De Balaguer a sta. Maria de Les Franqueses i tornar pel Camí de la Bultra

Panoràmica

Foto

Foto

Foto

Degotalls

Font

Parc sta. Maria de les Franqueses

Parc sta. Maria de les Franqueses Davant l'antiga església podeu observar un 1 monument dedicat a Guifré el Pilós, que simbolitza les quatre barres de la senyera. La zona del costat està habilitada com a pàrquing. L'església, ara en procés de restauració, només es troba oberta el segon diumenge del mes de maig, coincidint amb l'Aplec que s'organitza al 2 Monestir de Santa Maria de les Franqueses. Al costat dret del temple, hi podeu observar les restes de les parts de què constava el monestir: el celler, el claustre i un conjunt d'estances annexes envoltades d'un mur de protecció. A la part esquerra del monestir hi ha el 3 passeig de la Poesia. Aquest envolta tot l'entorn de l'antic centre religiós. És una combinació d'arbres, versos i taules per si desitgeu realitzar algun àpat. Més endavant us trobareu, enmig del passeig, el 4 monument dedicat a la Sardana. Davant mateix hi ha una font de nova construcció. Just al costat comença el 5 parc de les Franqueses. És la zona de bosc de ribera coneguda popularment com la "bultra". Aquesta massa forestal té més de 80 espècies vegetals. L'arborètum conté més d'una trentena de fitxes informatives de les espècies que hi trobareu. Comencem a caminar per la sendera flanquejada de plàtans i entrem al parc que ens proposa un passeig per la poesia catalana. La tria dels poemes s'inspira, bàsicament, en els criteris de l'escriptor, crític literari, pedagog i activista cultural Joan Triadú i Font. Passejant, acompanyats d'un silenci espectacular, podreu llegir poemes que van de la Renaixença als nostres dies. A la sendera estareu acompanyats per poemes del trist període de la Guerra Civil i la llarguíssima postguerra. Trobareu també les generacions que van unir la poesia i la cançó i poetes geogràficament propers al monestir cistercenc de Santa Maria de les Franqueses. Els petits monòlits a la vora de la sendera que porta al riu Segre ens regalen poemes o fragments de poema que comencen a la Renaixença amb l'Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau i Farriols i acaba amb Maria Mercè Marçal i Serra. L'any 2.003 la societat Identirama comprà el monestir cistercenc i les finques del seu entorn per fer-hi un parc cultural. Arribem a l'espai "Mantinguem viva i rica la nostra llengua" on ens espera, a tocar d'un plàtan un monòlit amb un petit homenatge a Mossèn Josep Maria Ballarín i Monset, el rector de Catalunya. En els seus llibres emprava un llenguatge ple de paraules, expressions i dites de la Catalunya Central, on era un capellà molt estimat. Els plafons dels monòlits recullen alguns d'aquests refranys, frases fetes, proverbis, dites que tenim l'obligació de conservar per no empobrir la nostra estimada llengua. A la fotografia anterior, darrere dels monòlits amb els refranys, podeu veure al centre l'absis del monestir i a la dreta el monument que presideix l'espai sardana. Poesia, literatura, història, identitat, territori, botànica a pocs metres del riu Segre i del que queda del cenobi femení balaguerí. Continuem amb la proposta del Parc de Santa Maria de les Franqueses descobrint els secrets del bosc de ribera. Al bosc de ribera, l'arbreda caducifòlia que hi ha a la vora dels rius i rieres, a Balaguer s'anomena bultra. Als monòlits informatius de les diferents espècies ( a la fotografia anterior de detall podeu veure la del vern ), a la part superior dreta podeu llegir: "Bosc de ribera de les Franqueses. Bultra de les Franqueses". Aquests monòlits ens expliquen els secrets dels nostres arbres i arbustos. Toqueu, oloreu, assaboriu alguna de les plantes remeieres i estigueu atents als rastres de la fauna del bosc de ribera. Si seguiu el Camí de la Primera Marrada podreu passejar, gairebé acaronant el riu Segre, fins al centre de Balaguer.

