Banyoles-Aiguamolls de la Puda-Santa Maria de Porqueres-Sant Bartomeu de Matamala-Sant Patllari-Les Estunes

Si et posiciones sobre " Veure més " (color blau) que es troba al final de la descripció del recorregut, podràs veure tot el àlbum de fotografies d'aquesta sortida...
Ruta feta amb els companys del equip dels hh.
Avui hem tornat a trescar per Banyoles, feia cinc anys que vàrem pujar a Sant Patllari amb un grupet de companys, avui el grup és més nombrós i l’itinerari un xic diferent.
Hem deixat els cotxes a l’aparcament de les Estunes, (així, quant les visitem, podrem gaudir amb més tranquil·litat del paratge, sabent que al costat està la finalització de la ruta).
Sortim a la carretera GI-524 en direcció a Olot, la seguim 150 m. on trobem, a ma dreta, una porta de pas i una per vehicles, que sempre es manté oberta, tot i que a primera vista sembla tancada, la obrim i entrem a la zona dels Aiguamolls de la Puda.
El primer tram passa per camí ben compactat fins traspassar un pas de fusta, entrant en el pròpiament dit, Aiguamoll. El camí s'endinsa en terrenys pantanosos i inundables; en molts trams hi ha passeres de fusta que permeten avançar sense mullar-se els peus. Passem per Estanyol de Montalt, Un estanyol gran amb aigües tranquil·les de tons turquesa, blau clar i tons grisosos a vegades. Al costat hi ha un mirador que també ens permet veure la llacuna de Casa Nostra i l’aviari de les cigonyes. Continuem a escassos metres i voltat d’una banda d’arbres alts, unes falses acàcies, trobem el petit Estanyol de Montalt, a partir d’aquest estanyol comença el tram de terreny inundable amb passeres i pont de fusta, arribem a l' Estanyol de la Cendra. Aquest estanyol és un clar exemple d'estanyol format per enfonsament càrstic. Rep el seu nom per què l'aigua té un aspecte cendrós degut al xalió (pissarrí) que hi ha al fons i que queden en suspensió a causa de l'entrada subterrània d'aigua. Té 35 m2 de superfície i 20 metres de fondària.
Seguim caminant per sobre passarel·les de fusta que ens fa més fàcil caminar per aquest sol inundable, tot així hem trobat un punt on l’aigua ha pujat de nivell i hem tingut que extremar la precaució per resoldre el moment.
Els aiguamoll de la Puda finalitzen a la Font Pudosa...A mitjan del s. XIX el punt de màxima atracció turística de Banyoles era la Font Pudosa, coneguda per les seves propietats medicinals. Les seves aigües sulfuro-carbonatades s'aconsellaven tant per tractar les malalties de la pell i dels ossos com els problemes de circulació sanguínia i de vies respiratòries. (avui tan sol serveix per vestir-la de groc en reivindicacions polítiques...qui t’ha vis i qui et veu).
El llarg passeig Dalmau abraçat pels plataners que a l’estiu l’omplen de ombra, ens deixa a peus del Estany. Caminem pel seu llindar fins la església romànica de Santa Maria de Porqueres.
Talment una barca varada a la platja, l'església de Santa Maria de Porqueres es mostra prop de l'aigua de l'estany de Banyoles amb una silueta inseparable de la riba lacustre. El color de la pedra, que prové de les Estunes, el color verd fosc dels xiprers del cementiri i els reflexos de l'aigua es complementen en un cromatisme de plàcida vibració. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.
Visitat l’entorn, tornem uns metres enrere per traspassar la carretera de bordeja l’estany , seguim per camins, corriols i alguna pista fins quasi tocar la carretera d’Olot, la GI-524, baixem el marge a l’esquerra del camí i passem per un pas sota la carretera, a partir del túnel s’ha acabat el camí planer i comença la pujada, pujada que en aquest primer tram és molt dreta i ens fa suar de valent. Superat aquest tram, la ascensió es suavitza un xic. El camí passa a ran de la font de Brenys... Els sòls del vessant oest de l’estany de Banyoles solen donar aigües de les considerades dures, com les de la font de Brenys, un nom que ens indica que som en un lloc de terreny abrupte. Tot i això, en èpoques reculades, quan aquests indrets eren més poblats que no pas avui i l’aigua era un bé escàs, les cases veïnes, com Matamala, Cal Capellà Bou, Sant Bartomeu o Can Pau, es proveïen d’aquesta font.
Seguim camí fins a Sant Bartomeu de Matamala... Construcció de petites dimensions d'una nau capçada a llevant per un absis semicircular cobert amb quart d'esfera. Antigament estava cobert per una volta de canó però d'aquesta només en resta la línia d'arrencament. La façana té una porta rectangular amb llinda i brancals de carreus de pedra ben escairats i, coronat la façana, hi ha un campanar de cadireta d'un sol ull. La teulada és a dues aigües.
