Baix Empordà: el poblat ibéric de la Plana Basarda

Avui visitem un lloc poc conegut de l’Ardenyà, prop de Santa Cristina d’Aro: el poblat ibéric de la Plana Basarda.
Ens acosten al lloc d’inici de la ruta per la GIV-6611, la carretera que porta de Santa Cristina a Solius
Al km 1 hi ha un desviament a l’esquerra que, després de crear un pont sobre la riera de Solius arriba a una clariana on podem aparcar.
Comencem a caminar endinsant-nos al E.I.N. Massís de Cadiretes i de seguida arribem a la masia de Can Llaurador (on també podem aparcar si voleu fer la ruta més curta).
Al poc de travessar el seus camps de conreu trobem a l’esquerra el menhir de Can Llaurador

MENHIR DE CAN LLAURADOR:
Es tracta d’un menhir antropomorf de granit, presenta una petita escotadura artificial en la part superior y te 2,18 m d'alçada, 1,13 m d'ample i 0,54 m de gruix. No ha estat mai excavat.
El tipus de pedra del menhir de Can Llaurador és de granit biotític de grafit i no es troba en el seu entorn, d'aquí la seva importància, ja que va haver de ser transportat des d'un altre indret.
Serveix de terme entre Solius i Santa Cristina, i se l’anomenaba “Menhir ajagut de Can Llaurador” per la proximitat a la masia del mateix nom i perquè ha estat ajagut molts anys.
Es va posar en peu el dia 16 d’Octubre de 1994 per A. Gironés amb la col•laboració d’un grup de voluntaris. És un cas clar de reaprofitament d'un monument megalític per delimitar el territori des d'antic. Les primeres ressenyes d'aquest menhir daten de 1677.

Continuem camí i pasada una estona trobem, en un desviament a la nostra Esquerra, la Cova de Sa Tuna.

COVA DE SA TUNA:
La Cova Sa Tuna o Matamala fou la primera d’aquest tipus de cavitats en ser citada per Francesc Martorell el 1879. La cova, que es troba a Solius, entre Can Llaurador i Plana Basarda, correspon a un petit forat que dona pas a una cambra de 3 metres de fondària i 1,9 metres d’alçària. Presenta davant de l’entrada un solc on aniria encaixada una llosa-porta circular.
Segons els primers estudiosos aquestes cavitats eren coves sepulcrals de la mateixa època que els megàlits que abunden per la comarca, i encara ara es diu que són sepultures hipogees del Calcolític (a cavall del III i II mil•lenni aC), tot i que segons sembla no s'hi ha trobat mai cap os ni resta d'enterrament, el que fa pensar, tenint en compte el seu tancament, en un lloc d’emmagatzematge.
https://www.youtube.com/watch?v=8-v3J5otFXQ

Un cop visitada, no se m'acut forma millor de comentar-ho que amb les paraules del mestre Ambotes:
“Ara ve el tros de camí més maco de tota la jornada. Estret, amb la Roca Rodona d’en Cama, els Carcaixells a la dreta i Pedralta a l’esquerra. Una meravella. Un espai obert ens permet gaudir de les vistes i descansar una mica.
El caminet s’acaba quan arribem a una torre d’alta tensió. Allà continuem cap amunt en un camí més ample, fins que arriba el moment esperat, en una zona d’eucaliptus replantats, en que agafem una desviació poc marcada també a l’esquerra. Sense perdre l’esperança, continuem cap endins fins que, oh! sorpresa!, ens trobem la primera indicació de que hem arribat a l’antic poblat, la Cova excavada a la roca.
A partir d’aquí, les sorpreses no s’aturen. Ben aviat, al mig del camí, trobem la primera sitja excavada a terra. N’hi ha al voltant de 30 dins del recinte. Eren dipòsits de gra i/o aigua.
N’hi ha de diverses mides. Algunes de més de 2 metres de fondària. I aquí us fem l’advertència d’anar molt en compte. Si aneu amb nens petits, porteu-los de la mà, i si aneu amb animals petits, que vagin lligats. Molts dels forats quasi no es veuen.”

POBLAT IBÈRIC DE LA PLANA BASARDA:
L’altiplà conegut amb el nom de plana Basarda és un dels primers contraforts de l’Ardenya tocant a la vall del Ridaura. Està encimbellat a 300 m d’altitud i té bones vistes a la vall del Ridaura. Atesa la seva situació estratègica, fou habitat entre els segles IV i I aC, en plena època ibèrica, quan les lluites tribals obligaven a viure en un lloc de fàcil defensa.
El poblat de plana Basarda, d’una extensió de dues hectàrees, tenia un costat feble, de manera que aquí s’hi construí una muralla. Disposava d’un carrer central, una cisterna d’aigua i unes trenta sitges subterrànies per a guardar el gra.
Els poblats d’aquesta mena s’anomenen oppidum. N’hi van haver d’altres, a prop, com el del Puig Castell (Cassà), Castellbarri (Calonge) o el del Fortim (Sant Feliu).
La societat ibèrica sorgí pels volts del 575 aC, tant per efecte de la influència de poblacions invasores portadores de nous enginys, com pel comerç de les societats autòctones amb pobles del món clàssic –cartaginesos, fenicis, foceus o grecs. Fou una evolució de les antigues societats del bronze (2200 – 1200 aC) i del ferro (1200 – 600 aC), posteriors al neolític.
La cultura ibèrica es va estendre d’Andalusia al Llenguadoc, per tot el litoral marítim. A cada zona hi hagué unes tribus determinades; aquí, la dels indigets. Es vivia en llocs alçats i en cases quadrangulars i amb llar de foc. Els poblats tenien un cabdill i hi havia una classe aristocràtica diferenciada. Existien armes de ferro, espais funeraris i edificis religiosos. Ben aviat es va començar a encunyar moneda.
Mentrestant, l’any 218 aC els romans desembarcaren a la Península Ibèrica, en el marc de la segona guerra contra els cartaginesos. Els romans ocuparen el nord-est de la Península Ibèrica, que fou dit Tarraconense. Pels volts del 50 aC, els ibers es van anar romanitzant i, amb la pacificació, van baixar a les planes. Són d’aquesta època els nous assentaments iberoromans de can Llaurador, Solius o del pla del Vidre. Així doncs, la nova societat abandonà definitivament els oppidum com Plana Basarda.

Desitjo que us agradi la ruta.

Salut!