Punt d'interès

Font

Monestir de les Cistercenques de Santa Maria de les Fanqueses

El monument està situat a només 4'5 quilòmetres de Balaguer, en direcció a Menàrguens seguint la C-12, disposat enmig dels camps de conreu. Història El monestir femení de Santa Maria de les Franqueses va ser fundat el 1186 per la comtessa d'Urgell, Dolça de Foix, la vídua del comte Ermengol VII. La comunitat va arribar a ser força nombrosa, va arribar a tenir cinquanta monges, quatre sacerdots, un diaca, un subdiaca i vuit servents. Un conjunt de factors van comportar el declivi del monestir a partir del segle XIV. Per intentar millorar la situació, dos comunitats cistercenques van unir-se: les Franqueses i Santa Maria de Vallverd (a Tragó de Noguera). Tot i els esforços van haver de cedir l'edifici i unir-se al convent masculí de Poblet el 1474. En aquell moment ja només hi quedaven sis monges. Els monjos de Poblet van ocupar el monestir fins el 1700, quan ja només quedaven les ruïnes del temple el van vendre al ciutadà de Balaguer Francesc Portolà. A través dels anys el monestir ha passat per diverses mans de particulars. Descripció El temple és un exemple típic d'arquitectura cistercenca amb planta de creu llatina, amb volta de canó al creuer i apuntada a la nau, i tres absis dels quals només un és visible des de l'exterior. Només l'església del monestir continua intacta, no obstant això, encara queden restes evidents del complex monàstic que es poden detectar, són visibles: el claustre i els espais dedicats a celler. A més, excavacions arqueològiques recents han descobert restes del claustre a la banda sud del jaciment, així com restes d'algunes sales annexes, possiblement la sala capitular i la rectoria, entre altres. El temple manté tres portes d'accés. La principal, possiblement la més recent, està situada als peus de la nau. La segona està situada al sud de la paret de l'església, immediatament després del transsepte, aquesta porta hauria connectat el claustre amb el temple. La tercera i última es pot localitzar a la paret oest del braç nord i s'hi poden entreveure les restes d'un porxo cobert amb volta d'aresta. L'edifici té diversos punts de llum a l'interior. El més interessant artísticament és la rosassa a la façana nord amb doble esplandit i formada, tant a l'interior com a l'exterior, per cinc anelles i guardapols.

Monestir de les Cistercenques de Santa Maria de les Franqueses

Fundada pels comtes d’Urgell, que afavoriren especialment l’orde del Cister, Santa Maria de les Franqueses era una casa de monges blanques establerta per ordre de Dolça, vídua d’Ermengol VII d’Urgell, al voltant del 1186. La fundadora havia rebut prèviament el lloc del seu fill, Ermengol VIII, amb l’intenció d’establir-hi un monestir cistercenc dedicat a la Mare de Déu. La comtessa va assignar un subsidi anual a la comunitat de 1000 sous, durant deu anys. Inicialment, el monestir va gaudir d’un període d’estabilitat, fins i tot de prosperitat. Va ser governat per una sèrie de abadesses aparentment competents, i va ser recordat als testaments de la noblesa i la reialesa, augmentant gradualment les seves terres i propietats, així com el nombre de monges residents a la casa, que es va elevar a 50 al segle XIII. La llista de nobles que van testar al seu favor inclou a Guerau de Cabrera (1204); Ermengol VIII (1208); el rei Pere el Catòlic (1211); Elvira de Subirats, vídua d'Ermengol VIII (1236); Àlvar d’Urgell (1267); Ermengol X (1314); Cecília, vídua de Jaume I d’Urgell (1350) i Ferran d’Antequera. Malgrat els llegats d’aquests i d’altres benefactors, Santa Maria de les Franqueses va decaure gradudalment i vers mitjans del segle XIV la comunitat va tancar les seves portes. Una butlla papal de Sixt IV de 1470 va confirmar el tancament de la casa. Abaciologi de Santa Maria de les Franqueses: Gila (1187-1189) Ricarda (1190-1200) Comdora (1200-1202) Guillema (1203-1206) Raimunda, priora (1206-1208) Berenguera de Rocafort (1208-1219) Maria (1224) Sibil·la d’Urtx (1282) Eleonor (1302) Isabel de Zaya (1452) Elvira de Sant Martí (1474) (Segons Prim Bertran, a El monestir de Santa Maria de les Franqueses...)

