Balneari de Vallfogona - Albió - Suró - Cabestany

𝗘𝗹𝘀 𝘃𝗲𝗿𝗱𝘀 𝗱𝗲 𝗹𝗮 𝗕𝗮𝗶𝘅𝗮 𝗦𝗲𝗴𝗮𝗿𝗿𝗮

Vam tornar-hi, carretera i manta, vam sortir de Reus i no vam parar fins a Guimerà, un preciós poble medieval al costat del riu Corb, desprès d’arribar-nos a la primera plaça porxada, veien que hi hauria teca, decidirem deixar la visita per la tornada i anar a fer un café i una magdalena per trencar el dejuni del matí.

Vam continuar el viatge fins a Vallfogona de Riucorb, un balneari junt amb unes quantes cases d’estiueig casi a la llera del riu.

Ara ja vam carregar-nos la motxilla i vam començar a endinsar-nos a la Baixa Segarra, una mica atemorits per la previsió, però si en féssim massa cas no sortiríem mai de casa.

Riu amunt vam aturar-nos al molí d’Albió, com la majoria d’edificacions de la zona construït amb carreus i força ben conservat, amb la séquia, la bassa i la cacau. Sembla que fortificat ja que té una lladronera a les golfes.

Desprès ja vam començar a enfilar-nos cap el poble per un corriol amb algun arbre fantasmagòric, ben empedrat i contemplant un paisatge ple de tots els verds dels camps de blat i ordi, trencats pels verds dels boscos de pi i roure, rodejats de broma, un veritable plaer visual.

Ja som a Albió, primer objectiu treure el cap a la formatgeria, acomplert. Segon, trobar un vell company d’institut, fàcil en un llogaret com aquest, la única persona que vam trobar era veï seu, mirant els cotxes del carrer ens va dir: ‘no hi ha el cotxe petit per tan és a Barcelona’, segon objectiu fallat. Així que a caminar s’ha dit.

Vam passar pel costat de església de Sant Gil, que agafa el nom del formatge, Sant Gil d’Albió, o potser és al revés, no em feu massa cas.

Desprès més camps verds, tacats pels marges de carreus i els petits boscos, dins arribar a Suró. Si hi han llocs desconeguts prop de casa.

Doncs a Suró va començar a plovisquejar, i com la gana ens començava a rosegar vam veure un cobert i vam decidir-hi esmorzar.
No va trigar massa a vindre l’amo a treure el cap, no era gaire parlador, però vam poder arrencar-li que era la única família que vivia al poble, i que anaven a comprar a Santa Coloma o a Igualada, tot i oferir-li avellanes de Reus i café, no va explicar-nos res més.

Au, sant-tornem-hi, cap el turó de Suró, pensàvem gaudir de bones vistes, però estava ple de arbres desfullats i botges i ens van ser negades, per avall i més camps de cereals amb algun solitari arbre al mig, verds zigzaguejants fins que va aparèixer Cabestany.

Com no vam traspassar el poble i ens vam entretenir a l’església romànica de Sant Joan, amb un campanar que ja denotava que estàvem lluny de casa. Ens vam arribar al cementiri, semblava ser un lloc interessant, però l’únic que vam deduir, potser equivocadament, que al poble hi devien viure dues famílies, que competien per tenir la tomba més luxosa.

Desprès ja vam començar a tancar el cercle de tornada cap a Albió, i cap a la formatgeria, on ens van obsequiar amb un petit tats de tants formatges que a l’últim ja no sabia quin era quin i una mica més no en compro cap tros, finalment em vaig decidir per un tros de Gran Pep, força bo, i tots com a nens amb les bosses de formatge cap el cotxe al balneari.

D’aquí cap a Guimerà, on encara vam arribar a temps al restaurant, escudella, galtes, crema, café, a un preu raonat i ara sí visita al poble, un turó ple de cases a tocar tocar, amb porxos, i amb una torre de defensa de l’antic castell i l’església de Santa Maria. Tot i que em va impressionar l’amalgama de teulades, de teula, trencades pels carrerons.

Au cap a casa i fins la propera, que avui m’he allargat molt, tot i que no sabia que escriure.