Sant Bartomeu és una ermita d’origen romànic anterior al segle XII. Està al costat de la Casa Rural Matamala de Merlan.
Desfem un petit tros del camí fet i pugem per un corriol molt fresat fins la pista que puja a Sant Patllari. A mitja pujada trobem la cruïlla (esquerra) que ens portaria fins al mirador, nosaltres el visitarem a la tornada. Seguim pujant i abans de arribar al cim i a l’esquerra del camí ens endinsem uns metres al bosc on es troba la pedra de la Ma de Déu... A la banda nord de la pedra hi ha tres incisions que podrien semblar tres dels braços d’una creu. La mà que s’hauria de veure gravada a l’altra cara de la roca no hi és. Segons una llegenda local, recollida per membres del Centre Excursionista de Banyoles, des d’aquesta pedra la Mare de Déu va agafar empenta per pujar al cel. En fer això, hi hauria deixat la mà gravada.
Pocs metres ens separen del cim de la sortida...Sant Patllari amb els seus 646 metres d’alçada i el seu vèrtex geodèsic.
Temple romànic de planta rectangular, d'una sola nau i absis semicircular. A la banda dels peus (a ponent), s'aixeca un cos rectangular de dos habitacions, sobre les restes d'una antiga torre, que servia com a habitatge de l'ermità. Per aquest edifici annex es va haver d'obrir una porta d'accés al temple en el mur lateral de migdia; aquest tipus de solució és força freqüent en esglésies preromàniques i romàniques catalanes. La façana queda rematada per un senzill campanar de cadireta. El parament de tot l'edifici és de pedruscall i la coberta és a dues aigües. A l'interior, el sostre només és de volta a la zona del presbiteri, mentre que la resta està sostingut per cairats de fusta.
Des del cim hi ha unes vistes acceptables de Rocacorba, les valls Sant Miquel de Campmajor, els cims de l’alta Garrotxa i la Mare de Déu del Mont.
Esmorzem en aquest espectacular indret i tornem a la ruta. Ja hem fet tota la pujada i ara resta baixar. A la cruïlla del mirador de Sant Patllari, deixem per uns moments la pista i ens atansem fins aquesta talaia, mirador que devia tenir una bona panoràmica de l'estany però en aquests moments, si no es talla la vegetació, la veritat és que es pot veure ben poca cosa.(Des de aquesta tribuna i a qui correspongui, demano que es potencií un xic més aquest lloc amb una bona tala o inclús construint una plataforma de fusta amb la elevació adequada per poder albirà l’estany i el seu entorn...per demanar que no quedi!!).
Seguint la llarga baixada fins el mas Vilalauba, aquí el camí comença a planejar i sens obre, fora del bosc, una gran panoràmica del llogarret de Miànigues. El camí, en un punt el deixem i seguint pel costat dels camps i rierol, arribant al peculiar paratge de Les Estunes.
El Bosc de les Estunes o Bosc de les Tunes és un dels racons més emblemàtics del municipi de Porqueres: les balmes i les esquerdes de travertí; els roures i les alzines ufanoses; la llegenda de les Goges, el silenci que talla i l'ombra fresca, les heures enfiladisses i els cants discrets dels ocells conviden a una passejada tranquil·la i plena de la pau del lloc.
Les goges, segons les llegendes, el tenien com a lloc de la seva preferència i hi feien festes o bé hi filaven tota la nit. Tenien els seus palaus entre les esquerdes de les roques i ningú no les havia pogut veure mai. Diuen que en nits serenes algú encara sent els seus cants i, de lluny, es pot veure la resplendor de les seves festes.
Les formacions rocoses que fan especial al Bosc de les Estunes són materials lacustres d'origen càrstic, concretament travertins de la que possiblement és la formació lacustre d'origen càrstic més important de Catalunya. Les esquerdes, per on es pot passar són produïdes per la fracturació (segons alguns autors com a conseqüència de terratrèmols) i la dissolució del travertí. El travertí es formà gràcies al fet que en el passat l'aigua de l'estany de Banyoles arribava fins a l'indret. En els blocs de travertí s'hi pot observar abundant fauna fòssil.
Un cop hem passejat pel indret, hem recorregut les seves esquerdes i hem gaudit de la pau que aquí es respira, agafem els cotxes per anar al restaurant Les Estunes de Miànigues per fer un bon dinar i donar per finalitzada aquesta interesant sortida.
Salut i bones caminades!!

Banyoles-Sant Patllari-Les Estunes from Salvador Hidalgo Gámez on Vimeo.