Sta. Maria de les Franqueses

La fundació d’aquest monestir es va fer a iniciativa dels comtes d’Urgell i formant part de la política d’assentar i repoblar els territoris recuperats pels cristians. Aquest sector (Balaguer) es va conquerir el 1105, però no va ser fins a mitjan del segle XII que no es va estabilitzar i a partir d’aquí van començar les polítiques de repoblació, entre les quals la fundació d’aquest monestir. L’empresa es va concretar en la donació feta el 15 de maig de 1186 pel comte Ermengol VIII d’Urgell a la seva mare la comtessa Dolça (vídua d’Ermengol VII) d’unes terres amb la finalitat d’establir-hi un monestir. A més hi va afegir una dotació de 1.000 sous anyals, per deu anys. L’orde del Cister es va fer càrrec d'aquest nou establiment femení, les monges procedien, molt probablement, de Vallbona de les Monges, que ja havia estat fundat anteriorment, el 1173. La primera abadessa coneguda és Gila (1187-89). Durant el mandat de l’abadessa Ricarda (1190-1200) el monestir va acumular un ampli seguit de possessions i drets que el papa Celestí III (el 1193) li va confirmar alhora que posava l’establiment sota la protecció de la Santa Seu. Els primers anys del segle XIII queden marcats per l’adquisició d’importants drets i propietats, tot i que també consten vendes per poder fer front als deutes. En aquesta època va arribar a tenir una cinquantena de monges. Tot i no ser un monestir especialment considerat per la noblesa, hi ha constància de donacions i deixes testamentàries per part de comtes i sobirans: Guerau de Cabrera, el 1204. Ermengol VIII, el 1208. Pere el Catòlic, el 1211. Elvira de Subirats, vídua d’Ermengol VIII, el 1220. Jaume el Conqueridor, el 1236. Àlvar I d’Urgell, el 1267. Ermengol X, el 1314. Cecília, vídua de Jaume I d’Urgell, el 1350. Ferran d’Antequera, el 1413. La decadència arribà en el segle XIV, el nombre de monges disminueix, també les donacions i rendes. Ja hem esmentat la donació de la comtessa Cecília, vídua de Jaume I d’Urgell, del 1350, motivada per l’estat ruïnós en que es trobava. Tot i aquesta situació, el 1452 el proper monestir de Vallverd fou unit a aquest, ja que la seva decadència era encara més accentuada. L’abadessa de les Franqueses, Isabel de Zaya, es va fer càrrec d’aquella casa. El 1474, tot i els esforços de l’orde per a mantenir aquest centre, el papa Sixt IV va ordenar la seva supressió i lliurà els seus béns a l’abadia de Poblet que hi envià dos monjos per a fer-se càrrec de la casa i les terres. La supressió es va fer, segons el visitador, perquè no se puede continuar en ninguna manera la observancia regular en las cosas espirituales por deffecto e detrimento de las temporales. Nota de Diego de Monfar datada entre el 1641 i 1652 que descriu l’estat del cenobi a la darrera època cistercenca: Hay también en medio de la vega, hacia occidente, a la mano izquierda del camino que va de Balaguer a Lérida, un monasterio que lo fue de religiosas cistercienses, obra antigua y maciza: llámase de las Franquesas. Por estar tan cercano al río está muy sujeto a las avenidas de él, pero puede resistir a ellas. Las religiosas se acabaron, y por ser de aires mal sanos no han puesto otras; porque las aguas se encharcan y los vapores que se levantan corrompen los aires. Está unido al monasterio real de Poblet y residen allá uno o dos monjes, que cuidan de la casa y heredades y celebran misa. Hay en la iglesia algunos sepulcros antiguos de piedra, levantados en alto, no se sabe de quien son porque no hay armas ni inscripciones. Consérvanse los claustros y dormitorios y otros cuartos del monasterio, pero amenazando ruina, por hacer muchos años están inhabitados. El lloc va passar a ser un priorat de Poblet, el primer prior conegut fou Antoni Boada (1478). El monument està situat a només 4'5 quilòmetres de Balaguer, en direcció a Menàrguens seguint la C-12, disposat enmig dels camps de conreu. Història El monestir femení de Santa Maria de les Franqueses va ser fundat el 1186 per la comtessa d'Urgell, Dolça de Foix, la vídua del comte Ermengol VII. La comunitat va arribar a ser força nombrosa, va arribar a tenir cinquanta monges, quatre sacerdots, un diaca, un subdiaca i vuit servents. Un conjunt de factors van comportar el declivi del monestir a partir del segle XIV. Per intentar millorar la situació, dos comunitats cistercenques van unir-se: les Franqueses i Santa Maria de Vallverd (a Tragó de Noguera). Tot i els esforços van haver de cedir l'edifici i unir-se al convent masculí de Poblet el 1474. En aquell moment ja només hi quedaven sis monges. Els monjos de Poblet van ocupar el monestir fins el 1700, quan ja només quedaven les ruïnes del temple el van vendre al ciutadà de Balaguer Francesc Portolà. A través dels anys el monestir ha passat per diverses mans de particulars. Descripció El temple és un exemple típic d'arquitectura cistercenca amb planta de creu llatina, amb volta de canó al creuer i apuntada a la nau, i tres absis dels quals només un és visible des de l'exterior. Només l'església del monestir continua intacta, no obstant això, encara queden restes evidents del complex monàstic que es poden detectar, són visibles: el claustre i els espais dedicats a celler. A més, excavacions arqueològiques recents han descobert restes del claustre a la banda sud del jaciment, així com restes d'algunes sales annexes, possiblement la sala capitular i la rectoria, entre altres. El temple manté tres portes d'accés. La principal, possiblement la més recent, està situada als peus de la nau. La segona està situada al sud de la paret de l'església, immediatament després del transsepte, aquesta porta hauria connectat el claustre amb el temple. La tercera i última es pot localitzar a la paret oest del braç nord i s'hi poden entreveure les restes d'un porxo cobert amb volta d'aresta. L'edifici té diversos punts de llum a l'interior. El més interessant artísticament és la rosassa a la façana nord amb doble esplandit i formada, tant a l'interior com a l'exterior, per cinc anelles i guardapols.

