el nostre passat guarda tot trescant per la nostra terra.

La meravella de país que tenim guarda un gavadal de tresors mig amagats. A qualsevol dels vents que anem, tots els sentits i també l’esperit, se’ns embriaguen. Si pel terme de Navàs descobríem tines i premses excavades a la roca, el terme de Cardona no es queda curt. El conjunt de les tines de Fontelles ens parla d’un passat pletòric de cultura i economia vitivinícola. Vull esmentar i agraïr des d’aquí la gent del Centre excursionista de Cardona -Camàlic- d’on hem tret aquesta ruta, així com la magnífica ressenya (la ruta està penjada a Wikiloc)
Deixem el cotxe poc abans d’arribar al Vilar Rural que es troba a la sortida de Cardona per la carretera de Su i el Miracle, a mà esquerra. Comencem la caminada, i justament a pocs metres trobem l’oratori d’en Ribera. El nom prové de la família Ribera, propietària l’any 1620 de la vinya on es troba...Ignoro quan fa que es va escriure la ressenya, però ara ja no hi ha cap vinya. Es pot dir que no en veurem cap, per lo qual en tota la caminada ens mancarà l’element precursor de molts dels tresors que tindrem el luxe de visitar i admirar; si per un foradet poguéssim mirar el país com era entre 70 i 150 anys enrere!
Anem marxant per la pista del camí de la sal i em sorprèn gratament el paisatge d’aquests contorns; les cases, els conreus, les oliveres, les panoràmiques – cap el territori cobert de bosc mirant al sud i l’oest, com l’horitzó del Pirineu nevat sota el blau del cel mirant al nord...tot m’encisa. Passem prop de les cases de Cal Ramon i Bolsegura (Tronada a Bolsegura, pluja segura), Cal Prat, Santa Cecília i Capdeboc, i arribem a l’indret sota Fontelles del Mas on es troba l’ermita de Sant Martí de Fontelles. L’admirem, com també admirem quan ens hi arribem, la magnífica barraca que es troba a la feixa de sota l’ermita. Presenta una factura exquisida i potent. Seguim la ruta i arribem a l’indret on s’aixeca –ara amagat per la vegetació boscana- el conjunt de les sis tines i l’encaix de la premsa. M’he sentit embriagat. Malgrat les boques de les tines estan mig tapades per la bardissa, i en algun cas bastant més, per la part de sota val molt la pena anar-les seguint. Per un costat hi ha el gran encaix de la premsa obert a la roca viva, que és admirable. Per altre, presenta una característica inèdita; si normalment cada tina té la seva boixa a la part inferior, la qual queda en un pla més baix, les tines tercera i quarta no estan de costat sinó que una està al darrera de l’altra, i per arribar a la boixa i fer el buidat del vi es va excavar una mina de cinc metres dins la roca per la qual s’hi pot entrar a peu dret. Senzillament, XAPÓ! Això és l’hòstia! I la cirereta: la part inferior de totes les tines està excavada en la roca viva, i els conductes de les boixes estan oberts a la roca. Entre nosaltres dèiem: si això fos França, aquí hi hauria un museu, i un centre d’interpretació, i...
Continuem i trobem una altra barraca superba, per bé que el temps i la metorologia –donat que ningú en té ja cura- van ensorrant-la.
Després trobem la pedra del Sauveta, en memòria del jove assassinat per LAS ORDAS MACHISTAS. Ens ha quedat el dubte de quin bàndol eren els assassins, però per la data els machistas serien els feixistes.
Tot seguit creuem el torrent de Guals, que uns metres avall ajunta les seves aigües amb les del del Manel Barraca.
Trobem la tina del Barraqueta i les runes de la casa, seguint a la dreta.
Baixem a visitar la sínia de cal Manel Barraca. És un altre dels tresors d’avui. Dins encara es pot veure i admirar el mecanisme d’extracció de l’aigua del pou, com també el conducte i el dipòsit exterior. La teulada que encara aguanta amenaça un final no gaire llunyà. Seguint el camí a prop hi ha un pou tancat, i diuen que una altra sínia... Un poc més enllà hi ha el vestigi ben reconeixible del forn de calç. La presència de la sínia de l’aigua aquí explicaria clarament la proximitat del forn. La necessitat de l’aigua és cabdal per la hidratació del material.
Seguim i trobem un roure imponent i bon estat de salut. Pugem tot seguit pel mig d’unes feixes en guaret i estalviar-nos una ampla revoltada. Anem a petar a davant mateix de Cal Sol. Seguim per la pista i trobarem tots de cases; la primera és Gueraldes. Molt a prop és l’ermita de la mare de Déu de Lurdes, una creu que podria ser de la santa missió, però en la roca del peu hi ha cisellada una llegenda que acaba amb el numero 1309. Després passem pel costat d’un planxer de formigó anomenat la plaça dels gegants. Segueixen cal Serraire (o Xerraire?) i ca l’Artigalàs.
Poc abans d’arribar a la cruïlla que ens duria a la gran casa del Guix ens desviem a Sant Julià del Guix (o de Gotzems, segons documentada el 1291) Una senzilla ermita, però bella i en un bell paratge, que ensenya la seva antigor malgrat les remodelacions patides. Seguim i al cap de poc revoltem cal Parenostre. És aquí on veig la primera vinya –minsa vinya! Després agafem un llarg tram per un encisador camí, el qual té a banda i banda diversos vestigis d’abans (barraques, cases –una d’elles, a la dreta, cal Parenostret, Les Alzines, la torre del Pep)
Continuem i a uns metres del camí a la dreta una altra barraca superba. La ruta que seguiem ens feia anar pel camí de la barraca, però el temps se’ns tirava al damunt i hem tirat pel dret. Enfilem pel marge i travessem unes feixes sota l’antiga línia ara sense cables. Visitem encara dues barraques més, i admirem les margeres de pedra seca que emmarcaven vinyes i ara són conreus de cereal o guarets. Deixant el gran dipòsit a la nostra esquerra baixem finalment fins on tenim els cotxes i acabem exhaurits la ruta d’avui
Esperem que en gaudiu tant com hem gaudit nosaltres. Bona ruta!