Monument a Guifré el pilós

Guifré I de Barcelona,[1] dit el Pilós o el Pelós (ca. 840 - 897), fou comte de Barcelona, comte d'Osona[n 1] i comte de Girona (878 - 897); comte d'Urgell, de la Cerdanya (870 - 897) i també comte de Conflent (896 - 897). Fou el dotzè i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, i el primer a donar en herència els seus dominis territorials, iniciant així la dinastia comtal de Barcelona (Guiffredus primus comes Barchinone), tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França. Com a fundador de la dinastia comtal de Barcelona, ja des de l'edat mitjana els antics reis d'Aragó i comtes de Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne la memòria, i el seu llinatge es mantingué per descendència directa de pare a fill durant cinc segles. Va morir a mans musulmanes durant la ràtzia islàmica del 897 i fou enterrat al monestir de Santa Maria de Ripoll. Els fets històrics i la llegenda es barregen en la seva biografia, recollida pels monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll en la saga catalana Gesta Comitum Barchinonensium. Al llarg dels segles i seguint les antigues cròniques medievals dels reis catalanoaragonesos, se n'ha glorificat la memòria servant el seu record i considerant-lo el fundador de Catalunya, perquè ja des del 1380 fou anomenat «pare de la pàtria»

Balaguer

Esglésies de sta. Maria i lo sant Crist al fons